Per a què serveix un poble?

Albarca al Priorat

Contra el meu més arrelat costum, el darrer cap de setmana el vaig passar lluny de la ciutat, en un entorn que en podríem dir rural, si em forcessin a definir-lo d’alguna manera. He vist per tant molta natura, que en aquesta època de l’any és una cosa encara verda (i sense plomes), i algunes agrupacions de cases que interrompen la citada natura i que en èpoques passades constituïren nuclis d’habitatge. Aquests encara denominats “pobles” em temo que no compleixen altra funció que la de satisfer les nostàlgies edèniques dels habitants urbans i que en dies feiners d’entre setmana redueixen el seu metabolisme a uns mínims de pura supervivència. Un poble del segle XXI només brilla ple de vida durant els caps de setmana i els festius, quan les hordes de pixapins ocupen els dos bars de la plaça, omplen els tres restaurants que serveixen peus de porc empastifats amb vinagre de Mòdena, reviscolen les habitualment fantasmagòriques segones residències i obliguen a penjar el cartell de “complet” a les cases rurals dels encontorns. En aquests breus intervals d’opulència obre les seves portes una denominada agro-botiga on, a preu de prepuci de màrtir, et venen avellanes, formatge de cabra, carquinyolis i ratafia, l’origen dels quals sempre cal buscar-lo més enllà de les fronteres del poble, tot i que el disseny de l’etiquetat és invariablement barceloní. A cap poble respectable no hi pot faltar ni una llegenda local ni un museu únic en cinquanta quilòmetres a la rodona. La llegenda ve descrita en un panell de ceràmica policroma situat sobre la font o a la porta principal de la muralla (si n’hi hagués) i sempre inclou una donzella i alguna força viva d’ecos feudals. En quant al museu, el que més sorprèn és que assumptes tan mundans com les carxofes, els excrements d’au o la fil·loxera proporcionin material suficient per omplir dues plantes d’un casalot salvat in extremis de la decrepitud; encara que ja es nota que tots els quartos han anat a parar al lleugerament desenfocat audiovisual en 3D de la planta baixa. Tot passejant pels carrers de la ruralia, apareixen sovint els cartells de tipografia abominable i fons fosforescent que diuen “SE VENDE”, o fins i tot “EN VENDA”. Es tracta sempre d’edificis en estat terminal, sorgits d’alguna guerra civil oblidada o d’una distòpia post-apocalíptica encara per inventar. En quant a l’església, com edifici més singular de la majoria de pobles, sempre ha de presentar alguna circumstància distintiva: el campanar menys alt de Catalunya, l’altar barroc menys barroc, el sant patró que no ha fet cap miracle en els darrers cinquanta anys. Etcètera.

A tots els pobles que conec hi trobareu un home una mica granadet que seu al graó de la porta de casa i us pregunta quan passeu pel seu davant: Coneixeu un programa que es diu “El foraster”? Vau veure el que van dedicar al poble? Recordeu la padrina que ballava una jota a l’era? Doncs és la meva mare. Per això serveixen els pobles.