Durant aquests darrers anys de crisi econòmica mundial hem anat observant amb perplex escàndol com les conquestes de l’estat del benestar anaven sent retallades per restriccions sistèmiques dels pressupostos, mentre l’ex-pujant classe mitjana lliscava ràpidament cap a la pobresa. Paral·lelament, les grans entitats financeres, responsables últimes d’aquesta crisi, xuclaven les arques de l’estat per garantir la seva supervivència i acabaven premiant la seva pròpia ineptitud, amb el resultat que la desigualtat entre pobres i rics encara s’accentués més. En aquest marc de descontent generalitzat, ¿qui no voldria veure castigats els malèfics especuladors, mentre es reivindica la veu de l’home (i la dona) del carrer? Això devien de pensar els productors de «Money Monster», el darrer film dirigit per Jodie Foster segons un guió d’Alan Di Fiore, Jim Kouf i Jamie Linden.
Lee Gates (George Clooney) és un cínic guru televisiu que presenta el programa de finances «Money Monster» amb un sentit de l’espectacle que mataria d’enveja al mateix Sala i Martín. Durant l’emissió de l’últim programa que dirigirà Patty Fenn (Julia Roberts) s’introdueix a l’estudi Kyle Budwell (Jack O’Connell), un transportista que ha perdut els diners heretats de seva mare per culpa d’una inversió que Gates havia recomanat. Ara, munit de revòlver i armilla explosiva, exigeix explicacions en rigorós directe; en cas contrari, farà saltar tot l’estudi pels aires.
És una bona situació de partida que imprimeix electricitat des del minut cinc. Jodie Foster sembla còmoda en aquest escenari bigarrat, d’infografies trepidants i localitzacions contraposades: el plató, la cabina de control, els policies apostats a l’exterior, les oficines de la financera… Si no fos per aquest ritme tan ben portat, seria fàcil adonar-se que el guió és molt més superficial del que pretén i que els seus convenients girs acaben castigant al malèfic plutòcrata, com ja passava a les velles faules de Frank Capra, però que mai mai passa a la realitat. Hi ha un cert toc genèric, fins i tot algun detall còmic, que sostrau gravetat a la pel·lícula: en realitat el personatge del desesperat Kyle Budwell deixa de representar un perill de debò pocs minuts després de la seva aparició.
«Money Monster» intenta fer també una mena de crítica sobre la banalitat amb la que consumim el fet mediàtic: des de les tertúlies televisives, on es fa broma sobre armilles explosives, fins a la passejada triomfal d’un home-bomba pels carrers de Nova York, seguida per un eixam de caçadors de «selfies», passant per la caiguda d’un home públic convertida en «meme» còmica. No és que estigui malament, però el primer episodi de «Black Mirror» ho havia dit molt millor.
Amb tota seguretat «Money Monster» no funcionaria ni la meitat de bé si en primera línia de platja no es trobessin dues estrelles de la categoria i l’esplendor de George Clooney i Julia Roberts. De tota la vida, la funció principal de les estrelles de Hollywood era fer passar bou per bèstia grossa, i tant en George com la Julia d’això en saben un munt. El paper de Clooney és més lluït, per això trencaré la meva llança per la Roberts, que també està estupenda i molt amatent a col·locar les seves rèpliques. El menys conegut O’Connell, no desmereix al costat d’aquest parell de monstres. En papers secundaris s’hi troba un grapat de bons actors habitualment televisius: Dominic West («The Wire», «The Affair»), Caitriona Balfe («Outlander») o Giancarlo Esposito («Los pollos hermanos»).
Certament l’excel·lència és la meta a la que tots aspirem en el fons subconscient dels nostres cors; però, en la seva absència, una distracció tan entretinguda com «Money Monster» no em sembla una mala alternativa. Sobretot ara que ja és estiu.
Lee Gates (George Clooney) és un cínic guru televisiu que presenta el programa de finances «Money Monster» amb un sentit de l’espectacle que mataria d’enveja al mateix Sala i Martín. Durant l’emissió de l’últim programa que dirigirà Patty Fenn (Julia Roberts) s’introdueix a l’estudi Kyle Budwell (Jack O’Connell), un transportista que ha perdut els diners heretats de seva mare per culpa d’una inversió que Gates havia recomanat. Ara, munit de revòlver i armilla explosiva, exigeix explicacions en rigorós directe; en cas contrari, farà saltar tot l’estudi pels aires.
És una bona situació de partida que imprimeix electricitat des del minut cinc. Jodie Foster sembla còmoda en aquest escenari bigarrat, d’infografies trepidants i localitzacions contraposades: el plató, la cabina de control, els policies apostats a l’exterior, les oficines de la financera… Si no fos per aquest ritme tan ben portat, seria fàcil adonar-se que el guió és molt més superficial del que pretén i que els seus convenients girs acaben castigant al malèfic plutòcrata, com ja passava a les velles faules de Frank Capra, però que mai mai passa a la realitat. Hi ha un cert toc genèric, fins i tot algun detall còmic, que sostrau gravetat a la pel·lícula: en realitat el personatge del desesperat Kyle Budwell deixa de representar un perill de debò pocs minuts després de la seva aparició.
«Money Monster» intenta fer també una mena de crítica sobre la banalitat amb la que consumim el fet mediàtic: des de les tertúlies televisives, on es fa broma sobre armilles explosives, fins a la passejada triomfal d’un home-bomba pels carrers de Nova York, seguida per un eixam de caçadors de «selfies», passant per la caiguda d’un home públic convertida en «meme» còmica. No és que estigui malament, però el primer episodi de «Black Mirror» ho havia dit molt millor.
Amb tota seguretat «Money Monster» no funcionaria ni la meitat de bé si en primera línia de platja no es trobessin dues estrelles de la categoria i l’esplendor de George Clooney i Julia Roberts. De tota la vida, la funció principal de les estrelles de Hollywood era fer passar bou per bèstia grossa, i tant en George com la Julia d’això en saben un munt. El paper de Clooney és més lluït, per això trencaré la meva llança per la Roberts, que també està estupenda i molt amatent a col·locar les seves rèpliques. El menys conegut O’Connell, no desmereix al costat d’aquest parell de monstres. En papers secundaris s’hi troba un grapat de bons actors habitualment televisius: Dominic West («The Wire», «The Affair»), Caitriona Balfe («Outlander») o Giancarlo Esposito («Los pollos hermanos»).
Certament l’excel·lència és la meta a la que tots aspirem en el fons subconscient dels nostres cors; però, en la seva absència, una distracció tan entretinguda com «Money Monster» no em sembla una mala alternativa. Sobretot ara que ja és estiu.
Sense desatendre del tot les pel·lícules, porto temps on estic més per les sèries, per això aquesta em permetré el luxe de passar-la per alt.
ResponEliminaMolt bé.
Elimina