Tren de la història

El tren a Milà

Un tren travessa la nit europea. Ha sortit de Milà i s’espera que arribi a Roma a primeres hores del matí. Hi viatja un home que rememora desordenadament, febrilment, la seva vida, una vida plena de risc, d’aventures i d’escenaris canviants que ha estat tocada pels grans esdeveniments de la història de finals del segle XX. Francis Servain Mirković, d’origen franco-croata —soldat a les recents guerres balcàniques, posterior espia governamental per a la República Francesa i finalment traficant de secrets que interessen el Vaticà— passa comptes a les seves poc exemplars activitats i s’enfronta a un canvi d’identitat al final de la ruta.

“Zona” (La otra orilla, 2009) és la novel·la més ben considerada del barceloní d’adopció Mathias Énard (Niort, 1972), o almenys la que li ha proporcionat més premis. És un llibre peculiar, tant per la forma com pel contingut, el que d’entrada no és ni bo ni dolent, tot i que un escrutini més atent no acaba de justificar les seves rareses. Formalment s’inscriu en una literatura “modernista” (en el sentit anglès de la paraula) —filla de Virginia Woolf, James Joyce i William Faulkner—, la qual va deixar de practicar-se cap a finals de la dècada de 1970, i quasi ningú no l’ha trobada a faltar. No és que es tracti exactament d’un exemplar canònic de corrent de consciència, però presenta almenys el seu típic desordre cronològic i sintàctic, que amb una mica de paciència acaba construint una història completa (típicament el llibre s’allarga fins que totes les peces del trencaclosques han quedat degudament col·locades).

Algunes falques promocionals intenten vendre el llibre com si el vertebrés una sola frase, quan en realitat el que passa és que Énard ens estalvia tots els punts (tant els “i seguit” com els “i apart”) —amb l’excepció de tres capítols intercalats que representen el llibre que el narrador està llegint—, però omple tanmateix la novel·la d’una pila de frases gens ben delimitades. El lector persistent serà recompensat amb un insòlit punt i final. Entenc que totes aquestes piruetes formals intenten reproduir un pensament confós en un estat de vigília accelerada, però trobo que l’esforç afegit no paga la pensa i jo li agrairia a l’autor que ens restituís la puntuació.

[Nota al marge: pensava que els diacrítics s’havien incorporat sense fricció al nostre món editorial, però descobreixo tot just ara que l’escriptor Énard pot gaudir de la titlla del cognom tant en francès com en català, però no a la coberta que “La otra orilla”li va editar.]
 
Aquesta “Zona” a la que es refereix el títol abasta tota la conca mediterrània des del Magrib fins a l’Orient Mitjà, passant per València, Itàlia, Turquia i els Balcans i d’ella el novel·lista en ressalta la seva perpètua relació amb la guerra, la violència i el conflicte humà. De fet, Énard no és conforma amb escriure d’esdeveniments recents com els genocidis dels Balcans, la guerra del Líban o l’Holocaust, sinó que la seva mirada retrocedeix fins a la remota guerra de Troia. Em sembla molt lloable emparar-se en referents clàssics que sempre queden presentables, però les ramificacions temàtiques haurien de tenir algun límit per no acabar servint d’ostentació de coneixements enciclopèdics (o wikipèdics) que no vénen gaire al cas. En el llibre hi acaba apareixent tothom que passava per allí: Cervantes a la vetlla de la batalla de Lepanto, Napoleó a Lodi, Ezra Pound engabiat i delirant a la fi de la Segona Guerra Mundial, Millán Astray cridant “Viva la muerte!” un cop més, William Burroughs perseguint morets a Tànger, la mort de Caravaggio a la platja i Malcolm Lowry a Sicília. La cosa ja comença a descarrilar quan també hi figuren el gin Xoriguer, el boiximà de Banyoles i el malaguanyat Fòrum de les Cultures. D’això se’n diu digressió i amb prou feines ho acceptem quan llegim Lawrence Sterne: el senyor Énard hauria de justificar la substància de cadascuna de les seves 400 pàgines de novel·la.

Un problema més del llibre (i com ho podria dir d’una forma elegant?) és que el seu narrador-protagonista no convida gens a l’empatia. Estic parlant d’un personatge filo-feixista que ha comès tota mena de crims repulsius sota l’excusa d’un conflicte bèl·lic en el que no tenia cap obligació de participar. Tampoc els seus camarades, vers els quals el narrador demostra una total devoció, semblen éssers humans dignes de gaire respecte. La veu d’aquest Francis Servain Mirković que ens explica “Zona” té seriosos problemes de versemblança per mostrar-se com un anti-intel·lectual i omplir al mateix temps el text de citacions cultes. Sort en té de les xicotes, que l’alliçonen sobre les virtuts de Proust i Céline i el fan funcionar una mica per osmosi.

Estic sent molt negatiu, ja ho sé, però és perquè no recomano la lectura d’aquest llibre a ningú que no vulgui perdre el seu temps de forma diletant. Si voleu llegir sobre la Zona, llegiu Amos Oz, David Goldman, Naguib Mahfouz, Claudio Magris, Mohamed Choukri o Rafael Chirbes. I la veritat és que, comptat i debatut, Énard pot ser també un escriptor admirable, com passa amb alguns fragments de la seva “Zona”. Un moment d’hipòxia onanista a càrrec de William Burroughs és el primer que em ve al cap com a testimoni de la defensa. Jo encara no l’he donat per un cas perdut.