dilluns, 16 de març de 2020

Tot en família


Agustín Gómez-Arcos, nascut en un poble d’Almeria el 1933, va acabar morint a París —on havia viscut durant més de 30 anys— el 1998. Va fer els seus primers balbucejos literaris al Madrid de finals dels 50 i principis dels 60, on va alternar la dramatúrgia amb la feina de cambrer. Fart de topar amb les restriccions de la censura franquista, va optar per creuar la frontera vers l’exili fins esdevenir membre de ple dret de les lletres franceses. «L’agneau carnivore» de 1975 [«El cordero carnívoro», Cabaret Voltaire, novembre de 2007, traducció d’Adoración Elvira Rodríguez] fou la seva primera novel·la escrita en francès i també el seu primer èxit.

El llibre, suposadament autobiogràfic encara que costi de creure, narra la història d’una família benestant andalusa que entra en decadència a partir de la Guerra Civil. Les seves idees republicanes queden relegades a l’exili interior patern i els compromisos molt «sui generis» que fa la mare amb el règim, mentre que els dos fills, massa joves per haver viscut la contesa, van recuperant la seva història de forma fragmentària. Només la minyona fidel, vídua de guerra, manté viva la flama de la rancúnia envers els vencedors. Aquesta situació asfixiant, cruel i ritualística, amb la càrrega simbòlica dels cinc personatges principals tancats en el seu casalot, fa pensar en algunes obres de Genet però també en una metàfora poc velada de l’Espanya de postguerra.
     En medio de la fuente hay un gran pedestal y encima, un caballo, y encima, un militar. El conjunto es una aberrante mezcla de bronce y piedra.
     —¿Quién es?
     —Es él.
     —¿Quién?
     —¡Él! ¡Ese del que no para de hablar la radio de tu padre!
    ¡Mierda! Nunca pensé que me lo iba a encontrar así, petrificado sobre un caballo de bronce. Fosilizado. Pero mira, todo es posible. Si el Comendador, estatua de piedra, habla, ¿por qué no él?
    Lo miro con atención. Es pequeño, gordo, lleno de galones, medallas y espadas, sin nobleza en la cara, con ojos redondos y fríos, con un bigotito cuadrado de gigoló de barrio. Me parece profundamente patético a lomos de tan precioso caballo. Nunca se tenía que haber subido en él. Sin saberlo, el escultor ha hecho una obra maestra. Al menos es lo que dice mi hermano, con la ironía en los labios.
Però «El cordero carnívoro» és, a més o sobre tot, la història intensa i descarnada d’un incest homosexual que uneix Ignacio, el narrador, amb el seu germà gran Antonio. Iniciada quan el primer és encara un nen i mai del tot interrompuda, és en certa manera el lligam més sòlid dins de la família, fins i tot la raó de la seva pervivència. En algun moment s’arriba a suggerir que tant la mare, com Ignacio i la criada, veuen en el germà gran la recuperació rejovenida del pare, el que converteix l’acceptació tàcita de la relació entre els dos germans en un incest al quadrat. És en tot cas una celebració explícita d’una plenitud sexual totalment transgressora que encara sobta llegida ara.
Tenía mi hermano Antonio doce años, y más tarde comprendí que aquellos doce años estaban llenos de precocidad, en todos los sentidos. Alto  y fuerte, con el pubis y los sobacos ya sembrados de vello, ciertas partes de su anatomía se transformaban súbitamente, sólo con tocarme, cosa que a mi me encantaba. Y a él le gustaba mi placer. Me había enseñado un juego dulce y terrorífico que consistía en meterme la cabeza en el agua hasta dejarme sin aliento, y pegaba su boca a la mía, muy húmeda, para evitarme la asfixia. Su saliva me hacía las veces de oxígeno y yo rebosaba de angustia y de placer. Cuando me sacaba, casi desmayado entre sus brazos, jugaba a reanimarme, con un boca a boca tierno y suave que duraba largos, larguísimos minutos.
Potser «El cordero carnívoro», en passar comptes als estaments de la tradicional Espanya rància i negra (els militars colpistes, el clergat aquiescent, els jornalers submisos, els burgesos solipsistes…), pot sonar una mica passada de moda, com un retorn tardà als paisatges de García Lorca; però el seu poder revulsiu roman encara tan potent com el primer dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada