dijous, 21 de juliol de 2016

La literatura o la passió


Francament, no sé com ha arribat aquesta novel·la a casa, però me l’he llegida en un tres i no res, i sense fer preguntes, perquè aquí consumim amb gust qualsevol material imprès (anava a escriure qualsevol animal imprès), hauré de confessar que, com a mínim, m’ha intrigat i m’ha deixat una mica perplex. En castellà es titula «Llámame por tu nombre» («Call Me by Your Name»), la va escriure l’egipci cosmopolita i erudit d’Alexandria André Aciman l’any 2007 com a debut seu a la narrativa i va ser publicada per Alfaguara el 2008.

La premissa no podria ser més literària (i menys original): Itàlia anys 80, un prestigiós professor universitari té per costum anual convidar un estudiant prometedor a la seva casa d’estiueig de la costa a canvi de petites feines de despatx. Aquest estiu el convidat és Oliver, un jove escriptor nord-americà, el qual immediatament desvetllarà l’atracció d’Elio, el  fill de la casa, i desembocarà en una relació breu, d’aquelles que marquen tota una vida. Més o menys.

Tot a «Llámame por tu nombre» té aquella pàtina d’alta cultura que assegura una atmosfera elegant encara que previsible, començant per un país, Itàlia, que sembla més una abstracció mitificada que un terme geogràfic (els pobles es diuen B. o N. i es suggereix una sola vegada que ens trobem a la Riviera). La família amfitriona és culta i benestant: hi ha passejos en barca, tennis i piscina, i a tots els àpats compareixen tota mena de convidats distingits. Elio toca al piano peces de Bach a la manera de Liszt o Busoni, i transcriu Haydn, mentre que Oliver s’omple d’al·lusions a Heràclit o Paul Celan. Perquè no hi falti res, fins i tot hi ha una nena sàvia i malalta de leucèmia. Enmig d’aquest marc incomparable, on el pitjor que pot passar és que et cremis la pell de prendre massa el sol, tot conspira perquè la relació amorosa prengui el protagonisme.

I no es pot negar que Aciman, a través de la veu en primera persona d’Elio, assoleix un text sofisticat, sensual i d’una obsessió analítica per disseccionar el fenomen amorós que arriba a fer pensar en Proust (encara que amb sintaxi més concisa). I, és clar, tota gran passió (o la que es percep com a tal), quan és presentada de forma elegíaca molts anys després de la seva conclusió, sempre adquireix una grandesa melancòlica que té més a veure amb una il·lusió òptica que amb la destresa literària de qui la descriu.
Existe una ley en algún lugar que dice que cuando una persona está totalmente enamorada de otra, es inevitable que la otra lo esté también. Amor ch’a null’amato amar perdona. «El amor no exime de amar a quien es amado», palabras de Francesca en el Inferno. Sólo tienes que aguardar y tener esperanza. Yo la tenía, aunque quizá esto fuese lo que he querido todo el tiempo. Esperar para siempre.

Mientras estaba allí sentado trabajando en mis transcripciones en la mesa redonda por la mañana, lo que hubiese aceptado finalmente no era su amistad, ni cualquier cosa. Tan sólo levantar la cabeza y verle, loción solar, sombrero de paja, bañador rojo, limonada. Elevar la vista y encontrarte allí, Oliver. Muy pronto llegará el día en que mire y ya no estés más en tu lugar.
Així, transcorren els dies i les setmanes: Elio es deleix per Oliver i Oliver es deleix per Elio. Se succeeixen els episodis d’anhel i erotisme frustrats, de maniobres estratègiques de posicionament i, per què no dir-ho?, d’absolutes palles mentals. En resulta una pila de pàgines de literatura encisadora i exasperant. I és que no hi ha manera possible de defensar que una passió corresposta entre un jove de 24 anys i un noi de 17 al bell mig d’un estiu d’indolència als molt hedonistes anys 80 del segle passat no esclati en focs artificials als cinc minuts del primer contacte. Dit en menys paraules, la novel·la decideix sacrificar la versemblança a l’altar del «fer bonic».

Quelcom semblant passa amb la natura de l’atracció que lliga Elio amb Oliver. André Aciman, ni que l’amenacessin de mort empraria mots com «gai», «homosexual» o similars. El seu propòsit no és sociològic i, per tant, presenta la relació com a complicada (tot i que l’època i l’entorn acadèmic no haurien de ser un obstacle pels amors socràtics desculpabilitzats), sense oferir més detalls. Prefereix emparar-se en una gramàtica del desig una mica abstracta, abans que utilitzar mots massa explícits. Segon combat on la literatura venç per KO la vida.

Entendreu que consideri «Call Me by Your Name» sexy, però problemàtica de no dir. Llegiu-la (si la llegiu) amb precaució. El sovint temible Luca Guadagnino (artífex de coses com això i això) ja té llesta una versió filmada i protagonitzada per Armie Hammer, Timothée Chalamet i Michael Stuhlbarg. Veurem que en fan.

Cap comentari:

Publica un comentari