Al final serà millor no saber res de les pel·lícules que vas a veure, perquè et crees unes expectatives que només poden acabar decebent. M’ha passat amb «Manchester by the Sea» de Kenneth Lonergan, que bona part de la crítica considera superlativa i, sent certament bona, potser no hi ha per tant.
Casey Affleck fa de Lee Chandler, un conserge sorrut i solitari de Boston que es veu obligat a retornar al seu poble natal de Manchester (Massachusetts) quan mor el germà gran (Kyle Chandler), víctima d’una cardiopatia. En la lectura del testament Lee s’assabentarà que ha estat anomenat tutor del seu nebot Patrick (Lucas Hedges) de 16 anys, quan ell tot el que voldria és fugir del poble. Mitjançant una sèrie de «flashbacks» descobrirem la terrible tragèdia que va provocar la fi del matrimoni de Lee amb Randi (Michelle Williams) i que va enfonsar-lo en el desesper de la culpa.
El material es podria prestar al melodrama més desaforat i el film sàviament l’evita, gràcies a la seva narració en dos temps que li permet l’ús de convenients el·lipsis. Abunda la contenció, la tensió subterrània, que quan esclata és a través d’una ira desencaminada. Com discuteixen i s’escridassen aquest oncle i nebot!; però, en el fons, quant s’estimen! I per descomptat el sensible guió del propi Lonergan no es delecta en tanta misèria i procura obrir petites escletxes d’esperança i compromís. Fins i tot hi ha moments d’humor (negre i sec) en les escenes més tràgiques (aquella llitera que refusa ser introduïda a l’ambulància, per exemple, o la discussió sobre la manera de practicar un enterrament en el sòl congelat de l’hivern).
Casey Affleck, un actor amb una cara condemnada a l’anonimat, fa tota una creació amb la seva expressió pètria que només s’esquerda en un parell d’ocasions magistrals. El paper de Michelle Williams és breu, però d’una intensitat que no fa supèrflua la seva nominació als Oscar. Però la veritable perla de «Manchester by the Sea» és Lucas Hedges, tant més intens quan menys parla. De fet, no hi ha gairebé cap actor que estigui malament (bé l’escena del dinar amb Matthew Broderick i Gretchen Mol és una mica rareta), perquè Lonergan sol escriure personatges tridimensionals que viuen vides igualment tridimensionals.
Potser no calia que aquest Manchester de Mar (en contraposició al Manchester de Dalt, que es troba a Anglaterra i no al Maresme) durés 137 minuts, bastant sucosos, també s’ha de dir. I la utilització de l’Adagio d’Albinoni en moments dramàtics ja havia esdevingut un truc massa vell a mitjans dels anys 60 del segle passat. Però el film encara pertany a la crema de la producció de l’any passat. I quan dic crema, vull dir flor i nata, perquè no tinc intenció de cremar ningú.
Casey Affleck fa de Lee Chandler, un conserge sorrut i solitari de Boston que es veu obligat a retornar al seu poble natal de Manchester (Massachusetts) quan mor el germà gran (Kyle Chandler), víctima d’una cardiopatia. En la lectura del testament Lee s’assabentarà que ha estat anomenat tutor del seu nebot Patrick (Lucas Hedges) de 16 anys, quan ell tot el que voldria és fugir del poble. Mitjançant una sèrie de «flashbacks» descobrirem la terrible tragèdia que va provocar la fi del matrimoni de Lee amb Randi (Michelle Williams) i que va enfonsar-lo en el desesper de la culpa.
El material es podria prestar al melodrama més desaforat i el film sàviament l’evita, gràcies a la seva narració en dos temps que li permet l’ús de convenients el·lipsis. Abunda la contenció, la tensió subterrània, que quan esclata és a través d’una ira desencaminada. Com discuteixen i s’escridassen aquest oncle i nebot!; però, en el fons, quant s’estimen! I per descomptat el sensible guió del propi Lonergan no es delecta en tanta misèria i procura obrir petites escletxes d’esperança i compromís. Fins i tot hi ha moments d’humor (negre i sec) en les escenes més tràgiques (aquella llitera que refusa ser introduïda a l’ambulància, per exemple, o la discussió sobre la manera de practicar un enterrament en el sòl congelat de l’hivern).
Casey Affleck, un actor amb una cara condemnada a l’anonimat, fa tota una creació amb la seva expressió pètria que només s’esquerda en un parell d’ocasions magistrals. El paper de Michelle Williams és breu, però d’una intensitat que no fa supèrflua la seva nominació als Oscar. Però la veritable perla de «Manchester by the Sea» és Lucas Hedges, tant més intens quan menys parla. De fet, no hi ha gairebé cap actor que estigui malament (bé l’escena del dinar amb Matthew Broderick i Gretchen Mol és una mica rareta), perquè Lonergan sol escriure personatges tridimensionals que viuen vides igualment tridimensionals.
Potser no calia que aquest Manchester de Mar (en contraposició al Manchester de Dalt, que es troba a Anglaterra i no al Maresme) durés 137 minuts, bastant sucosos, també s’ha de dir. I la utilització de l’Adagio d’Albinoni en moments dramàtics ja havia esdevingut un truc massa vell a mitjans dels anys 60 del segle passat. Però el film encara pertany a la crema de la producció de l’any passat. I quan dic crema, vull dir flor i nata, perquè no tinc intenció de cremar ningú.
Doncs jo tinc ganes de veure-la. Ja fa temps -coses de l'edat- que no em faig il·lusions sobre el que veuré en pantalla. Hi vaig seguint les pautes de les diverses menes de cinema que m'agraden, director, guionista, actors i que ningú que m'inspiri confiança em digui que és molt dolenta. Així que em fico a la sala obscura, tan addictiva per a mi, i a veure què m'expliquen.
ResponEliminaBé, Glòria, amb aquesta no erraràs gaire. És una molt bona pel·lícula.
EliminaL’has deixat bé, però no has respost la pregunta important: A mi m’agradaria?
ResponEliminaM'ha semblat preciosa però mentre tu, quan fas les teves esplèndides cròniques, ets quasi gèlid, jo em deixo arrossegar per la passió i ara em toca pair aquesta meravella en la que només empraria superlatius. Com tot, vol el seu debat però m'ha agradat tant -guió i treball actoral- que, fins i tot li perdono al director l'Adagio d'Albinoni que sempre he detestat.
ResponEliminaNo he pogut evitar -quan Lee va la pista a informar al seu nebot del què ha passat- recordar una altra tragèdia reeixida "La habitación del hijo" de Nani Moretti.
Salut!
Malgrat el tema, la pel·lícula és també una mica gèlida en el seu plantejament; potser "L'habitació del fill" se'm va fer més propera.
EliminaM'ha agradat sense excessos, li sobra una estoneta que es podria eliminar i crec que milloraria. Sobre l'Albinoni s'hauria de prohibir durant una temporada en enterraments, pel·lícules i representacions escolars i d'esplais. I tant com em va agradar la primera vegada que el vaig sentir...
ResponEliminaSí, això de la durada és un mal del nostre temps. Quan et trobes una de 90 minuts és gairebé una alegria.
Elimina