Improbable

Els seguidors de Paul Auster em temo que, en el record, ja comencem a confondre les seves novel·les: amb el seu actual ritme d’un llibre per temporada, és inevitable repetir-se. Potser per això no vaig córrer a llegir en anglès la seva darrera novel·la, "Invisible", i vaig esperar que es publiqués la seva traducció (Edicions 62 o Anagrama, 2009), per veure què se’n deia. Malauradament el veredicte no és unànime, hi ha qui diu que es repeteix més que l’all, hi ha qui hi ha trobat un "nou" Paul Auster i fins i tot hi ha qui afirma que és el seu millor llibre. No em va quedar altre remei que llegir-lo.

La part inicial, narrada en primera persona, explica com el jove estudiant Adam Walker coneix l’any 1967 una parella d’europeus, un professor de ciències polítiques i la seva amant, com el professor decideix fer de mecenes d’una revista literària que dirigirà Walker i com aquest manté una breu relació sexual amb la dona. Auster escriu amb una prosa funcional que conté els detalls justos, que presenta sempre algun gir interessant i es llegeix ràpid (a mi em fa pensar en habitacions pintades de blanc i prestatgeries d’IKEA). Aquesta facilitat en solcar els seus textos emmascara els seus freqüents defectes de versemblança i la seva tendència al clixé.

Aquest Adam Walker, nascut el mateix any que Auster, aspirant a poeta i aficionat a la poesia francesa, igual que el novel·lista, és un vell tòpic de la novel·la postmoderna: el de l’autor com a personatge. Hom es podria sentir temptat de trobar-hi altres components biogràfics, si no fos perquè la trama emprèn una direcció palesament absurda. La parella d’adults cosmopolita, temptadora, diabòlica (francesa!) que sedueix un cor tendre, és tot un gènere en si mateix; però oferir diners a un desconegut perquè creï una revista de poesia al seu gust només podria passar a una novel·la d’Auster.

La primera part acaba amb un fet de sang que, segons el narrador, tindrà conseqüències a tota la resta de la seva vida. Així serà, però jo no ho he sabut veure. La seva gran culpa consisteix en haver demorat uns dies, per por, la denúncia del culpable d’un crim; no sé si això és justificació suficient perquè es mencioni Dostoievski a la contracoberta.

La segona part comença de forma desconcertant: han passat 40 anys i ara el narrador és Jim, un escriptor amic dels temps d’estudiant de Walker, el qual ens explica que tot el que hem llegit fins ara li ho ha enviat el propi Walker, perquè en doni el parer. El mecanisme per introduir aquest gir és més aviat rebuscat: els amics no s’han vist des de la universitat, Walker va abandonar la literatura poc després del 67 i ara és un malalt terminal... Però aquí el que importa és introduir-hi el factor metaliterari per qüestionar la veracitat del que es narra.

Walker té problemes per redactar la continuació de la seva obra, donat el seu caràcter més íntim. Jim li aconsella que, per distanciar-se, eviti escriure-la en primera persona. Així, la segona part del llibre de Walker, està escrit en segona persona. És potser el moment més interessant del llibre (i també el menys austerià), perquè en la descripció de la relació d’Adam amb la seva germana es defuig l’habitual esquematisme relacional marca de l’autor.

La tercera part s’esdevé a Paris i està narrada en tercera persona per Jim a partir de les notes deixades per Walker. La trama, que no acaba mai d’arrencar del tot, es va diluint en un seguit d’anticlímaxs. Queda encara una quarta part, que actua com a epíleg, i es basa en el diari personal d’un altre dels personatges (en el món d’Auster tot déu escriu). És en aquest moment quan es posa en dubte la veracitat de part o de tot el que antecedeix. Que la fiabilitat de la ficció és una cosa molt relativa, és un missatge que ja sabíem i que ens arriba fatigat. Que la conclusió del llibre sembli una paròdia d"El Cor de les Tenebres" resulta forassenyat. Que el darrer paràgraf sigui tan suggeridor com estrany no arriba a salvar el llibre in extremis.