La marmota va a la guerra

No, no estic anomenant “marmota” a Tom Cruise, encara que les seves faccions m’apareguin sovint com les d’un indubtable rosegaire menor. Però no se m’ha acudit títol més engalipador que aquest per escriure sobre “Al filo del mañana” (“Edge of Tomorrow”, Doug Liman, 2014), la darrera epopeia de ciència-ficció apocalíptica que té a Cruise com a protagonista destinat a redimir la Humanitat. Però millor anar a pams, que la cosa és molt millor del que sona.

Quan la història comença (en un futur tan proper que François Hollande encara remena les cireres; ara totes pel·lícules de ciència ficció passen en un futur proper, potser per no haver de gastar gaire en disseny de decorats), una raça alienígena de pinta artròpoda ha aterrat sobre Alemanya i està devastant ràpidament tota Europa. A Londres, des d’on operen els exèrcits terrícoles, trobem el tinent coronel Cage (Cruise), un relació públiques que s’ocupa de la còmoda tasca d’enganyar joves idealistes perquè s’allistin a les forces especials. Un enfrontament (poc explicat) amb un general irascible (Brendan Gleeson), acaba convertint Cage en sospitós de deserció i, com a càstig, se li assigna una missió suïcida a les platges de Normandia (que ja són ganes de picar l’ullet a l’actualitat sense cap intenció ulterior)...

Encara que la premissa en la que es basa la pel·lícula ha sigut revelada a bastament a les crítiques i les sinopsis del film, prefereixo no continuar, perquè si algú la va a veure, el factor sorpresa l’intensificarà el gaudi. Em limitaré a telegrafiar les paraules “El dia de la marmota” i ho deixaré així. Si dic que gran part de “Edge of Tomorrow” es sustenta en un sol truc de guió i que el desenvolupament de la seva peripècia és similar a contemplar com algú intenta debades avançar en un videojoc, sonarà com la pitjor recomanació que podria fer-li a la pel·lícula però la veritat és que resulta tan imprevisible, com entretinguda, d’aquelles que et mantenen vulguis o no aferrat a la butaca. Mèrit en primer terme —ja que no conec “All you need is kill”, la novel·la de Hiroshi Sakurazaka en la qual es basa— dels seus sis guionistes; i molt especialment de Liman, que orquestra les variacions dins de la repetició amb mà mestra i un humor negre, digne hereu de les aventures del coiot i el correcamins.

A Tom Cruise li passa com a Tom Hanks, que a ningú cau gaire bé, però cal reconèixer que és molt bo en gairebé tot el que fa. Durant la primera part de la pel·lícula, quan ha de fer de “capullo” covard, el tio ho broda; després, quan esdevé “Cruise en mode heroi”, es limita a justificar la nòmina. Emily Blunt (que fa d’amazona-emblema de les Forces Especials) és un cas rar d’actriu competent, tèrbolament sexy i amb tones de personalitat, a qui tanmateix li escauen com un guant els papers d’acció. Hi ha qui discuteix la seva química amb Cruise; però no fa al cas, perquè aquesta és una pel·lícula més aviat de física.

“Edge of Tomorrow” no és perfecta, ni falta que li fa. Aspectes subsidiaris com la banda sonora, el disseny dels “aliens”, o els títols de crèdit, mereixen un aprovat justet. L’últim quart d’hora de la pel·lícula, quan el tan mencionat recurs de guió ha sigut totalment exhaurit, confia massa en solucions genèriques. Però tot això només constitueix una objecció menor davant d’una obra que pretén (i ho aconsegueix) divertir-nos sense coartades transcendents. Candidata a millor film escapista de la temporada.