dissabte, 6 de juny de 2015

Per a què serveix un poble?

Albarca al Priorat
Contra el meu més arrelat costum, el darrer cap de setmana el vaig passar lluny de la ciutat, en un entorn que en podríem dir rural, si em forcessin a definir-lo d’alguna manera. He vist per tant molta natura, que en aquesta època de l’any és una cosa encara verda (i sense plomes), i algunes agrupacions de cases que interrompen la citada natura i que en èpoques passades constituïren nuclis d’habitatge. Aquests encara denominats “pobles” em temo que no compleixen altra funció que la de satisfer les nostàlgies edèniques dels habitants urbans i que en dies feiners d’entre setmana redueixen el seu metabolisme a uns mínims de pura supervivència. Un poble del segle XXI només brilla ple de vida durant els caps de setmana i els festius, quan les hordes de pixapins ocupen els dos bars de la plaça, omplen els tres restaurants que serveixen peus de porc empastifats amb vinagre de Mòdena, reviscolen les habitualment fantasmagòriques segones residències i obliguen a penjar el cartell de “complet” a les cases rurals dels encontorns. En aquests breus intervals d’opulència obre les seves portes una denominada agro-botiga on, a preu de prepuci de màrtir, et venen avellanes, formatge de cabra, carquinyolis i ratafia, l’origen dels quals sempre cal buscar-lo més enllà de les fronteres del poble, tot i que el disseny de l’etiquetat és invariablement barceloní. A cap poble respectable no hi pot faltar ni una llegenda local ni un museu únic en cinquanta quilòmetres a la rodona. La llegenda ve descrita en un panell de ceràmica policroma situat sobre la font o a la porta principal de la muralla (si n’hi hagués) i sempre inclou una donzella i alguna força viva d’ecos feudals. En quant al museu, el que més sorprèn és que assumptes tan mundans com les carxofes, els excrements d’au o la fil·loxera proporcionin material suficient per omplir dues plantes d’un casalot salvat in extremis de la decrepitud; encara que ja es nota que tots els quartos han anat a parar al lleugerament desenfocat audiovisual en 3D de la planta baixa. Tot passejant pels carrers de la ruralia, apareixen sovint els cartells de tipografia abominable i fons fosforescent que diuen “SE VENDE”, o fins i tot “EN VENDA”. Es tracta sempre d’edificis en estat terminal, sorgits d’alguna guerra civil oblidada o d’una distòpia post-apocalíptica encara per inventar. En quant a l’església, com edifici més singular de la majoria de pobles, sempre ha de presentar alguna circumstància distintiva: el campanar menys alt de Catalunya, l’altar barroc menys barroc, el sant patró que no ha fet cap miracle en els darrers cinquanta anys. Etcètera.

A tots els pobles que conec hi trobareu un home una mica granadet que seu al graó de la porta de casa i us pregunta quan passeu pel seu davant: Coneixeu un programa que es diu “El foraster”? Vau veure el que van dedicar al poble? Recordeu la padrina que ballava una jota a l’era? Doncs és la meva mare. Per això serveixen els pobles.

21 comentaris:

  1. Fins i tot explicat de forma tan contundent trobo que aquest paisatge rural té una certa èpica decadent molt novel·lable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hi veig més possibilitats a una sèrie d'humor, Júlia, però crec que ja s'ha fet.

      Elimina
  2. Gràcies per fer-me fer el primer somriure del dia!

    Doncs jo crec que la fil·loxera pot donar per a molt en un museu; va tenir un paper fonamental en els canvis produïts en l'economia i a la societat catalana a finals del segle XIX. I si no hagués estat per la fil·loxera, que va fer emigrar a Barcelona l'avi del qui seria el gran ecòleg Ramon Margalef, potser el meu professor hauria estat un pagès --d'aquells pagesos savis, però-- dedicat a conrear les seves vinyes i la ciència hauria perdut una ment brillantíssima. Pel que fa als excrements, no únicament dels ocells, sinó en general, i tant que poden donar per a un museu! Jo l'anomenaria el "Museu de la caca" i la gent podria aprendre-hi tot el que es pot obtenir de les femtes. Quant a les carxofes, podria ser el motiu central per a un museu en el Prat, on aquesta asteràcia havia estat la reina dels cultius

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs se t'ha girat feina, Lectora; algun poble mancat d'idees t'ho agrairà.

      Elimina
  3. Aprofites que en aquests entorns la gent no és gaire aficionada a Internet? Suposo que a una quanta gent no li faria gràcia aquest post. Jo sóc molt urbanita i no malpenso tant dels pobles, mentre ells estiguin allà i jo aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No en tinc ni idea, però suposo que també hi ha molt aficionat a Internet a la ruralia. I gent amb sentit de l'humor.

      Elimina
    2. Precisament Internet ha servit per posar en contacte el món rural amb el món que nosaltres potser considerem "civilitzat". I estic d'acord amb Allau, que hi deu haver gent amb sentit de l'humor, que accepten les bromes d'un uranita com la gent de Barcelona i d'altres ciutats acceptem això de can Fanga o "camacos". I pel que fa als productes de la terra, de vegades són de bastant més enllà de les portes del poble; fa anys vaig veure, dins d'un magatzem d'un poble prop de Balaguer, on venien gerres i potets de mel, uns bidons on hi deia: "Miel de Argentina".

      Elimina
    3. És la gràcia d'internet, que arriba pràcticament arreu.

      Elimina
  4. Us sorprendríeu, però hi ha pobles on fins i tot arriba la llum elèctrica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eva, no exageris, això ja ho sabia. Si no, com funcionaria l'audiovisual del museu?

      Elimina
    2. No, però volia dir que entre setmana també hi arriba.

      Elimina
    3. Té sentit mantenir les instal·lacions: a la ciutat hi ha llum elèctric fins i tot els caps de setmana, quan tots som fora.

      Elimina
  5. Allau,
    Escrius,com sempre, amb precisió peerò, en aquest cas, no dius la veritat perquè no es poden posar tots els pobles en un mateix sac.
    El meu poble és petit i pintoresc però no hi recordo cap avi a la portalada de casa seva. Tots són morts. L'última boina devia ser la del meu oncle que va morir fa anys.
    Glòria
    Els polígons industrials envolten despietadament alguns pobles. Donen diners. I encara es conrea la terra. Hi ha dies que fa pudor de caca com és tradició ancestral a fi d'obtenir els millors fruits. Se sent el cant dels ocells que no saben qui és Pau Casals i se sent també la remor de l'herba i el xiulets amenaçadors de la tramuntana.
    La teva visió del poble és la d'un senyoret de Barcelona.Una barreja entre el que ensenyen a "Vent del Pla" i a "El Foraster" aquesta última detestable pel seu folklorisme.
    Que consti que des que tinc us de raó he sigut sempre molt urbanita, m'agrada el ciment i també l'asfalt, els vidres, els neons i aquí estic però sense deslligar l'àncora del que encara em pot servir de pacífic refugi.

    ResponElimina
  6. Allau,
    L'anònima sóc jo. Glòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, ja sé que sóc un senyoret de Barcelona i de qui primer me'n fotia és de mi mateix. Disculpa les ironies.

      Elimina
  7. Hehehe molt bo Allau! Un parell de cops a l’any també vaig a passar uns dies en zones que tenen poblets d’aquests. I m’ha fet gràcia la manera com ho enfoques, m'has fet venir molts pobles al cap.
    De El Foraster no, però com a curiositat, un estiu vaig anar a un d’aquests museus que dius, en el meu cas era el del Pastor a Llessuí, per allà Sort (on ens vam fer les fotos més idiotes que et puguis imaginar). Doncs el noi que portava el museu ens va sorprendre confessant-nos (sense que nosaltres li diguéssim res) que havia sortit al programa “Granjero busca esposa”!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la Vilella Baixa ens van explicar que els d'El Foraster primer fan una visita de prospecció per veure qui està disposat a fer freakades davant de la pantalla. No tots els pobles serveixen.

      Elimina
  8. No hi ha res a disculpar.
    Benvingut al poble!

    ResponElimina
  9. Tens tota la raó, Allau. Tots els pobles viuen de l'aparador postís, però també tenen una porta amagada que du a una cuina on les receptes de la besàvia encara sobreviuen. Dic cuina perquè se'm guanya per l'estómac, però ho podem canviar per qualsevol altra referència. Si anem a fer de turista, ens vendran un souvenir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, jo no disposo de tant de temps per descobrir aquests secrets.

      Elimina