Equidistància

Resulta difícil d'encasellar la figura del director Alejandro Amenábar, ja que cadascuna de les seves pel·lícules pertany a un gènere diferent i no presenta cap tret estètic unificador, sinó és la seva pulcra eficiència professional i una clara implicació personal en les històries que explica. Al ritme calmós amb el que desenvolupa la seva carrera i quatre anys després de la fallida "Regresión", arriba "Mientras dure la guerra", una curiosa incursió en el cinema sobre la nostra Guerra Civil des d'un punt de vist força inusual, com són els darrers mesos de la vida de l'escriptor i filòsof Miguel de Unamuno passats a Salamanca, on era rector de la universitat.

Unamuno, que inicialment havia recolzat la República, aviat va desenganyar-se de la ineficàcia de la seva gestió; per tant va acollir el cop militar de juliol del 36 com una possibilitat de regenerar la política espanyola. Quan va adonar-se de les veritables repercussions de l'alçament, bona part dels seus amics havien estat executats i ell havia esdevingut un titella en mans dels feixistes. La seva tardana rebel·lió amb un famós (i potser apòcrif) discurs en ocasió de l'apertura del curs acadèmic ocupa el moment culminant de la pel·lícula i conclou un més que previsible arc dramàtic. Si realment les coses van succeir tal com les explica Amenábar, el suposadament intel·ligent Unamuno va ficar-se en un bon embolic en atacar amb igual contundència a "feixistes" i "bolxevics". La seva història bé podria ser una advertència sobre els perills de mantenir-se equidistant en les crítiques a dos bàndols oposats.

Apart d'un relat que, des que comença, ja saps com acabarà, "Mientras dure la guerra" pateix d'un guió amb esporàdics moments febles (els "flash-backs", totes les intervencions del nét, la carta de la dona del pastor com a motor del desenllaç...) i d'una producció d'època simplement correcta, a la qual els carrers de Salamanca presten una inestimable ajuda. La banda sonora, que firma el mateix Amenábar, no podria sonar més adotzenada; no sé perquè no deixa que un professional s'ocupi d'aquests menesters.

El film se salva gràcies a algunes de les seves actuacions protagonistes. Santi Prego, un actor gallec que desconeixia, fa una de les encarnacions del colpista Francisco Franco més convincents (i menys caricaturesques) de totes les que he vist a la gran pantalla. El general Millán-Astray devia de ser tot un personatge gran-guinyolesc i Eduard Fernàndez el representa com a tal sense que el retrat mai grinyoli. Però sobretot el motiu principal per veure "Mientras dure la guerra" és Karra Elejalde que aconsegueix una miraculosa similitud amb l'escriptor basc i dota d'humanitat cada segon que apareix en pantalla.

Un món de metros: Changsha

Changsha a la província de Hunan, una altra ciutat xinesa de 4 milions d'habitants. La primera línia de metro data de 2014 i en aquests anys la xarxa ha crescut prodigiosament: tres línies, 68 estacions i 83 quilòmetres de vies. El mapa sembla una versió simplificada del de Changchun la setmana passada; fins i tot la disposició general suggereix un número "4". El braç d'aigua vertical és el riu Xiang.

Pel 2021 calculen que disposaran de tres línies més.

Paraules sense música

Encara que el meu moment d’entusiasme per l’obra de Jaume Sisa va assolir el seu punt culminant als anys 80 del segle XX, continuo mantenint un cert interès per la seva carrera posterior. Per això no podia passar per alt una iniciativa tan ambiciosa i amb tal aroma d’epíleg com ha sigut l’edició en dos preciosos volums d’«Els llibres galàctics 1966-2018» (Anagrama, setembre 2019), una mena d’obres completes del cantautor del Poble Sec.

Atès que bona part dels llibres correspon a lletres de cançons que ja hem conegut musicades i convenientment enregistrades, caldria preguntar-se fins a quin punt els textos mostren prou qualitat per defensar-se sols impresos en tinta sobre la pàgina. La meva opinió parcial i tenyida de sentimentalisme respondria afirmativament, són massa anys escoltant aquestes cabòries entre juganeres i melangioses de surrealisme de barriada (no em feu emprar l’ubic adjectiu «galàctic»).

L’obra inclou també les cançons gravades en castellà a l’època de l’autoexili madrileny, atribuïdes als heterònims Armando Llamado i Ricardo Solfa. Mai no em vaig molestar a escoltar-les i ara, en una ràpida lectura en diagonal, m’han semblat variacions derivatives a partir de la cançó lleugera espanyola, amb un peu plantat al «kitsch» i l’altre al «pastiche». Sóc un mal jutge a l’hora de llegir poesia sense el benefici de la música i a «Els llibres galàctics» hi ha una bona ració de poemes nus i crus que us confessaré no haver llegit. Si m’he de refiar del prologuista Ignasi Duarte, el poemari inèdit «Exaltación» mereixeria «una edició especial fora del present volum. Corre el risc que tantes pàgines el sepultin.»

Frente a una puerta entreabierta
una mujer ha florecido
de la ostra
que emite ondas concéntricas
sobre sí misma.
Diversos caminos cruzan
el río
por el que transcurren
fuertes corrientes
de abandono y olvido mientras
buceadores sin rostro
remueven su fondo.
La pequeña muerte de cada día,
un sueño invisible
y un milagro
se unen y desaparecen
en sus aguas.
La ostra ha cerrado la puerta.

Però els fragments més interessants, tant per l’acèrrim com pel profà, són els continguts al Llibre Quart titulat «Autoxocs Lavida», una espècie de miscel·lània prosística on hi cap pràcticament de tot, des de glosses a artistes afins (Pau Riba, Pascal Comelade, Albert Pla, Roger Mas…) o material d’encàrrec (el pregó de les festes de la Mercè de 2008), fins a peces d’opinió, com un atac a la pirateria musical en resposta a l’actitud permissiva de Manu Chao. Destaquen pel seu morbo algunes queixoses missives intercanviades amb els seus mànagers a Zeleste (que devien de ser una colla una mica caòtica) i amb la companyia Dagoll-Dagom a qui acusa discretament d’explotació econòmica. Encara millor és un extens dietari («Diari de San José (1990)») que despulla sense contemplacions l’enuig de l’artista lúbric i desarrelat, mentre revela entre línies l’amarga frustració que li està produint l’aventura madrilenya. És en aquest recull divers, que abasta unes 150 planes, on els que no sigueu de disposició poètica trobareu les novetats més importants dins de la producció de Jaume Sisa.

Doncs, la guitarra i jo fem el que ens ve de gust fer. Allò que faríem a casa, entre els amics. Cantar en diverses llengües romàniques cançons que m’han agradat sempre, siguin meves o no, i recitar poemes i expressar pensaments i fragments literaris d’autors que llegeixo. Tot això s’explica amb naturalitat, bo i manifestant una actitud directa i espontània de relació amb els espectadors. La comunicació és immediata. Se succeeixen moments dramàtics i còmics, situacions de diàleg amb el públic, passatges lírics o patafísics… Canto Machín, Battiato, n’Emili Vendrell, Pau Riba, a mi mateix, Boris Vian, Bola de Nieve, Dylan o Juanito Valderrama… Ressonen les veus de Borges, Nietzsche, Salvat-Papasseit, Cioran, Foix, Pessoa, Fonollosa i Francesc Pujols, entre d’altres. I ens ho passem la mar de bé. Em sento còmode, en el meu lloc, sense pretendre res més que fer el que estic fent i transmetre-ho intensament a tothom que m’escolti.

Hi ha alguna cosa millor en aquest món per a un artista? 

«Els llibres galàctics 1966-2018» venen tan farcits de bona teca per descobrir que segurament els consultaré sovint. A més han estat impecablement dissenyats pel Víctor García Tur, de manera que seran el regal ideal a les properes festes nadalenques per aquell oncle estrany que tots tenim a la família.

La màscara del passat

Shane Meadows es va donar a conèixer amb el títol de culte «This is England» (2006) sobre un nen desarrelat que és acollit per una tribu de «skinheads». L’èxit del film va impulsar l’estrena de tres seqüeles televisives entre 2010 i 2015. Retorna ara amb la molt apreciada minisèrie dramàtica «The Virtues» (Filmin).

La vida de Joseph (Stephen Graham, actor fetitxe del realitzador) s’enfonsa quan l’ex-dona i el fill emigren a Austràlia. Decidit a no recaure en l’alcoholisme, viatja a la seva Irlanda natal per retrobar-se amb la seva germana a qui no ha vist en trenta anys. L’experiència el sacsejarà a fons i farà aflorar uns records infantils que havia reprimit fins el moment.

Comença a resultar un clixé recurrent que, sempre que es parla del passat recent d’Irlanda, s’hagin de mencionar els estralls causats per l’església catòlica en matèria d’abusos sexuals infantils i d’oposició a l’avortament. «The Virtues» toca els dos temes convenientment tot i que cenyeix els focs d’artifici dramàtic al darrer capítol. Així, durant els tres primers episodis la trama es desplega parsimoniosament per presentar amb detall les circumstàncies dels protagonistes. Les imatges del passat, suprimides del record, es mostren amb qualitat de vídeo borrós en contrast amb el nítid hiperrealisme del present.

En mans menys expertes el clímax amb que conclou la sèrie es faria insuportable per la manera com carrega les tintes. Afortunadament els actors, sobretot Stephen Graham, salven la funció i deixen una empremta persistent dies després d’haver-ne presenciat el final.

Gran banda sonora de PJ Harvey.

Fuita estel·lar

James Gray, director interessant i respectat, tot i que rarament entusiasmi, firma amb «Ad Astra» (Cap a les estrelles) la seva obra més decididament excèntrica, un film de ciència-ficció de difícil adscripció entre el «pulp» i la transcendència.

L’heroic astronauta Roy McBride (Brad Pitt) rep l’encàrrec secret d’emprendre una expedició pel Sistema Solar amb el propòsit de localitzar el seu pare Clifford McBride (Tommy Lee Jones) que va ser donat per mort trenta anys enrere. Unes tempestes elèctriques procedents de Neptú semblen indicar que no tan sols va sobreviure sinó que a més ha perdut l’enteniment.

A cap crític se li ha escapat la similitud d’aquesta història a la que va escriure Joseph Conrad a «El cor de les tenebres», similitud que es fa extensiva a «Apocalypse Now», l’adaptació que en va fer Francis Ford Coppola, gràcies a un narrador en off tan intrusiu com redundant. «Ad Astra» destil·la propòsits de transcendència i de lliçons d’humanitat que al capdavall queden en no res, si no és per observar que els homes solen marxar de casa per explorar el món amb l'única intenció d'allunyar-se de la família. Aquestes pretensions tan serioses contrasten amb moments delirants (pirates lunars!, simis assassins!), dignes d’un subproducte genèric de sèrie Z, que tanmateix es troben molt a faltar a l’avorrida conclusió de la pel·lícula.

Tot i que al film hi apareixen actors de renom (Donald Sutherland, Liv Tyler, Ruth Negga, Natasha Lyonne…) en paperets sense substància, Pitt assumeix el protagonisme absolut. És un Pitt sorrut i distant, que no té por a exhibir les potes de gall, i que en cap moment es fa proper a l’espectador. Per funcionar, «Ad Astra» requeriria un nucli emocional que brilla sempre per la seva absència. Fins i tot l’habitualment excel·lent Tommy Lee Jones apareix poc convincent en un enfolliment a penes entrevist.

No cal dir que la factura tècnica és competent amb mencions especials per a la fotografia de Hoyte van Hoytema i el brunzit electrònic de Max Richter. La primera escena és sensacional, després tot fa baixada. Els crítics han adorat «Ad Astra». A casa l’hem badallada a cor que vols.

Casa desolada

No estic segur que Nathaniel Hawthorne entrés al programa de Literatura Universal del batxillerat. No crec que tinguéssim temps d’arribar al segle XIX americà (ni tan sols traguérem el nas al XIX europeu!); però el que és segur és que, si alguna obra seva apareixia al llibre de text, havia de ser «La lletra escarlata». Per descomptat, res de l’influent relat «Wakefield» o de les novel·les «El faune de marbre» i «La casa de les set teulades», totes elles considerades clàssics indiscutibles a casa seva. Precisament he recuperat aquesta darrera en l’edició de Penguin («La casa de los siete tejados», traducció de Verónica Canales), experiència de la qual n’ha derivat una indigestió literària.

El llibre comença immillorablement, mentre ens posa en antecedents de la llegenda que pesa sobre el casalot titular. Som a Massachusetts al segle XVII, Matthew Maule és acusat de bruixeria pel Coronel Pyncheon, el qual pretén apropiar-se de les terres del primer per construir-hi la casa familiar. Maule, abans de morir al patíbul, llença una maledicció sobre els Pyncheon («Déu us donarà sang per beure!») Dit i fet, el malvat coronel apareixerà mort misteriosament el mateix dia de la inauguració de la mansió amb tan males arts obtinguda.

Saltem a mitjans del segle XIX (l’època «actual»). La casa, en estat de mitja decrepitud, és habitada només per una vella tieta soltera i per un jove llogater, fotògraf de professió. Aviat arriba una cosina del poble i el germà que ha passat els darrers 30 anys tancats a la presó. Hawthorne no es molesta a aclarir la natura del seu crim; tampoc precisa quins són els lligams exactes amb la cosina camperola, ni el parentiu que tenen amb el jutge fatxenda que de tant en tant passa pel carrer. El novel·lista envolta de vaguetats les circumstàncies concretes de la trama i prefereix esplaiar-se en la psicologia dels personatges i en la natura de les seves relacions; però ho fa sempre des d’una opinió omniscient que no es fonamenta en comportaments determinats sinó en generalitzacions.

Per tractar-se d’un llibre de més de 300 pàgines, a «La casa de les set teulades» hi passen molt poques coses: es diu molt que més que no pas es mostra i l’efecte que s’aconsegueix, amb un excés de retòrica i amb poca substància a la qual clavar queixalada, diria que ha envellit malament i que resulta extremadament feixuc per a un lector actual. Enlloc és més evident que en el capítol 18, en el qual durant 17 pàgines (17!) s’interpel·la un personatge difunt, tot fingint que encara és viu, amb l’únic propòsit d’escarnir la importància que es donava en vida:

Vamos, vamos, juez Pyncheon, mire la hora, ¡vamos! ¿Cómo?, ¿no le echa ni un vistazo al reloj? ¿Ya han pasado diez minutos de la hora de comer! Está claro que no puede habérsele olvidado que la comida de hoy va a ser la más importante, por sus consecuencias, de todas las comidas que ha disfrutado jamás.

En el darrer capítol ens expliquen finalment tot el que ens havien anat escamotejant durant tres-centes pàgines i la trama es resol de la forma més desvergonyida possible: mitjançant hipnotisme es descobreix el que va succeir trenta anys enrere, un personatge revela la seva veritable identitat i un altre personatge del que no coneixíem l’existència mor accidentalment per no destorbar la línia hereditària i permetre que els nostres joves protagonistes rebin la fortuna que els proporcionarà la felicitat. Si un autor contemporani rematés un llibre seu amb tanta mala traça, de segur que el lapidaven els seus lectors.

Si una cosa bona té «La casa de les set teulades» és la seva atmosfera misteriosa i el suggeriment de fenòmens sobrenaturals que mai no es fan explícits, de manera que no és possible discernir si la novel·la pertany o no al gènere fantàstic. Tanmateix ha sigut considerada com a una influència important a l’obra de H. P. Lovecraft, malgrat un horror més imaginari que real. Amb sinceritat, no trobo cap motiu per recomanar-la a ningú.

Un món de metros: Changchun

De ciutats de la Xina me'n podria inventar una de nova cada setmana; però us ben prometo que Changchun existeix, que té quasi 4 milions d'habitants i que és coneguda com la Capital Primaveral del Nord. Llegeixo que va tenir el primer tren lleuger de la Xina continental (el 2002), indicat al mapa per la línia 3 verda. En l'actualitat són 5 línies, 93 estacions i 100 quilòmetres de xarxa.

Del mapa, res a dir (suposo que hi deu haver algun motiu perquè els trams vermell i turquesa no formin una sola línia). No deixo de veure-hi un número 4.

La realitat no és el que era

"Undone", estrenada recentment a Amazon Prime, s'ha postulat a l'instant com una de les sèries de l'any. Els seus creadors, Raphael Bob-Waksberg i Kate Purdy, no podrien presentar millors credencials com a responsables de la magistral "BoJack Horseman". "Undone" és també una sèrie d'animació, encara que amb una estètica molt allunyada de la del cavall deprimit. Utilitza la tècnica denominada "rotoscoping", que consisteix a dibuixar cada pla a partir d'una filmació amb imatges reals. El resultat visual pot agradar més o menys (a mi m'agrada), però almenys no s'assembla a aquella cosa tan anguniosa de la "motion capture". 

Alma (Rosa Salazar) és una mestra de parvulari amb arrels mexicanes que darrerament s'està plantejant el sentit de la vida. Després d'un greu accident de cotxe se li apareix el seu pare (Bob Odenkirk), mort fa disset anys, el qual s'erigeix en el seu mentor i l'entrena perquè investigui l'accident en el que va perdre la vida.

La sèrie destaca pel seu to dramàtic, inusual en el gènere animat, i per la seva barreja impossible de viatges en el temps, malalties mentals, física quàntica i misteris detectivescos. Aquest còctel explosiu permet jugar amb un seguit de realitats paral·leles i simultànies que donen peu a imatges esplèndidament psicodèliques que justifiquen a bastament l'ús de l'animació.

De totes maneres, darrera de l'hipotètic misteri criminal i els subterfugis pseudocientífics el que hi ha és un drama familiar amb personatges ben dibuixats (ha!) i millor interpretats. Per descomptat Odenkirk és el més conegut dels actors; però Rosa Salazar (estrella a l'última de Robert Rodriguez) és un nou valor que caldrà seguir.

En resum, tan original com recomanable. Vuit capítols de poc més de vint minuts no se li neguen a ningú.

Inofensives

Hereva de l’antologia «Elles també maten» de desembre de 2013, «Noves dames del crim» (Llibres del Delicte, setembre de 2015) torna a reunir tretze escriptores al voltant del gènere negre, de nou sota la batuta d’Anna Maria Villalonga. Els relats, escrits expressament per l’ocasió, sovint per autores que poc tenen a veure amb la literatura criminal, en general no es pot dir que siguin per tirar coets. A continuació en faig cinc cèntims de cadascun.

• «La revenja» d’Isabel-Clara Simó: trama pedestre; impossible trobar en sis pàgines més sortides de to. El volum no podia començar pitjor.
• «Els noms dels animals» de Rosa Ribas: una de les poques participants bregada en el gènere negre, tot i que aquest relat no hi pertany. Un matrimoni amb una filla petita se’n va a viure a una granja aïllada; el pare comença a adquirir deliris homicides (¿us sonaria, si canviéssim la granja per un hotel desert a les muntanyes?) El nombre de pàgines és insuficient per justificar la guilladura del pare.
• «Maestoso, rallentando» d’Anna Moner: notable per la inesperada ambientació al París ocupat, pel luxós «atrezzo» i pels detalls morbosos. Culta i perversa.
• «Exòtika» d’Isabel Franc: detectiva lesbiana (el segell de l’autora) investiga l’agressió a una menor immigrant. Argument simplíssim, desenvolupament pueril i un desgavell lèxic propi de qui no està acostumat a escriure en català.
• «Últimes voluntats» d’Elisenda Roca: una nul·litat mal explicada. Sortosament només són cinc planes.
• «El plat blau» de Blanca Busquets: com a «La revenja», un altre adulteri solucionat amb verí. Infantil.
• «-Tar» de Roser Cabré-Verdiell Surribas: diu la professora que, per poder narrar primer cal experimentar; l’adolescent Petra s’ho prendrà al peu de la lletra. No és exactament gènere negre, però és el més intel·ligent i ben escrit que he llegit fins ara.
• «Amors de mare» de Montse Sanjuan: una altra especialista del gènere. Utilització arbitrària del punt de vista. Passable.
• «Els artistes també paguem hipoteca» de Sílvia Romero: sobre un assassí en sèrie d’ancianes. Les motivacions del criminal són una mica dements. La moral del conte és preciosa: si no subvencionem els artistes, acabaran matant per subsistir.
• «L’arbre de l’amor» d’Antònia Carré-Pons: sexe, luxe i més venjança. No està malament.
• «Juliana» de Raquel Picolo: tremend drama rural. Escrit de forma competent; no m’interessa.
• «La carnissera» de Gemma Pasqual-Escrivà: un final que es veu a venir per a una història de molt poca volada.
• «El violí mut» d’Anna Maria Villalonga: l’exagerat malson d’un músic de carrer atrapat en una estació de metro. Final tràgic per la patilla.

Com veieu, salven la funció Moner i Cabré-Verdiell. Honorables aprovats per a Ribas, Sanjuan, Carré-Pons i Picolo. Una mica trist tot plegat.

Qui pot matar un nen?

La segona temporada de «Mindhunter», sense ser substancialment diferent de la primera —mateixos protagonistes, recerca de formes de procedir dels assassins en sèrie mitjançant entrevistes, impecable ambientació als anys 70 i 80, guions volgudament desdramatitzats—, ha recollit una resposta extàtica que l’ha convertida d’immediat en una de les sèries de l’any.

Posats a trobar-hi alguna diferència, potser l’escriptura de les converses amb els criminals convictes assoleix nivells de tensió que supera els precedents i la presència de Charles Manson sempre representarà un valor afegit. A més en aquesta temporada les investigacions de la Unitat de Ciència del Comportament del FBI finalment aconseguirà resultats tangibles, tot i que temperats per una recepció més aviat tèbia.

El cas que centra tota la temporada, el de l’assassinat de més de 28 nens i adolescents negres durant els anys 1980-81 a Atlanta, està extret de la realitat i per tant no cal esperar ni girs efectistes ni sorpreses a l’últim minut; fins i tot la resolució constituirà un anticlímax. En contrapartida, la veritat psicològica dels personatges i la descripció del desequilibri racial de l’època estan retratats amb encomiable precisió.

«Mindhunter» és una sèrie a la que se li poden posar molts pocs peròs; tanmateix a mi em deixa una mica fred: puc seguir-la amb atenció, però rarament amb entusiasme. 

Un món de metros: Catània

El metro de Catània funciona des de l'any 1999, però no funciona gaire. Són en total 9 estacions i 8,8 quilòmetres de vies amb sengles prolongacions "in costruzione". Si s'hi fixen veuran que la variant que anava al port té el servei suspès i que l'estació de Cibali l'estan acabant d'enllestir o sigui que tenim la xarxa a mitges. Afegiu-hi una freqüència de pas de 10 minuts fins les 3 de la tarda i de 15 minuts fins a les 9 del vespre (que és quan acaba el servei) i la circulació abolida diumenges i festius, per deduir que és un metro de fireta.

El pes de la culpa

Quan va acabar la primera tanda de «Big Little Lies» —que es basava, recordem-ho, en una novel·la auto-conclusiva de Liane Moriarty—, vaig opinar que era sacríleg pensar-ne una seqüela, atès que la trama de la sèrie (el misteri criminal que havia planat sobre tots els capítols) havia sigut rematada de la forma més satisfactòria possible. Evidentment ningú no em va fer cas i així fou com dos anys més tard HBO va estrenar una segona temporada que prolongava la primera a partir d’un guió original de David E. Kelley (que ja s’havia ocupat d’adaptar la novel·la de Moriarty).

El director Jean-Marc Vallée ara passava a exercir de productor i cedia les càmeres a Andrea Arnold, la inquieta directora de títols com «Fish Tank», «Wuthering Heights» o «American Honey». Sembla ser que el resultat inicial no va agradar gaire els productors —és el que passa quan contractes una directora amb personalitat—, i Vallée va haver d’acudir «in extremis» per salvar els mobles. A menys que algun dia es publiqui el «director’s cut», cosa que dubto moltíssim, mai no sabrem què donava de si la versió d’Arnold i fins a quin punt hem vist una narració tergiversada, però el que coneixem és més que acceptable.

Aquesta segona «Big Little Lies» parteix de la història de la primera i n’estudia les conseqüències sense afegir gaire material estrictament nou: amb el remordiment que arrosseguen les cinc protagonistes per la mort del personatge de Perry Wright i les diverses formes que tenen per superar-ho ja s’omple una bona estona dels capítols. Les cinc actrius continuen sent una de les grans bases de la sèrie: Nicole Kidman, Reese Witherspoon i Laura Dern estan excel·lents; Shailene Woodley i Zoë Kravitz no desmereixen. A l’elenc conegut s’incorpora Meryl Streep, que fa de mare de Perry (i sogra del personatge de Kidman), i, com tota persona informada hauria de saber, introduir la Streep en qualsevol ficció funciona quasi sempre com oli en un llum. Malgrat que el seu personatge és intrusiu i antipàtic, o precisament per això, cada intervenció seva és una injecció d’adrenalina.

Reconeguem-ho, els sets capítols de «Big Little Lies» 2.0 resulten una mica allargassats, alguna situació, reiterativa en excés, i el personatge de la dona negra clarivident, un clixé que hauria calgut evitar. Però aquests colobrots de qualitat, plens de dones desesperades i mansions costaneres d’upa, tenen una atracció irresistible. La conclusió torna a deixar-ho tot molt (massa) ben lligat; intentar una tercera temporada seria temptar la Providència.

[Per amants de curiositats, Robin Weigert, aquí terapeuta matrimonial, va ser la Calamity Jane de «Deadwood»].

La tardor del seu descontentament

L’escocesa Ali Smith sol encapçalar la llista dels autors més importants en actiu a les Illes Britàniques, avalada a més per tota mena de premis prestigiosos. A casa la vam descobrir amb «L’accidental», una novel·la excèntrica i estimulant d’aquelles que sorprenen agradablement. Ara té en curs una sèrie de novel·les «estacionals» que va iniciar l’any 2016 amb «Autumn» («Tardor» a Raig Verd, traducció de Dolors Udina) i de la que ja s’han publicat en anglès les que corresponen a l’hivern i la primavera.

En el centre de «Tardor» hi ha la relació d’amistat i mestratge de l’Eisabeth i en Daniel Gluck durant els últims trenta anys, una relació on no sembla pesar una diferència d’edat de més de seixanta anys. A través del personatge de Daniel (i de les anades i vingudes en el temps que fa la narració) connectarem amb problemes com l’antisemitisme o els refugiats polítics, rememorarem un escàndol sexual dels anys 60 com va ser el de Christine Keeler i recuperarem la figura oblidada de la pintora pop Pauline Boty (1938 - 1966). Mentrestant amb Elisabeth explorarem l’absurd burocràtic i fiscalitzador de les societats contemporànies, amb hilarants i exasperants diàlegs molt característics de l’autora, i observarem les primeres conseqüències en la vida quotidiana del resultat del referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea.

A tot el país hi havia gent que tenia la sensació que tot era un error. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació que era el que s'havia de fer. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació d'haver perdut. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació d'haver guanyat. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació d'haver fet el que calia i gent que creia que tot plegat era un error. A tot el país hi havia gent que buscava a Google: anar a viure a Escòcia. A tot el país hi havia gent que buscava a Google: sol·licitud del passaport irlandès. A tot el país hi havia gent que se sentia insegura. A tot el país hi havia gent que es partia de riure. A tot el país hi havia gent que se sentia legitimada. A tot el país hi havia gent que se sentia desconsolada i perplexa.

De fet, un dels eslògans amb el que s'ha venut "Tardor" pertot arreu és com "la primera novel·la post-brexit". Però encara que és indubtable que s'hi parla de forma molt directa i que es documenten els primers brots xenòfobs que la nova situació nodreix, la quantitat de qüestions tractades a les seves pàgines es tan ingent que es diria que Ali Smith ho ha volgut ficar tot en aquesta obra, des de reflexions sobre la percepció del pas del temps i sobre el pes de la Història fins a la revisió de la Història de l'Art en clau feminista. Ho ha fet a més amb un ímpetu que sembla irreflexiu, on la juxtaposició de materials heterogenis de vegades costa de seguir (almenys a mi m'ho semblava cada vegada que apareixia alguna referència a l'afer Profumo, potser perquè la notícia de l'escàndol ha quedat una mica lluny d'aquests verals).

Punyetero com sóc, em pregunto perquè l'edició catalana no té el text justificat a l'esquerra, com succeeix a l'original. També crec que la traducció mereixeria una bona revisió. El pròleg de Víctor García Tur és imprescindible per clarificar els temes principals d’un llibre que no sempre resulta fàcil de lligar. Una «Tardor» reservada a lectors aventurers a la recerca d’estructures innovadores.

Obra de Pauline Boty.

Criminal de bon cor

Te la venen com la successora de «Fleabag» pel fet que va heretar el seu nínxol a la programació setmanal, és una producció de la BBC de sis capítols de mitja hora, i està escrita i protagonitzada per una actriu en la trentena. Ja els hi agradaria. «Back to Life», que així es diu la sèrie, narra en to de «dramèdia» el retorn a la llar familiar de Miri Matteson (Daisy Haggard) després de 18 anys de confinament penitenciari.

Part de l’interès de seguir «Back to Life» consisteix a esbrinar quin va ser el crim que va cometre Miri (tot i que el desenllaç es veu venir d’una hora lluny). Atesos els esporàdics tocs còmics ja s’endevina que la protagonista no pot ser tan dolenta com la consideren els seus veïns (amb mostres d’una rancúnia del tot exagerada). La sèrie és plena de personatges absurds que no hi ha per on agafar-los (el propietari del «fish and chips», el detectiu, la treballadora social) i tot el que té a veure amb la vida sexual dels pares d’ella pretén ser picant però només provoca la incomoditat de l’espectador.

El poble costaner de Kent on s’ambienta la trama és tan fotogènic com caldria esperar, els actors estan a l’altura exigible (no sé si havia tornat a veure Geraldine James des de la llunyana «La joia de la corona», mentre que a Adeel Akhtar l’he vist cada vegada que ha calgut un actor de caràcter amb pinta d’indi o de pakistanès) i la peripècia no té temps de fer-se llarga. Malgrat tot, el còctel final resulta forçat i previsible, només acceptable via una certa benevolència.

L’adulteri, de nou

Fa poc vaig adonar-me que, a diferència de les novel·les de les dues Anes —«La Regenta» i «Anna Karènina»—, que he rellegit més d’una vegada al llarg de la vida, no havia tornat a visitar des dels temps del batxillerat la tercera adúltera en discòrdia, l’Emma Bovary de Gustave Flaubert. Decidit a posar-hi remei, vaig endur-me-la com a lectura de vacances (que direu que no són maneres, però jo sóc així d’intrèpid).

L’edició d’Alba de 2012, amb traducció de María Teresa Gallego Urrutia, va gaudir d’un cert ressò per haver sigut titulada «La señora Bovary» en lloc del consuetudinari «Madame Bovary». Un escàndol artificial en un got d’aigua per animar una mica les vendes de la reedició d’un llibre que no és precisament una novetat. De fet, com informa la Gallego Urrutia al pròleg, ja s’havia emprat el títol castellanitzat en edicions de 1912, 1923 i 1924, o sigui que la novetat era poc més que relativa.

Una de les coses que més m’han sorprès és l’inici de la novel·la, la seva primera frase: «Estábamos en el aula de estudio cuando entró el director y, tras él, un «nuevo» vestido de calle y un mozo que traía un pupitre grande.» Qui és aquest narrador que ens informa de la irrupció de Charles Bovary a l’aula escolar? Tant se val, perquè el llibre queda en mans d’un segon narrador impersonal i omniscient sis pàgines més enllà. No s’entén que Flaubert, un escriptor de recursos sempre molt ben controlats, caigués en aquesta lleugeresa en matèria de punt de vista. De fet, tampoc s’explica gaire que els primers capítols els dediqui a la infantesa i la joventut de Charles, quan no serà ell el protagonista. L’epònima Emma Bovary no fa la seva entrada fins la pàgina 12 i no és fins el capítol cinquè que pren les claus del relat. Caldrà assumir que aquesta marrada inicial constitueix una aproximació indirecta al personatge, potser fins i tot una maniobra de distracció, ja que de la malícia del novel·lista no en tinc cap dubte.

A diferència de la Karènina i fins a cert punt de la Regenta, Emma no és una protagonista amb la qual es pugui identificar el lector. Els seus ensonyaments romàntics, propis d’una indigestió de mala literatura, són hereus directes de Cervantes, però amb una cursileria afegida que podria considerar-se el toc nacional francès. No és una dona que estimi el seu marit i només el contempla com a catalitzador d’una vida idealitzada. Pot apropar-se a ell breument quan es dóna la possibilitat que esdevingui una eminència mèdica, però el seu catastròfic fracàs amb el tractament de la cama d’Hippolyte foragita definitivament l’èxit matrimonial. Emma és a més una mare desnaturalitzada que condemna a l’ostracisme la petita Berthe, culpable de no haver nascut mascle. Només pel fet de ser tan mala mare crec que ja té perdut d’entrada el favor dels lectors.

Però hi ha a la novel·la de Flaubert un sol personatge que es faci estimar? La majoria són ridículs en les seves pretensions i els seus elaborats autoenganys. El marit és un idiota cec i enamorat (la pitjor raça entre els idiotes enamorats) i tindrà un patètic destí final en consonància. Els dos amants d’Emma, cadascun al seu estil, seran covards aprofitats que no estaran a l’altura d’ella en matèria d’errors de perspectiva. Apart de la pobra Berthe, nena d’infantesa condemnada de bon antuvi, podríem rescatar Justin, mosso adolescent i enamorat de la senyora, o aquella criada vella que rep una medalla d’honor a tota una vida de submissió a la formidable escena de la fira agrícola.

I és clar tenim Homais el farmacèutic, qui des d’una postura aparentment neutral i cooperativa acaba sent la invenció més poderosa, verinosa, i arquetípica de tota la trama. Petit burgès d’enormes ambicions, intrigant a temps complet, no perd ocasió de mostrar-se anticlerical, ferotgement ateu i defensor poc fonamentat del cientisme. Flaubert, en un darrer gest sarcàstic, fa de l’ubic Homais l’únic triomfador d’una novel·la que conclou com un tristíssim seguit de calamitats.

M’ha agradat «La señora Bovary» sobretot per la intel·ligència amb la que està bastit tot l’edifici, on ni el més mínim detall resulta gratuït. La passejada en cotxe de punt d’Emma i Léon per Rouen —justament cèlebre i motiu d’un primer intent de censura, previ a la publicació en format de llibre— ha de constituir una de les escenes més castament eròtiques de la literatura mundial, només amb el poder de suggestió d’unes veus darrera d’unes cortines que demanen al cotxer que tiri endavant. Però Flaubert es mostra com un humorista discret i implacable cada cop que descriu amb tot luxe de detalls els cerimonials de l’status quo, en contrast directe amb les il·lusions perdudes dels seus actuants.

El que ha envellit pitjor del llibre és la seva epidermis. ¿Qui entendrà a dia d’avui paraules com «guirindola», «bandós», «rodrigones» o «galochas»? Culparem la traductora? El món de «La señora Bovary» ha quedat sepultat en generoses dosis d’anacronisme. Per llegir-la ara mateix caldrà invertir intenció i esforç. No sé si gaires dels meus contemporanis s’hi voldran posar de ferm.

Súpers & co

Quan va ser que els super-herois van començar a estar sota sospita? De fet, des del minut dos, tot super-heroi clàssic va mostrar-nos també algun aspecte fosc; però a la llarga eren sempre els valors positius els que acabaven triomfant. Des del meu profund desconeixement sobre el gènere, deixeu-me datar l’aparició dels primers super-herois de moral dubtosa a la influent «Watchmen» (1986-1987) d’Alan Moore i Dave Gibbons. Del que no tinc cap dubte és que tant el còmic com la sèrie televisiva «The Boys» (a Amazon) tenen un deute ineludible amb aquells «Watchmen» d’allargada ombra.

A l’univers de «The Boys» els super-herois (i més específicament el grup dels Set) són propietat corporativa sotmesa a escrupolosa explotació econòmica i a ferri control d’imatge a càrrec de la companyia Vought. Paral·lelament el grup denominat The Boys s’ocupa de dinamitar des de la clandestinitat les pretensions tòxiques d’aquests falsos defensors de la Humanitat. La incorporació a cadascun d’aquests dos grups d’un nou recluta serà el detonant que posarà en marxa l’acció d’aquesta primera temporada.

La sèrie és sorprenent per desvergonyida, pel seu humor negríssim i pels seus excessos de sexe i violència sanguinària (tot i que diria que els còmics originals són encara més bèsties). Tret de la veterana Elisabeth Shue i de Karl Urban (The Lord of the Rings, Star Trek) —i dels paperets de Simon Pegg, Giancarlo Esposito i Haley Joel Osment— els actors no em sonaven de res, però tampoc desentonen. Per satisfer les ganes de safareig, consignaré que el jove Jack Quaid no pot ocultar que és fill de Dennis Quaid i Meg Ryan.

«The Boys» és una sèrie perfectament acceptable per a qui li agradi entreteniment lleugerament «thrash» mentre fa una pausa entre programes de major calibre. Recomanable.