dijous, 15 d’octubre del 2015

Nomenclàtor i toponímia

En els meus passeigs per Barcelona, la reflexió sobre els noms dels carrers ocupen una part important del meu temps. Les seves agrupacions temàtiques salten a la vista. Per exemple a Ciutat Vella hi ha una pila d’oficis representats per noms que ja no sabem reconèixer. Qui eren els carders, corders, flassaders i assaonadors? Què coi fabricaven? Segurament el diccionari encara els deu recollir.

A l’Eixample primigeni Víctor Balaguer va batejar alguns carrers amb intencions pancatalanistes. Les primeres travessies apel·laven a institucions nostrades (Corts Catalanes, Diputació, Consell de Cent). Després hi apareixien els territoris de la Corona: Aragó, València, Mallorca, Provença, Rosselló i Còrsega. Els carrers verticals —si oblidem Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia— representen figures diverses de la catalanitat universal com Pau Claris, Jaume Balmes, Enric Granados, Aribau, Muntaner, algunes nissagues històriques (els Entença, els Vilamarí) i fites històriques de la Guerra del Francès (Girona, Bruc, Bailèn).
Però on em comença a intrigar la cosa és al nord del carrer Còrsega, quan s’enceta la tanda de les capitals amb París, Londres i Buenos Aires, sense oblidar Roma i la seva avinguda que es desmarca de la quadrícula de l’Eixample. El que se m’escapa és la raó per la qual el carrer París esdevé el carrer Berlín a partir de Josep Tarradellas i l’avinguda de Madrid a partir de la plaça del Centre. No hi havia altres vies per batejar amb els noms d’aquestes importants capitals, enlloc d’obligar una de sola a assumir una trinitat profana? I ja que som amb capitals mundials, no he sabut trobar Washington enlloc (hi ha un carreró míser darrera el Mercat del Clot, dedicat al president homònim); i de Nova York, ni parlar-ne.

Reviso capitals europees: Lisboa a Horta, Dublín a Sant Andreu, Brussel·les, Budapest, Praga i Varsòvia al Guinardo, Atenes a Sant Gervasi, Amsterdam, Moscou, Helsinki i Estocolm (i Seül) a la Vila Olímpica, Berna al Putxet. Sarajevo té un pont. A Bucarest, Reykjavik (sí la plaça d’Islàndia), Viena, Oslo, Sofia, Tallin, Riga, Vilnius, Tirana, Liubliana, Zagreb i Belgrad (sí el carrer de Sèrbia) no se les ha vist ni se les espera. Tòquio, tan fina ella, té carrer i jardins a Pedralbes, mentre que Pekin té barriada als confins proletaris del Besòs. En aquest mateix Besòs hi ha el carrer Constantinoble, en canvi no existeix el carrer Istanbul, ni ja posats el carrer Ankara.

Una curiositat bastant extraordinària: les úniques poblacions que reben l’apel·latiu de «ciutat» al nostre nomenclàtor són Ciutat de Mallorca, Ciutat de Granada i Ciutat de Balaguer (?).

Un altre tema de reflexió, la rivalitat entre ciutats i pobles. Si parlem de Tarragona i Reus, el carrer de Tarragona, amb el seu gratacels esporàdic i les vistes a la bitlla de Miró, supera amb escreix el carrer de Reus, un de tants normalets minúsculs del barri de la Bonanova. El carrer de Terrassa és un cul de sac menyspreable del barri de Gràcia, però és que el carrer de Sabadell ni tan sols existeix a Barcelona. En canvi el carrer d’Olesa, limítrof entre Sagrera i Navas, apareix com una via ben saludable, al costat de la qual l’infecte carrer d’Esparreguera a Gràcia provoca una pena infinita (sorry Clidice).

Tampoc he entès la «demostració sindical» de províncies i ciutats espanyoles que s’acumulen al Poblenou. Per què, després d’una ciutat (Bilbao) hi ha un regne (Castella)? Per què, contra tot ordre alfabètic, darrera d’Àvila (ciutat i província) hi ha Àlaba (província), i després Pamplona (ciutat) i Zamora (província i ciutat de nou)? Són decisions que desmunten tota mena de lògica. Em temo que continuaré alguns dies amb aquests apunts sense resposta.

12 comentaris:

  1. Ha, ha... buscar la lògica al nomenclàtor com dius és de bojos! És impossible i a vegades hi ha la sensació que es van posar en funció dels moments.

    Hi ha uns quants que són dedicats a polítics del s. XIX rematadament conservadors, com si poséssim carrers dedicats a Zaplana, Acebes, Aznar...

    Per cert, també hi ha la Ciutat de l'Assumpció a tocar de La Maquinista...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per no parlar de tants canvis arbitraris. Personalment sempre he dit que limitaria els noms de carrer a elements dels tres regnes de la natura, exclosos els homes i dones individualment parlant (però es podria admetre carrer dels francesos, dels asteques, coses així), o a abstraccions tipus amor, llibertat etcètera

      Elimina
    2. Galde, no sé com se m'ha pogut escapar.

      Elimina
    3. Júlia, jo penso igual, però sempre hi hauria algú que s'ofendria perquè hi hagués el carrer de la Sardina i no pas el del Seitó.

      Elimina
  2. Estic indignat que no hi hagi cap carrer Sabadell a Barcelona! Nosaltres li hem dedicat a Barcelona una plaça i fins hi tot un carretera! Un carrer com a tal de fet no, però vist lo vist no se'l mereixen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'ha sorprès, encara que el carrer de Terrassa fa una mica de vergonya. En el proper ple el penso proposar.

      Elimina
  3. Àvila i Àlaba van juntes per confondre, una gracieta del nomenclatoriste. A Valladolid, Ikea es al Carrer "Me falta un tornillo", sembla que triat per votació interneútica.

    ResponElimina
  4. Tot té una explicació.

    El carrer París (abans Indústria) acaba a Josep Tarradellas perquè aquí hi havia la frontera amb Sants (riera de Magòria). Berlín acaba a la plaça del Centre perquè més enllà només hi havia camps; quan s'urbanitza aquesta zona, pren el nom de Madrid. Avui ens sembla un mateix carrer, però no és així. Per als seus habitants les fronteres existeixen fins i tot després d'haver desaparegut.

    A casa els avis (Calàbria/avinguda de Roma; Eixample esquerre), de forma totalment irracional, el límit nort en els marcava el mercat del Ninot. No anàvem més enllà. Per què? Doncs per què sense saber-ho aquella era la frontera entre les Corts i Barcelona. Exemples com aquest en puc descriure un carro.

    Ciutat de Mallorca, Ciutat de Granada i Ciutat de Balaguer són ciutats no per qüestions administratives (com les altres ciutats), sinó perquè tenen el títol de ciutat per concessió reial. Ser identificat com a ciutat, poble, vila, lloc, etc. et donava uns privilegis o un altres. Els de Ciutat de Mallorca es refereixen a la seva població només com a "Ciutat". Granada és l'últim bastió musulmà conquerit pels Reis Catòlics. Nomenar-la "ciutat" és un reconeixement. Balaguer va ser durant segles una ciutat propietat del comte rei.

    Com a curiositat, Madrid no és una ciutat: és una "villa". I Llívia va continuar sent catalana després del Tractat dels Pirineus (1659) perquè tenia el títol de vila.

    Les diferències de grandària entre carrers i la relació amb els topònims corresponents (o amb qualsevol altra concepte) no és volguda i obeeix a diverses raons. Una és que en molts casos eren noms posats pels veïns perquè hi estaven lligats emocionalment o n'eren originaris. L'annexió dels pobles del Pla (1897) i la supressió de noms duplicats, n'és una altra. Això no implica que hi hagi casos de negligència, però l'assignació sistemàtica de noms de carrer només s'ha fet en zones de creixement programat, començant per l'Eixample i acabant per la Vila Olímpica. Que Terrassa sigui un cul-de-sac i Sabadell no tingui carrer no és culpa de ningú perquè mai s'ha programat l'assignació sistemàtica de capitals de comarca. Potser s'hauria de fer. No ho sé. Que Tarragona sigui un gran carrer i Reus no és purament circumstancial: durant anys hi havia el carrer Reus i Tarragona no en tenia: era la línia divisòria (que no frontera) entre Barcelona i Hostafrancs. En tot cas, la comparació d'en Pons no serveix. La carretera de Barcelona es deia així fins i tot abans que fos inclosa en el nomenclàtor de Sabadell, com totes les carreteres que duen el nom de la ciutat destí.

    El caos del Poblenou té a veure amb un urbanisme de transformació lenta, que abasta des de 1859 (Cerdà) fins avui. Més enllà de la idea que la trama d'eixample havia d'arribar fins el Besòs, no hi ha hagut mai la possibilitat de confeccionar un pla durador. Es continua tenint Cerdà en el cap, però s'urbanitza segons les circumstàncies, que són moltes i diverses. Avui, al Poblenou, continuen naixent carrers i places.

    Quan arribes a Gràcia, el desgavell és tan gran que és fàcil perdre's fins i tot anant en línia recta perquè els noms canvien cada pocs metres. Però per als graciencs no només és normal, sinó que té sentit. I si ja ningú recorda el sentit, és igual. És normal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les explicacions que en molts casos no consolen a una ment racional.

      Elimina
  5. Ei, que al carrer Terrassa li tinc carinyo! Allà hi tenia l'estenedor i uns quants cops vaig haver de baixar tres pisos a buscar algun mitjó; és un carrer curt i sense sortida, però me'l vaig patejar molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho tenia present. Però és un carrer de merda. Fins demà!

      Elimina