dimecres, 4 de març de 2020

La felicitat era radioactiva


Alina Bronsky va néixer el 1978 a Yekaterinburg (Rússia), però es va criar a Marburg i Darmstadt (Alemanya). Alina Bronsky és el pseudònim que utilitza l’autora per escriure llibres en llengua alemanya i distanciar-se de la seva vida familiar que continua desenvolupant-se en rus. Les seves obres han gaudit d’un gran èxit de vendes en el seu país d’adopció i ha estat traduïdes a més de quinze llengües. Potser per això una novel·la curta seva va anar a petar al nostre club de lectura lletracremada. Es tracta de «L’últim amor de Baba Dúnia, traduïda per Ramon Farrés i editada per Editorial Les Hores el setembre de 2019.

El seu tema, que ja havia tractat Francesc Serés en un dels seus contes russos (tot i que en un to completament diferent), és el dels evacuats de la zona d’exclusió de Txernòbil, retornats als seus pobles d’origen al final de les seves vides, quan ja tenen poc a perdre. La protagonista és una exinfermera vídua, amb dos fills que viuen expatriats. Baba Dúnia fa una vida senzilla: sobreviu amb les verdures del seu hort i els fruits que cull al bosc, no li falta l’aigua del pou, l’electricitat que va i ve, a més de la companyia d’altres veïns vellets en situació similar a la seva. Per aquesta colla de plàcids jubilats els efectes de la radiació són el menor dels problemes i fins i tot sembla que el veí cancerós terminal ha vist prorrogada la seva vida.
Quan va passar allò del reactor, vaig ser dels que se’n van sortir més bé. Els meus fills es trobaven en lloc segur, el meu home de totes maneres no aguantaria gaire temps i la meva carn aleshores ja era dura. De fet no hi tenia res a perdre. I estava disposada a morir. La meva feina m’havia ensenyat a tenir sempre en ment aquesta possibilitat, perquè un dia no m’agafés desprevinguda.

Fins avui em sorprèn cada dia que encara estigui viva. I dia sí, dia no em pregunto si no sóc potser un dels morts que deambulen per aquí i no volen assabentar-se que el seu nom ja figura en una tomba. Algú els ho hauria de dir, però qui és el maco que s’hi atreveix. Jo m’alegro del fet que ja ningú no tingui res a dir-me. Ho he vist tot i ja no tinc por de res. La mort pot venir, però educadament si us plau.
Reconec que la combinació és irresistible: un escenari inusual, una colla d’excèntrics simpàtics, una veu narradora amb grapa i unes gotes de realisme màgic. Amb aquests ingredients i la descripció del dia a dia de la inusual comunitat la primera part de la «nouvelle» passa com si res, molt agradablement. Després, potser perquè Bronsky volia introduir una mica de trama enmig d’aquest idil·li, apareix una parella de desconeguts i la situació es torça de forma terrible. El que passa (i com passa) no acaba de tenir solta, però com que al final es restableix l’status quo pocs lectors hi oposaran reticències.

Un entreteniment menor.

2 comentaris:

  1. Ja he vist diversos blogaires ressenyant aquest llibre, si ensopego amb ell potser el portaré cap a casa. El plantejament sembla interessant.

    ResponElimina