dimarts, 31 de desembre de 2013

En guàrdia permanent

Trollplotation!
Si en alguna cosa coincideixen gairebé tots els aficionats a Terry Pratchett i el seu Discworld és que (a) les cobertes dels seus llibres solen presentar un disseny horrorós i  (b) que el cicle de la guàrdia d’Ankh-Morpork recull algunes de les seves millors històries. Tot fent cas d’aquestes opinions espigolades a la “web” he llegit recentment “Guards! Guards!” i “Night Watch”, malauradament no en l’ordre que foren escrites, detall que ha sostret part del plaer de la lectura de la més recent (però no pas de l’altra). Per fer bé les coses hauria d’haver començat per “Guards! Guards!” que és precisament el llibre que inicia el cicle de la guàrdia.

Si calia demostrar la descurada i erràtica edició de les novel·les de Pratchett en espanyol no cal sinó contemplar el cas de “Guards! Guards!” que segons quina editorial el publiqui es titula “¡Guardias! ¿Guardias?” (Plaza & Janés) o “¡Guardias! ¡Guardias!” (Martínez Roca). A l’edició de Debolsillo que he llegit hi ha una sinopsi a la contraportada que parla d’una banda de nans que envaeix la capital i que no té res a veure amb el contingut del llibre. Culpa del becari, suposo.

“Guards! Guards!” (1989) és la vuitena novel·la de la sèrie Discworld i relata la forma com la vella i desprestigiada guàrdia de la ciutat recupera la seva autoestima i esdevé un cos policial d’acceptable eficiència ran de la crisi municipal produïda per l’aparició d’un enorme drac d’intencions annexionistes i dictatorials (res a veure (o tot a veure) amb l’Smaug de fa quatre dies). En el capità Sam Vimes, el protagonista del llibre, Pratchett parodia la figura arquetípica de l’home bàsicament decent que ha tocat fons, però que encara conté prou dignitat com per redimir-se si se l’estimula adequadament. Al seu voltant, els quatre (tres) arreplegats que formen la policia local. M’imagino que “Guards! Guards!” ha de ser particularment estimada pel fans més acèrrims de Pratchett, no tan sols perquè marca la primera aparició del carismàtic Vimes, sinó perquè també presenta en societat el sergent Colon, el caporal Nobbs i el nou recluta Carrot Ironfoundersson (en espanyol el tradueixen com a Zanahoria, que mai de la vida pot sonar igual de bé). En la meva ignorància, no responc sobre la rellevància futura de Colon; però el pudent i subhumà Nobbs, pur desafiament a les conclusions evolutives de Darwin, o Carrot, nan honorari, malgrat el seu metre vuitanta d’altura, constitueixen meravelloses troballes narratives que cal atribuir a Pratchett. A aquesta colla cal afegir com a policia honorari l'orangutan que exerceix com a bibliotecari a la universitat i la valquíria Sybil Ramkin, criadora de dracs de companyia i futura esposa de Vimes.

En mode absolutament escèptic “Guards! Guards!” fa riota grossa de les societats (suposadament secretes) formades per mascles (suposadament adults), plenes de complexos rituals sospitosament similars a la religió. Altres dards enverinats s’adrecen als orígens de la monarquia o al crim organitzat (cap relació). Com passa amb altres obres de la primera maduresa de Discworld, la comicitat i la inventiva s’eleven a la màxima potència; de vegades l’acumulació d’accions paral·leles que no saps cap a on van, atabalen una mica: Pratchett és un autor que sempre va una passa per davant del lector, però a casa meva això s’hauria de considerar un elogi.

“Night Watch” (2002), o “Ronda de nit” és la novel·la 29 de la sèrie i la primera que no té a la coberta un dibuix de Josh Kirby, fet que és molt d’agrair. El seu successor Paul Kidby, parodia el quadre homònim de Rembrandt  i en homenatge a Kirby el retrata allà on el mestre holandès va autoretratar-se.

“Night Watch” és una novel·la clàssica de viatges en el temps, d’aquelles on un personatge es trasllada als anys de la seva joventut i ha de fer els possibles per aconseguir que el seu futur no se’n vagi en orri. En aquest cas el viatger temporal és el cap de la guàrdia, Sam Vimes, qui haurà de fer de preceptor d’una versió immadura d’ell mateix. Per apreciar degudament el llibre és imprescindible estar familiaritzat amb moltes de les idiosincràsies de Discworld, perquè aquí es visiten les encarnacions primerenques de moltes d’elles, des del patrici Lord Vetinari fins el monjo Lu-Tze.

Com pertoca als llibres més recents del cicle, l’humor (tot i que persisteix) ha deixat pas a una visió amarga i profundament pragmàtica de l’ésser humà. La revolta ciutadana i les barricades als carrers remeten poderosament a “Les misérables” d’Hugo en qualsevol de les seves adaptacions, incloent-hi Carcer Dun, un criminal despietat que va iniciar la seva carrera robant una barra de pa.

El corol·lari d’aquest apunt és que l’equilibri entre tècnica i plaer resulta difícil d’assolir. I que ni en un tast a cegues seria capaç de decidir-me per l’un o l’altre. Bé, ara us estic dient una mitja mentida: res gaire aliè a l’ecosistema de Pratchett.

dilluns, 30 de desembre de 2013

Propietats i servituds


Potser hauria de malfiar de la tendència a la presentació d’experiències excessives que sol mostrar el director britànic Steve McQueen, però com a home negre, amb ascendència originària de l’illa de Grenada, i no del tot aliè a l’esclavatge, caldrà reconèixer-li el dret a parlar-ne amb autoritat moral, si no amb coneixement de causa. La seva “12 Years a Slave” ha estat reconeguda en qualsevol cas com una de les grans pel·lícules de l’any, ferma candidata a l’Oscar en diverses accepcions. No és que la mera menció de la paraula “Oscar” signifiqui res (i molt menys una suggestió de qualitat), però com a mínim convida a la reflexió sobre els motius dels uns i dels altres.

El film es basa en el llibre autobiogràfic de Solomon Northup, un negre lliure de l’estat de Nova York, que l’any 1841 fou segrestat i venut com a esclau a un traficant de Louisiana, on s’hi va passar els dotze anys del títol fins que fou alliberat pels seus amics blancs del nord. Com s’entendrà per aquesta breu sinopsi, llevat de l’inici i la fi de la pel·lícula, la resta de la narració s’ocupa del calvari patit per Solomon durant aquest llarg període temporal, una experiència que ja us podeu imaginar com no gaire agradable de contemplar. El director McQueen explica la història amb llargues escenes de curosa composició on juga malèvolament al que es mostra i el que no per accentuar encara més les crueltats infligides. Des de tots els seus aspectes tècnics “12 Years a Slave” és impecable, tot i que en alguns moments la seva bellesa estètica no és la més adient a la història narrada.

En el paper de Solomon, l’insigne actor britànic Chiwitel Ejiofor excel·leix i mostra sense paraules com es pot trencar la dignitat d’un home com a clau per a la seva supervivència. L’extensa nòmina d’actors coneguts en papers relativament breus (Brad Pitt, Paul Giamatti, Paul Dano, Michael K. Williams, Benedict Cumberbatch) acaba resultant motiu d’una distracció certa. Michael Fassbender, còmplice habitual de McQueen, no és aquí el protagonista però té un paper suculent i ple d’excessos que en mans d’un actor menys carismàtic cauria de ple en el guinyol. No sent així, l’admiració pels seus dots actorals roman incòlume.

De tota manera, un film com “12 Years a Slave” malgrat les seves incontestables virtuts no acaba de satisfer-me, potser pel poc que de nou m’aporta. El fet que abans de la guerra civil americana existís als estats del nord una població negra lliure és tant una obvietat com una dada necessària de recordar, i que l’essència de l’esclavatge és la conversió de l’ésser humà en objecte susceptible d’intercanvi comercial la pel·lícula ho subratlla de forma diàfana. Tret d’això, el que queda és un masoquista espectacle d’humiliació i patiment en el qual els personatges més interessants per la seva complexitat (l’amo “bo”, l’esclava que esdevé “mestressa” a través del sexe…) es veuen relegats per les figures maniquees de traç gruixut. És un retret que he fet abans a obres tan diverses com “Amour” d’Haneke o “Gravity” de Cuarón: el patiment sofert com a espectador m’ha semblat un preu excessiu per la satisfacció intel·lectual aconseguida.

dissabte, 28 de desembre de 2013

(56) Sí! Oh, sí!


És que ja no m’estimes?
Tens l’anhel de ser lliure?
Et faig enfilar-te als arbres?

Sí! Oh, sí!
 
Et faig enfilar per les parets?
Tems cada trucada del telefon?
No em suportes de cap de les maneres?

Sí! Oh, sí!

Em pensava que et necessitava més que l’aire
És cert que ja no t‘importa?
Estàs tenint una aventura?
Sí! Oh, sí!
Quan ens vam conèixer
vaig pensar que els diners ho eren tot
Per això et vaig deixar comprar la casa, el cotxe, l’anell
però no puc aguantar les teves queixes perpètues
i no saps cantar.


Havia pensat que si ens separàvem
podríem començar de nou
Vols trencar-me el cor?

Sí! Oh, sí!

 
He xalat amargant-te la vida durant anys
Vaig trobar la tranquil·litat tot jugant amb les teves pors
Com m’agradava causar-te llàgrimes d’or i argent
però ara estimada…

 
Quina vida tan fosca i sinistra!
És un ganivet el que tens a la mà?
Series capaç de matar la teva dona?

Sí! Oh, sí!

 
Oh, em moro, em moro, em moro
Així, hem acabat tu i jo?
Ha estat la meva vida una mentida?

Sí! Oh, sí!
A la vegada una cançó de pregunta i resposta i una “murder ballad” canònica. No la mata perquè era seva, la mata per no saber cantar. Un hit indiscutible de l’àlbum, del qual Claudia i Stephin feien una molt bona transcripció en directe.


divendres, 27 de desembre de 2013

Sant Esteve i més enllà

Morta la diada dels canelons i Sant Esteve, me n'adono que la meitat dels regals del meu aniversari tenien a veure amb l'artista pop Etienne Daho, qui (en un moment crucial de la seva vida) se n'anà en peregrinatge a Londres i s'amistançà amb el grup de ball lleuger i britànic St Etienne (homònoms seus) i amb la bella "chanteuse" Sarah Cracknell. Tots plegats i en alegre companyonia enregistraren aquest "He's on the phone", versió encara-més-disco de "Weekend a Rome". En una etapa no tan llunyana de les nostres vides la Maria, en Fabrizio, en Josep i un servidor escoltàrem aquest hit amb orella gairebé innocent.


diumenge, 22 de desembre de 2013

El pessebre vivent de la Terra Mitja

Com si d’una nova tradició nadalenca es tractés, Peter Jackson s’ha assegurat que en dates tan assenyalades no ens falti un hobbit a les nostres pantalles i, malgrat el fiasco que va suposar “El hobbit: un viatge previsible” de l’any passat, ja sabia jo que cauria de quatre grapes amb aquest “El hobbit: la irritació de Smaug” amb la mateixa dèria amb la que un adolescent ataca una ració jumbo de crispetes. Direu que, si ja sabia què anava a veure, no tinc cap dret de queixar-me, atès que Jackson s’ha especialitzat a encebar els fans de Tolkien amb dosis industrials de material de desfeta de la Terra Mitja i que l’únic que es pot esperar d’ell és que, un cop conclosa la trilogia present, no s’embarqui en una immerescuda seqüela a “El Senyor dels Anells” segons el model “Star Wars”; però, mira, l’estrena d’aquest tipus de “blockbusters” equival una mica a les antigues festes de precepte on l’assistència a missa era obligatòria, a més no puc negar que sóc una mica masoquista.

Si més no, si “El hobbit: l’enrabiada de Smaug” és una pel·lícula lluny de la perfecció, ho és per motius que no sempre coincideixen amb els de la seva predecessora. Per descomptat continua la tendència a inflar un material original que no donava per a tant (aquí uns temibles 161 minuts de rellotge); però, si a “El hobbit: un viatge que estava cantat” el sistema per generar “palla” era l’estirament de fins i tot les situacions més microscòpiques del text de Tolkien, enguany s’ha optat per introduir episodis i personatges aliens a la novel·la de partença amb resultats francament contraproduents. La maniobra sembla destinada a l’acontentament dels fans acèrrims, figures que per definició presenten un entusiasme proporcional a la seva manca de criteri. Així, pel fet d’introduir les malignes maquinacions de Sauron, que maduraran bastants anys més tard a la Trilogia dels Anells, l’amenaça de Smaug (que era el veritable antagonista de la funció) queda entre infravalorada i pueril.

La reaparició de Legolas (Orlando Bloom), un dels personatges més prescindibles (i menys estimats) de la trilogia original, només es justifica per aquest factor nostàlgia. Altra cosa seria el retorn d’un Viggo-Aragorn, però d’això se’n diu pecar d'il·lús o “wishful thinking”. L’afegitó de l’elfa Tauriel (Evangeline Lilly) respon a l’absència de figures femenines rellevants al món de Tolkien, un assumpte políticament incòmode, difícil de resoldre a hores d’ara. Ni l’actriu, ni el personatge que representa em semblen malament; però m’ofenen els minuts desaprofitats, per la seva poca pertinència, en un hipotètic triangle d’interessos eròtics amb Legolas i el nan bufó.

Parlant d’ells, ja és ben trist que de la colla de tretze nans originals, després d’haver passat més de tres-cents minuts en la seva companyia, només em vegi capaç de reconèixer el seu rei (Richard Armitage) i el nan sexy (Aidan Turner), Kili crec que es diu. De la resta, podríem parlar del seu agençament capil·lar, el que no equivaldria a cap coneixement real de les seves ànimes. Aquesta falta de connexió amb la majoria de personatges va en detriment de la trilogia. Gandalf (Ian McKellen) desapareix, com sol fer, en el primer terç de la pel·lícula, i sorprenentment no retorna victoriós al terç final. Mancats d’aquest factor redemptor, el Bilbo de Martin Freeman continua sent el millor actor a bord; llàstima que no tingui gran cosa a fer durant la desoladora majoria del film.

A “El hobbit: l’emprenyamenta de Smaug” he cregut detectar una inconsistència d’atmosfera i climatologia entre escenes successives, més atentes a l’efecte de postal (al cap i a la fi l’Oficina de Turisme de Nova Zelanda és la que paga) que al contínuum de la meteorologia i les estacions. Així pluja i cels blaus, densa floresta i erms s'alternaven sense coherència coneguda.

“El hobbit: el cabreig de Smaug” té un molest regust de “ja vist”, començant per l’atac de les aranyes assassines, que sembla la versió corregida i augmentada de l’aràcnida Shelob de “Les dues torres”. No és però una seqüència desdenyable: Jackson es mou força bé en el terreny dels atacs artròpodes (vegeu el seu “King Kong”). També la fugida dins de botes de vi conté l'alegria una mica beneita de les atraccions de fira i el disseny del drac i els  efectes que provoca en el seu oceà auri són de primera categoria. Però l’abús de tanta invulnerabilitat absurda (per què els malèfics orcs sucumbeixen invariablement davant de contrincants en franca minoria com són nans i hobbits?) disminueix la implicació de l'espectador que no hi ensuma cap perill real. Els últims vint o trenta minuts de “El hobbit: el **** de Smaug” són imperdonables: la típica successió de soroll sense fúria que acostuma a acompanyar els actuals films d’èxit. Tota aquesta llarga fullaraca acaba, però no es resol. Queda només l'esquer llençat vers la seqüela enmig d'un estrepitós anticlímax.

I així fins l’any que ve.

Papallones i 3D, combinació guanyadora

dissabte, 21 de desembre de 2013

(55) Wi' nae  wee bairn ye'll me beget

Wi' nae  wee bairn ye'll me beget

Untwinkle, little ee

My ainly pang'll be regret

A maiden I will dee

Però em tornaré un rossinyol
El meu cant escalfarà el teu cor
Bé, em tornaré una màquina de batre
i destrossaré el teu ocell

Però em tornaré un vampir
i et besaré al coll
Bé, em tornaré una creu
i et faré tornar a l’infern

Però em tornaré una bomba d’hidrogen
i atomitzaré l’aire
Bé, em tornaré un escarabat
i veuràs que tant me fa…

Però em tornaré una supernova
i ho cremaré tot
Bé, em tornaré un foradet negre
i et tornaràs una corda

Però em tornaré Déu
i llavors vindràs a mi
Bé, no creuré en tu
i llavors digue’m on seràs
Aquest número de fals folklore s’inspira en Robert Burns, el bard escocès per excel·lència. No m’he vist amb cor de traduir la tornada, d’un to vernacular que s’escapa a les habilitats d’aquest Allau. El títol es podria traduir aproximadament com “Engendraràs en mi un formós infant” (no confongueu amb “El Senyor ha fet en mi meravelles”). No se us escaparà que el típic estira i arronsa entre dos enamorats assoleix aquí dimensions tant físiques com metafísiques.

divendres, 20 de desembre de 2013

Un dia perfecte (i 3)

El que té de més especial el palau de Hellbrunn són els seus jardins i més en concret els seus Wasserspiele (jocs d’aigua), una meravella de l’enginy mecànic que em sembla que es pot trobar a pocs indrets del món i menys amb tanta voluntat faceciosa.

La visita, necessàriament guiada, comença al bonic racó de la foto de dalt on el grup és alliçonat sobre la història dels jardins. Si us hi fixeu a la dreta hi ha una taula i uns tamborets de marbre, ideals per fer un àpat a la fresca. En un moment donat la guia convida un grup de voluntaris a seure al voltant de la taula. Un cop cadascú al seu lloc, obre el pas de l’aigua i un bonics rajolins parabòlics envolten els fingits comensals. En cas que la companyia es fes carregosa, l’arquebisbe bromista tenia previst que un raig d’aigua brollés del seient de cadascun dels tamborets. Abans de fer la demostració pràctica, es convida els voluntaris a retirar-se.

Si un jardí manierista ja presenta per definició un plus de literatura grotesca, la combinació amb els usos lúdics de l’aigua és una aposta irresistible, sobretot en una càlida tarda d’estiu. S’hi troben tota mena de personatges fantàstics, a escala molt diversa i sempre en disposicions ben escenogràfiques: déus, nimfes, nans i pastors que podrien encaterinar al més empedreït dels pessebristes, en especial un teatre mecànic (impulsat per la força hidràulica, sí) que reprodueix una estampa urbana amb més de dos-cents figurants tallats en fusta de til·ler.

Hi ha grutes formidables i encisadores cascades. Recordo una corrua de monstres mitològics que suraven per un circuit aquàtic i un arbre d’ocells que cantaven també  impulsats per l’aigua. En una altra gruta, una mena de con daurat que simbolitza la corona del poder fa equilibris sobre un brollador, tot emulant l’oucomballa i evocant com és de variable la fortuna. La màscara que veieu abaix, situada als peus d’un Neptú o d’un Orfeu sense Eurídice, tot d’una comença a moure els ulls i la llengua, ja podeu imaginar perquè.



Però el que predomina durant el passeig és la broma brètol, on el doll de l’aigua sorgeix  d’on menys t’ho penses amb la intenció de deixar-te xop, com ara d’aquests caps tan morts dels cérvols de la cantonada. No cal dir que la canalla, amb tot aquest mullader, s’ho passa d’allò més bé, i nosaltres de retruc.



dijous, 19 de desembre de 2013

Un dia perfecte (2)

De tornada de la muntanya, l’autobús passa davant del zoològic (que no conec). Convé  baixar a la propera parada, la que correspon al palau de Hellbrunn, doncs és un lloc que val molt la pena visitar, i no precisament per la famosa pèrgola on Liesl canta “Sixteen going on Seventeen” a la pel·lícula “The Sound of Music”. Sí, ja sé que la majoria de palaus, especialment si són barrocs com aquest, acaben resultant carregosos i enfarfegadors, però Hellbrunn n’és l’excepció. Potser perquè qui el va fer construir (1613 - 1619), el príncep-arquebisbe Markus Sittikus von Hohenems, era un sensualista de remarcable sentit de l’humor. En trobar-se l’edifici a quatre passes de la ciutat, va ser projectat com a lloc on passar el dia (especialment en temps de canícula) i retornar a Salzburg el vespre, per això no hi ha dormitoris a Hellbrunn.

Exteriorment el palau és agradable i no gaire ostentós, podria passar per un ajuntament de vila pròspera. No sé fins a quin punt s’ha mantingut a l’interior el mobiliari original, però el que s’hi troba ara és sortosament auster i realça les extravagants decoracions murals d’algunes de les sales.

Són també molt atractius els quadres d'aviram divers, tot i que fa una pena immensa contemplar un cap d’unicorn com a trofeu de caça. Hauria d’estar prohibit exhibir impunement les despulles d’una espècie protegida.



I així, entretinguts entre una cosa i una altra, fem temps a l’espera de visitar els jardins de Hellbrunn, que seran el plat fort del dia.

dimecres, 18 de desembre de 2013

Un dia perfecte (1)

La recepta ideal per passar un dia perfecte a Salzburg, especialment si disposeu de la “Salzburg Card”, és sortir de la ciutat immediatament. Agafeu l’autobús de la línia 25 que surt de la Hauptbanhof: el transport és gratuït amb la targeta turística. Després de recórrer vuit quilòmetres de ruralia idíl·lica en qüestió de mitja hora (sí, un autobús urbà no és el mitjà més ràpid per desplaçar-se) arribareu a l’estació del telefèric que en un no res salva els 1.300 metres que separen la plana del cim de l’Untersberg. S’aconsella matinar, perquè a l’estiu aviat es formen cues.


L’ascensió és degudament vertiginosa i un cop dalt es pot contemplar una d’aquelles panoràmiques que constitueixen la quintaessencia de l’Austria somiada (encara que, per ser franc, part del paisatge pertany a la veïna Baviera). En contra del que pugui creure el prejudici, bona part del país és pla, com Salzburg i les seves rodalies ens demostren als nostres peus, o la regió del Salzkammergut i els seus llacs de postal una mica més enllà. Més abruptes, però no particularment amenaçadors, a la nostra esquena s’alcen els Alps de tota la vida, fotogènics i domèstics, burocràtics potser. Aquí dalt cada dia sembla diumenge i només les falsament fràgils turistes japoneses fingeixen una esgarrifança. 




Us aconsello que porteu roba d’abric suplementària, que hi pot haver una diferència de deu graus de temperatura entre la plana i el cim. I, un cop satisfet l’anhel del sublim, preneu el telefèric de baixada, que el “tour” continua.


diumenge, 15 de desembre de 2013

Buffet lliure

La modernitat encimbellada de Salzburg.
A casa m’han esbroncat una mica per presentar una imatge tan negativa de Salzburg, però la veritat és que l’altre dia parlava només de primeres impressions, perquè amb una mica de paciència hom acaba acostumant-se i fins i tot gaudint d’allò que val la pena. I és que la ciutat està situada en un entorn incomparable, envoltada d’estratègics rocs on vigilen castells, monestirs i torres de l’aigua; plena de carrers pintorescos, d’esglésies barroques i de museus d’interès variable. Fins i tot vam trobar un restaurant que ens va convèncer (i mira que la gastronomia austríaca ens havia arribat a avorrir) davant del cementiri de Sant Sebastià, on estan enterrats els pares i la dona de Mozart.

A Viena vam comprar una targeta que t’oferia descomptes en moltes de les atraccions de la ciutat: perquè et sortís a compte calia fer les visites que corresponguessin al major descompte. A Salzburg la cosa funciona una mica diferent: per una quantitat fixa pots visitar tot els punts d’interès turístic que vulguis durant un període limitat de temps.  Igual que passa amb els buffets lliures, aquesta modalitat de consum pot induir a l’ansietat compulsiva i a l’empatx (en aquest cas, cultural). Per bé i per mal vam acabar visitant indrets que, si no haguéssim disposat de la targeta, no ens hauríem molestat a trepitjar (que seria el cas de la casa on va néixer Mozart, per molt que adori la seva música).



Tampoc hagués visitat el museu de la joguina, un lloc on l’exposició es barreja amb la praxis i per tant és més adequat per a un públic d’un dígit d’edat. I m’hagués sabut molt de greu pagar l’entrada de la pinacoteca que hi ha a la Residenz, on intenten mitigar la mediocritat de la col·lecció amb la introducció d’algun quadre modern a fi i efecte que “dialoguin” entre ells (el que jo en dic morro). En canvi em va saber greu no poder fer un volt en vaixell-mosca pel riu Salzach, i tot per culpa del nivell de l’aigua que no permetia la navegabilitat.



Per tant, de totes les activitats realitzades dins de l’entorn urbà, la més satisfactòria (per sorprenent) va ser la visita al Museum der Moderne, una construcció de capses de sabata situada al capdamunt d’un penya-segat que, com el seu nom no pot ocultar, es dedica a exposar obres rabiosament contemporànies. El seu accés, mitjançant un ascensor excavat a la roca, ja té molta gràcia sense necessitat de més additius, i des d’allí dalt es contemplen bones vistes i queda a mà un restaurant que està entre el millor de la ciutat. 

En aquell moment d’agost l’exposició temporal en curs es titulava “Flors i bolets” i va resultar encara més sensual i obscena del que el nom de Robert Mapplethorpe (també present) permetria suposar.




dissabte, 14 de desembre de 2013

(54) Llàgrimes amargues

Llàgrimes amargues
em mantenen en marxa
al llarg dels anys
cauen lliurement
Només una pistola podria aturar aquestes llàgrimes amargues
Els carrers inacabables per on camino
vas fer que semblessin bonics
però ara somio en cançons “country”
i em desperto a New York City

I l’única bellesa aquí
és la lluna a través d’una llàgrima…

Ploro perquè sembla tan bonica
Ploro, per què no, és de franc
i no hi ha res més interessant
que plorar constantment
i com li dic a tothom
plorar a tothora és divertit...
 

divendres, 13 de desembre de 2013

Ni París ens quedarà

Llegida la pel·lícula (em refereixo a les seves crítiques en paper o pantalla de bits) semblava que “Le Weekend” podia ser una obra —si no estèticament revolucionària— ben agradable de veure. El seu director Roger Michell, de la filmografia del qual només em sona aquell vehicle per a la Julia Roberts i en Hugh Grant, que es deia “Notting Hill”, no era la millor de les recomanacions; però del guionista Hanif (poca conya) Kureishi, responsable de “My beautiful launderette”, “Sammy and Rosie get laid” o “Intimacy” es podia esperar un relat de costumisme humà i londinenc amb força trellat. 

A l’hora de la veritat, aquest cara a cara entre dues lluminàries de la interpretació britànica, com són Jim Broadbent i Lesley Duncan és l’únic al·licient sòlid que pot adduir “Le Weekend” per atorgar-se un lloc entre els films amb distinció. Tota la resta és molt més discutible, començant per aquest guió anèmic on un vell matrimoni retorna trenta anys més tard als escenaris de la seva lluna de mel per descobrir que potser ja es hora de desfer el contracte.

En parlar de “Le Weekend” ha esdevingut lloc comú mencionar totes aquelles pel·lícules (de títol començat per “Before”) firmades per Richard Linklater, i on Juliette Delpy i Ethan Hawke es dedicaven a seduir-se amb tanta alegria. Apart de diferències d’edat dels personatges i de marc temporal (aquí molt més ampli), el dèficit que li trobo a “Le Weekend” respecte a aquelles és que les diferents peripècies del guió no flueixen de forma natural, sinó que s’acumulen capriciosament segons la inspiració de Kureishi. L’aparició del condeixeble americà (Jeff Goldblum en un rol que és del tot detestable i no per culpa seva) actua com ortopèdic detonant de la crisi final, una crisi que pretén deixar-ho tot ben lligat mitjançant la inconsistència. 

M’explico: durant tota la pel·lícula hem contemplat com el bonàs del marit veu frustrats els seus intents de passar-s’ho bé per l’actitud aixafaguitarres de la muller, que no perd ocasió de maltractar-lo. Si no fos perquè Lesley Duncan té “charme” per donar i per vendre, desitjaries que fos aixafada per una pianola. Amb aquests precedents costa creure (com es revela al final de la pel·lícula) que ella sigui feliç i rigui cada vegada que parla amb ell per telèfon. De debò? Doncs ho dissimula força bé.

Ja passa que, quan no entres en una pel·lícula, els problemes se li multipliquen. En aquest cas tampoc vaig entendre la política de despeses dels protagonistes, embarcats  en un aparent suïcidi econòmic per raons que se m’escapen. En quant a la introducció de l’escena de “Bande à part” de Godard com a motiu amb el qual cloure el film, em sembla tan incongruent, tan allunyat dels personatges i tan revelador de la pitjor de les cinefílies, que m’aturaré aquí per no encendre’m més.

dijous, 12 de desembre de 2013

Llàgrimes i llàgrima

Salzburg vol dir literalment ciutat de la sal.

D’entrada, Salzburg no em va caure gens bé. És clar que una estació de tren en obres no és l’indret més hospitalari del món i pitjor encara si és plena de centenars de viatgers desorientats, que és l’estat natural del turista que arriba a un lloc nou i desconegut. I encara que ja ho sàpigues, t’emprenya adonar-te fins a quin punt és una ciutat descaradament abocada al turisme i et deprimeix l’agressivitat amb la que se’ls veu decidits a explotar-te. Venint de Barcelona, això no hauria de ser necessàriament una novetat, el problema és que Salzburg (amb els seus 145.000 habitants) es veu obligada a concentrar la seva oferta en una superfície clarament mínima. Arriba un moment del dia que els molts milers de turistes que estan de pas a la vila es troben tots a la Getreidegasse, un carrer que en grandària i oferta comercial és totalment equiparable al nostre carrer de Portaferrissa. Us prometo que l’espectacle de tota aquesta gernació que es mou sense gaire propòsit entre el tall de pizza i els confits de Mozart constitueix una elegant invitació a la misantropia.

Un milió de japonesos als jardins de Mirabell.
A tots els impresentables de calça curta que fem la “paseggiata” vespertina pel simple motiu que Salzburg “era allí”, durant el mes d’agost cal afegir els assistents al cèlebre festival. Com que les dimensions de la població no permeten l’ús de limusines, els cultes i distingits melòmans es veuen obligats a desplaçar-se a peu fins a la sala de concerts (i a no passar desapercebuts). Alguns van vestits com per a un casament a El Escorial i, en sentir el seu accent castís, sospito que són genuïns corruptes ibèrics que, acompanyats de les seves senyores, propaguen la “marca España” pels quatre confins del món civilitzat. Una deliciosa minoria vesteix la indumentària tribal autòctona (pantalonets de cuir, bateta amb frunzits i canesú), com si a la Heidi l’haguessin convidat al Liceu.

A l'esquerra, una Heidi que no ha sabut créixer.
(Amb el cap no tan calent), aquesta ciutat peca d’un excés d’esglésies barroques i no per això disminueix el seu atractiu. Però ja és hora de dir-ho: així com la reputació universal de Barcelona s’ha bastit a partir d’Antoni Gaudí i dels barrets mexicans, l’èxit de Salzburg es basa exclusivament en Wolfgang Amadeus Mozart i en aquell musical de Rodgers & Hammerstein que a casa sempre vam conèixer com “Sonrisas y lágrimas”. No sé quina de les dues aberracions culturals m’ofèn més. Suposadament Mozart queda sempre un graó per sobre del teatre musical de Broadway, però aquí tot es barreja en democràtica confusió d’hams, sovint sense esquer.



En relació a la pel·lícula “The Sound of Music” (i a la família Trapp, i a fenòmens paranormals que hi convergeixen) trobareu a la vila tota mena de “tours”, escenaris, representacions en viu i fins i tot un munt de material suplementari a un petit museu destinat en principi a mostrar un diorama de 360º de Salzburg al segle XIX. De Mozart, hi ha en exposició dues cases on va viure. Només conec la de la Getreidegasse, un tercer o quart pis pràcticament buit, llevat dels turistes i d’un violí que diuen que va tocar. A la planta baixa hi ha un colmado Spar, que presenta més consistència comercial que tota la resta.


No, definitivament, no m’agrada Salzburg. Però tot arribarà.

dimecres, 11 de desembre de 2013

Roma era una festa

De l’art particular de Paolo Sorrentino coneixia dues obres tan antitètiques com “Il divo” —implacable i molt creatiu retrat de l’etern Giulio Andreotti— i This must be the place —una autèntica marcianada amb rockers, maletes de rodes i holocaust—. L’aclamada “La grande bellezza”, que el dissabte s’endugué aquest premi del cinema europeu que solen donar a Berlín i que no recordo com se diu, sembla una barreja de les dues: una manera com una altra d’intentar començar a descriure l’indescriptible. “La grande bellezza” és el doble retrat, el d’un personatge i el d’una ciutat. El personatge protagonista és un tal Jep Gambardella, cronista social ja madur, autor llunyà d’una única novel·la de culte, testimoni privilegiat dels plaers i els dies de les elits. Gambardella té les faccions de l’excel·lent Toni Servillo (que ja havia interpretat per Sorrentino un admirable Andreotti), en un paper que l’obliga a envellir deu anys i que amb una barreja de cinisme, melangia i tendresa condueix amb autoritat de mestre la molt llarga peripècia del film. El guardó com a millor actor europeu que va rebre dissabte passat em sembla merescudíssim, tot i la injustícia que aquests exercicis d’exclusió comporten. La ciutat retratada a “La grande bellezza” és per descomptat l’eternament eterna Roma, un lloc que es diria propici per a la vida secreta i pel safareig i de la qual el napolità Sorrentino sembla un guia totalment qualificat.

Abans de continuar serà inevitable mencionar el nom de Federico Fellini ja que “La grande bellezza” cita-homenatja-recrea l’obra del mestre de Rimini, i molt especialment les seves “La dolce vita” i “Roma”. Sorrentino no se n’amaga i fins i tot fa broma quan el protagonista proposa anar a veure un monstre marí a la platja (igual com al final de “La dolce vita”, encara que irònicament el monstre esdevé aquí el cadàver varat del creuer Costa Concordia). Són igualment cites fellinianes l’encontre nocturn amb una “star” peripatètica (fou Anna Magnani en el cas de Fellini) o tot el circ que envolta a la monja santa.

Lluny d’esdevenir derivatiu, Sorrentino organitza un espectacle de dues hores i mitja que és pura fascinació sensorial i temàtica. Si m’ho preguntéssiu, no sabria dir-vos de què va exactament la pel·lícula, encara que al seu cor hi ha un rebuig i alhora una acceptació d’aquesta inacabable conga hedonista i suïcida que és la vida dels protagonistes. Segurament és també una carta d’amor a Roma; jo almenys n’he sortit enamorat i amb ganes de tornar-hi d’immediat. El pròleg al Gianicolo, amb el Tempietto del Bramante, l’ambaixada espanyola i el grup de japonesos, culmina amb la sublim interpretació coral de “I lie” de David Lang. És la primera mostra d’una banda sonora tant deliberada com perfectament programada, capaç de saltar de l’exquisit al vulgar sense despentinar-se. Hi trobareu Pärt, Tavener, Preisner i Gorecki; però igualment Raffaella Carrà i “Mueve la colita”. Seria imperdonable no destacar una de les festes més ben filmades dels temps recents, festa de la qual Baz “Gatsby” Luhrman podria aprendre moltes lliçons.

Cert que de vegades l’efecte està subratllat amb marcador “fosforescent” (els flamencs al balcó o l’aristòcrata vinguda a menys que visita el seu lloc de naixement), però són pegues mínimes per a una obra lliure i apassionant, que a més està obtenint inesperades adhesions de bona part dels seus espectadors. Hi ha d’haver quelcom de màgic i excepcional, quan un film tan poc convencional aconsegueix connectar amb el seu públic.

És possible enamorar-se d’una pel·lícula? O tot és només un bla, bla, bla? Calla, Jep, l'amor és encara possible.


dilluns, 9 de desembre de 2013

Un polar que no ve del fred

Una d’aquestes atzagaiades, tan pròpies de la meva recent condició d’usuari de la biblioteca pública, em va dur a llegir “Niebla en el puente de Tolbiac” (Libros del Asteroide, 2008) per la simple raó que l’immens Jacques Tardi havia il·lustrat la novel·la molts anys abans. Léo Malet el seu autor va néixer a Montpeller l’any 1909 i morí el 1996 prop de París. Durant la seva joventut tingué contactes successius amb grups anarquistes i trotskistes. Exercí tota mena de treballs (manobre, administratiu, negre literari, extra al cinema) i durant un temps escrigué poesia surrealista. 

Se’l recorda per les seves novel·les policíaques, gènere que en francès anomenen “polar”, especialment per les protagonitzades pel detectiu privat Nestor Burma, presentat en societat l’any 1942 amb “120, rue de la Gare”. L’any 1954, justament amb aquest detectiu i en clar homenatge als “Mystères de Paris” d’Eugène Sue, inaugura la sèrie “Les nouveaux mystères de Paris” que havia de dedicar un enigma a cadascun dels vint districtes de la capital. El projecte s’estroncà l’any 1959, tot quedant orfes d’aventura els “arrondissements” 7, 11, 18 i 20. Jacques Tardi n’adaptà quatre al format historieta: “Brouillard au Pont de Tolbiac”, “Casse-Pipe à la Nation”, “Le soleil naît derrière le Louvre” i “Boulevard...ossements”.

Aquest “Niebla en el puente de Tolbiac”, publicat per primer cop l’octubre de 1956, correspon al districte 13 i, segons l’opinió d’Andreu Martín, és l’obra mestra de Malet (almenys això afirma la contraportada de l’edició castellana, mentre que el diari LA REPUBBLICA assegura que l’autor és un dels grans). No és que em plagui contradir veus tan autoritzades, però he trobat aquest llibre molt deficient i d’interès escàs. El més positiu que li he sabut veure és una reminiscència que fa l’autor dels contactes que mantingué en sa joventut amb alguns grups anarquistes i vegans. I, si em forceu una mica, concediré que la novel·la té atmosfera, gràcies sobretot a la presència de la boira pàgina sí i pàgina també.

Però lamento dir que la intriga és astènica i només es posa en marxa quan ja han transcorregut dos terços de la longitud del llibre. Tampoc és que la trama sigui un prodigi d’invenció i el personatge de la gitana, amb els pits constantment amb turgència de guàrdia, voreja la “sexplotation”. No cal ser un fanàtic de la correcció política per esgarrifar-se davant de la confessió de Nestor Burma, que diu entendre Hitler quan es veu confrontat a alguns desafiaments antropològics. I el que és encara pitjor: tots aquests prejudicis i racismes els mantingué Malet fins el final dels seus dies.

Com que vull salvar de totes totes la pell d’en Tardi, escriuré que la barreja de bon dibuix i nostàlgia (altrament dita “vintage”) redimeix qualsevol còmic. No sé si ell faria el mateix per mi.

diumenge, 8 de desembre de 2013

Relacions gèlides

Sempre he sentit una fascinació especial per “La Reina de les Neus”, un dels contes més celebrats del gran Hans Christian Andersen, i més en concret per la poderosa imatge del nen atrapat al palau de glaç, del qual només podrà escapar si confegeix amb trossos de gel la paraula “eternitat”. Una fascinació similar devien sentir els Estudis Disney, els quals durant dècades van intentar endebades adaptar el conte d’Andersen: una de les escasses mostres de la rondallística clàssica que no havia passat encara pels seus distorsionadors engranatges. La solució que finalment permeté tirar endavant el projecte passà per fer saltar per la borda l’argument original d’Andersen i mantenir la vaga idea que uns sentiments cordials són el millor remei contra la hipotèrmia. I és així com ens ha arribat aquest “Frozen” pre-nadalenc, dirigit a quatre mans per Chris Buck i Jennifer Lee. La senyora Lee és per cert la primera dona que dirigeix un llargmetratge de can Disney; però, atès que les obres d’animació de l’estudi són ingents treballs col·lectius, seria exagerat atribuir-li el regust feminista que es pot percebre al film.

En front de l‘ambient urbà de l’original, “Frozen” opta per presentar-nos el regne d’Arendelle, una Ruritània nòrdica només possible als contes de fades. Elsa, la més gran de les dues princeses, té un poder màgic que li permet crear gel del no res amb el qual entreté la seva germana Anna fins que un mal dia és causa d’un accident. Els seus pares aïllen Elsa, davant de la incomprensió d’Anna que troba a faltar la seva companya de jocs. Els reis moren en un (visualment preciós) naufragi i Elsa esdevé l’hereva de la corona; però, incapaç d’ocultar les seves dots màgiques, causa la repulsa dels seus súbdits i es veu obligada a exiliar-se a les muntanyes. Abans, però, ha deixat el país immers en un hivern permanent; serà tasca d’Anna resoldre els problemes tant familiars com d’estat…

Potser la premissa, plantejada als primers minuts de pel·lícula, és una mica difícil de pair, però els contes de fades ja ho tenen això i tot el que ve a continuació és tremendament entretingut. Els de Disney han procurat imaginar un model de princesa més proactiva i, sense arribar als extrems de “Brave” (on ni tan sols era necessària la presència d’un esquer amorós), fan d’Anna una noia prou decidida, o inconscient, ben disposada per l’aventura física. Fins i tot s’ironitza sobre el rol del príncep blau a les escenes del ball de la coronació amb aquest pretendent Hans que amaga més d’una sorpresa. “Frozen” també conté, com excepció a la norma Disney, una reina (Elsa) que no és en absolut malèfica i que, malgrat ser un personatge més interessant que Anna, queda una mica postergada durant la part central del film.

Potser és una qüestió generacional, però aquestes princeses d’enormes ulls líquids em fan pujar el sucre qui sap lo. El disseny de la resta de personatges és molt més acceptable, des del rústec Kristoff (sexy com només ho pot ser la plebs) fins el seu ren d’actituds gairebé canines, passant per una adorable tribu de trolls. Olav, el ninot de neu, peatge que tot modern film de Disney paga als “Happy Meal” de McDonald, presenta una imatge entre lletja i fora de lloc, però els seus gags són graciosos i se l’acaba acceptant com animal de companyia.

Del 3D no us diré res, perquè l’he evitat escrupolosament, però l’estètica de “Frozen” en 2D té una pinta magnífica, especialment quan investiga les possibilitats de transparència, reflexió, refracció i fractalitat del glaç. Atenció a les imatges de neu en el crepuscle! I, encara que el nivell de les cançons és molt irregular —una gentilesa de la parella Robert Lopez i Kristen Anderson-Lopez—, “Let it go” és un “showstopper” difícil de passar per alt, l’únic defecte del qual seria succeir al primer terç del film.



No me n’amagaré: l’apoteosi final (sorprenentment un afer entre germanes) m’ha munyit la llagrimeta que Disney no em provocava des de “La bella i la bèstia”. Contes de fades, direu, sí; però qui és el maco que supera el poder emocional d'un conte de fades?

dissabte, 7 de desembre de 2013

(53) Em sap greu, t’estimo

Una sola rosa habita el teu jardí
Com totes les roses, no és ella mateixa
És el meu amor que creix al teu jardí
però fem veure que només és una rosa

Bé, em sap greu, t’estimo
És una fase per la que estic passant
No hi puc fer res
i em sap greu estimar-te

No escoltis la meva cançó
No la recordis, no la cantis amb mi
Fem veure que és una obra d’art
Fem veure que no és el meu cor…
La rosa es marcirà quan marxi l’estiu
La cançó es marcirà i jo me n’aniré
perquè el meu cor també està morint
i a tu tant te fa…
Prou que ho sabíem que una rosa no és una rosa, ni una cançó d’amor una cançó d’amor. De què parlem quan parlem de jardineria?



divendres, 6 de desembre de 2013

El bibliotecari

—¿Cómo se escribe “infracción”? —preguntó el chico al tiempo que pasaba una página.
—Con un lápiz —replicó  su superior, abriéndose camino a codazos. Un raro impulso generoso se adueñó de su mente—. ¿Qué quieres beber?
—No creo que sea apropiado —señaló Zanahoria—. Además, de la Bebida Nacen los Vicios.
Sintió una mirada penetrante en la nuca, y se volvió para encontrarse frente a frente con el rostro amable de un orangután.
Estaba sentado junto a la barra, con una jarra de cerveza y un platito de cacahuetes ante él. Hizo un gesto amistoso con la jarra en dirección a Zanahoria, y luego bebió ruidosamente, al parecer por el sistema de hacer que su labio inferior formara una especie de embudo prensil. Aquello sonaba como una bañera al vaciarse.
Zanahoria dio un codazo a Nobby.
—Hay un mon… —empezó.
—¡No lo digas! —se apresuró a interrumpirlo su superior—. ¡No digas esa palabra! Es el bibliotecario. Trabaja en la Universidad. Siempre pasa por aquí para tomarse una copa antes de acostarse.
—¿Y a la gente no le importa?
—¿Por qué iba a importarles? Cuando le toca el turno, cede el taburete como todo el mundo.
Zanahoria se volvió y miró al simio. Se le ocurrían un montón de preguntas a la vez, por ejemplo: ¿Dónde guarda el dinero? El bibliotecario captó su mirada, la malinterpretó y empujó el platito de cacahuetes hacia él.
("¡Guardias! ¡Guardias!", Terry Pratchett)
 
  Per raons òbvies em fascina Discworld.

dijous, 5 de desembre de 2013

La meva biblioteca i altres contes

Sobre aquestes coses vermelles sec per llegir (amb mitja vergonya) les historietes de Ralph König i Juanjo Saez.
D’ençà que sóc a l’atur i que el meu compte corrent té el lleig costum de disminuir el seu saldo cada dia que passa, he començat a considerar la possibilitat de fer servir la xarxa de biblioteques públiques per alimentar les meves dèries lectores. A més, els meus prestatges de marqueteria d’IKEA ja no accepten ni un desconegut més (i l’e-book, desaparegut en combat, em fa una mandra immensa).

El meu barri, l’Esquerra de l’Eixample, no va gaire ben servit de biblioteques i la més propera em queda a una estació de metro de distància, al carrer d’Urgell, entre Provença i Mallorca. Té de nom el d’Agustí Centelles, que produirà urticària als catalanistes més acèrrims per allò de la cessió (venda) del seu llegat fotogràfic que perpetraren els seus hereus a potències de l’Ebre enllà. De fet, per si serveix de consol, la biblioteca només ocupa els pisos superiors d’un edifici nou de gairebé trinca, que també rep el nom molt més consensuat de Centre Cultural Teresa Pàmies.

Sense poder fer gaires comparacions trobo que m’ha tocat una biblioteca prou espaiosa, amb força llum natural i uns continguts que de moment no m’acabaré. De mica en mica vaig integrant-me a aquest ecosistema on predominen per l’extrem més verd els estudiants de secundària o d’universitària i per l’altre extrem els jubilats i els beneficiaris de l’atur. Evidentment, com a membre d’aquest segon grup, trec profit de la premsa diària, de les publicacions periòdiques, de la lectura frívola en diagonal i de la calefacció tan benvinguda ara que finalment ha arribat el fred.

Sonarà a obvietat, però ara que el meu material de lectura no és de pagament (directe), puc permetre’m la llibertat del caprici, de la provatura sense compromís, de la revisió tantes vegades postergada dels clàssics. Me n’adono que el que he estat llegint els darrers temps estava guiat en gran part pel que hi havia visible als taulells de les llibreries i en igual mesura del modest rebombori que alguns títols assoleixen en els pocs blocs literaris que segueixo. Moment per deixar-se dur per la inspiració sense agenda i demanar la targeta de visita a Bruno Schulz, E. C. Segar, George Saunders, Edmund Crispin, Yoji Yamada, Léo Malet, Anthony Powell, David Markson o John Barth. I potser també per investigar Jaume Cabré (aquest, ho confesso, em negava a passar per caixa per conèixe’l).

Només m’agradaria sol·licitar a les sempre amables bibliotecàries que, malgrat el luxe de la megafonia, m’estalviessin que els darrers quinze minuts previs al tancament de la instal·lació estiguessin sempre acompanyats de soroll harmoniós, altrament dit música (tant me fa The Cure com Ella Fitzgerald). Si els venia de gust fer de DJ, que no s’haguessin apuntat a biblioteconomia.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Clàssic familiar

Si fa un parell de dies confessava que no en sabia res de Yasujirō Ozu ni dels seus “Contes de Tòquio”, ara n’he après una mica més gràcies a que la distribuïdora “a contracorriente” ha publicat enguany una versió digitalment impecable d’aquest clàssic, un film que des de la seva estrena l’any 1953 ha figurat als primers llocs de les llistes de les millors pel·lícules de la història. I malgrat la inevitable fluctuació dels gustos —que tant de mal ha fet a obres com “Lladres de bicicletes” i que ha deixat indemne "Citizen Kane"— a “Contes de Tòquio” li ha anat molt bé el pas del temps, que ha realçat definitivament la seva reputació.

Yasujirō Ozu fou home de vida relativament breu (1903 - 1963), però d’obra llarga (53 llargmetratges de cinema silent i sonor, en blanc i negre i color). Encara que al principi de la seva carrera rodà algunes comèdies, el gruix de la seva filmografia el constitueixen els drames familiars en to menor, on les relacions entre generacions tenen un paper preponderant. En la seva etapa madura es diria que es dedicà a fer obsessives variacions sobre un mateix tema, fent que el mateix actor o actriu representessin personatges homònims en famílies d’estructures no exactament similars. Curiosament (o reveladorament) per a un creador tan preocupat pels conflictes entre les relacions sentimentals i el bon ordre generacional, Ozu no es va casar mai i sempre va compartir sostre amb la seva mare, a la qual només va sobreviure dos anys. Per acabar aquest paràgraf de pur safareig, consignaré que el director era un homèric bevedor de sake i que a la seva làpida tombal no hi figura més inscripció que el caràcter “mu”, és a dir el no res.

“Contes de Tòquio” (o “Tōkyō Monogatari”) explica la mateixa història que vaig descobrir a “Una família de Tòquio” de Yoji Yamada, però amb seixanta anys d’avantatge. Les diferències entre una i altra diuen molt, tant sobre el caràcter dels temps com sobre el dels seus respectius directors. A can Ozu, la peripècia comença a Onomichi, amb els avis a punt d’emprendre el seu gran viatge a la capital. La iaia sembla haver perdut el seu coixí per les cervicals, subtil indici de la seva fal·libilitat final. Mentrestant Yamada prefereix un to més de comèdia des del punt de vista dels equívocs que l’alta tecnologia propicia, amb els fills preparant-se per l’arribada imminent dels pares.
A l’original la composició familiar és lleugerament diferent que al “remake”. Si en aquest el personatge crucial que permet la revelació final és el fill eixelebrat i destraler però de bon cor, al film d’Ozu ho és la vídua del fill gran, l’única que demostra veritable afecte pels ancians. Mentre la història del fill petit facilita una conclusió reconfortant a “Una família de Tòquio”, la jove devota dels seus sogres i que se sent indigna d’ells tanca “Contes de Tòquio” amb un moderat “pathos”. Hi ajuda molt que l’actriu que interpreta el paper de Moriko és la lluminosa i llegendària Setsuko Hara. Aquesta freqüent col·laboradora d’Ozu, nascuda l’any 1920, va retirar-se del cinema l’any 1963, el mateix any de la mort del director, el que fou causa de nombroses especulacions.

Com a curiositat afegiré que del rol del pare s’encarrega Chishu Ryu, un altre actor de la companyia estable del director. Malgrat que l’intèrpret tenia llavors 49 anys, el seu personatge figura que s’apropa a la setantena. Wim Wenders encara va poder-lo entrevistar l’any 1985 pel seu documental “Tokyo-ga”, que ve de complement del DVD.

Tornant a la comparació entre els dos films, “Una família de Tòquio” és més complaent amb l’espectador i conté moments de franca comèdia, sense que això impliqui que el seu valor hagi de ser necessàriament menor. Per exemple, l’estada del matrimoni ancià a l’hotel de luxe al bell mig de la ciutat (on a l’original era un balneari de platja) ofereix alguns dels moments més tendres de la versió moderna. En canvi Ozu opta per un to íntim de dramatització mínima que acaba resultant enormement proper al flux de la vida mateixa. La comparació no és meva, però subscric que fa pensar i molt en Txekhov.

I després hi ha la seva forma de filmar tan personal, que ni més de mig segle d'epígons arriba a esmussar. El seu tret més conegut, encara que no el més fructífer, és aquesta càmera situada al nivell dels ulls d’una persona asseguda (o encara més avall). Més influents són els seus plans estàtics (crec que només hi ha dos moviments de càmera a tota la pel·lícula) i el seu muntatge picat i brusc; les exquisides composicions en format de diorama i la predominància de les escenes d’interior. Sembla que a Ozu no li agradava filmar a l’aire lliure i el fet és que les seves imatges exteriors solen limitar-se a mostrar l’edifici on tindrà lloc la propera escena.

Però deixant de banda totes les seves excelsituds formals, que ningú no li pot negar, “Contes de Tòquio” és l’expressió més depurada, més empàtica, més generosa (més Txekhov) de l’humanisme al cinema. El tipus d’obra mestra terminal que justifica una vida, sigui la del creador o encara més sovint la de l’espectador.


dimarts, 3 de desembre de 2013

Amor i pedagogia

Continuo amb els meus làbils jorns japonesos, com si es tractés d’una vulgar campanya de setmanes de quinze dies (o de duros a quatre pessetes) als grans magatzems de la plaça de Catalunya; però de vegades la realitat es confabula per esdevenir monotemàtica, o com a mínim d’escenari únic, i després d’un llibre i una pel·lícula torno al Japó amb un segon film, que també gira sobre l’inexhaurible món de la família i les relacions humanes. El firma Hirokazu Koreeda (els meus espies afirmen que anteriorment ha dirigit obres bastant més interessants) i es titula “De tal pare tal fill”. Aquesta pel·lícula va guanyar a Cannes el premi especial del jurat i a Donosti el del públic; Dreamworks n’ha adquirit els drets ran de l’encaterinament bavós de l’Spielberg. Dit això, deduireu (amb tota la raó) que és una pel·lícula que entreté, que enganxa i que agrada a tota mena de públics.

I és cert; però no per això em sembla una bona pel·lícula, ni la mena de pel·lícula llagotera amb el seu públic que podria recomanar als amics amb posat condescendent. Però, si vull tirar endavant, hauré de revelar/rebentar la història de “De tal pare tal fill”. O sigui que, els que la vulgueu anar a veure (i, per a ser sincer, és una experiència ben gratificant, encara que d’exasperant lentitud (i d’exasperant tortura moral)), millor que ho deixeu aquí, abans dels temibles “spoilers”. No patiu, mentre no escrigui la paraula en majúscula, trepitgeu territori segur. O sigui que encara diré, abans que els nostres camins divergeixin, que Hirokazu Koreeda ha dirigit el film amb reposada i elegant intel·ligència. Que tots els actors i actrius (fins i tot els menors d’edat) estan molt bé. I que Masaharu Fukuyama, en un paper antipatiquíssim queda insuperable a la seva gran escena de trencadissa emocional. Fins i tot, que hi apareix l’ària de les Variacions Goldberg, recurs musical d’escassa originalitat, però d’eficàcia provada. I a continuació els meus retrets amb SPOILERS inclosos.

Bé, qui hagi vist el tràiler ja ho sabrà, però “De tal pare tal fill” va d’un cas de nadons intercanviats a la maternitat i només descobert sis anys més tard. Segur que aquestes coses passen i, en comptades ocasions, fins i tot es detecten; el que no tinc gens clar és que el protocol més habitual per resoldre l’embolic sigui el de restituir cada infant a la seva família biològica (i que no se’n parli més). No tinc cap experiència en la paternitat, però em costa molt de creure que, després de conviure amb un nen durant sis anys t’en puguis desprendre d’ell sense remordiments. Els amants de contextualitzar i recolzar-se en el relativisme cultural al·legareu que això passa al Japó i que potser allà la força de la sang té un poder superior a la de casa nostra. No sé, diria que alguns sentiments humans superen qualsevol barrera cultural, fins i tot la fèrria muralla nipona. Des del primer moment, desfer l’error sense més sembla la pitjor de les idees, però ningú no sembla oposar-se obertament.

D’acord, el més fervent partidari del bescanvi reparador és el “mal” pare, exemple per altra banda del japonès de manual (eficaç, perfeccionista, triomfador i destinatari de la redempció final). Però i tota la resta de gent implicada? La seva esposa, dona submisa, potser ho acceptarà si us plau per força. Però, què passa amb la parella antagonista, presentada com el súmmum del bon rotllo familiar? I els germans d’un dels implicats? I els avis?

El conflicte únic és aquest durant dues hores. Com que “De tal pare tal fill” és una pel·lícula de vocació humanista i no una tragèdia, ja se sap que cap dels dos nens acabarà saltant d’un balcó i que s’arribarà a alguna mena de compromís on els vincles de sang sigui el que menys importi. Des del minut vint l’espectador informat mira de tant en tant el seu rellotge: mai no li ha costat tant arribar a un final previsible.