dijous, 14 de gener de 2021

La ciutat és per a mi


Fran Lebowitz va néixer el 1950 a Nova Jersey en una família jueva de fabricants de tresillos. Després d’una catastròfica etapa escolar, només salvada per la lectura, va traslladar-se a viure a Nova York el 1969, en una de les etapes més productives i heroiques de la ciutat. Fruit de llargs anys d’intensa vida social va convertir-se en una de les cronistes culturals de moda, del que en són testimoni dos introbables reculls d’articles que va publicar Tusquets a la dècada dels 80. Des de l’any 1994 Lebowitz pateix un bloqueig que l’impedeix escriure i per guanyar-se la vida es dedica a fer aparicions en públic on expressa les seves opinions i es deixa fer preguntes (que respon o no, segons li convingui).


Aquesta faceta d’oracle urbà i propagadora d’opinions contundents és el que explota la sèrie documental de Netflix «Pretend It’s a City» («Supongamos que Nueva York es una ciudad», en castellà horripilant) que ha dirigit l’amic de Fran, Martin Scorsese, Durant set capítols de vint minuts i escaig la sardònica autora diu la seva sobre tot el diví i l’humà que li vingui de gust en diverses aparicions públiques, acompanyada de figures com Toni Morrison, Alec Baldwin, Olivia Wilde, Spike Lee o el mateix Martin Scorsese (que li riu les gràcies de forma exagerada).


Fran Lebowitz es presenta en aquests programes com assenyadament misantròpica, tecnòfoba (no té mòbil ni ordinador), amant de la cultura, sedentària, enemiga del turisme que envaeix la seva ciutat d’adopció i defensora d’un pacte de no agressió ciutadà. Tot això ho expressa de forma taxativa i arrauxada que, juntament amb el seu caminar com d’os emprenyat, la fa irresistiblement entranyable i fins i tot còmica, com una d’aquelles tietes excèntriques i favorites que a tots ens agradaria tenir. Jo almenys m’he empassat tota «Pretend It’s a City» d’una tongada en permanent estat de somriure.


Fa dos dies Quim Monzó, que es podria considerar un homòleg barceloní de la Lebowitz, li va dedicar una elogiosa columna a «La Vanguardia». Amb aquesta recomanació crec que encara quedarà més clar a qui pot fer gràcia aquesta sèrie tan particular. 

2 comentaris:

  1. En un momento dado Quim Monzó me pareció muy bueno. La paradoja fue que en ciertos asuntos comulgara con mujeres como Olona, Arrimadas, Cayetana y Monasterio. Si les ofende la ley de violencia de género deberían saber que a otras nos ofende mucho más la violencia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En Monzó de vegades és molt raonable, però a mesura que es fa gran mostra replecs que l'apropen a la reacció.

      Suprimeix