dimarts, 2 de febrer de 2010

Improbable


Els seguidors de Paul Auster em temo que, en el record, ja comencem a confondre les seves novel·les: amb el seu actual ritme d’un llibre per temporada, és inevitable repetir-se. Potser per això no vaig córrer a llegir en anglès la seva darrera novel·la, "Invisible", i vaig esperar que es publiqués la seva traducció (Edicions 62 o Anagrama, 2009), per veure què se’n deia. Malauradament el veredicte no és unànime, hi ha qui diu que es repeteix més que l’all, hi ha qui hi ha trobat un "nou" Paul Auster i fins i tot hi ha qui afirma que és el seu millor llibre. No em va quedar altre remei que llegir-lo.

La part inicial, narrada en primera persona, explica com el jove estudiant Adam Walker coneix l’any 1967 una parella d’europeus, un professor de ciències polítiques i la seva amant, com el professor decideix fer de mecenes d’una revista literària que dirigirà Walker i com aquest manté una breu relació sexual amb la dona. Auster escriu amb una prosa funcional que conté els detalls justos, que presenta sempre algun gir interessant i es llegeix ràpid (a mi em fa pensar en habitacions pintades de blanc i prestatgeries d’IKEA). Aquesta facilitat en solcar els seus textos emmascara els seus freqüents defectes de versemblança i la seva tendència al clixé.

Aquest Adam Walker, nascut el mateix any que Auster, aspirant a poeta i aficionat a la poesia francesa, igual que el novel·lista, és un vell tòpic de la novel·la postmoderna: el de l’autor com a personatge. Hom es podria sentir temptat de trobar-hi altres components biogràfics, si no fos perquè la trama emprèn una direcció palesament absurda. La parella d’adults cosmopolita, temptadora, diabòlica (francesa!) que sedueix un cor tendre, és tot un gènere en si mateix; però oferir diners a un desconegut perquè creï una revista de poesia al seu gust només podria passar a una novel·la d’Auster.

La primera part acaba amb un fet de sang que, segons el narrador, tindrà conseqüències a tota la resta de la seva vida. Així serà, però jo no ho he sabut veure. La seva gran culpa consisteix en haver demorat uns dies, per por, la denúncia del culpable d’un crim; no sé si això és justificació suficient perquè es mencioni Dostoievski a la contracoberta.

La segona part comença de forma desconcertant: han passat 40 anys i ara el narrador és Jim, un escriptor amic dels temps d’estudiant de Walker, el qual ens explica que tot el que hem llegit fins ara li ho ha enviat el propi Walker, perquè en doni el parer. El mecanisme per introduir aquest gir és més aviat rebuscat: els amics no s’han vist des de la universitat, Walker va abandonar la literatura poc després del 67 i ara és un malalt terminal... Però aquí el que importa és introduir-hi el factor metaliterari per qüestionar la veracitat del que es narra.

Walker té problemes per redactar la continuació de la seva obra, donat el seu caràcter més íntim. Jim li aconsella que, per distanciar-se, eviti escriure-la en primera persona. Així, la segona part del llibre de Walker, està escrit en segona persona. És potser el moment més interessant del llibre (i també el menys austerià), perquè en la descripció de la relació d’Adam amb la seva germana es defuig l’habitual esquematisme relacional marca de l’autor.

La tercera part s’esdevé a Paris i està narrada en tercera persona per Jim a partir de les notes deixades per Walker. La trama, que no acaba mai d’arrencar del tot, es va diluint en un seguit d’anticlímaxs. Queda encara una quarta part, que actua com a epíleg, i es basa en el diari personal d’un altre dels personatges (en el món d’Auster tot déu escriu). És en aquest moment quan es posa en dubte la veracitat de part o de tot el que antecedeix. Que la fiabilitat de la ficció és una cosa molt relativa, és un missatge que ja sabíem i que ens arriba fatigat. Que la conclusió del llibre sembli una paròdia d"El Cor de les Tenebres" resulta forassenyat. Que el darrer paràgraf sigui tan suggeridor com estrany no arriba a salvar el llibre in extremis.

23 comentaris:

  1. Mai m'ha agradat Auster. Si la prosa és funcional i la funció, l'argument, no és massa cosa, no hi queda res per gaudir.

    ResponElimina
  2. doncs a mi m'encanta, m'encanten els seus llibres, tots, i m'encanta ell...

    ResponElimina
  3. Doncs a mi sí, Titus, per això em dol que no m'hagi agradat.

    ResponElimina
  4. Maria, no s'hi val fer crítica literària a partir de les fotos dels autors ;p

    ResponElimina
  5. Estic d'acord. Té moments bons, com la majoria dels seus llibres, però per mi no acaba de quallar. Els recursos estilístics són de primer curs de taller de creació (una part en primera persona, una en segona i una en tercera??? Això se'ns ha acudit a tots quan teníem vint anys!). I com diu el Titus, la prosa no és tampoc per posar-se a aplaudir.

    ResponElimina
  6. Salvador, ja no em sento tan sol, em pensava que era l'únic que discrepava.

    ResponElimina
  7. A mi l'Auster sempre m'ha agradat. Els seus darrers llibres han sigut potser una de freda i una altra de calenta, però jo continuo confiant en la seva capacitat de sorprendrem amb un gran llibre. "La nit de l'oracle", per exemple, em va semblar un llibre molt fluix, com esgotat, però després va fer "Brooklyn Follies" i m'hi vaig tornar a enganxar. Encara no he llegit "Invisible", però, m'agradi o no, estic segur que no serà el darrer llibre seu que llegeixi.

    Un home que ha escrit "El palau de la lluna", "La música de l'atzar" i la "Trilogia de Nova York", crec que es mereix tota la nostra confiança... tot i que, de vegades, aquesta confiança hagi d'anar acompanyada també d'una mica de paciència.

    ResponElimina
  8. Espai, opino com tu i segurament continuaré llegint els nous llibres d'Auster; però havia intuït que aquest darrer seria dels "bons" i no m'ho ha semblat.

    ResponElimina
  9. Malgrat tens raó en els retrets que li fas, crec que Auster escriu com un enginyer, com un tècnic i una mica com un virtuós de la tècnica narrativa. Els seus textos cal llegir-los com un joc adult i de vegades estrany amb les convencions de la novel·la: punt de vista, narrador, temps, estructura, tot plegat se sotmet a una sessió d'arquitectura. Encara que no ho sembli, Auster arrisca. I encara que sempre escrigui la mateixa història, sempre li va donant girs i variacions estilístiques. I òbviament arrisca la verossimilitud, però a mi aquest risc em sembla molt interessant. Al cap i a la fi, quan te'l compres ja saps que allò és una ficció. I juga amb tu directament en aquest punt.

    ResponElimina
  10. Sembla que ara l'Auster pertany la categoria sobrevalorat, ves. Però jo, com la Maria, l'Espai i en Lluís, sóc d'Auster. No puc evitar-ho.

    ResponElimina
  11. Sí, Lluís, ja ho sé, però hi ha vegades que ho fa millor que d'altres o és que li hem de mostrar una adhesió incondicional? Tu l'has llegit aquest "Invisible"?

    ResponElimina
  12. Matilde, no vulguis crear dos bandos, que jo sóc al mig i algun cop de roc em pot desgraciar.

    ResponElimina
  13. Res més lluny de la meva intenció, Allau. M'he limitat ha fer inventari.

    ResponElimina
  14. No, Allau, encara no l'he llegida. Però algunes de les coses que en dius serien aplicables a novel·les que sí he llegit, i no obstant em reafirmo en què m'agraden els seus jocs, inclosa la inverossimilitud.

    ResponElimina
  15. Doncs ja ens diràs quan l'hagis llegida.

    ResponElimina
  16. Diré la meva d'una manera força radical: Auster ha escrit dues bones novel·les: El país dels últims dies i Leviathan. La resta de la seva obra posa de manifest el seu talent de narrador que et fa llegir per no portar-te enlloc.
    Salutacions Allau i comentaristes!

    ResponElimina
  17. Gràcies, Glòria, per ser tan valenta. Ja has vist que aquí hi ha alguns fans.

    ResponElimina
  18. Doncs, mira, en part coincideixo amb la Glòria i crec que el millor d'Auster és Leviathan, sí, però també La invenció de la solitud i El palau de la Lluna.

    ResponElimina
  19. Doncs, mira, jo coincideixo del tot amb en Lluís.
    Fanstàstic (au, cap al Diseccionari).

    ResponElimina
  20. ..arribo tart però no em puc estar de dir que:
    1.- em va començar agradant però em va acabar aburrint...
    2,.crec que és una al·legoria del procés creatiu i ....
    (per cert si que te importancia el fet de sang que anomenes perqu+e frustra un casori...te'n recordes..)
    allau, ja corre per la xarxa una versió de la peli de tim burtos que tu i jo sabem...està completa `però no es veu bé....suposo que ja coneixes la versió de Jan (nosequè un cognom impronunciable que no recordo)i per acabar, m'habia perdut aquest teu comentari que trobo molt i molt atinat...salut.

    ResponElimina
  21. Robert, encara que arribis tard, jo sempre estic de guàrdia. Sobre el fet de sang, és discutible que motivi l'anul·lació del casori; però jo em referia a que no veia com podia haver afectat tant la vida del narrador.

    No acostumo a descarregar-me pel·lis de la xarxa i no conec la d'en Jan (tot i que n'he sentit parlar). Gràcies, tanmateix.

    ResponElimina
  22. ...recordes l'episodi del palu dels badalls, jo solo fer com ell....és un episodi divertit no?...home, suposo que si presemciessim un fet de sang com el del llibre mai ens el podriem treure del cap no?

    ...respecte a la xarxa, ben fet que fas...jo tampoc ho faig mai, però un `professional de la informació com jo ha d'esar ben informat :) i la de Jan,,,,la té un meu amic en dvd i em va fer una còpia

    ResponElimina