dimarts, 23 de febrer del 2016

Notes toscanes (I)

Versió catòlica
Mitja hora després d’aterrar al modest aeroport de Florència, mentre l’autobús-navette ens conduïa al centre, vaig dir-te «a Itàlia sempre em sento com a casa». I és tan cert com que no ho és; perquè enmig de tantes compartides sensacions familiars, també hi ha un post-gust de desconfiança davant d’un país més papista que el papa. Perquè és difícil d’entomar que Itàlia sigui l’únic país de l’Europa Occidental que no tingui previst cap reconeixement de les parelles de fet (no parlem ja de matrimonis homosexuals i altres desafiaments de dificultat superior en termes de tolerància) i encara es trobi aquests dies immers en discussions parlamentàries que no semblen conduir enlloc.

Serà perquè vinc d’una terra descreguda, com ho és la Catalunya present, però em sobta observar com en una població de 100.000 habitants (Arezzo) es congreguen totes les dones a la catedral per venerar la Madonna del Conforto.

Em sobta també l’omnipresència de les imatges del Padre Pio, o San Pio da Pietrelcina, un sant popularíssim i miraculós que m’omple d’aversió i malfiança amb la seva cara malaltissament virada al sèpia.

També em sorprèn la quantitat de capellans amb alçacoll que freqüenten els carrers en grups nombrosos, versió esportivo-jovial, preferiblement amb un cornetto de gelat a les mans (déu-m'en-guard de pensar ni un sol moment en pederàsties). O l’èxit que tenen els llibres del papa Francesc, sempre a la llista dels més venuts de La Feltrinelli.

Versió paisatge
En el fons em fot Itàlia perquè em recorda que jo m’aniré d’aquest món i l’irracionalisme continuarà triomfant, via l’homeopatia i el papat (per citar dos dels meus enemics més conspicus). Llàstima, perquè el país presenta un enorme potencial per a la felicitat terrenal, desaprofitat per l’eterna recerca d’una despistada transcendència de ben poques exigències tant ètiques com estètiques.

10 comentaris:

  1. Quina pena tanta capellania, tanta crosta en un dels països més bells del món!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Glòria, s'interposa una mica en el ple gaudi.

      Elimina
  2. La Catalunya del present no és tan descreguda, més enllà de la zona metropolitana i encara, hi ha molts móns a tot arreu. Mira les cues que es conformen per Santa Rita al carrer de L'Hospital, per posar un exemple que m'ha vingut al cap, i si escoltes les converses dels'cuistes'...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, també em va venir al cap Santa Rita, tot i que allò ja és gairebé bruixeria. I quan menciono Catalunya, ho faig amb la resta d'Espanya al cap.

      Elimina
  3. Aquí hi ha molts ateus gràcies a Déu. Dit això, veig que el Sr. Allau sens n'ha anat a la Toscana i no ens ha convidat. Molt bé! home

    ResponElimina
    Respostes
    1. Senyor Puigcarbó, ha sigut un viatge íntim i personal. Quan noliegem l'autocar, ja l'avisaré.

      Elimina
  4. Sort que sempre ens queda l'escenari!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, Enric, millor si el paisatge humà acompanya.

      Elimina
  5. Anar a Itàlia és una mica com quan Bernard i Lenine viatgen a la reserva salvatge. És molt igual i, alhora, totalment diferent. Pots parlar amb ells però hi ha alguna cosa que no quadra. Però, és clar, no pots deixar d'anar-hi, oi? És gairebé com tornar a algun lloc que es podria dir casa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar que s'hi ha d'anar: som fills culturals del Laci i de la Toscana.

      Elimina