diumenge, 8 de març de 2020

De com fer-se papa en tres dies

Tant els que recordem el seu naixement llunyà l’any 1968 com els «milennials» que no en sabien res, tothom pot extreure més d’una lliçó i algun motiu de diversió perplexa amb la sèrie «El Palmar de Troya» d’Israel del Santo disponible a Movistar+. La història d’aquesta particular secta va començar de la forma més típica amb l’aparició de la Mare de Déu a quatre adolescents en una zona deprimida d’Andalusia durant els darrers anys de l’obscurantista franquisme. Entre visions, èxtasis i miracles el fenomen va anar inflant-se fins que un parell d’aprofitats en prengueren les regnes. Encara es vivia la ressaca del Concili Vaticà II, que havia intentat posar al dia els rituals de l’església catòlica, i els palmarians per distingir la seva marca de fàbrica van posicionar-se a la contra al costat de la facció més reaccionària encapçalada per l’arquebisbe Lefebvre.

La conxorxa va tenir èxit, les donacions provinents d’indrets cada cop més llunyans no paraven de créixer, s’ordenaren sacerdots i monges, es construí una basílica… La història cal veure-la per creure-la, amb tots els seus episodis de picaresca, de vergonya aliena i de credulitat incondicional. Curiosament molts dels passos que conformen l’evolució de la secta no són tan diferents dels que experimenten totes les religions que es pretenen «autèntiques»: veritats revelades, obediència exigida, aviditat per la riquesa, corrupció de la jerarquia eclesiàstica… Només l’anatema d’una església catòlica massa escarmentada impedí que El Palmar esdevingués una nova Fàtima, un nou Lourdes.

La sèrie està conduïda per les declaracions d’alguns membres o ex-membres de la secta, als quals s’afegeixen teòlegs especialitzats i periodistes locals. És una visió en general desenganyada —si no m’equivoco només hi ha un testimoni que encara defensa el cisma— i amb considerables llacunes. Morbosament hom voldria saber una mica més sobre les acusacions d’abusos sexuals que van planar sobre el Palmar, per exemple.

M’ha sobtat la necessitat que té el personal d’aferrar-se a una creença, qualsevol creença, per inversemblant que pugui semblar. Jo no m’explico com gent que vivia tranquil·lament a Irlanda o Alemanya podia sentir una crida especial per anar a petar a un racó perdut d’Andalusia per fer-hi vots d’obediència, pobresa i castedat davant d’uns arreplegats impresentables.

«El Palmar de Troya», la sèrie, són quatre capítols de prop d’una hora, majoritàriament en ranci blanc i negre. Tot i que compten amb material documental de primera mà, recorren sovint a les reconstruccions dramatitzades; crec que aquest és el seu pitjor error. És molt diferent contemplar algú recargolant-se davant d’un suposat èxtasi, que veure-hi materialitzada la visió que diu que està tenint (la Mare de Déu, el Nen Jesús…) Si l’ambigüitat de l’experiència mística esdevé una realitat constatable la imparcialitat del documental queda en entredit. Aquesta opció enlletgeix el resultat final, però no impedeix que aquest programa ofereixi diversió, angúnia i surrealisme a parts iguals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada