Més que un troll (1 de 2)

Només la passió, l’esperança i la joia poden ser honestes. Res que m’hagi vist forçada a fer no ha dut joia ni a mi ni als meus.

Quan es visita Finlàndia, és difícil no percebre la presència ubiqua dels Mumin. Per descomptat, la silueta d’aquests trolls blancs i bonassos amb la morfologia d’un hipopòtam no m’era desconeguda; però ignorava el seu país d’origen i la seva extrema popularitat al nord d’Europa (Adrià, el meu nebot d’any i mig, en canvi, demostrà estar-ne molt més familiaritzat). Darrera d’aquests personatges hi ha la mà de Tove Jansson, una artista de llengua sueca nascuda a Hèlsinki el 1914, tot i que concebuda a París, com aclareix la seva interessant pàgina web.

El primer llibre sobre els Mumin, “Els Mumin i la gran inundació”, aparegué el 1945 i, apart de presentar els personatges de Muminmama i Mumintroll, no es considera gens representatiu de la sèrie i sol ser el darrer en ser traduït. Fou amb l’aventura següent, “Un cometa a Muminland” (1946), amb la qual Jansson aconseguí la popularitat, tot presentant la majoria de personatges que poblarien aquest món singular. En total foren vuit novel·les escrites i il·lustrades per l’artista fins que el 1970 decidí aturar la sèrie. Però també creà cinc contes il·lustrats immensament populars sobre aquests afables trolls i un llibre d’històries curtes (“Contes de la vall dels Mumin”, 1962).

Però encara hi ha més, perquè a petició d’un editor britànic, l’any 1954 començaren a publicar-se al desaparegut “Evening News” de Londres les tires còmiques dels Mumin. Jansson dibuixà 21 històries llargues per a la premsa entre 1954 i 1959, primer ella sola, després amb l’ajuda del seu germà Lars, qui prolongaria la sèrie fins el 1975. Tove havia aconseguit popularitat i prestigi (inclòs el Premi Andersen de literatura infantil el 1966) amb aquella colla fantàstica, però també li monopolitzava la vida i l’impedia explorar altres interessos, la condemna habitual pels creadors de grans personatges.

Sense que Jansson se’n desentengués del tot, els Mumin continuaren la seva gloriosa singladura amb una sèrie de dibuixos animats per a la televisió, un parc temàtic a Naantali, un museu a Tampere, l’inevitable “merchandising” de tasses i samarretes i fins i tot una òpera d’Ilkka Kuusisto (1974). De moment s’han resistit a la compra de drets per part de la Disney, gràcies siguin donades.

Sospito que, si aquests llibres no són més populars a les nostres contrades es deu a que provenen d’un país on es valora molt la natura, la llum i el silenci, cosa que difícilment es podria dir dels mediterranis. Malgrat que comptem amb traduccions a La Galera i Siruela (i a partir del 1967 a Noguer i després Alfaguara), confesso no haver llegit cap història dels Mumin. Però prometo fer-ho; intueixo que no serà un error.

Més que un troll (2 de 2)

Tove Jansson fou una dona polifacètica i admirable. Que fos filla d’una mare grafista i d’un pare escultor, segur que li va facilitar les coses per actuar, lluny de les convencions, sempre fidel a la seva consciència. Als 14 anys ja publicava il·lustracions a la premsa i poc després dibuixaria càustiques caricatures de Hitler.

Havia estudiat a l’Escola d’Arts Aplicades d’Estocolm, des d’on havia somiat saltar a l’Acadèmia de Belles Arts. Finalment tornà a Hèlsinki on mantingué una relació intermitent amb les institucions artístiques oficials. Mentre les seves companyes abandonaven els estudis, temptades pel matrimoni, Tove intentava fer-se valer enmig d’un món d’homes, convençuda que tenia dins seu les aptituds i que algun dia aconseguiria mostrar-les.

Poc a poc havia anat adquirint prestigi com a grafista i pintora. Llavors esclatà la guerra i començaren temps durs per a l’artista. La seva millor amiga Eva Konikoff, jueva d’origen rus, va haver de fugir a Estats Units. El seu germà Per Olov i el pintor Tapio Tapiovaara, del que s’havia enamorat, estaven lluitant al front. Jansson, que mai no escrigué la seva autobiografia, mantingué durant tota la seva vida un diari personal i una nombrosa correspondència. Enmig d’aquells anys bèl·lics reflexionava sobre els homes:

No tinc ni temps ni diners per casar-me amb un d’ells! No tinc temps per admirar-los i consolar-los. Els compadeixo, m’agraden, però no vull dedicar la meva vida a una representació que ja he vist com funciona. La guerra és cosa d’homes! Puc veure que succeirà amb el meu treball si em caso. I tampoc no ajuda que fins i tot jo pugui personificar aquests trets femenins: la compassió, l’admiració, la submissió, la renúncia a mi mateixa. Em convertiria en una mala pintora o en una mala esposa. I no vull donar a llum nens, només perquè siguin assassinats a una guerra futura!

Potser per l’absència dels homes, que es trobaven al front, fou aquest el moment en el qual la seva carrera arrencà de debò. L’any 1943 va fer la seva primera exposició i començà a guanyar diners que a l’artista li semblaren considerables. Poc després començaria a escriure la sèrie dels Mumin, que la catapultarien a la celebritat mundial, però que li sostraurien temps per dedicar-se a la pintura. Malgrat aquesta relació ambivalent amb la seva creació més popular, mai no va defugir les seves responsabilitats i responia personalment les cartes que li adreçaven fans de tot el món.

A mitjans dels anys 50 conegué l’artista gràfica Tuulikki Pietilä, que esdevindria la seva companya de per vida. Juntes compartiren una cabana a una illa minúscula del golf de Finlàndia, on treballaren llargues temporades. Però la pintora era també una gran viatgera que als 20 anys ja havia viatjat a París. A principis dels 70 acompanyada per Tuulikki emprengué una volta al món de vuit mesos, improvisada sobre la marxa.

Quan Jansson abandonà la sèrie dels Mumin l’any 1970, ho feu amb la intenció d’escriure llibres per a adults. Arribà a escriure quatre novel·les de les quals la primera “El llibre de l’estiu” està publicada en català per Angle (2004). Com ja indicava diumenge passat, va il·lustrar una edició d’Alícia, i anteriorment havia fet el mateix amb “El Hobbit” de Tolkien. I encara que el seu llegat que romandrà, almenys a nivell internacional, pertany a la literatura infantil, penso que la seva obra pictòrica té una gran categoria, tan filla del seu temps com indicadora d’una personalitat irreductible.

Tove Jansson morí als 86 anys el 27 de juny de 2001. Tuulikki moriria el 23 de febrer de 2009.

La família és una illa

Fa deu anys (com passa el temps!) ja li vaig dedicar un parell de tres apunts a la fascinant artista finesa Tove Jansson (1914 - 2001), creadora dels adorables Mumin, però també pintora, il·lustradora i escriptora. Si ara hi torno és per la lectura recent del seu «El llibre de l’estiu» (1972), reeditat per Angle Editorial (traducció de Montserrat Vallvé Viladoms) a partir d’una primera edició del 2004. Es tracta d’una obra inclassificable, com no podria ser d’una altra manera en el cas d’aquesta autora tan fora de normes: un recull de proses breus que es podrien identificar laxament amb un llibre de contes, tot i que amb un protagonisme compartit.

En efecte, «El llibre de l’estiu» narra els mesos estivals que passen en una illa remota del golf de Finlàndia la petita Sophia i la seva àvia (i el pare de la nena, que queda més en segon terme). La mare de Sophia fa poc que ha mort, però aquesta és una dada que roman com a subtext, sense que Jansson en tregui cap profit argumental. Aquí el que importa és el dia a dia de les protagonistes en contacte amb la canviant natura salvatge del lloc on habiten. No espereu una convencional àvia afectuosa amb una frase consoladora i una lliçó de vida sempre a flor de llavi: aquesta àvia pot ser arrauxada i misantròpica, sovint a punt d’amagar-se en un racó per fer una cigarreta sense que la destorbin. Però també és una aferrissada defensora de la intimitat familiar davant dels estranys: d’una forma molt esquerpa s’erigeix en la gran protectora que Sophia necessita. I és que, només confrontats per la mirada dels forasters, ens adonem que la nostra tranquil·la quotidianitat és per a tothom l’equivalent a la normalitat.

Tot d’una arribes aquí, on hi ha un grup de persones que sempre han viscut juntes i que es comporten amb la seguretat que dona ser l’amo, a prop els uns dels altres, en una terra que coneixen de sobres. I qualsevol cosa que amenaci la seva vida de cada dia els uneix encara més i els dona més seguretat. Una illa pot ser un lloc espantós per a algú que vingui de fora. Tot ja està fet, cadascú hi té el seu lloc, i la gent és tossuda, tranquil·la, autosuficient. En aquest entorn tot funciona segons uns rituals estrictes fets a còpia de repeticions, i, paral·lelament els habitants passen el temps d’una manera tan capritxosa i fortuïta, com si el món s’acabés a l’horitzó.

Ran d’aquesta declaració de solipsisme illenc, resulta inevitable pensar en la mateixa Jansson, qui passava llargues temporades en una senzilla cabana al Bàltic, en companyia de la seva estimada companya Tuulikki Pietilä. Per això tot el que s’hi descriu en aquestes pàgines prové de la pura observació del món natural (començant per la preciosa aquarel·la que il·lustra la coberta), una visió precisa, però gens condescendent i per descomptat gens convencional.

No puc deixar d’admirar aquest «Llibre de l’estiu», idíl·lic i tendre, però també humorístic i inquietant, una obra com cap altra que conec. Només he de lamentar que el món de l’aire lliure m’interessi moderadament i que, per això, la lectura no hagi fluït tan planerament com m’hauria agradat. 

Imatges d'Alícia: Tove Jansson

Així que trepitges Finlàndia, és inevitable topar-te amb l’obra de l’admirable Tove Jansson. Aviat li dedicaré un apunt com cal, però de moment us deixo aquestes il·lustracions que va fer als anys 60 per una enèsima versió d’Alícia. Em semblen inusuals, però excel·lents. L’escena de la cuina és còmicament estranya i amenaçant. La resta també presenta un nivell de qualitat infreqüent.

Viure en pau; plantar patates i somiar

Els Mumin —la família de trols bonifacis que havien de proporcionar fama eterna a Tove Jansson— van fer la seva primera aparició en forma de llibre l’any 1945 i no trigaren gaire a fer-se raonablement populars, especialment quan van aparèixer les dues aventures següents els anys 1946 i 1948. El 1947 una adaptació en format de tira còmica es va publicar al diari d’esquerres Ny Tid, però els seus lectors van considerar aquells personatges massa burgesos pel seu gust, de manera que no se’n mantingué la continuïtat.

Pocs anys més tard, un cop els primers llibres van ser traduïts amb èxit al Regne Unit, el cap d’Associated Newspapers es va posar en contacte amb Jansson per proposar-li crear una tira còmica directament en anglès i no necessàriament adreçada als infants, ja que hi veia a la sèrie moltes possibilitats satíriques. Així fou com el 20 de setembre de 1954 es va iniciar a l’Evening News de Londres l’aventura «Moomin and the Brigands», els drets de la qual aviat es van vendre a altres periòdics europeus (i especialment escandinaus). Era el principi d’una experiència editorial que es prolongaria al llarg de vint anys i setanta-tres aventures. Al principi Tove s’ocupava del guió i del dibuix, però a partir de 1957 va comptar amb la col·laboració del seu germà Lars, a qui l’any 1960 en va cedir l’autoria completa. 

Si bé les històries dels Mumin sempre segueixen una lògica pròpia i difícil de preveure (i totes comencen invariablement amb un primer pla del paner rodó de Mumin, cosa que sona totalment apropiada), les dues primeres —«Mumin i els bandolers» i «Mumin i la vida familiar»— semblen una mena d’improvisació prèvia, on se succeeixen els esdeveniments sense cap estructura narrativa. Per exemple, a «Els bandolers» Mumin es queixa perquè 15 hostes i família li han ocupat la casa i poc després li arriba una munió de parents pobres que també s’hi volen allotjar. Després d’intentar diversos mètodes, aconsegueix foragitar-los amb l’ajuda del nauseabund Stinky; però aquest nou hoste comença a menjar-se la casa i Mumin ha de buscar un nou habitatge. Li regala una rosa a un policia perquè l’ajudi a trobar casa i aquest el fica a la presó per haver tallat la flor. Mumin tancat a la cel·la s’exclama: «Quina amabilitat per part seva donar-me una nova casa!» Aquesta bonhomia desarmant del protagonista és la tònica que fa aquestes aventures tan entranyables.

Després d’haver conegut a la seva xicota, la senyoreta Snork, i de recuperar els seus pares llargament perduts, Mumin inicia les seves històries mínimament estructurades amb «Mumin a la Riviera», que ja prefigura l’etern conflicte en el que es troba immersa aquesta família de trols: la seva lluita per dur una vida plàcida i contemplativa, contínuament amenaçada per agents externs d’idees fixes. A la Riviera són les pretensions frívoles de l’alta societat, a «Les aventures hivernals d’en Mumin» és la dèria per practicar l’esport del senyor Dinàmic, a «La minyona de la Mare Mumin» és la veïna la que els força a contractar una noia de fer feines que els acaba amargant l’existència i a «En Mumin comença una nova vida» és un profeta visionari els que els abdueix amb ideals peregrins dels que aviat s’en penediran.

Tot aquest recull de peripècies sorprenents, imaginatives, benhumorades, semblen compartir un únic missatge que es resumiria en el lema «tranquil·litat i bons aliments». Per gaudir-les cal deixar els prejudicis a la porta i deixar-se dur per les lleis de la destarotada i simpàtica lògica «janssoniana», precursora per algunes dècades del molt idiosincràtic univers d’Hayao Miyazaki. Un plaer, per tant, per a grans i petits.

Coco Books de Barcelona té publicats en català i castellà dos volums amb les primeres vuit aventures. Com que les edicions són de 2014 i 2015 no sembla que el projecte hagi de tenir continuïtat. És una pena, però almenys serveixen com a tast introductori i, si enamoren (com hauria de ser el cas), caldrà acudir als originals.

Alegries pel cos

Es diria que Finlàndia, després del part portentós del compositor Jan Sibelius, no va produir cap altre artista de categoria universal fins arribar a la modernitat del dissenyador i arquitecte Alvar Aalto. I encara podríem intercalar Tove Jansson, la il·lustradora que va crear els Moomins. Potser li sonarà blasfem a algú incloure en aquest panteó la figura de Touko Laaksonen (conegut universalment com «Tom of Finland»), el dibuixant i dissenyador especialitzat en obres de caràcter homoeròtic; però sembla que al seu país, després d’una etapa de desconeixement, comencen a estar-ne força orgullosos. No us estranyi doncs que aquest 2017 s’hagi estrenat un biopic sobre la seva figura, dirigit per Dome Karukosky, i amb gran èxit per cert al seu país de producció.

«Tom of Finland» explica, amb alguns salts en el temps i poca intenció didàctica, la vida de Laaksonen des de la seva participació en la guerra de 1940 contra els russos, fins al seu triomf durant els anys 70 i 80 com un dels artistes d’iconografia gai més populars del món. És un film correcte, amb una bona direcció artística (decorats, vestuari, fotografia, banda sonora) i una interpretació adequada de Pekka Strang, que dóna molt bé el tipus desairat de l’original i envelleix de forma molt plausible (bravo pels maquilladors!). Desafortunadament li manca força dramàtica, tot i que documenti prou bé la persecució que patien els homosexuals a Finlàndia durant la post-guerra i demostrin que fins i tots els països nòrdics no sempre van ser tant lliures i feliços.

Potser el problema principal és que la biografia de Touko Laaksonen no és gaire interessant en la seva peripècia i que el que és realment rellevant és la repercussió de la seva obra. Els seus dibuixos d’homes d’una masculinitat exagerada —policies, vaquers, «moteros», mariners— gaudint desacomplexadament dels seus cossos, va fer més per l’assumpció d’un desig fins llavors prohibit (i humiliat) que moltes hores de militància polititzada. Això el film ho mostra, igual que la responsabilitat indirecta que se li va imputar en la propagació de la sida, però són qüestions que s’adapten més a un documental que a un drama.

Apart de mancat de grapa, «Tom of Finland» no és gota procaç. No fa trempar, vaja (la norma de qualitat per la qual es guiava Laaksonen). El més picant que conté és la pròpia obra de l’artista. Suposo que el director apuntava a un espectacle per a tots els públics. A Helsinki.