La ràbia

Paula Fox (1923 - 2017) fou una autora americana de novel·les per a joves i adults. Per la seva contribució a la literatura infantil va guanyar el biennal Premi Internacional Hans Christian Andersen el 1978. Quan ja feia temps que les seves novel·les per adults estaven descatalogades, «Desperate Characters» (1970) retornà a l’actualitat gràcies al  suport entusiasta que li va donar Jonathan Franzen. Per aquest motiu «Personajes desesperados» va ser editada en espanyol per El Aleph el setembre de 2005 en traducció de Rosa Pérez Pérez i ara ha sigut reeditada per Sexto Piso amb la mateixa traducció.

El llibre el protagonitzen la Sophie i l’Otto Brentwood, un matrimoni de mitjana edat que porta quinze anys casat, ella traductora, ell advocat. La seva deteriorada relació passa fàcilment d’un extrem a l’altre, mentre al seu voltant la realitat —el vandalisme al carrer, la delinqüència, la guerra de Vietnam— s’erigeix en una amenaça constant a la seva benestant forma de vida, exemplificant en certa manera el que se sol anomenar «problemes del Primer Món».

Qualsevol descripció de la novel·la comença inevitablement amb el gat de carrer que mossega la Sophie a la primera pàgina. Durant tota la resta del llibre plana l’amenaça de la malaltia rabiosa, que la protagonista tem i desitja al mateix temps: mentre el marit i els amics li recomanen que vagi a urgències, ella es resisteix tot traient importància a la ferida.

Confesso que el llibre, ple de fragments concisos i admirables, més preocupat de mostrar que d’explicar, m’ha deixat lleugerament descol·locat per la seva forma distant d’escenificar una crisi matrimonial. Les 175 pàgines es llegeixen bé i tenen les seves compensacions, sobretot d’estil; però no puc compartir l’entusiasme de Franzen (potser perquè Franzen, tret de «Les correccions», no m’agrada tant).

Sólo unas semanas después de que hubiera comenzado su romance, Sophie atravesaba intensos intervalos de desprecio donde se veía como una idiota, la idiota. Sus cambiantes juicios sobre si misma le revelaban que su relación con Francis la había devuelto violentamente a sí misma. Al permitirle amarlo, Francis le había mostrado la soledad que la embargaba. No obstante, jamás había tenido mejor aspecto; tenía el blanco de los ojos tan transparente como el de un niño, el cabello oscuro especialmente lustroso y, aunque no comía mucho, parecía que la ropa iba a reventar, no tanto por haber ganado peso como por la energía que la galvanizaba. La tensión, pensó, le sentaba bien, atirantándole el rostro demasiado moldeable, iluminándole el tono bastante cetrino de su tez aceitunada. No tenía un momento de reposo, pensando, pensando en él.