diumenge, 7 de maig de 2017

El final de l’aventura

James Gray, un dels mestres més discrets de la cinematografia actual, després de cinc drames familiars ambientats en diferents barris de Nova York, canvia completament de gènere amb la producció «The Lost City of Z» (La ciutat perduda de Z»), basada en la vida de l’explorador britànic Percy Fawcett.

Fawcett era un jove oficial de l’exèrcit britànic quan l’any 1906 fou encarregat per la Royal Geographical Society a comandar una expedició que establiria la frontera entre Brasil i Bolívia. Fou durant aquest viatge que va establir els seus primers contactes amb les cultures amazòniques, mentre començava a imaginar l’existència d’una ciutat perduda enmig de la selva. Convertit en una de les figures més populars de l’última gran època d’exploració del planeta, els seus successius viatges posteriors es centraren en la cerca d’aquesta ciutat, esdevinguda una veritable obsessió de final incert.

El film ens parla d’una època heroica i llunyana, i ho fa respectant els seus codis una mica passats de moda, el que li confereix un aire clàssic amb molts pocs efectismes, quelcom poc habitual en el cinema d’aventures actual, tan propens a la muntanya russa de sobresurts. Per això l’espectador pot sentir-se temptat a trobar-hi a faltar una mica més de múscul narratiu en els seus calmosos 140 minuts de durada.

Malgrat tot, la cinta excel·leix per molts motius, començant per un molt ajustat repartiment. Charlie Hunnam és un xicot certament atractiu, que dóna molt bé el tipus d’intrèpid explorador; però amb prou tremp dramàtic per sustentar les seves obsessions. A aquestes altures que Robert Pattinson pugui actuar amb competència ja no sorprendrà ningú i Tom Holland continua confirmant que «The Impossible» només va ser una baula més d’una prometedora carrera. En canvi Sienna Miller, aquella model que havia estat casada de forma intermitent amb Jude Law, defensa meravellosament l’ingrat paper de la dona obligada a quedar-se a casa, malgrat les ganes que té d’acompanyar el marit.

No cal dir que l’ambientació és impecable, en això els britànics no fallen, i que els paisatges no podrien ser més fotogènics, tot i que han estat capturats a Colòmbia, potser perquè ja no queda prou selva amazònica per retratar. La fotografia és del mestre Darius Khondji («Delicatessen», «Seven», «My Blueberry Nights»…), queda dit.

Durant la projecció és fàcil que et vinguin a la ment les al·lucinacions selvàtiques de Werner Herzog («Aguirre» o «Fitzcarraldo») o l’«Apocalypse Now» de Coppola; però aquest film no tracta d’un descens als inferns, sinó més aviat del llarg camí cap a l’humanisme global. Molt recomanable per a qui prefereixi les seves aventures sense crispetes.

4 comentaris:

  1. ODIO LES CRISPETES...FINS I TOT EL "NEN"DE "CREPUSCULO",ESTA BE¡¡¡.

    ResponElimina
  2. Em vaig avorrir! No cedeix als patrons comercials de la majoria de les pelis d'aventures actuals, i això està bé; però li falta passió, per al meu gust. Com a espectador, en cap moment vaig arribar a endinsar-me en la peli. Els personatges passaven neutres i allunyats de mi, grisos. Esperava una peli d'aventures de bellesa pausada i romàntica, i em vaig trobar amb una història contada sense massa gràcia. Malgrat totes les bones crítiques que ha rebut, em va semblar innòcua i oblidable.

    ResponElimina