dilluns, 13 de març de 2017

L’àngel de la ficció


Al club de lectura acabem de llegir «L’accidental» (Raig Verd, gener de 2017, traducció de Dolors Udina) de l’escocesa Ali Smith, una autora molt respectada ara mateix a la Gran Bretanya, multipremiada en tot allò que publica, encara que no sigui de cap manera una escriptora fàcil, però sí molt satisfactòria per a tothom que pari atenció i aspiri a un nivell una mica més enllà del «thriller» d’aeroport.

«L’accidental» ens presenta una família, disfuncional com totes, composta per Eve, la mare, Michael, el padrastre, Magnus, el fill de disset anys, i Astrid, la filla pre-adolescent; cadascun d’ells amb els seus problemes específics, problemes que no estan disposats a comunicar als altres components de la llar. Durant unes vacances d’estiu en un llogarret de Norfolk on han llogat una casa de camp, un bon o mal dia hi compareix la misteriosa Ambre —barreja inquietant de l’intrús del «Teorema» de Passolini i la Mary Poppins en versió Disney— per alterar definitivament les seves vides. Que sigui per a bé o per a mal serà objecte de debat; tot i que representarà una «tabula rasa» per a tothom.

L’estructura de la novel·la és força rígida; consta de tres parts que es titulen «El començament», «Al mig» i «El final», i que correspondrien a l’esquema clàssic de plantejament, nus i desenllaç. Cadascuna de les parts detalla, en el mateix ordre invariable, els relats successius d’Astrid, Magnus, Michael i Eve, sempre des dels punts de vista respectius, tot i que rarament expressats en primera persona. Com a connectors que actuen de signes de parèntesis entre les tres parts, figuren breus i brillants textos que es refereixen tant als orígens d’Ambre com a la història del cinema.

I, si bé l’estructura ve marcada amb tiralínies, el seu contingut és libèrrim. Ali Smith utilitza en cada moment la tècnica que més li convé: pot recrear-se en la facècia verbal i el «calembours», articular un capítol a partir de preguntes i respostes (com en el catecisme catòlic o al Joyce d’«Ulisses») i, si ve al cas, fer que un Michael, foll d’amor, s’expressi en sonets poc canònics. El model inspirador és el del «corrent de consciència», propi del modernisme literari (el de Virginia Woolf, William Faulkner i, de nou, James Joyce); encara que a l’autora, més que els rastres del subconscient, l’interessen les parides ocioses a les que ens dediquem les ments jubilades durant la resta del dia.

La novel·la, apart de perspicaç i rara, és tremendament divertida, sobretot si us entusiasmen els culdesacs retòrics. Posem per cas, quan l’Astrid i la seva mare putativa Ambre es posen a filmar càmeres de seguretat.
Les va observar quan anaven a filmar la següent càmera davant de l’estació a la vora dels magatzems WH Smith. Quan ja feia una estona que l’Astrid filmava la tercera, a l’entrada del vestíbul, tenien l’home dret al seu costat.
Els he de demanar que deixin de fer això, va dir a l’Ambre.
Que deixem de fer què?, va dir l’Ambre.
Que deixin de filmar, va dir l’home.
Per què?, va dir l’Ambre.
No està permès, va dir ell, que la gent gravi detalls del nostre sistema de seguretat.
Per què no?, va dir l’Ambre.
Per raons de seguretat pública, va dir l’home.
Per què m’ho demana a mi?, va dir l’Ambre.
Li demano que deixi de filmar, va dir l’home.
No què, per què, va dir l’Ambre. Per què m’ho demana a mi? Jo no estic gravant res.
Ell encreuava i desencreuava els braços. Es va posar les mans als malucs, és a dir, es començava a emprenyar.
Si fos tan amable de demanar a la seva nena que deixés de filmar, va dir.
Ell no para de mirar la càmera damunt d’ells, com si sabés que l’estaven gravant.
No és una nena, va dir l’Ambre. I no és meva.
És per a la recerca i l’arxiu local, va dir l’Astrid.
L’home va mirar l’Astrid amb una sorpresa absoluta, com si no pogués creure que una nena de dotze anys pogués parlar i ja no diguem que tingués cap raó per dir una cosa en veu alta.
En el text sovintegen els jocs de paraules, poc satisfactòriament resolts; potser hagués calgut una traductora de sensibilitat més «verbívora». Encara així, és un detall que molesta molt menys que la descurança general que presenta la traducció. Atès que Dolors Udina és una professional de sòlida reputació, he de creure que va haver de fer la feina amb presses i sense ocasió per revisar-la. Tanmateix, la novel·la em sembla tan estimulant com recomanable per lectors amants de l’aventura; no penso interposar-hi cap més pega.

Cap comentari:

Publica un comentari