dilluns, 22 de juny de 2015

Drames rurals d’abans i de sempre

Mai no he comptat Thomas Hardy entre els meus novel·listes victorians favorits: les seves trames condemnen els seus personatges a vides tan predeterminades que, gairebé des de la primera plana, ja saps com acabaran. Almenys això em va passar amb “Jude, l’obscur” i amb “Tess, d’Urberville” i s’endevina també amb la versió fílmica d’un dels seus llibres més coneguts, “Far from the Madding Crowd”, el qual sempre hem conegut en castellà com a “Lejos del mundanal ruido”, tot i que Xavier Pàmies ens el va traduir fa dues temporades com “Lluny del brogit del món” (Viena Editorial, 2013).

De la novel·la ja existia una ben considerada adaptació anterior; la va dirigir John Schlesinger l’any 1967 i la protagonitzà Julie Christie, quan feia tronar i ploure com cap altra. Al seu voltant perdien seny i salut tres homes tan interessants com Terence Stamp, Peter Finch i Alan Bates. Com que no l’he vista, no faré comparacions amb la que ara comanda el danès Thomas Vinterberg, un director que fins ara havia anat d’independent (o fins i tot de Dogma), però que aquí es passa al cinema de prestigi literari, i a sobre britànic, que és el súmmum tant de la literatura, com del prestigi i la “britishness”.

L’argument de “Far from the Madding Crowd” és força complicat en els detalls, i comprimeix un excés de peripècia en dues hores escasses de pel·lícula. Cal saber només que la seva protagonista és una mestressa agropecuària de nom bíblic (Bathsheba), la qual presenta les dolces faccions de Carey Mulligan. Al seu voltant, tres mascles de variable rellevància malgasten testosterona, tot ignorant que Hardy els havia predestinat des del capítol primer. El pastor tel·lúric, però inusitadament refinat (Matthias Schoenaerts); el “gentleman farmer”, neuròtic i turmentat (Michael Sheen); i el militar fatxenda que a hores d’ara no resulta gens sexy (Tom Sturridge).

És un  film previsiblement bonic de mirar per paisatges, escenaris, vestuari i fotografia. Com ja he dit, el ritme accelerat dels seus esdeveniments no concorda gaire amb l’habitual parsimònia de la vida campestre, però aquí la culpa és sobretot de Hardy, el qual tendeix als girs improbables o directament inversemblants. En concret resulta ben postís tot el que té a veure amb el sergent i la minyona que s’equivoca d’església el dia del seu casament (que ja és gros!) i les conseqüències que se’n segueixen.

Afortunadament els protagonistes propulsen la pel·lícula per situar-la per sobre de la mitja. Michael Sheen demostra una vegada més la seva solidesa, aquí en un paper de tràgica neurosi; mentre que Matthias Schoenaerts reuneix un físic de viril atractiu amb una heroica constància de caràcter. En quant a Carey Mulligan té un àngel molt particular que enamora la càmera, molt especialment en els primers plans. Encara que la dolçor és el seu millor atot, se’n surt molt bé a l’hora de representar una dona de caràcter, determinada a ser independent. A més la química d’ella amb Schoenaerts funciona a les mil meravelles amb una intensitat somorta que és la que més convé a la història.

Potser a aquestes altures el conte tal com el va imaginar Thomas Hardy no tingui gran interès, atès el flagrant “deus ex machina” del desenllaç; però encara així el film es deixa veure agradosament.

12 comentaris:

  1. Vaig veure la primera versió quan era molt joveneta i la vaig considerar la meva pel.lícula de capcelera.
    Potser per efecte de l'edat em va semblar sublim, i l'enamorament a l'Alan Bates, mai l'he perdut. Julie Christie impressionant!
    De la nova versió només he vist el trailer i em va semblar nyonya nyonya... Em fa pànic trencar l'encìs de la primera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, no se'n parli més: els mites de jovenesa s'han de respectar.

      Elimina
    2. Allau, finalment avui he vist la nova versió i tot i que és una còpia quasi exacte en les escenes, el que m'ha despertat són unes ganes desesperades de recuperar la versió del 67, sense cap gènere de dubte!

      Elimina
    3. La nostàlgia és molt poderosa.

      Elimina
  2. amb Carme, la versió de Bates, Christie i Terence Stamp era molt bona, fixa't quins tres actors més potents, a més hi havia una química entre Bates i Christie de les que es dona poques vegades al cinema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I en Peter Finch, déu n'hi do. Quina bona collita la d'aquells anys.

      Elimina
  3. Tu si que em comprens , Francesc!!! ;)

    ResponElimina
  4. De Hardy només m'he llegit, fa poc, "The Major of Casterbridge". No sé si en suportaria una pel·lícula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eva, no conec el llibre, però veig que hi ha una versió televisiva (també amb Alan Bates) i una adaptació cinematogràfica en format western (!!!)

      Elimina
    2. No m'estranya la versió western: el llibre comença amb un senyor (?) que ven la seua dona en una taverna. I després tot es complica molt...

      Elimina
  5. Em va agradar l'antiga i m'ha agradat aquesta i no entro en qualitats, només en sentiments subjectius, em passa el mateix amb Mujercitas, Jane Eyre i la resta, totes són diferents, però totes m'agraden, la Mulligan pot fer el que vulgui, el Bates era molt Bates però jo també era jove, m'abstinc de comparacions odioses amb llibres i versions anteriors, la de 1915 no l'he vista però m'agradaria, aquí al menys el Hardy va fer acabar la cosa una mica bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coincideixo en l'amor per la Mulligan. En Hardy ho va acabar una mica bé, a base que els altres dos pretenents es neutralitzessin mútuament.

      Elimina