Efectivament, la història de la humanitat és molt trista, perquè la majoria dels seus protagonistes són morts. Ja ens ho advertia Will Cuppy el 1950 de forma pòstuma, un any després del seu traspàs, al clàssic immarcescible «Ocaso y caída de prácticamente todo el mundo», traduït per Carme Camps i editat per Península el 2001 sense efecte aparent sobre la majoria dels lectors vius. Cuppy —me’l van descobrir els bons oficis de Javier Pérez Andújar— fou un d’aquells humoristes americans i excèntrics que, a la manera del gran Mark Twain, se’n foteren alegrement de tot el que era important i transcendent.
En el cas de Cuppy, la seva aparent frivolitat no estigué mai renyida amb una sòlida documentació, de manera que la lectura de les seves obres constitueix un saludable exercici de dubte permanent entre fets consumats i actitud demolidora. A «Ocaso y caída de prácticamente todo el mundo», il·lustrat encisadorament pel gran William Steig, es detallen en forma de breus articles les biografies d’alguns dels personatges més cèlebres de la història. Per exemple, la primera part «Al parecer hubo dos egipcios» la dedica al faraó Keops i la reina Hatshepsut; la segona part es titula «Griegos antiguos y cosas peores», amb això ja us anireu fent idea del tarannà.
La densitat de conyeta és alta, i els textos contenen més notes a peu de pàgina que a can Foster Wallace, o sigui que potser Cuppy no sigui apte per a tota classe d’estómacs. Em temo, a més, que la traducció no acaba d’estar a l’alçada (ja se sap que això de l’humor és força subjectiu). Els poso algun exemple perquè jutgin.
En el cas de Cuppy, la seva aparent frivolitat no estigué mai renyida amb una sòlida documentació, de manera que la lectura de les seves obres constitueix un saludable exercici de dubte permanent entre fets consumats i actitud demolidora. A «Ocaso y caída de prácticamente todo el mundo», il·lustrat encisadorament pel gran William Steig, es detallen en forma de breus articles les biografies d’alguns dels personatges més cèlebres de la història. Per exemple, la primera part «Al parecer hubo dos egipcios» la dedica al faraó Keops i la reina Hatshepsut; la segona part es titula «Griegos antiguos y cosas peores», amb això ja us anireu fent idea del tarannà.
La densitat de conyeta és alta, i els textos contenen més notes a peu de pàgina que a can Foster Wallace, o sigui que potser Cuppy no sigui apte per a tota classe d’estómacs. Em temo, a més, que la traducció no acaba d’estar a l’alçada (ja se sap que això de l’humor és força subjectiu). Els poso algun exemple perquè jutgin.
César tenía cincuenta y cuatro años y Cleopatra veintiuno, pero aún era atractivo: delgado, fuerte y más bien de escasa estatura. Permaneció en Egipto desde principios de octubre hasta finales de junio, arreglando asuntos de estado. Fue un chico y le llamaron Cesarión, o Pequeño César, o sea que ahora Cleopatra se consideraba prácticamente comprometida. César tal vez se habría casado con ella, pero tenía una esposa en casa. Siempre hay algo.
Aquest paràgraf conté un parell de moments genials (un d’el·lipsi i un altre de comentari sorneguer, espero que hagin identificat tots dos). Prossegueixo:
La reina Isabel era hija de Enrigue VIII y Ana Bolena. Se parecía a su padre en algunos aspectos, aunque no hizo decapitar a ningún marido. Como no tuvo ningún marido, se vio obligada a decapitar a extraños.
La publicació d’aquest compendi de la història universal esdevingué el més gran èxit editorial del pobre Will Cuppy, i el va agafar tard, ja difunt. En realitat l’home sempre tingué molt mala sort, tot i que els bons humoristes tendeixen a exagerar el seu dissort, encara que sigui només per arrencar-nos una rialla.
