dilluns, 18 de juliol de 2016

Lepidòpteres

Part de la critica més exquisida ha sucumbit als exòtics encants de «The Duke of Burgundy», el tercer llargmetratge del britànic Peter Strickland, un dels plats més inclassificables que podeu trobar a la cartellera. A primera vista es diria que el film vol retre homenatge a un cert cinema europeu d’erotisme elegant i pressupost limitat, molt freqüent als anys 70; almenys, els títols de crèdit i algunes de les seves primeres imatges ens duran al cap la saga «Emmanuelle» o els productes més directament titil·lants del prolífic Jesús Franco. Tampoc una sinopsi de la trama ens ajudarà a allunyar-nos d’aquest territori: «The Duke of Burgundy» ens presenta la relació amorosa de la madura lepidopteròloga Cynthia (Sidse Babett Knudsen) amb la seva alumna Evelyn (Chiara D’Anna), una relació de tints clarament sadomasoquistes.

Però que no busqui ningú aquí excitació eròtica, ja que l’exhibició d’epidermis no va més enllà de cuixa i natja embolcallada de llenceria fina, mentre que el moment més potencialment transgressor es produeix fora de camp. El director, en el fons, sembla interessat en descriure la dinàmica de les relacions de parella, en un entorn altament estilitzat (amb un repartiment exclusivament femení en un univers on el lesbianisme i l’entomologia regnen indiscutits). Com passa sempre, quan es descriuen relacions de caire sadomasoquista (per error, havia escrit safomasoquista [al «disseccionari» que se n’hi va de cap]), el procediment aviat adopta un tarannà ritual i repetitiu, i els papers de víctima i botxí es van alternant, per aquella paradoxa que no et permet discernir si és més satisfactori maltractar un masoquista o restringir-li el maltracte.

Strickland orquestra tot això amb enquadraments opressius, paleta marronosa, banda sonora hipersensible (notable música del duet Cat’s Eyes) i algunes de les imatges més hipnòtiques i persistents de la temporada (l’amic entomòleg Carles Hernando m’explicarà perquè la papallona ‘Hamearis lucina’ rep el sobrenom de Duc de Borgonya). Sidse Babett Knudsen, després de «Borgen», prossegueix la seva ascendent carrera internacional amb envejable seguretat i, si a «L’Ermine» s’expressava en francès sense despentinar-se, aquí ho fa en un anglès igualment encomiable. Chiara D’Anna funciona molt pitjor i té un timbre de veu insofrible.

No, «The Duke of Burgundy» no és adequada per a un públic a qui exciti el refrec púbic entre dues femelles o l’onanisme compulsiu. El seu regne, contra tot pronòstic, pertany més aviat  a l’àmbit de l’art i assaig i a les obres difícils de classificar que no desmereixeran a la teva filmoteca mental. No m’ha acabat de fer el pes, potser perquè les senyores mig-conilles per a mi això ja ho tenen. Però m'ha proporcionat material de reflexió a dojo.

8 comentaris:

  1. Sidse Babett Knudsen mola, però això que la peli no sigui gaire explicitat em fa pensar que puc acabar decebut per culpa de la meva desbordant imaginació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ella està bé, com sempre; però crec que, pel poc que vas al cinema, millor que et reservis per plats més digestius.

      Elimina
  2. vaig veure uns fragments per la tele en un programa de cine i ja vaig quedar embafada

    ResponElimina
  3. Sidse és una actriu molt carismàtica i no m'estranya que parli bé francès atès que ha viscut molts anys a París. I tampoc m'estranya que ho faci bé en anglès perquè aquests nòrdics, ja ho saps, el necessiten perquè el món els entengui. La teva crònica, com sempre, m'ha agradat de llegir però si ja no tenia ganes de veure aquesta butterflier dame, ara encara menys.

    ResponElimina
  4. Doncs si tenia pocs dubtes per anar a veure-la, després de llegir la teua crítica en tinc menys encara. Trobo que ha de ser una bona alternativa a la definitivament infumable ombra d'en Grey. I que el sadomasoquisme esdevingui aquí safomasoquisme, encara li dóna més interès.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ves amb en Carles, que hi surten moltes cuques.

      Elimina