dimecres, 11 de març de 2020

Ghibli (2): programa doble

1988 va ser un bon any pels estudis Ghibli en el qual pogueren mostrar del que eren capaços, tant en quantitat com en qualitat. Isao Takahata, cofundador de la productora, va estrenar-se a Ghibli amb la devastadora «La tomba de les lluernes», que va escriure i dirigir. Es basa en un conte breu semi-autobiogràfic d’Akiyuki Nosaka sobre les seves experiències ran del bombardeig de Kobe l’any 1945, relat que posteriorment ha sigut adaptat en imatge real en dues ocasions el 2005 i el 2008.

«La tomba de les lluernes» documenta l’estrènua i dissortada vida dels germans orfes Seita i Setsuko, de dotze i quatre anys respectivament, durant els últims dies de la Segona Guerra Mundial. No revelaré cap secret, si dic que la peripècia dels germans conclou amb la seva mort per inanició, atès que les primeres paraules del film ja són la declaració de Seita: «21 de setembre de 1945, aquesta fou la nit en la que vaig morir». La pel·lícula té un argument molt simple, no deixa de ser una sèrie de desgràcies propiciades per la situació bèl·lica: pare absent desplaçat al front, mare morta per les bombes, tieta gasiva que els acull de mala gana, desnutrició, malaltia, mort…Davant del rebuig dels parents els germans fugen i es refugien a un paratge d’aparença idíl·lica on inicien una convivència tenyida de màgia que permet un lleuger respir davant de tal cúmul de desgràcies. De totes maneres aquest aïllament és tant una cuirassa com una perdició; la manca d’una xarxa d’assistència els conduirà al seu fatal destí.

La cinta s’ha classificat entre les millors a l’hora de descriure la Segona Guerra Mundial i se la considera habitualment com una pel·lícula antibèl·lica. No obstant Takahata discrepava d’aquest punt de vista i l’equiparava més aviat amb les històries tradicionals de doble suïcidi. En tot cas és un relat bellíssim que combina a la perfecció l’horror i la tendresa, tant argumentalment com en l’aspecte visual. Ningú no li discuteix la seva categoria d’obra mestra, però cal reconèixer que en les seves últimes escenes representa una veritable apoteosi del mal rotllo.

Mentre Isao Takahata oferia aquesta visió tan negra de la vida, Hayao Miyazaki adoptava una perspectiva totalment oposada en la lluminosa «El meu veí Totoro» sobre dues nenes, Satsuki i Mei, que es traslladen amb el seu pare a una caseta al camp, mentre la seva mare es recupera en un hospital proper. El film té ben poc argument: es limita a mostrar com les nenes van descobrint aquest entorn i es relacionen amb els seus nous veïns. Es clar que entre aquestos, apart dels habitants de la granja del costat, hi ha alguns que pertanyen més aviat al món de la fantasia i dels esperits.

Desconeixedor com sóc dels mites i llegendes japonesos, sempre em sorprèn comprovar com a les pel·lícules de Miyazaki els infants protagonistes no s’espanten mai per la presència d’éssers sobrenaturals i tot d’una es posen a perseguir-los amb curiositat. Així passa amb la petita Mei, quan descobreix a la cuina els menuts esperits del sutge (també presents a «El viatge de Chihiro») o la tríada de criatures d’orelles de conill i caminar erecte. De fet tot el film és una alternança d’apunts quotidians presentats modèlicament des del punt de vista infantil amb moments de pura màgia que tanmateix no creen mai cap fractura en el nivell de versemblança. Com diu una de les nenes en despertar-se i descobrir la diferència entre el son i la vetlla: «Era un somni! Però a la vegada no era un somni».

Quasi absent de drama i amb un discórrer que aboca una vegada i una altra a la felicitat més pura, «El meu veí Totoro» és l’espectacle ideal que eixampla el pit de tota classe de públics, menuts i grans. Conduïda magistralment per Miyazaki, no es pot negar que la seva gran arma no secreta és el disseny del personatge de Totoro, d’una simpatia irresistible. No endebades va esdevenir des de la seva aparició la mascota de can Ghibli i alhora una icona universalment adorada.

Encara que sembli mentida, «La tomba de les lluernes» i «El meu veí Totoro» es van estrenar al cinema en sessions de programa doble, sense que hi hagués un ordre preestablert de precedència, de manera que la meitat de les sales començaven per la part amarga i l’altra per la dolça. En tots dos casos la combinació em sembla terrible: dues pel·lícules com aquestes necessiten molt d’aire per respirar al seu voltant fins a immergir-se en el seu enorme carisma.

6 comentaris:

  1. Les lluernes és molt dura i Totoro una obra mestra. No sé si les veuria seguides!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I, a diferència de Totoro, amb les lluernes no repetiria.

      Elimina
  2. Les lluernes em va semblar un drama horrible, no vull dir que sigui dolenta, sinó que quines ganes de torturar l'espectador amb la tragèdia, quin mal regust deixa. En canvi Totoro em va deixar bastant indiferent, una història de fantasia bastant buida, no hi passa res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'acord que la de les lluernes és un mal rotllo sideral, però si Totoro no et provoca un somriure de dos pams és que no tens cor.

      Elimina
  3. La de la tomba em va deixar tan trist -vaig acabar plorant com una madalena- que mai més l'he volguda tornar a veure. A diferència de Totoro, del qual -d'ell i de la peli- sóc fan total. Com al seu protagonista, la trobo rodona

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, no saps com de tonificant ha sigut Totoro durant aquesta crisi.

      Elimina