divendres, 26 de juny de 2015

El càncer cansa

El càncer és un joc de daus. Gràcies, Mallarmé!
Quan vaig escriure sobre “The Big C” només havia vist la seva primera temporada. Conegudes la segona i la tercera, diria que la cosa no donava tant de si i que probablement passaré de conèixer la quarta, que està formada per només quatre capítols d’una hora. No sé si és possible vertebrar tota una sèrie entorn a una malaltia, però de moment ningú no ho ha aconseguit satisfactòriament. Ja es va veure a “Breaking Bad” que el càncer de Walter White, que tant de pes tingué a la primera temporada, va ser oblidat gradualment fins esdevenir gairebé una pinzellada de color.

La segona temporada de “The Big C”, tot i mantenir la pretensió de ser una comèdia (i documentar la sensible millora en la salut de la protagonista) acaba resultant un dels artefactes més depriments en el gènere de la sitcom. Vejam: hi ha un embaràs que acaba malament, una història d’amor que es descobreix interessada, un bon amic que sucumbeix al càncer, una dona immadura i amb tendències suïcides i un final de temporada absurd i masoquista que inclou un infart amb molta mala intenció.

En comparació, la tercera temporada, on tot va tant bé que del càncer gairebé no se’n parla, funciona millor perquè els guionistes opten per les solucions més delirants. Cathy (Laura Linney) s’inventa una vida alternativa com a pilot aeri i busca activament esdevenir mare per segona vegada. El seu marit Paul (Oliver Platt) esdevé blogaire famós explicant les vicissituds del seu infart i cau sota les males influències de la guru de l’autoajuda Joy Kleinman (Susan Sarandon) [en un dels capítols també hi surt la incommensurable Allison Janney]. El seu fill Adam (Gabriel Basso) descobreix els encants eròtics de la religió, mentre que Andrea (Gabourey Sidibe) descobreix les seves arrels africanes i es fa dir Ababou durant la pràctica totalitat de la temporada. Potser la derivació més divertida és la de Sean (John Benjamin Hickey), el germà mig “homeless” de Cathy, que descobreix inusitades possibilitats en l’atenció d’un telefon eròtic gai.

El final de temporada, rodat en Setmana Santa a Puerto Rico, convida a les pitjors sospites i suggereix lectures transcendentals que francament no feien cap falta. De moment, m’estimo més el present de la ficció de les sèries que el futur que prometen. Per això no penso mirar la quarta temporada.

2 comentaris:

  1. No conec aquesta sèrie ni em resulta atraient comentada per tu, ara bé discrepo del tractament que es dona al cance de Walther White. És una bella persona i el que l'inteeressa és deixa arreglada la família i per això es torna bad. Mentre veiem com es va pagant un tractament costós gràcies al diner brut i no ens crida l'atenció la sema mort en el laboratori, el lloc que finalment ha estimat més. Tinc una flaca per Breaking Bad.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que dic és que les mencions al càncer a "Breaking Bad" comencen a escassejar a partir de la segona temporada.

      Elimina