dimarts, 31 de març de 2020

Capella laica

Potser la capella Scrovegni em va deixar fora de joc pel seu aclaparador contingut religiós, jo que soc de poques transcendències i molt de tocar de peus a terra. Per això, per impressionar-me de debò va caldre visitar una altra capella de caire ben diferent. Bé, en realitat no és una capella sinó una estança dins d’un edifici mundà: el palau ducal de Màntua (i no hi cerqueu aquí cap relació amb el duc de «Rigoletto» que titllava les dones de vel·leïtoses com plomes al vent).

El duc es deia Ludovico III, de la poderosa família Gonzaga, i, molt conscient de les eines més precises per fer-se autobombo, va contractar Andrea Mantegna, un dels artistes del moment, nascut no gaire lluny d’allí. El pintor va decorar dues de les parets i el sostre del que es coneix com a «Cambra dels esposos» («Camera degli sposi»), una habitació quadrada que havia sigut successivament dormitori, lloc de reunions familiars i sala de recepció de convidats importants.


Els frescos reprodueixen, en estil il·lusionista, tant la família com el seguici ducal amb un grau de vivesa que gairebé et fa creure que els tens allí presents. Bé, això no és cert, ningú no deixarà de creure que allò són pintures; però la voluntat de retratar tothom —tant els poderosos com els subalterns, tant els nobles com les bèsties domèstiques, els esplendors i les misèries— et comunica amb intensitat que tota aquesta gent va viure aquí sis segles enrere. S’estableix una forta connexió entre l’espectador i els retratats, ducs i patges, gossos i nens, vida viscuda al capdavall.


I quan l’esgarrifança d’emoció comença a ser insuportable, alces els ulls i contemples els «putti» que treuen el cap i ensenyen el cul, tot es dissol en una gran rialla sense importància.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada