La virtualitat esquitxa

Diran que la xarxa amaga, sota una aparença de comunicació “urbi et orbe”, un mon asocial que conté en el fons tot el solipsisme i la uniformitat globalitzadora típics dels inicis del segle XXI. Curiosament, la setmana que ahir va acabar, una setmana en la qual també es celebrà l’anual trobada de blocaires a Granollers, fou per a mi un seguit d’experiències “desvirtualitzadores”, d’aquelles que desmenteixen la llegenda urbana que a internet només hi trobarem impostura i instints depredadors. Suposo que només cal anar amb el text i el cor a la mà.

El dimarts vaig quedar per prendre cafè amb L’Eulàlia Mesalles de Riells Bulevard. La cita va estar a punt d’esgarriar-se per una circumstància tan burra com curiosa. Quan ets assidu lector d’algú, creus conèixer-lo tant bé, que no penses que sigui necessari portar un signe identificatiu per facilitar l’encontre (i més encara quan l’Eulàlia mostra el seu rostre veritable al seu avatar i, a més, som “amics” de Facebook i tenim accés a les fotos dels nostres respectius perfils). Però un cop arribat al cafè, em va costar déu i ajuda reconèixer-la, perquè hi havia una pila de gent i em feia tall abordar qualsevol dona sola per preguntar-li si era l’Eulàlia que tant bé se suposava que coneixia.

Un cop produïda l'anagnòrisi, passàrem una horeta molt agradable entorn dels nostres cafès, coneixent-nos una mica millor en qüestions que som reticents a fer públiques, i parlant sobretot del bloc i qui el vetlla.

El dissabte sopàrem amb Ferran (un que passava) i el seu còmplice de vida, en un restaurant de Gràcia, on serveixen carn de cangur (no l’hem tastada mai; sospito que ha de repetir). Josep i Ferran fa anys que es coneixen com a col·legues professionals, encara que no han coincidit mai en un mateix lloc de treball. Sospito, per tant, que la trobada va estar catalitzada per la condició de blocaires que tenim Ferran i jo. La veritat és que vam parlar poc de catosfera; el més pertinent pel tema que m’ocupa foren els comentaris sobre les respectives addiccions a Farmville com a formes de fer trontollar l’estabilitat conjugal.

Finalment, diumenge vaig retrobar-me amb Víctor García Tur. No és que sigui un desvirtualitzat recent, de fet el conec des que vaig parlar del seu excel·lent “Twistanschauung” el juny de l’any passat. Aquests darrers dies, i fins el proper dijous 4 de febrer, dia en que presentarà els resultats del seu experiment en públic (el que abans en dèiem “performance”), es troba tancat a la galeria anomenada “Espai Barra de Ferro”, fent vida, prenent nespressos, rebent a les visites i dormint “in situ”.

En Víctor està creant un text (narratiu?) a partir de la seva experiència en aquest estat de confinament, a partir de les respostes a les preguntes que es troben dins de les galetes de la sort que ell mateix va repartir el dia de la inauguració, a partir de les escasses “visites”, i potser també a partir dels “manguis” que pretenen birlar-li el netbook, així que es distreu.

L'excusa per la cita d’ahir fou un encontre d’escriptors expòsits, a la qual em va embolicar fa mesos en Víctor, i que, encara que ell s’impliqui menys que ningú, m’omple de satisfaccions i complicitats amb gent que presenta neurones i tendons, com ho haurien de ser tots els éssers que poblen la xarxa.