Oportunitats perdudes

"A Suitable Boy"/"Un bon partit" de Vikram Seth ha de ser una de les meves novel·les favorites. Dec haver llegit el seu miler de pàgines un parell de vegades i no descarto fer-ho una tercera vegada abans de fer mutis. De la seva adaptació al format visual (cinema o televisió, no em posaré exigent) feia anys que se'n parlava sense que el projecte arribés a bon port, res d'estrany tractant-se d'un llibrot d'aquesta envergadura. Finalment l'adaptació va arribar a les pantalles televisives britàniques l'estiu passat a través de la prestigiosa BBC. Les credencials no podien ser millors: la versió corria a càrrec d'Andrew Davies, responsable ja d'una meritòria "Guerra i pau" televisada, i dirigia "Mira Nair", que havia estat davant de títols com "Mississippi Masala", "La boda del monsó" o "Salaam Bombay!" Del repartiment, format per actors exclusivament indis, és normal que no ens sonés ningú, però calia esperar un bon nivell de qualitat (quedava a prop l'excel·lent impressió que ens havia causat "The White Tiger"). I, malgrat tot, els sis capítols que hem pogut veure recentment a Netflix no podien ser més decebedors.

Darrera de l'epopeia domèstica d'una mare que busca el millor pretendent per casar-lo amb la seva filla, "Un bon partit" amaga una novel·la riu sobre els primers temps de la independència de l'Índia on s'hi veuen afectats desenes de personatges de totes les extraccions socials. No dubto que sigui complicat extractar el molt particular encant de les seves mil pàgines, on el detall ben observat es combina amb l'amplitud del fresc històric; però el que aquesta fidel adaptació demostra és que la gràcia de "A Suitable Boy" no es trobava precisament en l'argument. La reducció televisiva resulta superficial i amb un to de serial sentimental més propi d'una tele-novel·la brasilera. Una pena.

"Cambridge Spies" (a Filmin) és una vella (2003) sèrie de la BBC sobre uns personatges i uns ambients que han alimentat desenes de pàgines de novel·les d'autors com Graham Greene, John LeCarré o Evelyn Waugh: joves estudiants de bona família, rebels i sovint sodomites, que durant els anys 30 van flirtejar amb l'espionatge al servei de Rússia i que gairebé tots ells van acabar els seus dies en un exili niquelat a Moscou.

A la història d'aquests cèlebres traïdors (Guy Burgess, Kim Philby, Anthony Blunt i Donald MacLean) no li falten precisament peripècies apassionants, però el guió de Peter Moffat no ho podria explicar pitjor: amb freqüència no s'entén què és el que fa moure els personatges i del visionat se'n deriva un avorriment colossal. Ni la presència de quatre bons actors joves (Tom Hollander, Toby Stephens, Samuel West i Rupert Penry-Jones) que farien carrera en el futur, ni la solvent producció de la BBC són suficients per salvar l'honor. Una Sevilla durant la guerra solucionada al Raval de Barcelona i una Gernika que sembla Castellterçol acaben d'enfonsar la poca credibilitat de l'empresa.

Per acabar d’una vegada amb l’autoajuda

L’èxit de la sèrie de Fran Lebowitz a Netflix ens ha empès a buscar amb delit els dos títols seus que Tusquets va editar a mitjans dels anys 80 i que vivien des de llavors als beatífics llimbs dels llibres descatalogats. Gràcies a una de les meves biblioteques de capçalera he recuperat «Breve Manual de Urbanidad» (o «Social Studies», Tusquets 1985), el que sembla un recull d’articles seus publicats qui sap on (l’edició no ho indica). Els textos adopten un to divulgatiu que pretén aconsellar els cosmopolites habitants de Nova York sobre els secrets de la moderna vida urbana. Per descomptat les intencions són humorístiques ja que, com diu la breu biografia de la solapa «Fran Lebowitz vive en Nueva York, donde con frecuencia hace chistes a expensas de los demás».

BREVE GLOSARIO DE VOCABLOS EMPLEADOS POR LOS POBRES

Carne: tipo de paté maravillosamente tosco. A veces se sirve caliente.

Exceso de trabajo: una abrumadora sensación de fatiga, agotamiento y hastío, similar al «jet lag».

Alquiler: tirar el dinero. Resulta mucho más barato comprar.

 

El término «niño actor» es redundante. No hay por qué animarle más todavía.

Si quieres que el niño tome clases particulares, dale clases de conducción. Es más fácil que acabe siendo propietario de un Ford que de un Stradivarius.

Nunca permitas que tu hijo te llame por el nombre de pila. No te conoce lo suficiente.

No consientas a tus hijos que preparen las bebidas. Es indecoroso y echan demasiado vermut.

Permitir que tu elija los muebles de su dormitorio es como permitirle a tu perro elegir veterinario.

Pregunta a tu hijo lo que quiere para cenar únicamente si invita él.

Un perro que se cree el mejor amigo del hombre es un perro que no conoció nunca a un abogado especialista en la deducción de impuestos.

Piensa antes de hablar. Lee antes de pensar. Eso te dará materia de reflexión sobre tus limitaciones -una sabia iniciativa a cualquier edad, pero más a los diecisiete años, cuando corres mayor riesgo de llegar a conclusiones preocupantes.

Si eres un adolescente agraciado con una atractiva apariencia física, documenta esta situación con fotografías. Es la única forma de que te crean en el futuro.

Recuerda que, como adolescente, estás en la última etapa de tu vida en la que te sentirás feliz cuando te digan que te llaman por teléfono.

Mantente firme en tu rechazo a premanecer consciente durante la clase de álgebra. Estoy en condiciones de asegurarte que el álgebra no existe en la vida real. 

Oi que recorda Woody Allen? És el que té ser humorista jueu a Nova York, suposo. Alguns fragments m’han fet gràcia, d’altres no tant; potser perquè la traducció del crític de cinema José Luis Guarner és molt millorable. Aprofitant la nova fama de la que gaudeix Lebowitz, seria hora de reeditar aquests llibres en noves traduccions.

Filmoteca forçosa (31)

The White Tiger (Ramin Bahrani, USA 2021 (Netflix))

Excel·lent adaptació de l’excel·lent novel·la d’Arvind Adiga sobre un criat emprenedor en una Índia contemporània plena de desigualtats. Gran treball del protagonista Adarsh Gourav en un conte d’humor negríssim. (8)

Julie and Julia (Nora Ephron, USA 2009 (Netflix))

Comèdia totalment «feelgood» sobre una de les primeres cuineres mediàtiques i sobre una pionera dels blogs de cuina. Meryl Streep es posa les botes sobreactuant per a diversió de tothom. (6)

Pride and Prejudice (Joe Wright, Regne Unit 2005 (Netflix))

Amb una direcció i una ambientació molt imaginativa Wright demostra que encara es pot adaptar Austen sense haver de repetir-se. Bones interpretacions de Donald Sutherland, Brenda Blethlyn i, sorprenentment, Keirah Knightley. (8)

Stroszek (Werner Herzog, Alemanya 1977 (Filmin))

Herzog se’n va a fer les amèriques amb el seu actor fetitxe Bruno S. i li surt una comèdia desesperada. El seu delirant final justifica que sigui la favorita de David Lynch. (8)

El xeic blanc (Federico Fellini, Itàlia 1952 (Filmin))

En el seu debut en solitari Fellini ja hi aboca tot el seu món (inclosos Nino Rota i Giulietta Masina). Un sainet divertidíssim sobre fantasia i realitat. (8) 

Dial M for Murder/Crim perfecte, USA 1955 (Canal Hollywood))

Palesament basada en una obra de teatre. Mecànica, distreta, però no gaire interessant. (7)

Invàlides

Entre que la van passar per Starz, no precisament la plataforma més popular, i que explica una història basada en fets reals, no crec que la sèrie «The Act» hagi tingut una gran audiència, el que no deixa de ser trist perquè l’he trobada excel·lent.

Narra com la mare soltera Dee Dee Blanchard cria la seva filla Gipsy com si fos una malalta crònica, víctima de tota classe de mals (des de l’al·lèrgia al sucre fins al càncer), amb el propòsit de desvetllar els sentiments caritatius de tots els que les envolten i viure conseqüentment de les generoses almoines que reben. Malgrat tot Gipsy, que ha crescut confinada a casa sense contacte amb els seus coetanis i n’ha sortit de l’experiència convenientment infantilitzada, acabarà descobrint l’engany del qual ha estat còmplice ignorant, especialment quan els canvis de l’adolescència li alterin les hormones. La recerca d’un impossible príncep blau la conduirà per camins insòlits que la faran ingressar en la crònica negra.

Aquest conte de fades agre i exagerat ofereix una oportunitat d’or perquè s’hi llueixin dues actrius que no temin el ridícul. Patricia Arquette, que fa temps que ha demostrat que no li fa por engreixar-se i enlletgir-se per entrar en el paper, retrata amb ferocitat aquesta falsa mare coratge tan manipuladora; mentre que la poc coneguda Joey King broda la filla aparentment lirona, però plena de cops amagats. Per a qui requereixi que a les sèries surtin actors populars, apunteu Chloë Sevigny, Dean Norris (el cunyat de Walter White) i l’omnipresent Margo Martindale.

El rètol «basat en fets reals» funciona sovint de forma dissuasiva, tot i que algunes vegades la realitat és capaç d’oferir històries veritablement interessants, d’aquelles que mereixien ser contades. «The Act», sense fugir mai de dades ben documentades, hi afegeix alguns apunts de deliri autoinduït que són les autèntiques notes distintives de la sèrie i el que la converteixen en una obra més que recomanable.  

El dimoni interior

Abans de veure «Cosmética del enemigo» de Kike Maíllo a Filmin, rellegeixo la novel·la d’Amélie Nothomb que, com passa amb la majoria dels seus llibres, es pot enllestir en menys de dues hores de lectura. Apareguda l’any 2001, en un moment dolç de la seva carrera quan l’èxit d’«Estupor i tremolors» era recent i el seu ritme maquinal de producció encara no havia fet minvar la frescor de la seva inspiració, la novel·la es compon d’un llarg diàleg a un aeroport entre un home en viatge de negocis i un misteriós holandès que l’increpa. El contingut de la conversa abunda en la retòrica, com és freqüent en la literatura francesa, i arriba un moment (cap a la meitat del llibre) on se suggereix la possibilitat que un dels interlocutors no existeixi i sigui només la projecció imaginària de l’altre. 

No se m’acut novel·la menys apropiada per ser adaptada al cinema que aquesta «Cosmétique de l’ennemi». Em consta que ha sigut adaptada al teatre més d’una vegada; però el teatre és un mitjà completament diferent, on resulta acceptable una obra amb dos personatges parlant tota l’estona, i on un cert grau d’abstracció en relació amb el que es mostra és intrínsec.  En una novel·la, especialment si no està narrada des d’un punt de vista omniscient, com és aquí el cas, tot el que s’explica queda sotmès a la imprevisibilitat d’una realitat subjectiva. En canvi el cinema funciona de forma completament diferent i tot el que es mostra s’ha de prendre com a «real», a menys que hi hagi indicis explícits que marquin les escenes corresponents als somnis, les al·lucinacions, els pensaments…

Per això, sense necessitat d’haver vist la versió de Kike Maíllo de «Cosmética del enemigo» (en anglès el film es titula «A Perfect Enemy»), hom ja sap que es trobarà amb canvis i traïcions respecte la novel·la. Alguns són previsibles, com l’airejament de l’acció, que ara s’estén al trajecte fins a l’aeroport i a diversos desplaçaments dins dels edificis de la terminal, o la representació visual de fets que a l’original explicaven els personatges. Encara que aquestes visualitzacions siguin «corregides» pel diferent punt de vista de qui les imaginen, no deixen de tenir per l’espectador el pes concret del que veritablement ha succeït.

Jérôme Angust, l’home de negocis de la novel·la, ara és arquitecte i es diu Jeremiasz Angust, per adaptar-se a la nacionalitat de l’actor Tomasz Kot. En canvi, el seu misteriós interlocutor continua dient-se Texel Textor (nom carregat de significat i de pedanteria) i és ara una dona. Aquest canvi de gènere és potser la transgressió més problemàtica que cometen els guionistes (Maíllo, Cristina Clemente i Fernando Navarro), ja que la violació en el cementiri que perpetra Textor té ressonàncies molt diferents si l’executa un home (com a la novel·la) o una dona.

«Cosmética del enemigo» conté imatges potents, algunes bones idees de posta en escena i uns protagonistes competents —especialment Athena Strates com a Texel Textor— per uns papers que no han de ser fàcils d’encarnar. El film peca d’explicar massa els conflictes (i d’inventar-se’n de nous), mentre que la novel·la treu molt bon partit de les seves el·lipsis. Ja sabíem que gairebé sempre es compleix el «dictum» que menys és més, però en aquest cas l’error ve de fàbrica: un llibre com aquest, per molt que t’agradi, no s’hauria d’haver traslladat mai a la pantalla.

Espectres de velles pandèmies

El diumenge comentava com alguns espectadors de «Queer as Folk» l’havien considerada excessivament escapista, ja que no havia volgut entrar en problemes de primer ordre com era la pandèmia de la sida. Cert que a finals dels anys 90 el tractament de les infeccions per VIH havia progressat considerablement i havia convertit la malaltia en crònica i no necessàriament mortal (almenys en els països del Primer Món); però, d’aquí a no fer-ne ni una sola menció hi havia un marge ampli de maniobra.

En anys posteriors Russell T Davies va prosseguir la seva triomfal carrera amb títols com «Casanova», la renovació de «Doctor Who», «Years and Years» o els clàssics LGTB «Banana» i «Cucumber»; però sembla que no va oblidar els retrets que li havien fet a propòsit de «Queer as Folk». Finalment el gener de 2021 va estrenar a Channel 4 (i HBO) la sèrie «It’s a Sin», la seva crònica particular sobre els temps més durs de l’epidèmia de la sida.

De manera similar a «Queer as Folk», parteix de tres joves protagonistes, en aquest cas acabats d’arribar als ambients gais de Londres. Ritchie (Olly Alexander) procedeix de l’illa de Wight i ha vingut a la capital a estudiar dret; però, aliat amb la seva amiga Jill (Lydia West), aviat comença a somiar amb una carrera en el teatre. Roscoe (Omari Douglas) ha de fugir de casa, quan el seu religiós pare amenaça amb endur-se’l a Nigèria per redreçar-lo del seu efeminament. Per fi, Colin (Callum Scott Howells) és un gal·lès molt discret, que comença a treballar com aprenent en un sastre de Saville Row. Aquests personatges i alguns altres acaben compartint casa tot formant una mena de família alternativa, informal i cordial refugi de pàries heterodoxos.

Els cinc capítols, datats successivament els anys 1981, 1983, 1986, 1988 i 1991, van documentant l’aparició i desenvolupament de la pandèmia a partir de la incidència d’uns casos de càncer rars i mortals. «It’s a Sin» va repassant amb l’exactitud de qui ho ha viscut de primera mà cadascuna de les etapes de l’expansió d’aquella malaltia desconeguda i desconcertant. Hi retrobarem tots els detalls sobre aquella desgraciada història, les teories peregrines sobre l’origen del virus —des de la negació de la seva existència fins a les cabòries conspiratives més absurdes—, l’aïllament avergonyit i les actituds d’irresponsabilitat suïcida, els màrtirs indefensos i culpabilitzats per la societat, la cessació d’implicació d’alguns professionals de la medicina i el sacrifici d’uns altres, la inacció dels polítics i el paper fonamental de l’activisme, la solidaritat d’alguns i el rebuig de molts…

Aquesta revisió resulta tan dolorosa com plena de ràbia, una ràbia inevitable quan es contempla el rastre de joves cadàvers que va deixar l’epidèmia al seu pas. Vista en el moment present «It’s a Sin» revela uns fets que, amb algunes variacions, s’han repetit amb l’epidèmia de la COVID-19, tot demostrant que de l’experiència de la sida n’hem preservat algunes lliçons, però n’hem oblidat d’altres.

Sèrie absolutament recomanable, tot i que m’hagués agradat que Russell T Davies l’hagués feta alguns anys abans [«Longtime Companion» i «And the Band Played On» ja tocaren territori similar des del punt de vista americà tan aviat com els anys 1989 i 1993 respectivament], té una estructura dramàtica eficaç i unes dosis de ràbia molt convenients. Els actors, sovint poc coneguts, estan irreprotxables (amb intervencions també de Neil Patrick Harris, Stephen Fry i una molt desagradable Keeley Hawes).

Filmoteca forçosa (30)

Nosferatu (Werner Herzog, Alemanya 1979 (Filmin))

Refer una de les grans pel·lícules de la història semblava una empresa abocada al fracàs i, malgrat tot, aquest «Nosferatu», fent equilibris entre el ridícul i el sublim, deixa moltes imatges pel record. Inestimables aportacions icòniques de Klaus Kinsky i Isabel Adjani. (8)

Bon dia (Yasujiro Ozu, Japó 1959 (Filmin))

Virtual «remake» de «He nascut, però…», evita la punyent perspicàcia del seu precedent i augmenta el protagonisme coral. Lleugera, una mica escatològica, i deliciosa. (8)

The Help/Criades i senyores (Tate Taylor, USA 2011 (HBO))

Versió simplificada dels problemes racials al sud dels Estats Units a principis dels 60 per a satisfacció d’un públic blanc i liberal. La professionalitat de Viola Davies i Octavia Spencer salva els mobles. (6)

La cova dels somnis oblidats (Werner Herzog, Alemanya 2010 (Filmin))

Un espectacle únic: una càpsula de temps de fa 32.000 anys. Admirables obres d’art del Paleolític i la mirada sempre pertinent d’Herzog. (9)

Genius/L’editor de llibres (Michael Grandage, USA 2016 (Filmin))

Rarament es parla dels editors de llibres en l’accepció anglesa de la paraula: els que acompanyen l’escriptor i l’ajuden a millorar l’obra. Aquí, el cas real de Max Perkins i la seva col·laboració amb Scott Fitzgerald, Hemingway i sobre tot Thomas Wolfe. Molt bé Colin Firth, però Jude Law es passa d’histriònic. (7)

Lifeboat (Alfred Hitchcock, USA 1944 (El Toro TV))

Un exercici formal força ben resolt en un sol escenari. Potser el que llavors  (en temps de guerra) era un missatge urgent ara semblarà simbòlic en excés. Estupenda Tallullah Bankhead. (7)