diumenge, 14 de juny de 2015

El futur dels dinosaures del futur

Només la immensa fascinació que ens provoquen els dinosaures pot explicar l’èxit considerable de la franquícia fílmica “Jurassic Park”, de la qual ens arriba ara la seva quarta baula, “Jurassic World”, vint anys i escaig després de la pel·lícula original. Steven Spielberg es reserva aquí el paper de productor i encarrega la direcció al quasi debutant Colin Trevorrow. Però és sobrer parlar d’autoria en un tipus de cinema calculadament mil·limetrat per nodrir la taquilla a partir de la nostàlgia, tot fent-nos oblidar que tampoc el primer “Jurassic Park” era un bon Spielberg.

De fet “Jurassic World”, malgrat la presència de quatre guionistes, no deixa ser l'enèsima repetició d’una fórmula ben rodada, en una versió corregida i augmentada (“amb més dents”, com diuen al propi film). Precisament el guió de la pel·lícula ens presenta un parc temàtic plenament funcional entorn dels dinosaures, el qual per mantenir el flux de visitants ha d’oferir cada vegada atraccions més extremes fins al punt de flirtejar amb la genètica creativa. Fins i tot els crítics més obtusos han sabut veure aquí una metalectura que equipara el parc temàtic del film amb la pròpia franquícia cinematogràfica, tots dos disposats a arribar a extrems mercenaris per garantir la seva supervivència. Tant si es tracta d’un punt de vista lúcid com d’una gegantina botifarra a l’espectador, la qüestió és que rarament “més és més”, com ja sabia Mies van der Rohe, i en definitiva ningú no hi surt guanyant.

No explicaré la trama, on intervenen els mateixos estereotips de personatges que en els títols anteriors. L’aventurer protagonista i ensinistrador de velociraptors és el lleugerament rodanxó i heroi emergent Chris Pratt. L’amo del parc i capitalista en funcions, més que malvat és un inconscient, i té les faccions índies d’Irrfan Khan. El militar (dolent) és Vincent d’Onofrio i des del primer moment ja saps quin destí l’espera. Hi ha la inevitable parella de nens insuportables, fills de pares a punt de divorci, que s’extravien i posen a tothom en perill (déu, com detesto aquest peatge “spielberguià”!) I, com a novetat, hi ha la Bryce Dallas Howard que fa d’executiva per a tot i es passa mitja pel·lícula corrent sobre sabates de taló impossibles.

Dit d’una altra manera, els humans que habiten la pel·lícula no ens podrien interessar menys i els seus conflictes, si és que en tenen, ens omplen d’un tedi descomunal que inhabilita gran part del metratge. “Jurassic World” només s’anima, com era d’esperar, quan els dinosaures acaparen el protagonisme. I encara més quan les bèsties es rabegen amb els humans: hi ha un atac de pterodàctils rabiosos que segurament faria les delícies de l’Alfred Hitchcock. Però, tot i que segurament la qualitat dels efectes especials ha millorat molt des de l’any 93, és impossible reviure aquell moment màgic de llavors, quan vam descobrir que els dinosaures havien “tornat”.

No deixa de ser simptomàtic que el majestuós tema de John Williams, que a l’original acompanyava l’aparició prodigiosa dels dinosaures en moviment, s’utilitzi aquí per oferir-nos la primera visió del parc: una mena de Marina d’Or tropical, amb pavellons patrocinats per Samsung, cafeteries Starbuck i altres mostres de publicitat poc encoberta. De fet, les picades d’ullet al primer film abunden, i són gairebé tan innecessàries i desencertades com aquesta. Em temo que després del llistó tan alt que va deixar el recent “Mad Max”, el cinema de crispetes industrials ho té bastant cru. “Jurassic World” és en gran part risible i avorridota. Vegeu-la en companyia i foteu-vos-en en veu alta.


10 comentaris:

  1. Respostes
    1. Del tot, a menys que no puguis viure sense veure de tant en tant algun dinosaure.

      Elimina
  2. Què vols dir que el primer Jurassic Park no era bon Spielberg? Jo en tinc molt bon record d’aquell pel•lículon! Ara que ho penso, potser el meu criteri de nen de 10 anys no era del tot madur... Ara em fas dubtar. Només se que abans de Jurassic Park no sabia que era un dinosaure i que després només volia joguines de dinosaures.

    Chris Pratt em cau molt bé després de veure’l a Guardianes de la Galàxia, espero amb ganes la segona part (2017!).

    Jo també odio els nens que posa Spielberg en les pelis, per sort a Indiana Jones només n’hi havia a la segona.

    Tinc decidit que la veuré però no serà al cine, serà al sofà de casa i sense cap pressa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El primer Jurassic Park tenia la gràcia dels dinosaures (que per a un nen de 10 anys ja és suficient), però el guió i els personatges eren fluixos, molt inferior a Jaws, el primer Indiana Jones, E.T. o Close Encounters, per citar l'Spielberg més aventurer. Per desgràcia a "Jurassic World" Chris Pratt té un personatge sense cap sentit de l'humor i queda molt desmillorat respecte a la divertida Guardians de la Galàxia.

      Elimina
  3. Com el Pons, guardo bon record del primer Jurassic Park perquè també era ben joveneta. Tot i que sempre vaig trobar el paper d'en Jeff Goldblum força desaprofitat, era el personatge més atractiu per mi, en tots els sentits. Potser per això el van fer sortir a la següent, però ja no era el mateix.

    Era d'esperar que la peli no aportés res de nou, el contrari hagués estat realment sorprenent. La marca "Spielberg" ja no és el que era.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'ençà "La llista de Schindler" l'Spielberg ja no s'ha tornat a prendre seriosament el cinema de crispetes, ara només vol anar d'autor seriós.

      Elimina
  4. No et diré les vegades que he vist les primeres tres pel·lícules, per no acabar de perdre la poca reputació que em pugui quedar. Però les gaudeixo cada vegada igual que la primera vegada. Aquest Jurassic world, què vols que et digui: hi vaig veure molts calcs de les altres pel·lícules, però és entretinguda. Ara, que amb mi els publicistes tenen mala peça al teler: no em vaig adonar de les marques fins que el Manel no em va dir que hi havia molta publicitat. Crec que la mitja hora prèvia d'anuncis al cinema m'havien deixat estabornit...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ja veig, Ferran, que els dinosaures et fan perdre l'enteniment i el sentit crític. Has notat que prens més Coca-cola que abans?

      Elimina
    2. No, de fet, l'addicció a la cocacocazero fa tamps que la pateixo :-p

      Elimina
    3. Doncs serà que s'hi ha afegit algun cafè aigualit del Starbuck.

      Elimina