dimecres, 3 de febrer del 2010

Alícia a Mallorca, Carroll a Brooklyn


És de tothom conegut que en Jesús Tibau organitza jocs literaris cada mes. El mes de novembre de l’any passat la fortuna, mitjançant sorteig, m’assenyalà amb el seu benvingut dit. El premi, consistent en un lot de llibres, em va anar arribant en diversos terminis durant els dies previs al Nadal. Quina fou la meva sorpresa en obrir un paquet i descobrir el llibre que apareix a dalt. Per uns instants, vaig pensar que es tractava d’una picada d’ullet d’en Tibau, però això era pràcticament impossible, perquè la composició del premi havia estat anunciada just quan jo iniciava la meva “Ofensiva Carroll”. Deixem-ho doncs com una feliç coincidència més de les moltes que m’està regalant Alícia.

El llibre en qüestió és el recull de contes “Camp de mèrleres” de la mallorquina Francesca M. Pujol Figuera, editat per l’Institut d’Estudis Baleàrics l’any 2009. La presència en la composició de la portada de l’Alícia de Tenniel no és del tot fortuïta, ja que el primer relat del llibre es titula precisament “Alícia”. El conte narra la relació virtual que estableix el propietari d’una botiga de cartells i fotografies per a cinèfils i una blocaire de nick “Alícia”.

“El dia que, navegant per l’univers blocaire, descobrí n’Alícia estava escoltant un tango. Li fascinà la seva pàgina plena de dibuixos d’Alícia en el País de les Meravelles. Començà a llegir interessat i s’adonà que ella havia modificat les dates i en lloc de seguir l’ordre cronològic que tots els blocs seguien, escrivia dates arbitràries: una vegada, sis anys abans, un cafè amb llet més tard, a l’estiu, catorze anys després… El darrer escrit que tenia es titulava “L’ull existeix en estat salvatge”. Havia posat el temps “sempre” i ho havia il·lustrat amb el dibuix de n’Alícia mirant pel pany d’una porta. En l’escrit parlava de com l’ull veu sol el que vol veure”.

No voldria semblar paranoic, però és que aquest bloc ple d’imatges d’Alícia em resulta tan familiar…

Però potser sí que l’ull veu sol el que vol veure, com es demostrarà a continuació. Ja sabeu que m’agraden molt els mapes del metro, per això la cortina de la dutxa de casa reprodueix la xarxa del subway novaiorquès. Quantes vegades al llarg dels anys, mentre sec pacientment a la tassa del vàter, hauré deixat vagar la mirada sobre l’entortolligament de línies de la part sud de la ciutat. Però no fou fins fa poc que vaig adonar-me de l’existència dels Carroll Gardens i de Carroll Street just a fregar de nas.

M’afanyaré a aclarir que el nom d’aquest barri de l’oest de Brooklyn, a tocar dels mítics Brooklyn Heights, no té res a veure amb el pare d’Alícia, sinó que es va batejar així en record de Charles Carroll, un veterà de la revolució americana que fou l’únic signant de religió catòlica de la Declaració d’Independència. Tot i que d’origen obrer, la seva proximitat al districte financer de Manhattan ha potenciat en els darrers anys els seus atractius i ha esdevingut un indret ben envejable per a viure-hi. En prenc nota, per si un dia hi emigrem.

19 comentaris:

  1. Predestinat a viure al barri de Carroll...

    ResponElimina
  2. Un barri magnífic. Tranquil i amb cafès, botiguetes i, fins i tot, alguna llibreria… és 100% Brooklyn, i un dels meus predilectes.

    Per cert, és coincidència que tant al teu blog com al meu parlem de mapes del subway novaiorquès?
    :)

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per la cita del meu llibre. Té veure poc amb Alícia, a pesar de la il·lustració de la portada, que pens que es va triar pel meu tarannà general i perquè l'artista em sabia apassionada d'aquest personatge. De fet, no és el primer pic que apareix a un dels meus llibres. Oblidant totes les possibles connotacions pederastes del Caroll (suposant que siguin certes) trobo aquesta història magnífica, amb tants de símbols, metàfores, missatges entre línies i ensenyaments filosòfics, sens dubte un llibre per a adults, no pas per a infants només.
    M'agrada el teu bloc. T'enllaço. Una abraçada!

    ResponElimina
  4. De moment, Galde, m'hauré de conformar amb Llorac... o la Tour de Carol.

    ResponElimina
  5. miq, un bloc escrit des de Nova York i un altre que s’ocupa sovint de mapes i de metros era inevitable que algun dia creuessin les seves vies ;p

    ResponElimina
  6. Gràcies, Frannia; a mi em va semblar que l’il•lustrador a la portada havia volgut aplegar detalls d’alguns dels contes: Alícia, els peixos vermells, el forat negre...

    ResponElimina
  7. els llibres d'aquest lot han caigut en bones mans. la vida és un seguit de coincidències

    ResponElimina
  8. Ja veus, Jesús, que aquí tot s’aprofita. I gràcies per la feinassada que fas!

    ResponElimina
  9. Allau, només troba qui busca. La teua passió per Carroll ens permet als demés fixar-nos en detalls que de ben segur ens haurien passat per alt. Què bé.

    ResponElimina
  10. Leb, anomenar-ho “passió” és potser exagerat, deixem-ho com “obsessió en ser exhaustiu”. És cert que vaig tot el dia amb l’antena posada (doctor, és greu?)

    ResponElimina
  11. No t'erris, Allau, que La Torre de Carol va pel Màrius; gens sant de la nostra devoció.
    I ja em veig vivint al Carroll Street... fent via a Manhatan pel pont de Brooklyn damunt d'una bici.

    ResponElimina
  12. La mare sempre em diu: "quan et treus el carnet només veus cotxes d'autoscola, i quan tens el "nòvio" a la "mili" (ai, ja tinc una edat, o dos) només veus que soldats pel carrer". O sigui que estàs condemnat a veure Alícies per arreu :)

    ResponElimina
  13. No m’espantis, Girbén, llavors haurà de ser Brooklyn o res.

    ResponElimina
  14. No és només que en vegi, Clídice, és que em venen a buscar!

    ResponElimina
  15. Sí, aquest era el sentit de la il·lustració, un poquet de cada conte, però tu saps que l'Alícia del primer conte té poc de l'Alícia vertadera. L'únic que les agermana és la seva tendència a córrer darrera els conills que no les esperen...
    Per cert, durant uns anys vaig tenir al bany la làmina d'una fotografia que el Carrol havia fet a la nena Alice fins que vaig haver de llevar-la de la paret per començar una nova vida: ja no m'identificava amb aquella mirada tan trista.
    Quan estrena el Tim Burton la seva? No ens la perdrem...Abraçada

    ResponElimina
  16. Però sí que utilitza les imatges d'Alícia per il·lustrar el seu bloc (igual que faig jo sovint).

    La d'en Burton crec que s'estrena a principis de març. Una abraçada, Frannia.

    ResponElimina
  17. No deixa de sobtar un crucifix a les mans d'Alícia. Deu ser un altre "poquet de cada conte", imagino.

    ResponElimina
  18. És l'únic element, Puig, que no he pogut associar amb cap conte; hi cap la possibilitat, fins i tot, que no es tracti d'un crucifix.

    ResponElimina
  19. És un crucifix i representa la mort, si us fixau els que ho heu llegit, l'eix temàtic de pràcticament tot el recull, sigui com a mort física o com a canvi vital. Serà perquè visc els canvis com a petites morts; serà que he d'aprendre a acceptar-los.

    ResponElimina