Els ferits i els morts

De vegades hom podria sentir-se temptat a pensar que sobre determinades qüestions ja ha estat tot dit i escrit, qüestions com ara l’holocaust jueu durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, tard o d’hora escriptors com Imre Kertesz o Cynthia Ozick apareixen per desmuntar-nos el prejudici. Ozick (Nova York, 1928), filla de pares russos, aporta una visió diferent a «El chal» (Lumen, 2016), volum format per dos contes de molt diversa extensió.

El primer, l’anomenat «El chal», va aparèixer a la revista The New Yorker l’any 1980 i no ocupa més de nou planes. El protagonitzen tres personatges femenins: Rosa, que porta en braços i embolicada en el xal la petita Magda i l’adolescent Stella. Les tres obligades a marxar pel paisatge hivernal custodiades per soldats. Una història de fam, de fred i amb una conclusió horrífica. Un contingut que constitueix, si voleu, un altre episodi desgraciat d’una desgraciada persecució; però redimit per un llenguatge i una construcció, tallants com escalpels, amb un lleu polsim de poesia que no disminueix ni un punt el seu efecte devastador.

Rosa le daba casi toda su comida a Magda, Stella no le daba nada; Stella estaba hambrienta, al fin y al cabo también era una niña en edad de crecer, aunque no crecía mucho. Stella no menstruaba. Rosa no menstruaba. Rosa estaba hambrienta, pero a la vez no lo estaba; aprendió de Magda a beber el sabor de un dedo en la boca. Estaban en un lugar sin piedad, toda la piedad de Rosa quedó aniquilada, miraba los huesos de Stella sin piedad. Estaba segura de que Stella esperaba a que Magda muriera para hincarle el diente a sus pequeños muslos.

Publicada tres anys més tard, «Rosa», amb més de setanta pàgines de llargada, és gairebé una novel·la curta. Reprèn les mateixes protagonistes trenta cinc anys més tard i als Estats Units. Al principi del conte Rosa ha cremat el seu negoci de brocantera a Nova York i ha emigrat a Miami on la manté Stella, qui continua a Nova York. Aparentment Stella ha decidit passar pàgina i intentar dur una vida normal; però Rosa manté ben obertes les ferides i ho demostra amb una actitud arbitrària i tenyida de misantropia, que és fàcil identificar amb un estrès post-traumàtic de llarg abast. I com a teló de fons un Miami xafogós ple de pensionistes disposats a esprémer els últims plaers que la vida ofereix. El contrast és sagnant i fins i tot té un vessant còmic gens inconvenient. El xal del primer conte continua ben present, però ara forma contrafigura antagònica amb unes calces perdudes. Ozick introdueix també una crítica directa a alguns explotadors de l’holocaust com a negoci o «modus vivendi». I encara aquella vella qüestió dels jueus burgesos que se sentien superiors a la resta de germans perseguits, perquè parlaven polonès i tenien una cultura refinada. El verb esmolat d’Ozick continua en plena forma.

L’edició de Lumen conté unes il·lustracions d’Óscar Astromujoff que a mi no em diuen res i un pròleg de Berta Vias Mahou, destinat a engreixar el breu volum, i que jo us commino a evitar. El text d’Ozick, però, és literatura d’altíssima categoria. Molt i molt recomanat.