dijous, 21 d’abril del 2011

Cròniques urbanes

L’any 1976 va començar a aparèixer al San Francisco Chronicle un serial anomenat “Tales of the city” que firmava un desconegut de nom Armistead Maupin (Washington, 1944). La secció, que es publicava de dilluns a divendres, va gaudir d’un èxit fulgurant entre els habitants de la ciutat. Maupin reprenia la vella tradició que havien cultivat més d’un segle abans els britànics Dickens o Thackeray, però la traslladava a l’estricta actualitat americana, com no s’havia fet mai abans. A més, l’autor escrivia els lliuraments pràcticament d’un dia per l’altre, fet que li permetia introduir a la trama incidents que estaven ocorrent en aquell mateix moment. Entre el públic es va crear la mateixa urgència lectora que provocaven les desventures de la petita Nell a l’era victoriana i més d’un va creure trobar en algun dels personatges un transsumpte d’algun ciutadà real.

La sèrie s’iniciava, com vèiem ahir, amb la decisió de Mary Ann Singleton d’instal·lar-se a viure a San Francisco i com aviat trobava un apartament a una pintoresca casa del 28 de Barbary Lane. Anna Madrigal, la seva excèntrica propietària, i els seus llogaters constitueixen el nucli central que ancora aquestes molt diverses històries de la ciutat. Fidel a l’època i la localització, Anna és una dona ja d’una certa edat, que vesteix kaftans i cultiva devotament la seva marihuana. Hi ha també la hippy bisexual Monna Ramsay i l’atractiu cambrer heterosexual Brian Hawkins que treu profit de la lliberalitat dels temps per exercir de promiscu Don Juan. I finalment hi ha Michael “Mouse” Tolliver, un gai dolç a la recerca de l’home de la seva vida, indubtable “alter ego” de l’autor.

Cada capítol és necessàriament breu i molt àgil. Concerneix a les vides quotidianes, amoroses i professionals dels protagonistes i a les seves relacions tant entre ells com amb un gavadal de personatges de tota classe i extracció, amb unes gotes de costumisme, una mica de sentimentalisme sàviament racionat i grans dosis d’humor. I com que l’elenc principal presenta prou consistència humana, l’empatia del lector es produeix amb facilitat. A més, a cada “temporada” hi ha també una o més intrigues que afegeixen suspens i no es resolen fins el penúltim capítol, segons les sempiternes regles del fulletó.

En alguns moments “Tales of the city” esdevé un “roman à clef”, com per exemple quan una innominada Liz Taylor fa un “cameo” o quan “Mouse” passa un cap de setmana amb “una estrella de Hollywood” (Rock Hudson, a qui sembla que Maupin va conèixer bíblicament). La immediatesa de l’escriptura permet, per exemple, involucrar el reverend Jim Jones i la massacre de Guaiana dins de la trama o, el que és més important, narrar en directe l’aparició i l’evolució de la sida a San Francisco.

Degut a l’èxit, “Tales of the city” va ser publicat (convenientment adaptat) en format de llibre amb uns resultats comercials decebedors. La publicació de la segona sèrie, “More tales of the city” (1980), va començar a decantar la balança i des de llavors aquestes cròniques urbanes han esdevingut sòlids long-sellers. Al Chronicle encara es van publicar els lliuraments del que serien “Further Tales of the City” (1982) i “Babycakes” (1984). El serial de “Significant Others” (1987) aparegué al San Francisco Examiner i “Sure of You” (1989) s’edità directament com a llibre. Més recentment s’ha publicat “Michael Tolliver Lives” (2007) que relata en primera persona la vida madura de “Mouse” i escapa, per tant, al format inicial de la sèrie. Sembla que “Mary Ann in Autumn” (2010) reprèn el to de fulletó, encara que sigui en clau més melangiosa. La tinc pendent de llegir. L’any 1993 es va fer una adaptació televisiva amb gent tan estimulant com Olympia Dukakis, Laura Linney o Ian McKellan (caldrà buscar-la). També està a punt d’estrena (ho anuncien per aquest maig) un musical coescrit per Jake Shears de Scissor Sisters.

Abans, gens innocentment, he parlat de “temporades”, i és que “Tales of the city” s’adequa molt bé a l’actual moda de les sèries televisives d’alè llarg i plantejament poc convencional. L’editorial Anagrama, a la seva col·lecció Contraseñas, va publicar fa anys els tres primers capítols de la saga: “Historias de San Francisco”, “Nuevas Historias de San Francisco” i “Más Historias de San Francisco”, sospito que amb un ressò insuficient. Em pregunto si amb el pas dels anys resultaran massa localistes, massa lligades a un temps i un país. M’agradaria pensar que no és així i que mereixerien una nova oportunitat ara que el fulletó televisiu ha adquirit una nova respectabilitat.

I, ja en ple terreny especulatiu, no seria aquest un bon moment per engegar un serial costumista, amarat d’actualitat online dins d’alguna de les nostres capçaleres de premsa? Que jo recordi, el més proper que hem tingut en aquest país va ser la publicació de “Sin noticias de Gurb” d’Eduardo Mendoza a EL PAÍS, tot i que es tractava d'una sàtira swiftiana lluny de les regles de la novel·la per lliuraments. Probablement algun bloc ja ho ha intentat per lliure i jo m’ho he perdut. Ben pensat, Blogger o Wordpress poden ser eines excel·lents per endegar aquest tipus d’aventures. És una idea.

13 comentaris:

  1. Es una idea. I l’autor podria anar construint la historia comptant amb els comentaris dels lectors, obligant-se de pas així a vendre peix fresc. La dona aquella dels funerals podria ser un punt de partida.

    ResponElimina
  2. José Luis, pots imaginar-te que em sento temptat, però abans caldrà estudiar amb cura la logística, que no és qüestió de fer les coses a la babalà.

    ResponElimina
  3. Si, ara les sèries tenen que ser de TV, sembla que la gent no llegeix tan els diaris...bé, a internet si, potser la teva série tindria que publicarse a internet. Molt interesant

    ResponElimina
  4. Allau,
    És una proposta que fas i que pots recollir com el guant en un repte!
    És curiós la relació que hi ha entre el que expliques i els fulletons que es publicaren al s. XIX amb gran èxit. Fins i tot, alguns tallers que treballaven a preu fet tenien a algú que llegís els fulletons mentre els altres treballaven i es repartien el salari entre tots incloent-hi el rapsoda! Va ser una afició molt forta.

    ResponElimina
  5. Aris, les sèries requereixen fidelitat i em temo que és un valor a la baixa.

    ResponElimina
  6. Val a dir, Galde, que al segle XIX no hi havia la democratització del lleure de la qual gaudim actualment.

    ResponElimina
  7. Jo crec, Allau, que estàs cridat a a escriure la serie proposada però n'hauries de treure benefici i publicar-la en paper i en e-book. Si la vols regalar i la fas per internet jo t'estaré molt agraïda però si surt en format llibre me'l compraré amb molt de gust.

    ResponElimina
  8. Crec que he perdut el comentari que t'havia fet, Allau.
    El llibre que ens presentes se'm fa molt temptador i crec que tu estàs cridat a fer una cosa semblant però seria bo que el publiquessis en format llibre i així obtindries un benefici. De totes formes si decideixis escriure'l i regalar-lo serà molt d'agrair.
    En ambdós casos et llegiré encantada-

    ResponElimina
  9. Ja t'ho han dit, qui millor que Vostè senyor? Bones maneres literàries, capacitat crítica, sentit de l'humor ... vaja, que no hi veig a ningú més en el paper :) Ànims, al millor estil de la tira còmica diària :)

    ResponElimina
  10. Glòria, vas molt de pressa, encara no hi ha ni la idea i ja estàs pensant en la publicació. I això de treure benefici, ho deus de dir retòricament, a menys que et refereixis al benefici del meu ego.

    ResponElimina
  11. Ja dic, Clídice, que ho hauré de pensar, perquè si m'imposo la tira diària no podré parlar d'altres coses que també m'agraden i aquest ja no serà un bloc de varietés.

    ResponElimina
  12. No ho dic retoricament. Tot té un preu. L'ego és a part.

    ResponElimina
  13. Glòria, els beneficis econòmics de la literatura solen ser simbòlics a menys que siguis una autèntica estrella.

    ResponElimina