dimarts, 9 de maig de 2017

Una dona impossible

El londinenc William Oldroyd ha debutat amb bon peu en el camp del llargmetratge amb «Lady Macbeth», adaptació de la novel·la clàssica de Nikolai Leskov «Lady Macbeth del districte de Mtsensk», la qual ja havia estat utilitzada per Dmitri Xostakóvitx per escriure la seva única òpera.

L’acció s’ha traslladat a l’Anglaterra de mitjans del segle XIX, on la jove Katharine (Florence Pugh) és literalment comprada per donar descendència a un propietari rural més gran que ella. La noia s’enamora d’un criat de la seva mateixa edat i, per satisfer el seu delit eròtic, no dubta a recórrer a tots els crims que faci falta. La sòrdida història és bastant fidel a l’original de Leskov, exceptuant la introducció del personatge de la criada Anna i un desenllaç molt menys tràgic per a la protagonista.

He llegit gent que troba la cinta feminista i d’altres que la troben misògina. El cas que s’explica és tan excepcional que jo no crec que se’n puguin extraure lliçons universals. Certament, el tracte que rep Katharine per part del marit i el sogre són de contínua vexació, però més que retratar la situació de la dona en un moment de la història, el seu comportament frega la patologia. Per altra banda, reconèixer que hi poden haver dones sense escrúpols, no pot ser llegit com una condemna a tot el gènere.

De forma, suposo que voluntària, s’introdueix un factor raça com a objecte de desig i subjecte de submissió, que em sembla que respon més a lectures del segle XXI que no pas a realitats sociològiques del XIX; però que és prou ambigu com per afegir un tel més de complexitat al drama.

El film és molt cuidat estèticament, amb una escenografia nua i unes composicions estàtiques que citen explícitament el danès Vilhelm Hammershøi. La poc intrusiva banda sonora compareix ja molt avançat el metratge. També cal admirar Florence Pugh, tan atractiva com creïble en la seva passió destructiva. Però tot plegat —malgrat l’atractiu inexhaurible que proporciona una barreja escandalosa de sexe adúlter, sadisme conjugal, infanticidi i mossos de quadra temptadors—, no deixa de fer una impressió de sensacionalisme barat i passat de moda. Vaja, que m’aporta ben poc i que, en la improbable possibilitat que dirigís una pel·lícula, res m’atrauria menys que explicar-vos la vida d’aquesta criminal Katherine.

2 comentaris:

  1. Allau,
    Al pricipi la teva ressenya sembla prometre una història interessant però a l'últim paràgraf m'has desinflat el globus...ja està bé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan dic que ha començat amb bon peu és perquè a la crítica li ha agradat, però a mi, per qüestions d'afinitats electives, no tant.

      Elimina