Sitcom (4): la noia de la tele

Les «sitcom» basades en l’entorn laboral de les cadenes de televisió gaudeixen d’una encomiable tradició que es remunta a clàssics indiscutibles com «The Dick van Dyke Show» (1961 - 1966) o «The Mary Tyler Moore Show» (1970 - 1977), on es mostrava tant la feina diària dels seus protagonistes com la seva vida privada. «30 Rock» (2006 - 2013) és una molt digna continuadora d’aquesta tendència, menys humanista i amb una vena d’humor més àcid, tal com correspon als nostres temps.

«30 Rock», identificació abreujada de l’edifici número 30 del Rockefeller Center, narra el dia a dia de la preparació d’un «show» imaginari d’esquetxos còmics de la cadena NBC, cadena (aquesta sí) ben real i amb seu a l’edifici esmentat. I, encara que el «TGS with Tracy Jordan» sigui un «show» fictici, es basa en el famós «Saturday Night Live» on Tina Fey —artífex i protagonista de «30 Rock»— va treballar durant llarg temps com a guionista. Per afegir encara un nivell de metaficció, la sèrie no es conforma a parodiar la programació de la pròpia NBC, si no que ho fa també de la companyia General Electric, que és l’empresa mare de NBC i la patrocinadora de «30 Rock».

Estrenada la temporada 2006 - 2007, va coincidir a la cadena amb la similar «Studio 60 on the Sunset Strip», tragicomèdia d’ambient televisiu escrita per Aaron Sorkin, però va sortir vencedora de l’enfrontament, com ho proven les seves set temporades i els molts premis guanyats. A dia d’avui «30 Rock» es considera tot un clàssic de la comèdia de situació, merit al que no és gens aliè el geni de Tina Fey, tant per l’escriptura com per la interpretació. La seva atrafegada Liz Lemon manté un equilibri ideal entre neurosi i fal·libilitat que la converteix en protagonista ideal.

Al seu costat, en el que serà possiblement el paper de la seva vida, Alec Baldwin fa de Jack Donaghy, l’executiu de l’emissora que interfereix contínuament amb el treball de Liz i que, amb les seves idees republicanes, actua com antagonista del tarannà més aviat liberal de la taula de guionistes. Jane Krakowski broda el clixé de la rossa fàtua però en el fons innocent que és, puntualment, la millor amiga de la protagonista. Menys m’agraden Tracy Morgan (que fa de Tracy Jordan, l’estrella titular del «show»), una col·lecció de tòpics sobre el mascle negre, o Jack McBrayer, un conserge entusiasta i estúpid en un registre similar al del Michael Crawford de «Hi ha que neixen estrellats».

Com a tota sèrie d’èxit i llarga durada, abunden les intervencions estel·lars de celebritats, tant de la faràndula com de més enllà. Entre uns i altres compteu-hi Julianne Moore, Jennifer Aniston, John McEnroe, Al Gore, Salma Hayek, Oprah Winfrey, Tom Hanks i un inacabable etcètera. Un dels episodis més memorables, en el qual fan campanya per aconseguir un ronyó pel pare (en la ficció) d’Alec Baldwin (ni més ni menys que Alan Alda), s’organitza un número musical del tipus «We are the World» (el sarcàstic «Kidney Now!») que reuneix figures com Sheryl Crow, Cindy Lauper, Moby, Elvis Costello, The Beastie Boys o Steve Earle.

Tret d’un cert localisme en l’humor, inevitable en cultures tan dominants com la dels Estats Units, la pega principal que li trobo a «30 Rock» és que me la van treure d’Amazon Prime quan em disposava a començar la cinquena temporada. No és en tot cas un problema de la sèrie que continua sent de les més recomanables d’aquest segle i part dels anteriors.

Pecat incandescent

L’editorial Fragmenta ha publicat recentment una col·lecció de llibrets, assajos d’autor se’n podria dir, sobre els set pecats capitals. Dedueixo que es tracta, més que res, d’un projecte literari que té poc a veure amb l’adhesió al dogma catòlic. No crec que els pecats, tal com els presentava tradicionalment l’església, hagin conservat la vigència. Avui dia segurament els pecats capitals haurien de ser uns altres, més relacionats amb la discriminació, la injustícia i els atemptats contra el medi ambient; però de moment això és el que hi ha: set llibrets, set autors i set pecats com set sols.

El que ara m’ocupa és «La ira», escrit per Raül Garrigasait, l’únic dels set opuscles que he llegit. I no precisament perquè em consideri propens a accessos colèrics i a perdre els papers amb facilitat (em posarien en un compromís, si hagués d’escollir el pecat capital que més em caracteritza, potser la supèrbia o la mandra, en cap cas la gola), si no simplement perquè a casa sentim una certa feblesa pel que escriu el solsoní.

La ira és la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals. Es forma en aquell punt en què costa distingir entre biologia, conviccions i cultura transmesa; no se sap si s’alça un individu únic o bé tota l’herència dels seus avantpassats, si soc jo o bé és una cosa que ve de fora o de molt amunt o de molt enrere. La ira té una història fonda i, aparentment, un futur esplendorós. La tradició cristiana l’ha considerada un pecat capital, però la Bíblia l’atribueix a la divinitat mateixa; els filòsofs antics hi van reflexionar llargament i la literatura grega s’hi centra en la seva primera narració.

Garrigasait situa la ira en el moment fundacional de la cultura europea, no endebades Homer inicia la Ilíada amb l’esclat de la còlera d’Aquil·les, provocat pel cabdill Agamèmnon, que li birla l’esclava Briseida. La còlera, o més aviat les còleres, perquè l’heroi grec desplega en els versos d’Homer una successió de reaccions irades, cadascuna tipificada amb un nom diferent.

Els antics filòsofs grecs —Heràclit, Plató— van posar-se a elaborar teories morals sobre la ira, mentre que els estoics romans buscaren la manera de controlar-la i reconduir-la per no destruir a qui la pateix. En el final dels temps, Déu separarà justos de pecadors en el que es coneix com a Dia de la Ira (Dies Irae). Garrigasait combina tots aquests referents culturals, igual com enllaça les Erínies, Ramon Llull o Donald Trump, amb un coneixement polièdric capaç d’il·luminar el tema amb creativa saviesa. Es podria haver fet d’una altra manera? Segurament. Aquests «assaigs d’autor» representen una forma ben particular de fer volar coloms, tan arbitrària com vulgueu. Com a mínim aquí el guia està ben informat i les seves elucubracions no deixen la sensació d’una pèrdua de temps. Molt recomanable.    

Jocs d’infants

«The Politician» (Netflix), la farsa política de Ryan Murphy sobre líders estudiantils a l’institut, em va deixar amb poques ganes de repetir; però la carn és dèbil i els set capítols de la segona temporada els he vist en un no res. Ara l’ambiciós Payton Hobart (Ben Platt) ha saltat a la política estatal i aspira a ser senador per Nova York competint amb la veterana Dede Standish (Judith Light) i la seva cap de campanya Hadassah Gold (Bette Midler). Curiosament l’equip de campanya de Payton és el mateix que tenia a l’institut, una colla nombrosa i indistingible de jovencells a qui és difícil prendre’s seriosament. De fet, totes les seves maniobres i estratagemes semblen més aviat les peripècies d’un grup de teatre aficionat.

De fet, no hi ha res a «The Politician» que suggereixi profunditat o reflexió: tot sona inconseqüent i superficial. Cada nou desenvolupament es presenta com si fos un esdeveniment crucial i als dos minuts ja s’ha oblidat. Hi ha, per exemple, el personatge de Gwyneth Paltrow, que a la primera temporada era només milionària i pintora diletant, però que ara té aspiracions polítiques i vol ser governadora de Califòrnia, cosa que aconsegueix amb la mateixa facilitat de qui compra unes cortines.

Suposo que la sèrie pretén ser una farsa sobre la política als Estats Units, però és tan desmanegada i tòpica, que no provoca cap interès. Hi ha un personatge que sembla una paròdia de Greta Thunberg, però no té gràcia ni mala llet i apareix tan diluïda com les crítiques a un cert ecologisme d’aparador. Els personatges més sexualment heterodoxes de la primera temporada han llimat les seves arestes i el més escandalós que se’ls acudeix als guionistes és presentar fins a quatre (quatre!) relacions de trio.

Payton Hobart no aconsegueix provocar cap adhesió, sempre fluctuant entre el cinisme ambiciós i la bondat de les intencions; i Ben Platt el representa de la forma menys carismàtica possible, només brillant quan li permeten cantar un parell de cançons al capítol final. De Paltrow, quan menys parlem millor, però és una pena que una diva del teatre com Light o una roba-escenes com Midler hagin de batallar amb papers tan desagraïts.

La temporada acaba apuntant cap a la carrera presidencial. Tot fos així de fàcil! Després d’aquesta catàstrofe prometo no dedicar ni un pensament més a «The Politician», encara que dubto molt que algú hagi quedat amb ganes de ressuscitar aquesta mòmia.

Ghibli (15): reparant el passat

Amb «El turó de les roselles» de 2011 Ghibli va aconseguir que un director que no fos ni Hanao Miyazaki ni Isao Takahata firmés un segon treball sota l’empara dels estudis. Aquesta promesa de continuïtat queda una mica devaluada pel fet que el reincident fos Gorō Miyazaki, el fill de l’amo i responsable de «Contes de Terramar», un dels títols menys estimats de la casa. En descàrrec de Miyazaki Jr. el seu segon intent en tasques de direcció, sense ser res de l’altre món, representa una evident passa endavant.

Umi Matsuzaki és una estudiant de batxillerat que, mentre la seva mare completa uns estudis de medicina als Estats Units, es responsabilitza del funcionament de la petita dispesa familiar. El vell casalot de fusta que alberga totes les activitats culturals i científiques de l’institut està en perill d’enderroc i Umi esdevé líder entre els estudiants d’un moviment per restaurar i salvar l’edifici. Ran de la campanya, comença a relacionar-se amb Shun Kazama, el redactor en cap del diari del centre, i com que al principi no s’entenen gens, és lògic que acabin enamorats.

Es tracta d’una història clàssica i perfectament innòcua sobre un grup juvenil i benintencionat, unit ens els seus esforços per una empresa lloable i altruista. Només a l’últim terç de la pel·lícula la trama s’embolica amb un conflicte de paternitats canviades tan summament envitricollat que fins i tot els novel·listes victorians menysprearien. Abans de culpar al director, caldrà aclarir que el guió és en part responsabilitat de Miyazaki Sr., cosa que demostra que ningú no és perfecte.

Visualment aquesta història no presenta cap tret especialment remarcable, però és francament més interessant en l’ambientació que en el disseny de personatges. L’acció s’esdevé a Yokohama l’any 1963 i les visions del seu port emboirat o l’arquitectura de fusta de principis de segle tenen el seu particular encant. Una excursió a Tòquio permet un curiós retrat de la metròpoli preparant-se per les olimpíades del 64. «El turó de les roselles» és un producte perfectament acceptable, però un espectador inadvertit difícilment l’identificaria amb un dels estudis d’animació més personals del planeta.

Sitcom (3): Cuba Libre

«One Day at a Time» va ser una «sitcom» de la CBS que va durar entre el 1975 i el 1984 sobre una mare divorciada d’Indianapolis amb dues filles adolescents. Malgrat el gran èxit que tingué en el seu moment, que jo sàpiga mai no ens va arribar a casa nostra. L’any 2017 Netflix va decidir fer-ne una nova versió i, com que les mares divorciades ja no són el tema social candent que havien sigut, es va optar per traslladar la família protagonista a Los Angeles i convertir-los en immigrants cubans de segona generació.

«One Day at a Time» (o «Día a día», com han traduït el títol) és una «sitcom» de la vella escola, enregistrada davant del públic, amb decorats que no oculten la seva condició i rialles i aplaudiments reactius, que es nota que no estan enllaunats. No deixa de semblar-me admirable la gravació en directe, que m’imagino que ha de ser complicada, tot i que també propicia que alguns actors, esperonats pels seus fans, sobreactuïn puntualment.

Igual com passava a l’original, la sèrie no dubta a barrejar la comèdia amb qüestions serioses com són les discriminacions per racisme, sexisme o homofòbia, les addiccions o les malalties mentals. Així la protagonista, Penélope, és una infermera que havia treballat a l’exèrcit i pateix estrès post-traumàtic, que l’obliga a assistir periòdicament a teràpia de grup. El seu ex-marit i l’intendent de l’edifici on viu són ex-alcohòlics, sempre amenaçant amb la recaiguda; mentre que la seva filla Elena es declara lesbiana i comença a sortir amb Syd, de gènere no binari. Tots aquests problemes s’aborden de forma realista, però també positiva, de manera que el drama mai no té temps de descarrilar.

Un punt diferencial del programa és el seu toc cubà. Perquè, encara que Penélope i els seus fills estan completament integrats, conserven (sobretot gràcies al personatge de l’àvia) notes cosmètiques caribenyes: des dels abundants «papitos», el rom i els havans, o les festes de «quinceañera», fins al ferotge matriarcat i l’anticastrisme. L’abundant planter de personatges ofereix una gran oportunitat perquè hi apareguin els actors hispans més coneguts: Judy Reyes (Scrubs, Jane the Virgin), Melissa Fumero i Stephanie Beatriz (Brooklyn Nine-Nine), Gloria Estefan, Joe Manganiello (True Blood), Ray Romano (Ice Age)… Tant Justina Machado, que fa de Penélope (i a qui vam descobrir a «Six Feet Under» com a muller de Federico Diaz), com la veteraníssima Rita Moreno han estat nominades freqüentment per diversos premis d’interpretació, tot i que la Moreno se sol passar de pallassa.

Cancel·lada inexplicablement a Netflix després de la tercera temporada de 2019, enguany estan passant la quarta a Pop TV que no tinc ni idea d’on es pot veure. Malgrat la seva pretensió d’estar al dia, «One Day at a Time» no deixa de ser una sèrie amable, curulla de valors familiars, que pots mirar tranquil·lament acompanyat per la teva àvia.

Gloria Estefan, Rita Moreno i Justina Machado entre "Amy Santiago" i "Rosa Diaz"

Filmoteca forçosa (11)

Un prophète (Jacques Audiard, França 2010 (filmin))
A través de la seva experiència a la presó, un jove d’origen algerià esdevé un cap del crim. Una història moltes vegades explicada, a la qual Audiard hi afegeix modulacions magistrals. Duel interpretatiu memorable entre Tahar Rahim i Niels Arestrup. Dues hores i mitja intenses, però que passen volant. (9)

Maduixes Salvatges (Ingmar Bergman, Suècia 1957 (filmin))
Conté tota l’essència del que caracteritza Bergman de forma concisa i accessible. Inesperadament conciliador i vitalista, a més. (9)

Mort a Venècia (Luchino Visconti, Itàlia 1971 (DVD))
Adaptació impossible de la novel·la de Mann, on l’exposició de determinades teories estètiques s’ofega davant d’un excés de reconstrucció històrica. Sobredosi d’adagietto. (7)

The Vast of Night (Andrew Patterson, USA 2019 (Amazon))
Exercici d’estil a la manera de «The Twilight Zone» que comença a esdevenir un títol de culte dins de la ciència ficció. Supleix el baix pressupost amb una bona reconstrucció històrica i, sobretot, un treball de càmera molt elaborat; però els 89 minuts de la seva durada es fan inacabables per tan poca història. (6)

The Rise of Skywalker (J. J. Abrahams, USA 2019 (Disney+))
Em vaig negar a veure-la al cinema, però aprofitant que Disney+ ve amb Movistar… Per descomptat té algunes escenes espectaculars, però també girs de guió que serien indignes a un culebró veneçolà, un munt de bons actors desaprofitats i uns personatges que no tenen cap interès. Sembla mentida que una joguina tan cara pugui ser tan estúpida. (4)

American Animals (Bart Layton, USA 2018 (filmin))
Quatre estudiants universitaris planegen el robatori d’alguns documents antics d’una biblioteca: tot surt malament. Barreja de documental —amb el testimoni dels veritables protagonistes— i de reconstrucció fictícia dels fets, comença prou juganera, però acaba sent irritant per la inconsciència moral dels seus personatges. Preferiries que fossin criminals de debò. (7)

Notes sobre l’actualitat

Ja fa temps que «The Good Fight» va abandonar qualsevol pretensió de ser una sèrie convencional sobre advocats, per convertir-se en un comentari sarcàstic a l’actualitat política i social dels Estats Units, una tendència que l’arribada a la presidència de Donald Trump va acabar de segellar. Des de llavors, cada temporada ha esdevingut una mica més lliure i esbojarrada que les anteriors, sense parar gaire esment a la coherència, les convencions o les expectatives dels espectadors.

Per exemple, aquesta quarta, que s’ha estrenat entre abril i maig a Movistar+, consta només de set capítols (enlloc dels deu habituals) i el personatge de la neboda de Diane, que interpretava Rose Leslie, ha desaparegut sense més explicacions que les del final de la temporada anterior. Com és habitual es toquen molts temes d’aquells que ocupen les capçaleres dels diaris, com el controvertit suïcidi de Jeffrey Epstein o les campanyes de «Black Lives Matter», el que proporciona a «The Good Fight» un sorprenent do de l’oportunitat, tot i que caldrà veure com envellirà la sèrie quan aquest fets perdin vigència (tot i que desgraciadament els problemes de racisme policial no crec que s’arreglin d’un dia per l’altre).

En tot cas, si hi ha una cosa que no falta a cap dels capítols, és un excés de trames, algunes de les quals no es desenvolupen com es mereixerien. Hi ha una trama unificadora i conspiranoica que abasta tota la temporada, sobre un misteriós «Memo 618» que influeix sobre els veredictes dels jutges, quan entre les parts implicades intervenen personatges poderosos, que després de mantenir-nos en suspens durant sis capítols, te la resolen de qualsevol manera (a menys que ens la prolonguin a la cinquena temporada). Com sempre, hi ha una fusió amb un altre bufet (per què no s’estaran quiets, cadascú al seu despatx?), el que provoca inevitables conflictes de poder.

Mentre que Diane té algun moment divertit, cal dir que Lucca no té un paper gaire lluït i la seva presència sembla una advertència per no confraternitzar amb els ulta-milionaris. El pitjor que es pot dir d’aquesta quarta temporada de «The Good Fight» és que el millor episodi és el primer —un delirant exercici de política-ficció menys previsible del que caldria esperar—, i en canvi el final sembla precipitat i mancat de ganes.

EN 1.3: El 19 de marzo y el 2 de mayo

Som a juliol de 1873 i Galdós ja ha escrit tres «Episodios» en mig any; es diria que treballa a preu fet. Després de «La corte de Carlos IV», ple d’intrigues cortesanes, però sense fets històrics de rellevància, aquest «El 19 de marzo y el 2 de mayo» ja anuncia des del títol unes dates destinades a les efemèrides: la del motí d’Aranjuez, que acabaria amb la destitució del primer ministre Manuel Godoy, i les revoltes populars contra els francesos a Madrid. Per tal que el protagonista es trobi sempre al caire de la notícia, ara Gabriel de Araceli treballa en una impremta de la capital, mentre que la seva promesa Inés es trasllada a Aranjuez amb el seu oncle capellà, al que acaben de nomenar rector de la parròquia. La situació canvia ràpidament i poc després, quan Inés és reclamada pels seus parents Requejo, que la volen explotar (i treure profit del seu llinatge noble secret), Gabriel entra al servei d’aquests parents.

Galdós reflecteix de nou l’animadversió que sentia el poble per l’arribista Godoy, i de retruc per la reina Maria Lluïsa, a qui es responsabilitzava amb usual misoginia de l’ascensió del favorit; així com l’esperança posada en el príncep Ferran i en la vaga cooperació dels francesos en la seva entronització. Tots els fets, rumorologia inclosa, són relatats des del punt de vista de les classes populars, de manera que la novel·la ofereix una versió de la història d’Espanya només relativament fiable.

Gabriel es troba casualment als dos motins que centren la trama i es veu arrossegat per ells. En el primer, el que fa caure els reis, només participa amb reticència, però al dos de maig madrileny aviat es deixa encomanar pels efluvis patriòtics. En tot cas, són dues seqüències d’acció de masses que Galdós administra força bé i que inclou moments dramàtics com els dels afusellats a la llum dels fanals del 3 de maig («arcabuceados» en diu), que tant evoquen a Goya.

Per la part més directament fictícia, la descripció dels avars germans Requejo i de les seves aspiracions amoroses condueix a algunes bones escenes còmiques, el recurs clàssic de ridiculitzar els vells enamorats. Es continua explotant el misteriós llinatge d’Inés, que funciona com una espècie de «deus ex-machina» pel desenllaç de l’episodi, el qual, per cert, acaba amb una nota de suspens, com si Gabriel hagués mort. Aquí els Episodios Nacionales mostren a les clares que juguen la carta del serial.

 

Lectures complementàries. Un comentari sociològic que sona premonitori:

Pensando en esto, vino a mi mente una idea salvadora, la que desde aquellos tiempos principiaba a ser norte de la mitad de la gran mayoría de españoles, es decir, de todos aquellos que no eran mayorazgos ni se sentían inclinados al claustro: la idea de adquirir una plaza en la Administración. ¡Ay!, aunque había entonces menos destinos, no eran escasos los pretendientes.

I tres fragments que m’han fet gràcia per diversos motius:

La fauna y la flora fueron por estas razones proscritas, y para admirar las obras del Ser Supremo, los Requejos se recreaban en si mismos.

El cual era un hombre cuajado, quiero decir que parecía haberse detenido en un punto de su existencia renunciando a las transformaciones progresivas del cuerpo y del alma.

Ambos novios eran de esos que se aprestan a casarse y se casan al fin sin que los hombres, ni Dios, ni el demonio sepan nunca por qué.

Sitcom (2): el retorn dels xuclasangs

En vaig parlar molt recentment, però l’emissió de la segona temporada, tan bona o millor que l’anterior, bé mereix un comentari. Es tracta de «What We Do in the Shadows» (HBO), basada en el film de Jemaine Clement i Taika Waititi, sobre una colla de vampirs que comparteixen casa a Staten Island (Nova York). Tres d’ells són vampirs tradicionals, d’origen europeu, vesteixen amb roba antiga i parlen amb un accent feixuc, mentre que Colin Robinson (Mark Prosch) és un vampir que es sustenta de l’energia dels que l’envolten, la qual obté irritant-los i/o avorrint-los. Colin té pinta d’oficinista gris i no té cap problema a funcionar en plena llum del dia. Finalment hi ha Guillermo (Harvey Guillén), un assistent domèstic «latino» que somia en convertir-se en vampir com els seus amos.

L’humor de la sèrie sorgeix del contrast entre el suposat destí tràgic del vampir i el prosaisme de les experiències quotidianes a les que s’ha d’enfrontar. En aquesta temporada hauran d’aguantar un domèstic particularment dropo (Haley Joel Osment) i Laszlo haurà de fugir d’un vampir (Mark Hamill) a qui fa 167 anys que deu el lloguer, el veí els convidarà a veure la Superbowl (que confondran amb «Superb Owl» o «Mussol Superb») i, quan no propaguin un «mail» piramidal, creuran que han estat maleïts. Però la persona més important de la temporada serà indubtablement Guillermo, que exercirà de mata-vampirs secret aprofitant l’ADN que comparteix amb el llinatge Van Helsing. En aquest sentit l’últim episodi, «Nouveau Théâtre del Vampires», és una veritable apoteosi del personatge i deixa un immillorable record.

És «What We Do in the Shadows» una sitcom? Sens dubte: tracta d’una unitat familiar (tan peculiar com vulgueu) que comparteix un mateix sostre. Tota la sèrie es basa en la dinàmica entre els cinc personatges principals i els petits indicis de continuïtat no impedeixen que cada capítol tingui la independència d’una història completa. Ja sabem que l’humor va per barris i el que per a uns és de morir-se de riure, per altres és una bestiesa sense cap solta. Pel meu gust aquesta és en l’actualitat la millor «sitcom» en funcionament i em satisfà comprovar que és una opinió àmpliament compartida.

Pulp que vol dir pop

Ja sabíem per «Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya» que, amb l’excusa d’una novel·la històrica seriosa, a en Max Besora li agrada fer conya i no té cap por que el titllin de poca-solta. Amb «La musa fingida» (Males Herbes, març 2020) va un pas més enllà en el grau de bretolada i ho anuncia des d’una coberta que és tota una declaració d’intencions. Efectivament aquí Besora sembla homenatjar les novel·letes de quiosc des de l’erotisme impúdic de la mossa i l’esquer truculent que l’acompanya («LA VENJANÇA ÉS LA SEVA ÚNICA LLEI»), fins a les tipografies ràncies i els colors estridents, i de fet omple aquest llibre inclassificable amb el tipus de material bord propi de la literatura de gènere.

On es fa més evident és a la primera part (Benvingud@s a la Vall del Bronx!), un seguit de quinze monòlegs de personatges diversos —els membres d’una família, un hàmster saberut, un detectiu de la policia, una model que es nega a passar per beneita, un gosset de companyia…— units per experiències extremes que van del assetjament sexual a la conversió en zombie, de l’atac d’hirsutisme a la tortura. Cadascun dels monòlegs —escrits sense puntuació i amb les línies escapçades arbitràriament— és un exercici d’exploració dialectal sense prejudicis que volen imitar les veus d’una «xati» mexicana, d’un policia obsessionat pels números o d’una adolescent que destrossa l’ortografia.

      ola am dic isabel holofernes ting tredza anys el meu culó faborit és el blank i la meba marca de roba faborita és calbin clein el meu signe de l’uróscup és libra la mama sempre diu ke els libra soms sociaples però algo insegurs pro a
     mi en dona igual al ka digui ma mara la odiu a eia i al monstra del meu para numés astimo la meva yermana amanda tot i ka está taradíssima

Com ja es veu, predominen les ganes d’estripar-ho tot, encara que sigui recolzant-se en una pila de clixés i de figures canòniques de la sèrie B (o Z). Els millors moments són aquells en els que la imaginació de Besora desborda la convenció amb les seves ocurrències, com és el cas del hàmster mutant que profereix citacions animalistes de Kant o de Buda, o el de les carnisseres que defensen la gramàtica fins arribar a la sang.

La segona part, en forma de diàleg teatralitzat, fa aparèixer tots els personatges introduïts anteriorment i escenifica la venjança de Mandyjane contra la seva família. Una tercera part més breu presenta un interviu entre la protagonista i l’autor on es posa en solfa qui controla l’obra, si és l’escriptor o el seu personatge, una mena de Pirandello amb «bondage» inclòs.

Confesso que amb aquesta musa no m’ho he passat tan bé com amb en Joan Orpí, que he tingut la sensació que l’escriptor optava per la via del mínim esforç i que les seves poca-soltades sovint no transcendien el mínim nivell desitjable. Cert que hi ha algun moment graciós, que Besora se’n fot molt saludablement de la cultureta local i que «La musa fingida» conclou amb una pirueta metaliterària que mira d’elevar l’obra per damunt del divertiment; però encara així no sabria dir-vos cap a on pretenia anar.

Ghibli (14): miniatures

Amb els seus fundadors més enllà de l’edat de jubilació, calia trobar un relleu que prosseguís la tasca dels estudis Ghibli. El fill de Miyazaki no havia sortit gaire ben parat amb «Contes de Terramar» de 2006 i per «Arrietty» de 2010 es va confiar en el jove col·laborador (36 anys) Hiromasa Yonebayashi, que va debutar així en la direcció de llargmetratges. Els resultats foren notables, tant comercialment com artísticament, tot i que no assoleixen el plus de personalitat afegida que s’espera de la productora.

«Arrietty» es basa en una novel·la juvenil de Mary Norton, «The Borrowers» (1952), adaptada sovint al terreny audiovisual: abans de l’anime que va estrenar Ghibli el 2010, hi va haver dues pel·lícules i una sèrie de televisió amb actors de carn i os; posteriorment hi ha hagut un nou film de la BBC i està en marxa una sèrie animada de 52 capítols. Aquests «manllevadors» (perquè això és el que vol dir «borrower») són uns éssers diminuts que conviuen secretament amb els humans i són els responsables de totes les pèrdues domèstiques que patim. Si trobes a faltar algun petit objecte —una ploma, un didal, una navalla—, tingues per segur que algun «borrower» te l’ha pres per cobrir alguna necessitat. Es tracta la versió infantil del «Paràsits» de Bong Joon-Ho.

Al guió, en el qual va intervenir Miyazaki, es va eliminar l’ambientació britànica per convertir-la en japonesa, tot i que sense abusar del color local. Arrietty és una noia «borrower» que viu amb els seus pares al soterrani d’una casa de camp, a la qual arriba Sho, el net de la propietària, amb el propòsit de fer repòs abans d’una intervenció important. Els dos joves, de desigual grandària, es troben accidentalment i estableixen una relació que els infon confiança mútua (atès que l’enamorament queda fora de lloc per raons òbvies). Mentrestant, el món es confabula per fer la vida impossible als minúsculs «squatters».

«Arrietty» és un film de trama força convencional, almenys pels paràmetres que solen córrer a Ghibli, i fins i tot compta amb una figura antagonista (la minyona Haru), fet també inhabitual. La pulcritud visual, que llueix especialment a l’exuberant jardí i la decoració bigarrada de la llar lil·liputenca, potser es passa de «bonica». És, a més, una història d’incidències escasses i poc dramàtiques, narrada amb una tranquil·litat que frega el sopor. Els seus 95 minuts es fan decididament llargs. Sense tenir res que sigui específicament condemnable, aquest és un dels títols de Ghibli que menys m’han distret, i encara menys inquietat. 

Prejudicis que no coneixies

La segona part de "El marido de mi hermano" (Panini, 2020) (que, en realitat, recull la tercera i quarta part de l'original japonès) confirma l'excel·lent impressió que em va deixar aquest "manga" de Gengoroh Tagame. Prossegueix la visita del vidu canadenc del germà bessó de Yaichi, i aquest va adonant-se de mica en mica dels seus prejudicis i de l'homofòbia que covava sense haver-la reconegut mai. A mesura que s'aproxima l'hora del comiat, els sentiments afloren i la situació aconsegueix tocar-nos la fibra sense abusar del melodrama.

Conduïda amb intel·ligència, magníficament dibuixada i  amb un afany pedagògic apte per a tots els públics, però que mai s'interposa en la naturalitat del relat, "El marido de mi hermano" és una recomanació del tot segura.

Apunts al minut

Ignorem moltes de les coses que estan passant en aquest món, no donem més de si, i de països enormes com Rússia, on a més els mitjans de comunicació oficials semblen acaparar tota l'opinió pública, encara en sabem menys. Per això, per informar-se una mica de totes aquelles notícies de la Rússia post-soviètica que no ens solen arribar, no és mala idea llegir-se aquest llibre petit i potent, on l'artista Victoria Lomasko documenta de forma gràfica i textual alguns esdeveniments dels últims anys. El volum es diu "Altres Rússies", tradueix Marta Nin i edita Godall.

El llibre es divideix en dues parts, la primera dedicada als casos individuals i la segona a les lluites col·lectives. Així a "Invisibles" sentirem la veu dels sense veu, la de totes aquelles víctimes de la brutalitat de les lleis del mercat que campen des de l'ensulsiada del regim comunista, els nostàlgics de l'estat protector, els fanàtics ortodoxes, els nois del reformatori, les prostitutes, el testimoni de les que han escapat del nou esclavatge laboral, i les dones, sempre les dones, com ases de la majoria dels cops.

A "Enrabiats" es parla de reivindicacions, en un país que havia perdut el costum de la dissidència, i on tota protesta esdevé una afront antipatriòtic. Assistirem a un contestat festival de cinema LGTB, a una vaga de camioners que protesten per un nou impost, al judici per blasfèmia de les Pussy Riots, a una acampada per defensar un parc públic moscovita en el que volen construir una església o a les manifestacions contra la tupinada electoral de Vladimir Putin..

Tota la informació exposada es va prendre de forma directa, a partir d'apunts al natural i de testimonis orals, sense ajuda de fotografies ni gravadores. Els esdeveniments reportats abasten des de 2008 a 2016 i estan ordenats de forma cronològica, fet que ajuda a descobrir la rapidesa amb la que va millorar la qualitat del dibuix de Lomasko. "Altres Rússies" ofereix una bona oportunitat de combinar informació i estètica, a partir d'un testimoni de primera mà. Curiós i bell llibre.

Filmoteca forçosa (10)

Scott Pilgrim vs. the World (Edgar Wright, USA 2010 (Netflix))
Per conquistar la seva nova xicota, Scott ha de vèncer tots els seus ex. La vida com a «Mortal Kombat». Divertidíssima, hi surten tot d’actors «cool»; Edgar Wright és un geni. (8)

1985 (Yen Tan, USA 2018 (Netflix))
Adrian torna a Texas per Nadal després de tres anys de no veure la família en una visita de tàcit comiat. Drama previsible però molt ben portat sobre les primeres víctimes de la sida. (7)
 
J’ai perdu mon corps (Jerémy Clapin, França 2019 (Netflix))
Les aventures d’una mà amputada que, mentre cerca el cos al que pertany, recorda la seva vida anterior. Una història una mica desconcertant i uns dibuixos realistes de línia clara absolutament formidables. (7)

Bad Education (Cory Finley, USA 2019 (HBO))
Basada en fets reals, sobre un cas de corrupció escolar milionari. Molt entretinguda i amb dues fabuloses actuacions dels nostres favorits, Hugh Jackman i Allison Janney. (7)

Nits blanques (Luchino Visconti, Itàlia 1957 (Filmin))
Versió molt teatralitzada de la novel·la curta de Dostoievsky. Visualment atractiva, però amb una Maria Schell absolutament insofrible. (5)

La nuit de Varennes (Ettore Scola, França 1982 (Filmin))
Reconstrucció d’un episodi de la Revolució Francesa des d’un punt de vista melancòlic i desmitificador. Sempre és un plaer rebre lliçons d’Història de gent com Hanna Schygulla, Jean-Louis Barrault, Jean-Louis Trintignant o Harvey Keitel. Marcello Mastroianni fa un sublim Giacomo Casanova. (8)

Sitcom (1): un revés de la fortuna

Començaré amb una «sitcom» que tot just ha conclòs, «Schitt’s Creek», que té la particularitat de ser canadenca, un detall que des de l’altre costat de l’Atlàntic no resulta tan evident. Entre 2015 i 2020 ha sumat sis temporades, que es poden veure a Movistar+. Creada i protagonitzada pel duet paterno-filial d’Eugene i Dan Levy, explica una típica història de «peix fora de l’aigua», és a dir la de personatges que se senten desplaçats en un medi que no és el seu. En aquest cas són la família Rose, que d’un dia per l’altre perden la seva fortuna per culpa d’un gestor corrupte, i s’han de refugiar en el poblet de Schitt’s Creek—disculpin el joc de paraules més aviat groller—, l’única propietat que els queda, un regal d’aniversari que els pares li havien fet com a broma al fill.

El xoc de la societat urbana i la rural té una àmplia tradició que és anterior a les «sitcoms». Recordem la faula del ratolí de camp i el de ciutat, «La ciudad no es para mí» de Paco Martínez Soria, o les sèries «Els nous rics» o «Granger últim model». Bona part de la comicitat de «Schitt’s Creek» es desprèn del contrast entre les altes expectatives dels privilegiats Rose i les terrenals realitats dels vilatans. Cal dir, però, que les actituds elitistes dels nou vinguts, desapareixen en gran part abans que acabi la primera temporada, i el respecte mutu acaba vencent. Aquest bon rotllo generalitzat (que jo atribueixo en certa mesura al país d’origen del programa) fa de «Schitt’s Creek» una sèrie amable, d’una comicitat poc agressiva pels temps que corren.

Val a dir que ens presenten una realitat rural canadenca bastant tenyida de «hipsterisme», on les camises de quadres es combinen amb cossos de gimnàs i amanides d’alvocat. Per això, la suposada pansexualitat (en realitat homosexualitat histèrica) del fill Rose (Dan Levy), no provoca cap tensió i les seves aventures amoroses constitueixen una amable distracció per a tot el poble. Fins i tot el «pijisme» de la filla (Annie Murphy), que podria ser candidata al personatge més insofrible, és contemplada amb condescendència benhumorada.

«Schitt’s Creek» compta amb el benefici d’alguns bons intèrprets veterans, començant per Eugene Levy, al qual tots associem amb «American Pie», però que té més altes virtuts en la seva llarga carrera. Chris Elliott, que fa d’alcalde del poble, l’hem vist pertot arreu, des de «Saturday Night Live» fins a «How I Met Your Mother». De totes maneres, la reina indiscutible de la funció (i font inesgotable de «gifs») és Catherine O’Hara, que fa de la matriarca Moira Rose, ex-estrella dels serials de sobretaula i diva amb dedicació total. El seu continu joc de vestimenta i perruques, en tons blancs, negres i metal·litzats, ja constitueix un xou apart.

Com a totes les «sitcoms» contemporànies, d’un capítol a un altre existeix una certa continuïtat en les trames —els assajos d’una comèdia musical, els preparatius d’un casament…—, però es poden veure els episodis en qualsevol ordre sense que el resultat s’en ressenteixi. És important no desanimar-se i prendre la primera temporada com a procés d’aclimatació previ, després, els personatges i les relacions flueixen com una seda. He trobat el final de la sisena temporada (i de la sèrie) forçadament feliç, quan potser no calia; però aquest és el destí de «Schitt’s Creek»: distreure sense incomodar ningú i divertir sense excedir-se. Un model de moderació només violentat pel vestuari de Moira Rose.

Ghibli (13): alevins enamorats

Des de finals dels anys 90, Hayao Miyazaki anava anunciant que aviat deixaria de dirigir pel·lícules i cada estrena prometia ser la darrera. Si després incomplia els seus propòsits era perquè algun desafiament tècnic o temàtic el feia retornar a l’activitat. En el cas de «Ponyo al penya-segat» de 2008, la idea s’originà durant unes vacances prop del mar, però el veritable esquer fou la possibilitat de realitzar una pel·lícula d’animació de forma totalment manual, sense ajuda d’imatges generades per ordinador. D’aquí neix «Ponyo», potser la seva pel·lícula més candorosa i la més propera a un públic infantil.

S’afirma sovint que el seu argument es basa en «La sireneta» d’Andersen, tot i que la separen diferències notables, apart d’una ambientació completament japonesa. Sōsuke és un nen de cinc anys que viu en un poble de la costa amb la seva mare cuidadora en un geriàtric i el pare pescador. Un dia rescata del mar un ésser mig peix mig humà al que anomena Ponyo. Aviat desenvolupen una gran amistat i la filla de les aigües fa servir la seva màgia per convertir-se en una nena totalment humana. Aquesta transformació provoca un desgavell còsmic que amenaça la continuïtat del planeta. Només un compromís entre els dos infants n’assegurarà la supervivència.

Visualment, «Ponyo» és molt més senzilla que les anteriors obres de Miyazaki, amb una gamma de colors més bàsica i predomini de les tintes planes. Destaca sobre tot pels efectes aquàtics, molt abundants en un film que es desenvolupa totalment en aquest medi i a prop seu. El disseny dels personatges és més simple i lluminós; només unes masses negres de formes canviants introdueixen un breu moment d’amenaça. A nivell d’argument, però, es nota un marcat desequilibri entre una història generalment optimista i innocent i unes escenes  que suggereixen l’apocalipsi. Tant fora de mida com fer dependre l’avenir del planeta en el compromís amorós de dos infants de cinc anys.

Sense ser de lluny el millor Miyazaki, «Ponyo» és una petita delícia, que funciona molt millor quan es posa al nivell dels seus protagonistes infantils (o dels seus comparses ancians), que quan juga la carta impostada de les divinitats marines. Juntament amb «Totoro» és la millor introducció a l’univers Ghibli que poden tenir els nens de casa.  

EN 1.2: La corte de Carlos IV

Per necessitats del guió, més que per altra cosa, en Gabriel de Aracil deixa els seus amos gaditans i se’n va a provar fortuna a Madrid, on es posa a treballar de criat de l’actriu Pepita González, «la González». Gràcies a això tindrem l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’«El sí de las niñas» de Moratín, on Gabriel intenta rebentar infructuosament l’espectacle. Aquest ambient teatral permet a Galdós fer una estona de conya sobre les convencions de la dramatúrgia de l’època que a mi m’ha fet gràcia.

(…) le gustaban aquellas comedias en que había mucho jaleo de entradas y salidas, revista de tropas, niños hambrientos que piden la teta, decoración de «gran plaza con arco triunfal a la entrada», personajes muy barbudos, tales como irlandeses, moscovitas o escandinavos, y un estilo que permitiese decir a la dama, en cierta situación de apuro: «estatua viva soy de hielo…», o «rencor, finjamos…; encono no disimulemos…; cautela, favorecedme».

També he trobat interessant (perquè ja us dic que la trama de la novel·la no és gran cosa) l’opinió que té Galdós de la figura de Moratín, que tampoc és gaire elevada.

Moratín, en materia de principios literarios, tenía toda la ciencia de su época, que no era mucha; pero aun así, más le hubiera valido emplearla en componer mayor número de obras, que no en señalar con tanta insistencia las faltas de los demás. Murió en 1828, y en sus cartas y papeles no hay indicio de que conociera a Byron, a Goethe ni a Schiller, de modo que bajó al sepulcro creyendo que Goldoni era el primer poeta de su tiempo.

Més tard Gabriel passa a treballar a casa d’una comtessa a qui s’identifica amb el motiu «Amaranta». Pertany a un grup de nobles molt «campechanos», que de tant en tant confraternitza amb el poble i a qui agrada freqüentar la faràndula, els toros i els «tablaos». Ja es veu que les aficions dels Borbons venen de lluny. Gràcies a aquests contactes el nostre heroi té l’oportunitat de viure de primera mà els fets coneguts com «El proceso de El Escorial», en els quals el primogènit reial (el futur Ferran VII) conspirà contra els seus pares. El llibre deixa entendre que entre les classes populars el conspirador era molt més estimat que els reis o que el primer ministre Godoy, a qui deien de malnom «el choricero». També Napoleó semblava gaudir (encara) de bona premsa i tenia el país pendent que conquerís els veïns atlàntics amb l’esperança que després ens permetés annexionar-nos-en una part.

La trama d’intrigues amoroses i polítiques té com a centre una representació privada de l’obra «Otello»; però no l’original que es coneix universalment, sinó una adaptació espanyola de la pitjor qualitat.

(…) era una detestable traducción que don Teodoro Lacalle había hecho del «Otello» de Dulcis, arreglo muy desgraciado del drama de Shakespeare. A pesar de la inmensa escala descendente que aquella gran obra había recorrido, desde la eminente cumbre del poeta inglés hasta hasta la bajísima sima del traductor español, conservaba siempre los resortes dramáticos de su origen, y la impresión que ejercía sobre el público era siempre asombrosa.

A «La familia de Carlos IV» apareix per primer cop la costurera Inés, que serà l’objecte amorós en les futures aventures de Gabriel de Aracil. Apart del seny que li falta al seu enamorat i d’altres virtuts que es consideraven desitjables a l’època, es deixa entendre que la noia és filla secreta d’alguna dama de llinatge. Espero que aquest element fulletonesc no vagi més enllà per a benefici de tots.

Coses que m’han cridat l’atenció: que el femení de «histrión» sigui «histrionisa» i que una monja es digui «madre Circuncisión».

Matant tothom (excepte l’Eve)

Barcelona tenia poder

«Killing Eve» (HBO) era una sèrie que en la seva primera temporada escrivia la fabulosa Phoebe Waller-Bridge adaptant les novel·les d’espionatge de Luke Jennings. La «Killing Eve» de 2018 era intrigant i sexy, carregada d’humor negre i tocs excèntrics, i amb una relació central de fascinació i odi perfectament executada per Sandra Oh i Jodie Comer. Desapareguda Waller-Bridge, en imparable carrera ascendent, la segona temporada ja va mostrar símptomes de defalliment, però res no podia augurar el naufragi que representa la tercera, nominalment conduïda per Suzanne Heathcote.

En teoria, tots els elements que van aconseguir l’èxit de la sèrie romanen encara —els assassinats perversos, el vestuari extravagant, les localitzacions internacionals, les actrius principals—, però apareixen exposats a la babalà, sense cap ordre ni sentit. Crec que ha estat suficient arribar al segon episodi per desconnectar totalment de la trama i no recuperar-ne l’interès en cap moment posterior.

L’argument, complicat i absurd, sembla una mera  excusa per fer anar els personatges amunt i avall. Les morts, gratuïtes i freqüents, han perdut la malícia de l’inici i tan sols satisfan la quota letal que suposadament espera l’espectador. I amb aquesta manca de motivació, els actors naveguen perduts, en especial Jodie Comer, que ja no sap quin gest catatònic posar davant les accions arbitràries que l’obliguen a fer.

En aquesta temporada hi surt la gran actriu Harriet Walter, a la que obliguen a parlar amb un degradant accent que vol ser rus. També hi surt la Barcelona més modernista, fan assassinar a una «activista catalana» (perquè devem ser més perillosos a la ficció que a la realitat) i Jodie Comer pronuncia amb solvència un grapat de frases en el nostre idioma. No són motius suficients per aguantar aquest despropòsit. Avisats queden.

Sobren les paraules

Sospito que la història del cinema, com tantes històries, com el concepte mateix d’història, ha perdut gran part de la rellevància que havia tingut en el seu moment. Per a les noves generacions el present sembla ser-ho tot i el passat, convertit en nostàlgia personal, no va més enllà dels records de la infantesa; de manera que «Matrix» es pot considerar cinema antic i «E.T.» pura prehistòria. Quan jo era nen, les obres mestres del cinema mut encara es consideraven part integral de tota educació. Títols llegendaris com «El cuirassat Potemkin» constituïen la dieta bàsica de qualsevol cine-club i a la segona cadena de Televisión Española no era estrany trobar-hi (com vaig fer jo) «Intolerància» de Griffith o «Avarícia» de Von Stroheim.

En una societat com la nostra en la qual la comunicació audiovisual és omnipresent, es diria que l’aprenentatge de la sintaxi de les imatges hauria de ser un coneixement primordial, però dubto molt que entri en el temari actual de les escoles. Tot visionant la meravellosa «Sunrise» de Murnau, m’anava preguntant qui avui dia sent la necessitat de revisar aquests clàssics amb la mateixa urgència que pensem que mereixen «La Ilíada» o «El Quixot».

«Sunrise» de 1927 va ser la primera pel·lícula americana de F. W. Murnau, que a Alemanya havia dirigit èxits de crítica com «Nosferatu», «L’últim» o «Faust», el primer dels quals es considera una obra mestra de l’expressionisme. Pel seu debut a Hollywood va escollir adaptar «L’excursió a Tilsit», un relat curt de Hermann Sudermann, de trama força senzilla. Una dona de la ciutat que està de vacances vora d’un llac sedueix un camperol i el convenç perquè ofegui la muller i fugi amb ella. A l’últim moment l’home es tira enrere, però la seva dona no pot evitar quedar horroritzada. Només quan l’esposa desaparegui durant una tempesta, el marit s’adonarà de fins a quin punt se l’estima, i d’aquesta crisi sorgirà la reconciliació conjugal.

«Sunrise» va ser filmada a les acaballes del període mut (tot i que compta amb una banda sincronitzada formada per música i efectes sonors) i es considerada com l’expressió màxima d’aquest tipus de cinema basat exclusivament en la imatge. Murnau va fer servir les eines de l’expressionisme —estil habitualment associat a la fantasia i l’horror—, aplicades amb inusitada eficàcia a un melodrama tradicional. Les paraules van ser reduïdes a una mínima presència —uns rètols bellament cal·ligrafiats— davant d’unes imatges d’imaginativa eloqüència que aprofitaven tots els recursos del medi.

Malgrat la seva exquisidesa, «Sunrise» tenia una vocació popular i universal, començant per uns personatges (L’Home, L’Esposa, La Dona de la Ciutat) i unes localitzacions que rebien denominacions genèriques per fer-les properes a tota mena de públics. Va ser, a més, un film molt car, ja que la totalitat de la metròpolis que hi surt va ser creada en estudi i amb dimensions naturals (res de maquetes). Janet Gaynor, la protagonista, va guanyar el primer Oscar a la millor actriu, encara que en aquells temps el premi s’atorgava per tots els treballs realitzats durant l’any. També van ser premiats Charles Rosher i Karl Struss, autors de la magistral fotografia.

Em fa una mica de vergonya reconèixer que he trigat gairebé mig segle de la meva vida adulta per conèixer aquesta obra mestra indiscutible i bellíssima. Són 95 minuts d'or pur que ja no podré oblidar mai més.

Nous camins de la memòria

Amb fúria d’animal, la que anomenaven Pagesa, un dia entre setmana, cap al migdia, va bramular per darrer cop. Corria amb una ferida al cor. Tres llobes l’empaitaven mortes de fam: pobresa, desesperació i bogeria. Volia atrapar la furgoneta de policia que s’emportava els seus tres darrers fills. Per un moment, tot just començar la cursa, va abastar el vehicle, va esgarrapar la carcassa amb les ungles, li va clavar un parell de cops, però al capdavall allò era més ràpid i va fugir carrers endins, i ella es va quedar sola, esperant les queixalades de les tres llobes. L’udol va trencar tots els vidres. Una nota llarga, estripada, de por i de ràbia.

D’aquesta forma tan tremenda s’inicia la primera part de «Traça un perímetre» de Cesc Martínez (Llibres Anagrama, novembre 2019) i ens prepara per un relat que sembla que bascularà entre l’al·legoria i el mite. Però, no; aviat es converteix en la història de quatre amics d’institut —l’Olga, el Boris, el Coix i el narrador— a l’extraradi d’una ciutat innominada, dedicats a passar el temps amb les coses típiques de tots els adolescents: les drogues, el sexe, la música, l’exploració dels edificis abandonats i les festes populars. Al barri també hi un delinqüent de capçalera, que els atraca però mai no els clava la navalla. D’ell s’explica una llarga anècdota que desemboca en la seva desaparició.

La segona part, o millor dit el segon moviment —perquè aquesta és una novel·la articulada en quatre moviments i tres interludis, com a indicador d’una estructura ben premeditada—, ens presenta un dels adolescents d’abans, ara adult, que intenta fer una entrevista a una artista conceptual, que barreja les seves obres amb els actes criminals. En el tercer moviment, que torna a iniciar-se en forma de rondalla animalista, amb un conclave de bèsties a les faldes de l’Hindu Kush, se’ns descriuen els grans moviments migratoris de persones que viatgen d’Àsia a Europa a mercè de les xarxes de traficants.

Només a la darrera part, que té lloc en un futur proper i distòpic, es revelen les claus que lliguen totes les històries precedents, unes claus que tenen molt a veure amb els relats personals que construïm per habitar-hi, en rebel·lió davant d’una societat que pretén controlar-nos l’ànima. De forma encertada (o no), m’ha fet pensar en el «Farenheit 451» de Bradbury; no diré més.

     —La veritat, Francesca, no entenc per què m’expliques tot això.
    Es van aturar. El camí continuava endavant seguint les feixes. La llum agafava aire i cantava a poc a poc.
    —Et puc preguntar una cosa? —va dir ella—. Per què et vas fer cineasta?
     —Per explicar històries.
    —Ha! Tothom vol explicar històries! Ens devem tenir per poca cosa si no sabem ser sense explicar-nos. Els animals, els salvatges, no en tenen cap necessitat. Els que ballen al voltant d’una foguera, els que tan sols caminen no pensen pas a explicar-se. Això ho fan els que es queden, els que tornen, els que aixequen parets, els que fugen i es busquen a si mateixos o a un parent llunyà.

Es percep que darrera de «Traça un perímetre» hi ha molta deliberació i moltes capes de significat que segurament premiaran el lector atent (i sobre tot les segones lectures); però malgrat una escriptura funcional a la qual no sabria posar-li cap pega, tot el que explica en primera instància, la part factual del relat, només m’ha interessat moderadament. Potser no tinc prou paciència per anar entomant anècdotes quasi inconnexes, a l’espera d’un sentit final que no acaba d’arribar.

Aconsellada per a gent més cerebral que jo (que ja és dir).

Sitcoms (0): teoria i pràctica

Dels bons propòsits que ens vam fer al principi del confinament al saldo de resultats observable ara que això sembla que s’acaba, m’imagino que hi haurà hagut una distància considerable. No hi ha moment més ambiciós que aquell en que tot està per fer, just abans que la realitat s’ocupi de rebaixar-nos les expectatives i els grans projectes es dissolguin com terrossos de sucre sota la pluja. Així que idees excel·lents, com ordenar els armaris, millorar els coneixements d’anglès, seguir estrictament una taula d’exercicis de manteniment o llegir la Recherche de Proust, a l’hora de la veritat s’haurà traduït en un consum intemperat de productes deixalla, tant en forma de menjar insalubre com en el de televisió del mínim esforç. I, qui parla del mínim esforç televisiu, parla de «sitcoms».

Per etimologia les «sitcoms» consten bàsicament de dos ingredients: la comèdia i la situació. La comèdia, aquell tipus de relat que traspua humor i que ens pot provocar des d’un somriure discret fins a una riallada escandalosa, deu ser un dels gèneres més aptes per a tota mena de persones i ocasions. En condicions normals, ningú no rebutjarà una estona de comèdia, i fins i tot, així que pugui, en consumirà en dosis excessives sense efectes secundaris perniciosos. No dic jo que a l’ésser humà una ració de drama, una trepidació o una esgarrifança, no li siguin igualment beneficiosos; però la seva aplicació ha de ser més selectiva i amb una posologia ben controlada. En canvi la rialla sorgeix sempre lligada a una sensació d’alliberament cordial que ens predisposa favorablement a qui la provoca: no podrem covar sentiments d’odi a aquell que ens faci riure.

I si la comèdia és l’element que fa d’esquer, la situació és el marc que ens facilita la digestió. El marc d’una «sitcom» és inamovible i consta d’un nombre limitat de personatges presents a tots els episodis i d’un grapat d’espais físics on s’esdevé sempre l’acció, tot plegat per facilitar-ne la familiaritat. En un exemple ideal de «sitcom» el seu univers propi no canvia d’un capítol a l’altre: un cop exposades les peripècies d’un episodi, la seva conclusió suposa una implícita «tabula rasa», de manera que tot retorna a la situació inicial. Per això i perquè la relació entre els personatges és sempre la mateixa, el consum de «sitcoms» no requereix respectar cap ordre cronològic, i es poden visionar a l’atzar de la programació sense que la comprensió de l’espectador se’n vegi afectada. Per això mateix les relacions amoroses tenen tan poc futur a una «sitcom» i les morts (o desaparicions) dels protagonistes són una ocurrència rara.

El medi natural de la «sitcom» és la família, sigui aquesta tradicional (els Picapedra, els Cosby, els Simpson), sobrevinguda («La tribu dels Brady», «Modern Family»), considerada en un sentit ampli («The Golden Girls», «Will and Grace», «Un home a casa») o amb alguna característica «especial» («Alf», «Embruixada»). Alternativament, les comèdies de situació també es crien força bé en determinats ambients laborals: la televisió («La noia de la tele»), el bar («Cheers»), la política («Sí, ministre»), el taxi («Taxi») i tots els etcèteres que vulgueu.

La «sitcom» existeix gairebé des dels principis de la història de la televisió —«I love Lucy» dels anys 50 es considera una de les primeres—, i des de llavors, amb perenne popularitat, no ens ha abandonat mai. La seva fórmula que combina la màxima satisfacció amb un mínim esforç, tan temptadora com picar entre hores, n’assegura la supervivència i, encara que en els darrers temps han aparegut productes híbrids que s’escapaven lleugerament de la definició clàssica, no ens han faltat mai exemplars de «sitcom» pura (com en l’actualitat «Schitt’s Creek» o «Brooklyn Nine-Nine»). I si he fet aquest llarg preàmbul és perquè en els propers dies escriuré sobre algunes «sitcoms» que he anat veient amb més ordre del que requerien i sobre les que encara no havia dit res. Veurem que en surt.

A l'espai no es poden sentir les teves rialles

Es considera Donald Trump l'impulsor definitiu de la creació d'una nova arma independent dins de l'exèrcit americà dedicada a preparar-se per a la guerra a l'espai, una proposta que, us agradi o no, va quedar consolidada el passat 20 de desembre. Si creieu que aquesta idea té alguns matisos ridículs, no esteu sols, perquè Greg Daniels i Steve Carell van trobar-hi prou potencial per inventar-se una sèrie basada en aquest tema. Es diu "Space Force" (Netflix), s'acaben d'estrenar els deu capítols, i tothom coincideix que no ha anat bé.

I mira que el material tenia possibilitats i es nota que hi han posat pela llarga per reproduir tant les instal·lacions aeroespacials a Colorado, com a les bases lunars. A més Daniels i Carell, responsables entre altres de la sublim "The Office", no són precisament uns passerells; però aquesta comèdia sobre un general del nou cos (Carell) encarregat de fer desembarcar l'exèrcit a la Lluna no fa gota de gràcia. Part del problema és la indefinició genèrica de "Space Force" que, enlloc de conformar-se amb ser una "sitcom" laboral, intenta oferir també el costat humà dels personatges a través sobre tot de les relacions familiars. 

S'imposa un equilibri molt difícil entre un protagonista que ha de ser sovint ridícul, però a qui també hem d'acompanyar (i empatitzar!) en els seus avorrits enfrontaments amb la filla mig rebel. El problema amb l'esposa, que es passa tota la temporada confinada a la presó per motius que no s'expliquen, també clama al cel. De debò no podien haver-li donat més paper a una deessa de la petita pantalla com és Lisa Kudrow?

No ajuden la presència d'actors secundaris manllevats a altres sèries d'èxit com Jimmy O. Yang (Jian Yang a "Silicon Valley") o Ben Schwartz (Jean-Ralphio a "Parks and Recreation"). Només l'assessor científic interpretat per John Malkovich, un relatiu nouvingut en el medi, aporta un element extemporani que és el que resulta més divertit de tota la sèrie.

Com ja vam poder comprovar amb "The Good Fight", intentar fer comèdia a partir de les ocurrències de Donald Trump és una empresa destinada al fracàs: el president taronja sempre superarà per excés els seus imitadors. Pel que fa a "Space Force", eviteu-la de totes totes.

Ghibli (12): en el castell

El següent film de Miyazaki, després de l’èxit incontestable de «Chihiro», va ser «El castell ambulant» (2004), una obra que en principi no havia de dirigir ell. Va ser la seva primera adaptació d’un text no japonés, la novel·la juvenil «Howl’s Moving Castle» de la britànica Diana Wynne Jones, encara que amb molts canvis respecte l’original, especialment en totes les parts que es refereixen a la guerra.

La protagonista és Sophie, una jove barretaire, que esdevé vella per un encanteri que li practica una bruixa malvada. Refugiada en un castell mecànic, en companyia d’un nen descarat, un espantaocells saltador i un dimoni de foc, acabarà enamorant-se de l’amo del castell, un jove màgic de nom Howl que sembla patir la seva pròpia maledicció.

Prou sabem que els films de Ghibli no sempre es caracteritzen per la seva claredat expositiva, però «El castell ambulant» és particularment obscur en els seus girs de guió i sobretot en les motivacions i mancances del personatge de Howl, una figura problemàtica i difícil de situar com a objectiu amorós de la heroïna. Ni amb una generosa durada de quasi dues hores s’acaben d’entendre els mecanismes de la història, que s’accepten com un article de fe sobre les virtuts de l’autor. Hi ha a més una subtrama bèl·lica, introduïda per Miyazaki per predicar les seves idees pacifistes, que sembla pertànyer a una altra pel·lícula i que s’oblida totalment a les escenes de l’interior del castell.

Per descomptat, apart d’alguns trets característics del factòtum de Ghibli —dones amb empenta, màquines voladores, ancianes d’intencions ambigües—, «El castell ambulant» conté meravelloses solucions visuals, especialment en alguns fenòmens atmosfèrics, i un disseny del castell simplement espaterrant, amalgama de ferralla i elements arquitectònics, robot articulat amb infinits detalls mòbils. Però també mostra en alguns apartats un bigarrament enfarfegador que sembla encomanat per l’ambientació centro-europea, especialment en el disseny de l’arquitectura ciutadana, un pèl massa austro-hongaresa. De manera similar, Howl té una pinta entre «new romantic» i K-pop que fa que me’l prengui amb certa distància.

Ja la primera vegada que vaig veure «El castell ambulant» al cinema em va provocar una bona dormideta. Quinze anys més tard no me l’he pres gaire millor, per molt que Miyazaki la consideri entre les seves favorites.