No hi ha cap doble intenció en el fet de comentar la tercera temporada de «The Crown» en uns dies que s’abusa de la paraula «corona» en moltes de les seves accepcions. La nineta dels ulls (anava a dir «la joia de la corona») de Netflix, prossegueix la seva apassionant repassada al regnat d’Isabel II d’Anglaterra, encara amb dramatúrgia de Peter Morgan i pressupostos estratosfèrics. Aquesta temporada abasta des de l’any 1964 fins a les celebracions de les noces d’argent en el tron de 1977. Com que el paper de la reina està ben consolidat després d’alguns balbucejos primerencs i com que el seu matrimoni ha arribat a una mena d’«entente cordiale», el seu protagonisme és una mica menor que en les dues temporades anteriors. Té els seus grans moments melancòlics en els comiats a Churchill (John Lithgow) i el seu oncle Duc de Windsor (Derek Jacobi) i els enfrontaments més còmics que tràgics amb dos nous primers ministres, Harold Wilson i Edward Heath.
Apareixen en canvi altres figures que prometen donar molt de joc, com són el príncep Carles (Josh O’Connor) i la princesa Anna (Erin Doherty), a qui auguro una revalorització després de veure com la tracten a la sèrie com la més centrada de tota la colla. El veterà Charles Dance fa de Lord Mountbatten, l’oncle de la reina, el destí tràgic del qual queda per futurs episodis, i l’encara més veterana Jane Lapotaire fa de la mare silenciada de Felip d’Edimburg en un dels millors capítols de la temporada.
Com és sabut, han canviat els actors que encarnen els personatges principals per adequar-los a l’edat que representen. Olivia Colman fa d’Isabel sense que s’assembli gota, i encara que adori l’actriu, no crec que aquest posat perpètuament cabrejat és el que més li escaigui. Permeteu-me que enyori la falsa fragilitat de Claire Foy, un puny de ferro en guant de seda. Tampoc el Felip d’Edimburg de Tobias Menzies fa ombra a l’encant canallesc de Matt Smith. Pel que fa a la princesa Margarida que fa Helena Bonham Carter, no té l’irresistible encant de Vanessa Kirby, però la seva desesperada excentricitat és molt apropiada per tot el que vindrà.
Es tracta de peròs menors en un programa que avança amb l’aclaparadora seguretat d’un transatlàntic a tota màquina. Sempre fascinant de veure, encara que només sigui per l’opulència visual, pels escenaris i pels vestits, conté sovint emocionants retalls de comèdia humana on acaba important més la veritat dramàtica que no pas la històrica. Episodis favorits: el de l’educació gal·lesa del príncep i el de la catàstrofe minera d’Aberfan, on Morgan repeteix virtualment l’arc dramàtic de «The Queen», però permet que la Colman (aquí sí) es llueixi de debò.
Somio despert ja la quarta temporada: no en conec gairebé cap altra tan entretinguda i satisfactòria com «The Crown».
Apareixen en canvi altres figures que prometen donar molt de joc, com són el príncep Carles (Josh O’Connor) i la princesa Anna (Erin Doherty), a qui auguro una revalorització després de veure com la tracten a la sèrie com la més centrada de tota la colla. El veterà Charles Dance fa de Lord Mountbatten, l’oncle de la reina, el destí tràgic del qual queda per futurs episodis, i l’encara més veterana Jane Lapotaire fa de la mare silenciada de Felip d’Edimburg en un dels millors capítols de la temporada.
Com és sabut, han canviat els actors que encarnen els personatges principals per adequar-los a l’edat que representen. Olivia Colman fa d’Isabel sense que s’assembli gota, i encara que adori l’actriu, no crec que aquest posat perpètuament cabrejat és el que més li escaigui. Permeteu-me que enyori la falsa fragilitat de Claire Foy, un puny de ferro en guant de seda. Tampoc el Felip d’Edimburg de Tobias Menzies fa ombra a l’encant canallesc de Matt Smith. Pel que fa a la princesa Margarida que fa Helena Bonham Carter, no té l’irresistible encant de Vanessa Kirby, però la seva desesperada excentricitat és molt apropiada per tot el que vindrà.
Es tracta de peròs menors en un programa que avança amb l’aclaparadora seguretat d’un transatlàntic a tota màquina. Sempre fascinant de veure, encara que només sigui per l’opulència visual, pels escenaris i pels vestits, conté sovint emocionants retalls de comèdia humana on acaba important més la veritat dramàtica que no pas la històrica. Episodis favorits: el de l’educació gal·lesa del príncep i el de la catàstrofe minera d’Aberfan, on Morgan repeteix virtualment l’arc dramàtic de «The Queen», però permet que la Colman (aquí sí) es llueixi de debò.
Somio despert ja la quarta temporada: no en conec gairebé cap altra tan entretinguda i satisfactòria com «The Crown».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada