Princesa del poble

L’inquiet i absorbent Pablo Larraín, després d’haver-se llaurat una interessantíssima carrera en el seu Xile natal, salta al cinema d’Estats Units amb «Jackie», un projecte que va heretar de Darren Aronofsky, però que no per això és menys personal que la resta de la seva filmografia. La cinta s’ocupa de les hores i dies posteriors al magnicidi de Dallas, on morí John F. Kennedy, i pren exclusivament el punt de vista de la seva vídua; però, lluny de prendre les maneres d’un «biopic» convencional, adopta una forma més audaç que combina tres moments diferents.

Primer hi ha l’entrevista que Jackie Kennedy (Natalie Portman) ofereix a un periodista de la revista LIFE (Billy Crudup) una setmana després de l’atemptat amb la intenció (plenament assolida) de dictar per a la història la seva versió dels anys de presidència del seu marit. Segon, hi ha les hores que seguiren l’atemptat, rememorades a partir de la conversa amb el periodista. Com a contrast més frívol, es recupera un programa televisiu des dos anys abans en el qual la primera dama mostrava la Casa Blanca als televidents.

Tot aquest material és mostrat de forma molt peculiar, no tant amb una mirada objectiva, sinó com si ho contempléssim tot des de dins del cap de la pròpia Jackie. Així tot el que envolta l’assassinat es presentat amb imatges distorsionades, desenfocades, entretallades, confuses, amb textura granulosa i colors vius; mentre que l’entrevista, en tons apagats, té una claredat marcada amb tiralínies. El programa televisiu, per la seva banda, imita el nebulós blanc i negre del medi a principis dels 60, amb intercalacions del seu rodatge, perquè pugui destacar un molt cridaner vestit vermell.

Larraín, ajudat per un guió estupend de Noah Oppenheim i una fotografia un xic bruta de Stéphane Fontaine, compon gairebé un poema visual, ple d’imatges memorables, que tanmateix conté també una narració. Menció apart mereix la música de la jove Mica Levi, en el seu segon treball pel cinema, que amb les seves cordes hipnòtiques i descompassades ofereix la primera impressió que rep l’espectador del cacau mental de la pobra Jackie. Des d’ara mateix la postulo com la meva candidata a la millor banda sonora.

S’ha dit a bastament, i amb tota la raó, que Natalie Portman (una actriu sempre brillant, mentre no s’apropi a «Star Wars») té aquí el paper de la seva vida. I no és precisament una gesta fàcil, ja que (apart d’haver de reproduir la particular dicció d’un personatge molt popular), ha d’actuar en tres registres ben diferents. Ha de ser una dona fràgil, contradictòria, atribolada i essencialment sola en totes les escenes que envolten el magnicidi. Mentrestant, a l’entrevista amb LIFE ha d’aparèixer amb el cap clar i determinació fèrria. Per acabar, el seu paper televisiu, ha de sonar a la vegada fals però revelador de les seves dots de comunicadora. Bravo per la Portman!

Al seu voltant, els altres papers empal·lideixen (en part, gràcies a les intencions del guió), tot i que els he trobat en general força ajustats. John Carroll Lynch, el marit de Frances MacDormand al «Fargo» original, fa un president Johnson ben convincent, malgrat que s’assemblin com un ou a una castanya. Greta Gerwig, a qui acostumo a odiar, s’esborra pràcticament (gràcies siguin donades) com a assistenta personal de Jackie. I John Hurt, el capellà catòlic, emociona; potser perquè sabem que és el darrer personatge que rodà en vida.

No he sigut mai mitòman, i Jackie O, Diana de Gal·les o Belén Esteban em deixen d’allò més fred. Per això crec que «Jackie» té molt per admirar, però no tant per estimar. No per això puc negar que com artefacte artístic -es superior.