divendres, 19 de maig de 2017

La capital de la B.D. (1)


Sense voler entrar en inútils discussions sobre qui va inventar què, és indiscutible que un dels grans llegats que Bèlgica ha ofert al món són les seves historietes, els seus tebeos, el que allí anomenen «bandes dessinées» (en endavant B.D.), els quals s’han afanyat a associar amb la «marca Bèlgica». I, encara que es parli de l’escola franco-belga d’il·lustració, és Brussel·les qui s’emporta clarament el ceptre de capital de la B.D. molt per davant de qualsevol ciutat francesa. Aquesta voluntat es fa palesa només aterrar, quan et topes a l’aeroport amb una gegantina maqueta del coet que traslladà Tintín i els seus amics a la Lluna.

Escultura una mica inepta, no culpeu Franquin
A la ciutat pròpiament dita, una estàtua del Gaston Lagaffe (Sergi Grapes) de Franquin indica el camí cap al Centre belge de la bande dessinée, lloc ineludible de peregrinació per a tots els amants de la línia clara. El museu està instal·lat en un edifici art nouveau, concebut pel gran Victor Horta l’any 1906 per albergar uns grans magatzems de productes tèxtils, el que representa un al·licient suplementari de la visita.

Moulinsart al fons, els barrufets en un mirall i Victor Horta en fotografia
El contingut del museu consta de diverses exposicions, algunes amb vocació de permanència i altres de més temporals. Entre les primeres figura una breu història de la narrativa dibuixada des dels temps medievals o bé una descripció detallada de cadascun dels passos tècnics que conformen la creació d’una B.D. Dues breus (però bones i didàctiques) monografies estan dedicades als mega-hits de Tintín i els Barrufets. Predominen, com podeu imaginar, els autors belgues; però quan es tracta de noms com els de Hergé, Franquin, Peyo, Morris, Greg, Jacobs, de Moor, Roba o Tillieux, no seré jo qui protesti.


De les exposicions temporals, hi havia una de cobertes d’àlbum classificades per dècades, de la qual se’n podien extreure ben poques conclusions que anessin més enllà de la contemplació de les portades. Més interessant era la dedicada a l’italià Gipi (Pisa, 1963), decididament turmentada i tendent a la línia fosca.

Boule et Bille de Roba, tota una alegria
A més l’edifici conté la biblioteca de B.D. accessible al públic més gran del món i una àmplia botiga que és un somni humit per a qualsevol aficionat. Espero que amb aquesta panòplia de bondats quedin advertits tots els possibles interessats. Gràcies, però de res. I encara no us he parlat de Dickie.

Horta a nivell onze, coet i bust de Tintín prop de Turiel62, i el barret d'Espirú. Algú pot superar-ho?


5 comentaris:

  1. No m'atrau massa aquesta exposició, serà perquè sóc poc de còmic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es clar, si ets poc de còmic no t'acostis a Brussel·les.

      Elimina
    2. Pons, l'exposició podria ser una bona excusa ver visitar un bellíssim edifici que a més conté bellíssimes imatges. Si no ets de còmic, igual encara tens la opció d'enganxar-te als tebeos. Mai no és tard per un Franquin :)

      Elimina
  2. Allau, necessàriament haig d'estar d'acord amb tu ;) Tot i això, crec que al CBBD li falta una posada al dia, i no em refereixo al fet de tenir molts clàssics -al contrari, això és el millor- sinó a que és un museu que dona la impressió que s'ha quedat estancat en el temps: un exemple és que els originals que presenta dels grans de la línia francobelga són pocs i adquirits fa molt de temps, probablement de quan es va inaugurar. Deixant de banda el cas Hergé -segrestat postmortem per la seua vídua -, podrien haver anat creant un fons que no hi és, o queda escàs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et sabria dir perquè em va costar distingir el que pertanyia als fons del museu i el que era temporal.

      Elimina