Precious in Wonderland

A tots ens agraden les històries de superació personal, i als americans —tant obsessionats ells en fer l’individu responsable de les seves desgràcies—, encara més. Però a qui més agraden aquest tipus d’epopeies, sobretot si impliquen un personatge amb aspectes “problemàtics”, és als senyors que atorguen els Oscar. En edicions anteriors ja vessaren una llagrimeta amb premi, dedicada a autistes, alcohòlics, tetraplègics, genis paranoics o vaquers homosexuals. Aquesta temporada el sector “interès humà” el cobreix la pel·lícula “Precious” de Lee Daniels que, després d’haver estat beneïda a Sundance, ara aspira a 6 premis de l’Acadèmia.

No es pot negar que el seu punt de partida és el “nec plus ultra” de les situacions desgraciades. Si ser dona, negra, adolescent i extremadament obesa no es pot dir que sigui un paper gaire galdós, afegim-hi els abusos sexuals des de petita, un pare incestuós que li ha fet dues criatures i una mare que l’explota i la maltracta físicament. Amb aquests antecedents no és d’estranyar que sigui un fracàs escolar, una ment cauteritzada emocionalment, incapaç de comunicar-se. Però els guionistes, o la novel·la en la qual es basen, encara s’hi rabegen amb dos detalls d’una crueltat extrema: la primera filla de la noia té la síndrome de Down i el seu pare li ha contagiat el virus de la sida. Que Precious hagi perdut qualsevol autoestima és un corol·lari que no necessita demostracions.

Lee Daniels filma el conte amb un atractiu superior als telefilms d’havent dinat, fins i tot amb un estil entretallat mig realista, mig fantasiós que queda molt bé en pantalla. Les interpretacions són, en general, de bones a boníssimes. És inevitable enamorar-se de la Precious de Gabourey 'Gabby' Sidibe (en un paper que, sembla ser, no té res a veure amb les seves circumstàncies personals), però cal dir que la mala bèstia de la seva mare, que interpreta Mo’nique, es mereix tots els Oscar del món.

La pel·lícula ha estat produïda per Oprah Winfrey (la mega Ana Rosa Quintana americana). Hi intervenen tant un Lenny Kravitz, tope sexy i tope innecessari, com una Mariah Carey, desmaquillada i inesperadament convincent. Tota aquesta colla de maquinadors ajuden a que ens empassem la píndola.

La intervenció dels serveis socials representarà l’espurna que redimirà la protagonista d’aquest calvari. Els serveis socials americans, almenys abans de l’aparició d’Obama, no eren dignes de menció. El final és convenientment optimista, però en una segona lectura costa d’acceptar que tot sigui tan linealment ascendent. Em quedo amb la mare de Precious, amb tot el seu embrutiment. Estic segur que existeix gent que funciona així. I me’n sento responsable.

Imatges d’Alícia: Brinsley Lefanu

De l’il·lustrador d’avui, poca Alícia n’he trobat, però per contra li he descobert unes connexions familiars d’allò més interessants, perquè George Brinsley Lefanu (1855-1935) era el fill petit de Joseph Thomas Sheridan Le Fanu (1814-1873). Aquest escriptor irlandès, d’origen hugonot, més conegut com a Sheridan Le Fanu, és un dels inventors del conte de fantasmes modern, un gènere en el que els escriptors de llengua anglesa sempre han excel·lit. Tot i haver estudiat dret, es va dedicar tota la vida al periodisme i moltes de les seves novel·les aparegueren en forma de fulletó.

Cultivà tota mena de gèneres, però és recordat sobretot per les seves històries de misteri i horror. Tendia a retreballar els seus arguments per desenvolupar-los perfeccionats en textos posteriors. Les seves trames, que no abusen mai dels elements sobrenaturals, es basen més en la creació d’una atmosfera que en els cops d’efecte. Els seus contes continuen sent molt apreciats entre els aficionats al gènere. El més conegut de tots és “Carmilla”, la primera vampira literària de la que es té notícia. De segur que Bram Stoker s’inspirà en ella per escriure el seu “Dràcula” i cineastes tan diversos com Roy Ward Baker, Roger Vadim, Carl Theodor Dreyer o Harry Kümel n’han filmat adaptacions. Dels dos dibuixos que m’han arribat del fill del mestre, poca cosa puc dir. Revelen influències de l’art nouveau i el disseny de la casa de la Llebre de Març mereixeria figurar a les Cares del Món de can Tibau.

PS: Suposo que la culpa de tot la deu tenir la imminent estrena de l’Alícia de Tim Burton; però el fet és que han aparegut força novetats editorials entorn de Lewis Carroll. Independentment que en parli d’alguna d’elles en el futur, de moment anunciaré que Quaderns Crema acaba de reeditar la traducció d’Amadeu Viana, llargament descatalogada, d’A través de l’espill, de manera que aquest flanc el tornem a tenir cobert. I ben content que estic.

Manelic 0.0

No, aquest apunt no és com el d’en Ferriol, no va de conya; és seriós i, al mateix temps, molt feliç.

Però abans caldrà fer una presentació antropològica de la meva família, si no, no causarà l’efecte desitjat. Som quatre germans, dos nois i dues noies; el que aquí escriu és l’hereu, els altres venen darrera, però no gaire lluny. Tot i que tres dels germans estem temporalment aparellats (sense intervenció d’església o estat, crec) i tenim edat per ser pràcticament avis, a la família no hi havia hagut fins ara cap tipus de descendència.

Va ser, per tant, una sorpresa descomunal que la nostra germana petita, ben depassada la quarantena, ens anunciés l’agost passat que estava de cinc mesos. Precisament ella, l’única que no té ningú més a qui carregar la responsabilitat. Un cop passat el primer moment d’estupefacció, assumírem el paper de comparses solidaris en l’embaràs.

Com que la meva germana és teatrera (vull dir que el teatre és la seva professió), mentre es decidia pel nom real, li va adjudicar un nom provisional i adient, com ara Manelic. Així, a efectes pràctics, és com hem conegut el nasciturus durant aquests mesos. La veritat és que el nom m’agradava cada dia més. No trobeu que és simpàtic encara que no mati cap llop? L’elecció del nom d’un infant és una qüestió complicada que mereixeria una sèrie sencera de posts. D’entre les moltes bestieses que es digueren mentrestant, em quedo amb “Ganesha Manelic”.

Per fi, després de sortir considerablement de comptes, el nen nasqué abans d’ahir, ajudat per una cesària, més traumàtica per la mare que no pas pel fill. Sembla que el nebot es dirà finalment Adrià. Ha nascut amb uns acabats perfectes i, a diferència de tots els lletjos nadons del món, aquest és molt bufó. Té una certa retirada a Matt Damon. Però en guapo.

Els tiets, en estat de xoc, es declaren plenament feliços.

Palíndroms matemàtics

Marcus du Sautoy (quin nom tan portentós, per cert), ja em va encantar amb “La música de los números primos”, un assaig divulgatiu sobre un tema tan àrid com és la distribució dels números primers, però que es podia llegir també com una apassionant novel·la d’aventures protagonitzada per matemàtics.

Els matemàtics no tenim gaire bona premsa, ja ho sé; ningú no ens convida als programes d’escombraries televisives, ni som presència habitual als vídeos del YouTube. Però jo insisteixo, perquè, com diu Marcus de Sautoy, el verí pot atacar-te quan menys t’ho esperes.

En aquest llibre que es titula “Simetria” (Acantilado, 2009) el du Sautoy s’empenya en parlar-nos d’aquests moviments de gir, translació o rotació, que ho deixen tot igual i que anomenem simetries. El propòsit “seriós” del llibre és el de transportar-nos des de la idea, relativament simple, de la simetria fins a la investigació de l'atles dels grups finits. Es tracta d’una tasca condemnada al fracàs: els experts ho trobaran excessivament simple i els profans no ho acabaran d’entendre.

Afortunadament, el llibre circula també en altres direccions. Plantejat com el dietari d’un any en la vida de l’autor, precisament l’any en que en fa 40 i queda, per tant, exclòs per rebre la medalla Fields (l’equivalent al Nobel pels matemàtics), el to autobiogràfic ens permet contemplar el dia a dia d’un matemàtic professional, amb les seves febleses i els seus dubtes; també amb la seva mesquinesa i la seva competitivitat. No diré que sigui un espectacle trepidant, però és molt més interessant del que caldria esperar: el dels matemàtics és un gremi que atrau personatges d’allò més excèntric (i, per modèstia, evitaré posar-me com a exemple). Des del que se sap de memòria tots els itineraris ferroviaris d’Anglaterra i s’ha proposat recórrer-los un a un, fins el que és capaç de recitar centenars de xifres del desenvolupament del número pi. Sabeu que hi ha matemàtics que troben la seva inspiració sota la influència d’un porro? Sabíeu que hi ha (almenys un) assaig matemàtic, on cada capítol ve precedit d’una dosi de pornografia, per descarregar tensions i deixar el cap clar?

Però en el llibre de Du Sautoy encara hi ha més. Per citar dos exemples distants, també hi treuen el nas Borges i Darwin (la simetria és un tret que afavoreix l’evolució i pel qual ens sentim irresistiblement atrets). No us perdeu tampoc la recerca dels 17 grups de simetria que es poden trobar a les tessel·les de l’Alhambra de Granada, un episodi digne d’Indiana Jones. I les vides dels matemàtics que hi apareixen són d’un sucós, digne de Dickens. Em quedo amb el pobre romàntic de mort prematura que fou Niels Abel, amb el revolucionari Evariste Gallois (també fiambre jove) i amb el boig Sophus Lie, que no va dubtar en quedar-se en pilotes quan, tot anant d’excursió, va començar a ploure. No és estrany que el detinguessin durant la guerra franco-prussiana sota la sospita d’espionatge. Sabíeu, ja per acabar, que una estada a la presó afavoreix en gran mesura la creativitat matemàtica?

Apa, feu-vos un favor i llegiu una mica de divulgació científica, que tant de Combray, a la llarga, no pot ser bo. Penseu, almenys, que fins i tot les magdalenes tendeixen a la simetria.

Alícia a Mallorca, Carroll a Brooklyn

És de tothom conegut que en Jesús Tibau organitza jocs literaris cada mes. El mes de novembre de l’any passat la fortuna, mitjançant sorteig, m’assenyalà amb el seu benvingut dit. El premi, consistent en un lot de llibres, em va anar arribant en diversos terminis durant els dies previs al Nadal. Quina fou la meva sorpresa en obrir un paquet i descobrir el llibre que apareix a dalt. Per uns instants, vaig pensar que es tractava d’una picada d’ullet d’en Tibau, però això era pràcticament impossible, perquè la composició del premi havia estat anunciada just quan jo iniciava la meva “Ofensiva Carroll”. Deixem-ho doncs com una feliç coincidència més de les moltes que m’està regalant Alícia.

El llibre en qüestió és el recull de contes “Camp de mèrleres” de la mallorquina Francesca M. Pujol Figuera, editat per l’Institut d’Estudis Baleàrics l’any 2009. La presència en la composició de la portada de l’Alícia de Tenniel no és del tot fortuïta, ja que el primer relat del llibre es titula precisament “Alícia”. El conte narra la relació virtual que estableix el propietari d’una botiga de cartells i fotografies per a cinèfils i una blocaire de nick “Alícia”.

“El dia que, navegant per l’univers blocaire, descobrí n’Alícia estava escoltant un tango. Li fascinà la seva pàgina plena de dibuixos d’Alícia en el País de les Meravelles. Començà a llegir interessat i s’adonà que ella havia modificat les dates i en lloc de seguir l’ordre cronològic que tots els blocs seguien, escrivia dates arbitràries: una vegada, sis anys abans, un cafè amb llet més tard, a l’estiu, catorze anys després… El darrer escrit que tenia es titulava “L’ull existeix en estat salvatge”. Havia posat el temps “sempre” i ho havia il·lustrat amb el dibuix de n’Alícia mirant pel pany d’una porta. En l’escrit parlava de com l’ull veu sol el que vol veure”.

No voldria semblar paranoic, però és que aquest bloc ple d’imatges d’Alícia em resulta tan familiar…

Però potser sí que l’ull veu sol el que vol veure, com es demostrarà a continuació. Ja sabeu que m’agraden molt els mapes del metro, per això la cortina de la dutxa de casa reprodueix la xarxa del subway novaiorquès. Quantes vegades al llarg dels anys, mentre sec pacientment a la tassa del vàter, hauré deixat vagar la mirada sobre l’entortolligament de línies de la part sud de la ciutat. Però no fou fins fa poc que vaig adonar-me de l’existència dels Carroll Gardens i de Carroll Street just a fregar de nas.

M’afanyaré a aclarir que el nom d’aquest barri de l’oest de Brooklyn, a tocar dels mítics Brooklyn Heights, no té res a veure amb el pare d’Alícia, sinó que es va batejar així en record de Charles Carroll, un veterà de la revolució americana que fou l’únic signant de religió catòlica de la Declaració d’Independència. Tot i que d’origen obrer, la seva proximitat al districte financer de Manhattan ha potenciat en els darrers anys els seus atractius i ha esdevingut un indret ben envejable per a viure-hi. En prenc nota, per si un dia hi emigrem.

Improbable

Els seguidors de Paul Auster em temo que, en el record, ja comencem a confondre les seves novel·les: amb el seu actual ritme d’un llibre per temporada, és inevitable repetir-se. Potser per això no vaig córrer a llegir en anglès la seva darrera novel·la, "Invisible", i vaig esperar que es publiqués la seva traducció (Edicions 62 o Anagrama, 2009), per veure què se’n deia. Malauradament el veredicte no és unànime, hi ha qui diu que es repeteix més que l’all, hi ha qui hi ha trobat un "nou" Paul Auster i fins i tot hi ha qui afirma que és el seu millor llibre. No em va quedar altre remei que llegir-lo.

La part inicial, narrada en primera persona, explica com el jove estudiant Adam Walker coneix l’any 1967 una parella d’europeus, un professor de ciències polítiques i la seva amant, com el professor decideix fer de mecenes d’una revista literària que dirigirà Walker i com aquest manté una breu relació sexual amb la dona. Auster escriu amb una prosa funcional que conté els detalls justos, que presenta sempre algun gir interessant i es llegeix ràpid (a mi em fa pensar en habitacions pintades de blanc i prestatgeries d’IKEA). Aquesta facilitat en solcar els seus textos emmascara els seus freqüents defectes de versemblança i la seva tendència al clixé.

Aquest Adam Walker, nascut el mateix any que Auster, aspirant a poeta i aficionat a la poesia francesa, igual que el novel·lista, és un vell tòpic de la novel·la postmoderna: el de l’autor com a personatge. Hom es podria sentir temptat de trobar-hi altres components biogràfics, si no fos perquè la trama emprèn una direcció palesament absurda. La parella d’adults cosmopolita, temptadora, diabòlica (francesa!) que sedueix un cor tendre, és tot un gènere en si mateix; però oferir diners a un desconegut perquè creï una revista de poesia al seu gust només podria passar a una novel·la d’Auster.

La primera part acaba amb un fet de sang que, segons el narrador, tindrà conseqüències a tota la resta de la seva vida. Així serà, però jo no ho he sabut veure. La seva gran culpa consisteix en haver demorat uns dies, per por, la denúncia del culpable d’un crim; no sé si això és justificació suficient perquè es mencioni Dostoievski a la contracoberta.

La segona part comença de forma desconcertant: han passat 40 anys i ara el narrador és Jim, un escriptor amic dels temps d’estudiant de Walker, el qual ens explica que tot el que hem llegit fins ara li ho ha enviat el propi Walker, perquè en doni el parer. El mecanisme per introduir aquest gir és més aviat rebuscat: els amics no s’han vist des de la universitat, Walker va abandonar la literatura poc després del 67 i ara és un malalt terminal... Però aquí el que importa és introduir-hi el factor metaliterari per qüestionar la veracitat del que es narra.

Walker té problemes per redactar la continuació de la seva obra, donat el seu caràcter més íntim. Jim li aconsella que, per distanciar-se, eviti escriure-la en primera persona. Així, la segona part del llibre de Walker, està escrit en segona persona. És potser el moment més interessant del llibre (i també el menys austerià), perquè en la descripció de la relació d’Adam amb la seva germana es defuig l’habitual esquematisme relacional marca de l’autor.

La tercera part s’esdevé a Paris i està narrada en tercera persona per Jim a partir de les notes deixades per Walker. La trama, que no acaba mai d’arrencar del tot, es va diluint en un seguit d’anticlímaxs. Queda encara una quarta part, que actua com a epíleg, i es basa en el diari personal d’un altre dels personatges (en el món d’Auster tot déu escriu). És en aquest moment quan es posa en dubte la veracitat de part o de tot el que antecedeix. Que la fiabilitat de la ficció és una cosa molt relativa, és un missatge que ja sabíem i que ens arriba fatigat. Que la conclusió del llibre sembli una paròdia d"El Cor de les Tenebres" resulta forassenyat. Que el darrer paràgraf sigui tan suggeridor com estrany no arriba a salvar el llibre in extremis.

La virtualitat esquitxa

Diran que la xarxa amaga, sota una aparença de comunicació “urbi et orbe”, un mon asocial que conté en el fons tot el solipsisme i la uniformitat globalitzadora típics dels inicis del segle XXI. Curiosament, la setmana que ahir va acabar, una setmana en la qual també es celebrà l’anual trobada de blocaires a Granollers, fou per a mi un seguit d’experiències “desvirtualitzadores”, d’aquelles que desmenteixen la llegenda urbana que a internet només hi trobarem impostura i instints depredadors. Suposo que només cal anar amb el text i el cor a la mà.

El dimarts vaig quedar per prendre cafè amb L’Eulàlia Mesalles de Riells Bulevard. La cita va estar a punt d’esgarriar-se per una circumstància tan burra com curiosa. Quan ets assidu lector d’algú, creus conèixer-lo tant bé, que no penses que sigui necessari portar un signe identificatiu per facilitar l’encontre (i més encara quan l’Eulàlia mostra el seu rostre veritable al seu avatar i, a més, som “amics” de Facebook i tenim accés a les fotos dels nostres respectius perfils). Però un cop arribat al cafè, em va costar déu i ajuda reconèixer-la, perquè hi havia una pila de gent i em feia tall abordar qualsevol dona sola per preguntar-li si era l’Eulàlia que tant bé se suposava que coneixia.

Un cop produïda l'anagnòrisi, passàrem una horeta molt agradable entorn dels nostres cafès, coneixent-nos una mica millor en qüestions que som reticents a fer públiques, i parlant sobretot del bloc i qui el vetlla.

El dissabte sopàrem amb Ferran (un que passava) i el seu còmplice de vida, en un restaurant de Gràcia, on serveixen carn de cangur (no l’hem tastada mai; sospito que ha de repetir). Josep i Ferran fa anys que es coneixen com a col·legues professionals, encara que no han coincidit mai en un mateix lloc de treball. Sospito, per tant, que la trobada va estar catalitzada per la condició de blocaires que tenim Ferran i jo. La veritat és que vam parlar poc de catosfera; el més pertinent pel tema que m’ocupa foren els comentaris sobre les respectives addiccions a Farmville com a formes de fer trontollar l’estabilitat conjugal.

Finalment, diumenge vaig retrobar-me amb Víctor García Tur. No és que sigui un desvirtualitzat recent, de fet el conec des que vaig parlar del seu excel·lent “Twistanschauung” el juny de l’any passat. Aquests darrers dies, i fins el proper dijous 4 de febrer, dia en que presentarà els resultats del seu experiment en públic (el que abans en dèiem “performance”), es troba tancat a la galeria anomenada “Espai Barra de Ferro”, fent vida, prenent nespressos, rebent a les visites i dormint “in situ”.

En Víctor està creant un text (narratiu?) a partir de la seva experiència en aquest estat de confinament, a partir de les respostes a les preguntes que es troben dins de les galetes de la sort que ell mateix va repartir el dia de la inauguració, a partir de les escasses “visites”, i potser també a partir dels “manguis” que pretenen birlar-li el netbook, així que es distreu.

L'excusa per la cita d’ahir fou un encontre d’escriptors expòsits, a la qual em va embolicar fa mesos en Víctor, i que, encara que ell s’impliqui menys que ningú, m’omple de satisfaccions i complicitats amb gent que presenta neurones i tendons, com ho haurien de ser tots els éssers que poblen la xarxa.