diumenge, 26 de febrer de 2017

No progressen adequadament

Estrenada l’any 1996, «Trainspotting» de Danny Boyle marcà tota una generació. Sense negar-li la seva elèctrica posada en escena, ni aquella meritòria fita d’aconseguir un film divertit sobre el consum de drogues sense amagar que no tot són sempre rialles, a mi ja em va agafar grandet i no el vaig mitificar més del necessari. Per això no pensava anar a veure la seva seqüela, rodada vint anys més tard, una obra que pudia tant a explotació de la nostàlgia com a retorn a la seva millor joventut. Recordem que «Trainspotting» va donar a conèixer Danny Boyle i el va convertir en el director més «cool» del moment (tot i que ja tenia 38 anys), etiqueta que aviat va perdre gràcies a una carrera plena d’alts i baixos, però bastant més convencional que el que el seu segon film prometia. Seria ell doncs el primer interessat a recuperar glòries passades amb el nou «T2 Trainspotting», tot i que Ewan McGregor, Robert Carlyle i Kelly Macdonald —que esdevingueren estrelles internacionals gràcies a aquella cinta— no devien fer fàstics a recuperar els vells personatges i rememorar els llorers de la seva joventut.

Com deia, no tenia intenció de veure «T2 Trainspotting», però m’he trobat a les portes del Verdi-Park constatant que la pel·lícula d’animació que volia veure la projectaven doblada i, com a alternativa, m’ha vingut més de gust una passejada psicotròpica per Edimburg que el drama previsiblement teatral de «Fences». I bé, l’experiència no ha sigut tan decebedora com em temia; però sí tan aplicadament conservadora com calia esperar. Retornen tots els actors de l’original (encara que Kelly Macdonald només aparegui en una escena), la inspiració torna a provenir d’una novel·la d’Irving Welsh (de «Porno» en concret) i en el guió repeteix John Hodge, fins i tot el «Lust for Life» d’Iggy Pop té una intervenció estel·lar. De fet, les cites a la pel·lícula precedent són tan freqüents —de vegades de forma literal, d’altres com a reflex paral·lel—, que un s’acaba preguntant si «T2 Traisnpotting» té dret a cap existència autònoma o és només un xut d’adrenalina pels ja convençuts.

La cinta anterior acabava amb la traïció de Renton (Ewan McGregor), que fugia amb un botí de 16.000 lliures esterlines. Després de vint anys vivint a Amsterdam en funcions de comptable anodí, Renton decideix retornar a Edimburg per raons que no s’expliquen, a menys que un divorci sigui capaç d’explicar-ho tot. Així es retrobarà amb el seu millor amic «Sick Boy» (Jonny Lee Miller), que regenta un pub ruïnós de l’extraradi i que obté un sobresou a través del xantatge sexual, i amb el desgraciat «Spud» (Ewen Bremmer), en lluita desigual per desenganxar-se de l’heroïna. Mentrestant el sociòpata Francis Begbie (Robert Carlyle) escapa de presó i jura venjança, tot i que la confrontació final es demorarà fins els darrers minuts de les dues hores de pel·lícula.

Les interaccions d’aquests tres personatges i mig (Begbie viu en un altre món durant gran part de la pel·lícula) semblen més arbitràries que no pas necessàries i hom s’acaba preguntant si calia tornar a saber d’ells. Quan tenien vint anys, se’ls podia perdonar algunes febleses; però, ja a la quarantena, és inacceptable que no hagin madurat gens ni mica. Amb tota la raó, esposes i fills han tirat endavant (gens curiosament, «T2 Trainspotting» dedica molts pocs pensaments als personatges femenins), mentre que els homes continuen sent un model de parasitisme i ressentiment.

Amb franquesa, no servo cap simpatia ni per Renton, ni per Begbie, ni per «Sick Boy»; deixeu-me només el beneitó bonàs de l’«Spud», que surt prou ben parat pel guió; perquè «T2 Trainspotting», des del primer moment volia ser plàcida i no tenia cap intenció de fer sang. Així és com Danny Boyle, evita les transgressions més desagradables de «Trainspotting», mentre que reprodueix aplicadament els seus trets més apreciats: sobreimpressions en pantalla, congelació d’imatge, muntatge en trencadís, banda sonora d’adoració perpètua i una fotografia plena de nocturnitat i neons. No és cap gran cosa, però «T2» es pot veure agradablement sense ofendre la retina.

2 comentaris:

  1. Em conformo en que no sigui un desastre, la poso a la llarga llista de pendents

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si et va agradar l'altra... doncs, encara.

      Elimina