Diria que el canadenc Jean-Marc Vallée —«C.R.A.Z.Y», «Dallas Buyer’s Club»—, quan més va, menys m’interessa. La seva recent «Demolition» s’ha estrenat mig d’amagat i amb una acollida crítica més aviat tèbia. El guió de Bryan Sipe narra una trama bastant convencional per camins que no ho són tant, però que no acaben de funcionar. Davis Mitchell (Jake Gyllenhaal) és un inversor d’èxit que perd la dona en un accident de cotxe només començar la pel·lícula. La tragèdia no sembla afectar-lo (en un moment donat confessa que no se l’estimava); però els consumidors habituals de melodrames ja sabem que el protagonista només pateix un bloqueig temporal i que més tard que d’hora exterioritzarà el seu daltabaix emocional.
Mentre esperem que això es produeixi, el personatge es va desequilibrant més i més i, tot seguint el lema que per poder arreglar una cosa cal saber com funciona, comença a desmuntar literalment tot el que l’envolta. Tota aquesta demolició és una metàfora barroera del procés de mort i resurrecció pel que ha de passar i en algun moment ens ho diuen tal qual: «tot és una metàfora». Així de subtil és aquest film. Com ho és l’exposició amb veu en off, disfressada de carta adreçada al servei d’atenció al client d’una empresa de dispensadores de llaminadures.
Rodada amb un cert brio visual, amb inserts, plans entretallats i un ús de la música molt treballat, aquests recursos d’estil no fan sinó allunyar-nos encara més les penes del protagonista, un home afortunat que respon a l’infortuni amb gests irritants de nen aviciat. «Demolition» té la sort de comptar amb un actor com Gyllenhaal, especialista a encarnar joves una mica anats de l’olla. Amb un protagonista diferent, el film encara seria més difícil d’empassar.
Naomi Watts, en un dels papers més ingrats de la seva carrera, fa de porrera poc fiable (i quasi denunciable a la policia) que actua com a catalitzadora en el desglaç emocional de Davis i (un dels grans mèrits de la cinta) sense passar-se’l per la pedra. Judah Lewis, com a fill de l’anterior, és un d’aquests petits actors tan competents, que la terra americana sembla produir com bolets. Aquí està molt bé en un paper gens fàcil de nen «queer». El seguirem per veure si progressa adequadament. També hi surt Chris Cooper, com a sogre en dol, que té poc a tallar i li fan dir allò tan masegat que no existeix una paraula que descrigui el pare que ha perdut un fill.
Quan Davis/Gyllenhaal trenca a plorar a frec del final, se suposa que l’espectador hauria de quedar reconfortat, però només provoca un esbufec d’impaciència. La coda optimista podria haver sigut més cursi, o sigui que encara gràcies.
Mentre esperem que això es produeixi, el personatge es va desequilibrant més i més i, tot seguint el lema que per poder arreglar una cosa cal saber com funciona, comença a desmuntar literalment tot el que l’envolta. Tota aquesta demolició és una metàfora barroera del procés de mort i resurrecció pel que ha de passar i en algun moment ens ho diuen tal qual: «tot és una metàfora». Així de subtil és aquest film. Com ho és l’exposició amb veu en off, disfressada de carta adreçada al servei d’atenció al client d’una empresa de dispensadores de llaminadures.
Rodada amb un cert brio visual, amb inserts, plans entretallats i un ús de la música molt treballat, aquests recursos d’estil no fan sinó allunyar-nos encara més les penes del protagonista, un home afortunat que respon a l’infortuni amb gests irritants de nen aviciat. «Demolition» té la sort de comptar amb un actor com Gyllenhaal, especialista a encarnar joves una mica anats de l’olla. Amb un protagonista diferent, el film encara seria més difícil d’empassar.
Naomi Watts, en un dels papers més ingrats de la seva carrera, fa de porrera poc fiable (i quasi denunciable a la policia) que actua com a catalitzadora en el desglaç emocional de Davis i (un dels grans mèrits de la cinta) sense passar-se’l per la pedra. Judah Lewis, com a fill de l’anterior, és un d’aquests petits actors tan competents, que la terra americana sembla produir com bolets. Aquí està molt bé en un paper gens fàcil de nen «queer». El seguirem per veure si progressa adequadament. També hi surt Chris Cooper, com a sogre en dol, que té poc a tallar i li fan dir allò tan masegat que no existeix una paraula que descrigui el pare que ha perdut un fill.
Quan Davis/Gyllenhaal trenca a plorar a frec del final, se suposa que l’espectador hauria de quedar reconfortat, però només provoca un esbufec d’impaciència. La coda optimista podria haver sigut més cursi, o sigui que encara gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada