Davant de la persuasiva campanya al voltant de «Permagel» vaig aconseguir resistir-me fins el punt de no haver-la llegit encara (malgrat el premi Llibreter) a dia d’avui; però amb «Els llits dels altres» d’Anna Punsoda (Amsterdam, 2018) he sucumbit sense excusa als primers embats. Potser perquè conec el seu editor i, cada vegada que el sentia emprar l’adjectiu «brutal» per descriure la novel·la, més em deixava vèncer per reaccions conductistes. El mot «brutal» hauria de ser proscrit de tota prescripció literària, perquè apel·la a instints baixos de la crítica que esborren qualsevol racionalitat. No es poden escriure coses com «Una novel·la destinada a sacsejar la literatura catalana. Una autora cridada a deixar empremta. Una autèntica revelació» amb total impunitat.
Després passa el que passa, i resulta que «Els llits dels altres» està bé, però no TAN bé com ens havien promès.
El llibre comença amb una dona (de la que sabem que es diu Claustre, més una declaració d’intencions que un nom que pensen els pares al moment del bateig) que acaba de viure una visita frustrant a la seva mare i que ara es refugia en un bar de carretera, on retroba una antiga companya d’escola (que també du una traumàtica biografia a la motxilla). Allà la Claustre, amb el·lipsis ben col·locades, anirà desgranant episodis diversos de la seva dissortada vida, vida que inclou un pare alcohòlic i faldiller, una mare depressiva i un oncle que va abusar d’ella. Naturalment la protagonista no aconsegueix encaixar a l’escola, desenvolupa trastorns alimentaris i, amb l’autoestima per terra, porta una vida eròtica i sentimental d’allò més erràtica.
Amb tot aquest material de base, la novel·la hauria pogut quedar sepultada fàcilment en un festival de tremendisme. Afortunadament Punsoda dota la Claustre de prou recursos per no esdevenir la típica víctima; la seva veu és precisa i distant, no exempta d’humor negre, i disposada a oferir amb detall cadascuna de les seves humiliacions. Amb certesa han sigut les franques descripcions del tràfec dels seus fluids corporals els que li han valgut el qualificatiu de «brutal», i potser també un envejable nivell de vendes.
La veritat és que, jo, el que s’explica a «Els llits dels altres» m’interessa més aviat poc; perquè em sembla un breviari programàtic de «temes candents i d’actualitat» sense gaire motivació al darrere. Tampoc em convenç l’estructura-marc de la novel·la: el relat s’hauria pogut escriure de la mateixa forma, sense necessitat de fer la confessió a l'orella d’una condeixeble.
M’agraden en canvi, i molt, els recursos d’Anna Punsoda quan no vol deixar-nos espaterrats per la via de l’efectisme. Per exemple en aquest fragment domèstic i modest:
Després passa el que passa, i resulta que «Els llits dels altres» està bé, però no TAN bé com ens havien promès.
El llibre comença amb una dona (de la que sabem que es diu Claustre, més una declaració d’intencions que un nom que pensen els pares al moment del bateig) que acaba de viure una visita frustrant a la seva mare i que ara es refugia en un bar de carretera, on retroba una antiga companya d’escola (que també du una traumàtica biografia a la motxilla). Allà la Claustre, amb el·lipsis ben col·locades, anirà desgranant episodis diversos de la seva dissortada vida, vida que inclou un pare alcohòlic i faldiller, una mare depressiva i un oncle que va abusar d’ella. Naturalment la protagonista no aconsegueix encaixar a l’escola, desenvolupa trastorns alimentaris i, amb l’autoestima per terra, porta una vida eròtica i sentimental d’allò més erràtica.
Amb tot aquest material de base, la novel·la hauria pogut quedar sepultada fàcilment en un festival de tremendisme. Afortunadament Punsoda dota la Claustre de prou recursos per no esdevenir la típica víctima; la seva veu és precisa i distant, no exempta d’humor negre, i disposada a oferir amb detall cadascuna de les seves humiliacions. Amb certesa han sigut les franques descripcions del tràfec dels seus fluids corporals els que li han valgut el qualificatiu de «brutal», i potser també un envejable nivell de vendes.
La veritat és que, jo, el que s’explica a «Els llits dels altres» m’interessa més aviat poc; perquè em sembla un breviari programàtic de «temes candents i d’actualitat» sense gaire motivació al darrere. Tampoc em convenç l’estructura-marc de la novel·la: el relat s’hauria pogut escriure de la mateixa forma, sense necessitat de fer la confessió a l'orella d’una condeixeble.
M’agraden en canvi, i molt, els recursos d’Anna Punsoda quan no vol deixar-nos espaterrats per la via de l’efectisme. Per exemple en aquest fragment domèstic i modest:
La Cecília era una veïna nostra que va estimar-me molt temps. Passàvem juntes força tardes i si calia, i hi havia ocasions en què calia, per la situació en què es trobaven els meus pares, que era de tensions greus i d’inestabilitat, miràvem concursos a la televisió i després em quedava a dormir a casa seva, en un llit per a mi.
M’agradava molt anar-hi perquè la Cecília feia les coses en comptes de solucionar-les. No em batia uns ous per sortir del pas. Em feia una truita. No em passava un raspall pel cap per sortir del pas. Em pentinava. En aquella casa no era tot una cursa d’obstacles. La vida eren tot de coses, de fet eren les mateixes coses que a casa de la meva mare, però les fèiem amb alegria i tranquil·litat, sense fugir d’alguna cosa que no comprenia perseguint-ne una altra que tampoc vaig arribar a entendre mai.
Anna Punsoda no ha escrit encara el millor que es pot esperar d’ella; crec que el seu proper llibre encara m'agradarà més.
Només puc començar donant-te les gràcies per aquesta ressenya. Penso que podria signar-la i com sempre saps explicar els detalls molt millor que jo. Estic força fart de noves revelacions i de novel·les que han de fer tremolar els fonaments de la literatura catalana. Amb tot, Permagel és millor que aquest 'Els llits dels altres', o això em va semblar, tot i que coincideixo que el que s'explica en ambdós llibres m'arriba més aviat poc. Si en una cosa podria discrepar és que a mi el format no em va desagradar. Aquest compendi de records 'inconnexos' a cada capítol, sense palla, a mi em va convèncer prou.
ResponEliminaDeixa que acabi amb una recomanació egoista, perquè m'agradaria molt llegir la teva ressenya sobre un llibre que si fessis la típica recerca a internet trobaries 'si has llegit Els llits dels altres potser també et pot interessar...', que és la darrera novel·la de la Marta Orriols, 'Aprendre a parlar amb les plantes'. Jo la tinc a mitges i en breu en faré ressenya, així que seria inútil que deixi en suspens si m'està agradant o no per no influir, perquè ho sabràs aviat, així que diré que per mi dóna unes quantes voltes a les altres dues. Però com et dic, m'agradaria llegir la ressenya que en puguis fer tu. Ep, només si et ve de gust, eh.
Gràcies, Xexu, per l'agraïment. Crec que els "influencers" i els publicistes han substituït en gran part la crítica i per culpa d'això sovint ens deixem entabanar.
EliminaSi dic que l'estructura no em convenç, és perquè l'amiga de la fonda a la que suposadament li explica la vida la Claustre (i que, al seu torn, també carrega una biografia calamitosa) no té cap funció narrativa especial i se'n podria haver prescindit sense efectes aparents.
No em costarà cap esforç llegir el llibre de la Marta Orriols, que també pinta bé i que, si tu el recomanes, encara pinta millor.
Aquí sí que et donaré la raó, l'amiga no hi pinta res, segurament només serveix de catalitzador perquè la Claustre buidi el pap. A mi el que m'agrada són les 'desgràcies' en forma de píndoles, de càpsules que ens va explicant. Salts en el temps a moments concret que van suposar fets destacats que van influir en tota la seva història, sense transicions, sense palla. Va de cara a barraca. Alguns diran que no dóna descans, però per mi és pitjor que marqui per les branques.
EliminaAh, que m'ho deixo, que m'encantarà llegir la teva ressenya de la Marta Orriols si l'acabes llegint. Segur que seràs just i objectiu amb la teva opinió, com sempre.
EliminaDe moment ja el tinc a la pila dels pendents.
Elimina