dissabte, 4 de febrer de 2017

Allà on el cor et dugui


Les defuncions recents de Zygmunt Bauman i John Berger han provocat entre la penya un lament unànime, com si tothom tingués un coneixement aprofundit dels il·lustres difunts. Potser encomanats per aquest clamor popular, al club de lectura vam escollir un títol de Berger per la sessió de febrer, en concret «D’A a X» (Edicions de 1984, novembre de 2008) en traducció de Laura Baena i Garcia. N’ha resultat divisió d’opinions, amb les noies a favor i i els nois en contra.

En el pròleg del llibre el propi Berger ens informa que les cartes que constitueixen el seu contingut foren trobades en una cel·la a una presó inhabilitada, agrupades en tres paquets i sense datar, motiu pel qual l’ordenació de l’epistolari no garanteix cap progressió temporal. Aquest detall fa que «D’A a X» sigui més una acumulació d’estampes, que no una veritable novel·la (malgrat l’excusa de les cartes trobades, queda fora de dubte que ens trobem en el terreny de la ficció).

L’A del títol és A’ida, l’autora de l’epistolari, que escriu al seu company Xavier (X), que es troba a la presó acusat de terrorisme. A’ida explica en les seves cartes petits fets de la vida quotidiana, la relació amb els seus veïns, el seu treball de farmacèutica, i alguns fets més inquietants que indiquen sense subterfugis que sobreviu en un entorn hostil i de violenta repressió. També hi ha en les missives un franc missatge amorós d’A’ida envers Xavier, expressat amb terrenalitat poètica, d’indubtable eficàcia. Deu ser això el que guanya el cor de les lectores, la capacitat de Berger per adoptar una veu que sembla femenina. Tanmateix, la utilització a l’original de certes expressions en castellà podia sonar molt exòtica en anglès, però no hi ha res que et destrempi més en català que cartes que s’encapçalin amb un «mi guapo» o un «mi soplete».

En el revers d’aquestes mateixes cartes, se suposa que Xavier (però és Berger amb tota seguretat qui ho ha escrit) apunta, en cursiva, pamflets polítics sobre la desigualtat al planeta o cita Eduardo Galeano, Hugo Chávez o el Comandante Marcos. Com que al sermó no hi apareixen ni Stalin ni Fidel, queda entès que Berger i els seus lectors pertanyem al bàndol dels bons. Però, ni la topografia ambigua, que invoca l’Orient Mitjà, ni els noms d’arrels globalitzades, ens guien sobre la natura del conflicte. Mentre que no s’expliqui millor, no voldria opinar sobre un projecte terriblement dubtós.

Mort Berger, m’estimo més oblidar-lo que incorporar-lo al canon. Coses de l’epidermis. I del club de lectura.

2 comentaris: