Batxillerat de ciències - Batxillerat de lletres

El darrer club de lectura va resultar molt polaritzat, dividit entre una petita banda d’entusiastes irreductibles i un grup no gaire més nombrós d’indiferents lleugerament irritats. La culpable, la novel·la «Las dimensiones finitas» del barceloní A. G. Porta, editada per Acantilado el 2015. El llibre relata la trobada i posterior relació amorosa de dues persones impossibles que no són més que un estereotip. Bruno és un consultor desarrelat de la seva família que l’únic que ha llegit a la seva vida són pàgines d’economia. Bruno no sap parlar anglès, viu en un apartament sense mobles prop de la Maquinista i vesteix corbata i Sebagos tots els dies de l’any. Bruno vindria a ser com un producte d’ESADE lleument tarat. En canvi Albertine és una noia rica, gran consumidora de cultura, expianista precoç, fotògrafa ocasional, documentalista a la recerca de patrocini i col·leccionista compulsiva d’obres de Salinger, tan esnob com propensa a les llistes prescriptives.

Sobre el paper la relació és impossible que funcioni, perquè ells dos són com oli i aigua; però el noi se’n surt, perquè s’hi fixa molt, pren nota de tots els noms d’artista que li diuen i es compra un d’aquests manuals de «Tot el que li cal saber per semblar culte». També ajuda que possiblement Albertine sigui una egocèntrica que no pari gaire atenció a qui té al davant. Poc importa, perquè tant ell com ella formen una parella de perfectes cretins i la intenció del llibre no és realista, sinó més aviat paròdica. Com prendre’s si no que la primera vegada que carden, ella posi com a música de fons Luigi Nono? O que la successió de xicotes de Bruno es diguin Jeanine, Nadine, Claudine i similars?

Començant pel seu títol, a «Las dimensiones finitas» l’escriptor J.D. Salinger hi té molta importància. D’una forma bastant ortopèdica, al principi de la novel·la, el protagonista (que no havia llegit literatura en sa vida) es troba amb quatre obres de l’americà a les mans, com a llegat d’una ex-xicota. Tot llegint un d’aquests llibres a l’autobús de la línia 73 és com coneix l’Albertine, una veritable boja de Salinger. De totes maneres, la relació de «Las dimensiones finitas» amb Salinger és una mica incòmoda. En el primer paràgraf se’ns adverteix que possiblement l’estil del llibre ens recordi el del famós autor elusiu, perquè en ell s’ha inspirat; quan la veritat és que no he sabut reconèixer en cap moment un eco de l’estil de Salinger. Per altra banda, Bruno es pren la molèstia d’explicar-nos amb força detall una sinopsi de l’obra completa salingeriana, tot assumint que el lector no en sabrà res d’un literat tan «desconegut». Aquesta presumpció xoca amb el fet que, quan Bruno escriu això, ja coneix la vasta biblioteca d’edicions de Salinger (més de 3.000, si no recordo malament) que posseeix Albertine.

«Las dimensiones finitas», que inicia la seva acció l’any 2008, també vol ser una novel·la de la recent crisi i salpebra la seva trama de notícies econòmiques d’hemeroteca. El protagonista supera la crisi i encara fa algun caleró quan es treu de la màniga una peculiar teoria titulada «Ingeniería de los Soportes Mutables», que no s’explica mai en què consisteix, ni falta que fa.

Així, un cop establerts els «leit motiv» —Salinger, l’amenaça d’un ERO, Nacho Vegas, els Suports Mutables, Primal Scream, The Economist, i el mentor Don Gregorio—, es va trenant un discurs pla, notarial i gris, que dura unes dues-centes pàgines. Hipnòticament addictiu, o simplement ensopidor. Una cosa així:

Asustado, regresé a casa poco antes del mediodía. Ella había insistido en que fuéramos al cine por segunda vez y eso era demasiado en menos de veinticuatro horas. Al menos para mí. Y aunque con mucho gusto me hubiese quedado, me fui porque para ser el primer fin de semana que pasábamos juntos, seguir con ella me parecía excesivo y acompañarla a ver otra película de autor, también. Además, estaba un poco transtornado, como si hubiera sufrido un pequeño shock, y sentía que debía descansar o pensar en mi situación, o las dos cosas a la vez. No tenía muy clara la clase de relación que acababa de iniciar. Bueno, tal vez sí que la tenía clara pero me asustaba, o pensé que de pronto aquella chica había emergido con tanta fuerza que lo que me correspondía en ese momento era recapacitar. Me acompañó hasta la entrada de los Ferrocarriles y luego la vi marcharse montada en su bicicleta plegable de seis marchas.

Coi!, ara que ho transcric, no em sembla pas tan ensopit, seré víctima de la síndrome de la capital sueca? Al final del final, el narrador ens vol convèncer que hem estat testimonis d’una gran història d’amor, fet desmentit per la poca passió i el molt cervell que s’hi troba al text. Des de la primera línia he cregut percebre la superioritat que sent Porta en relació als seus personatges i se m’ha fet antipàtic. Next!, que diria Brel, si parlés per boca de Marc Almond.

Teoria i pràctica del «spoiler»

Fa dos dies algú m’acusava d’haver incorregut en el detestable pecat del «spoiler». Sense gaires arguments a mà, he hagut de deduir que la meva culpa es concentrava en haver mencionat d’esquitllentes que a la pel·lícula hi moria la mare. Perdonin, lectors, si els espatllo alguna sorpresa, però en una saga que abasta quaranta anys d’una família italiana, el mínim que es pot esperar és la mort d’algun dels progenitors. Són coses que passen a totes les famílies.

No entraré aquí en la peluda qüestió de trobar el millor equivalent en català a la paraula «spoiler» —crec que tots entenem el que vol dir—, sinó que volia incidir en l’al·lèrgia que ens ha agafat a tots a conèixer cap detall de l’argument de llibres, pel·lícules o sèries, com si en les sorpreses argumentals ragués tot el valor d’aquestes obres. No tots aquests detalls tenen la mateixa capacitat d’espatllar-te la lectura o el visionat. Un dels casos més flagrants és el de la identitat del criminal en una novel·la negra de misteri del tipus «whoddunit». El fet de conèixer-lo li treu tot el valor enigmàtic al llibre i crec que aquí estarem tots d’acord que s’ha de tenir molt mala ànima per revelar qui era el culpable.

Un altre territori prohibit és el dels finals inesperats, com per exemple el de «El planeta dels simis» (allò que abans es deia a la publicitat de la pel·lícula, «¡Que no le cuenten el final!») Una variant una mica més sofisticada d’això són les obres que comencen semblant una cosa i de sobte es converteixen en quelcom completament diferent (vegeu, per exemple, «The World’s End»).

Tots aquests casos esmentats fins ara justifiquen l’exigència d’una zona lliure de «spoilers» i la petició d’ostracisme perpetu per a qui en reveli els secrets. Però també penso que, si tota la gràcia d’un llibre o pel·lícula resideix en aquests petits detalls que cal ocultar, les seves virtuts estètiques han de ser necessàriament molt primàries i limitades. A «Citizen Kane», l’obra mestra d’Orson Welles, tot el guió pren com a nord la interpretació de les darreres paraules de Charles Foster Kane. Només al final es descobreix quin era el significat del mot «Rosebud» i és cert que aquesta revelació omple de sentit (o d’absurd) la biografia del protagonista. Però també és innegable que «Citizen Kane» és més, molt més, que una mera endevinalla; i que, qui la redueixi a això, no ha entès res sobre el que és mirar/llegir una història, i li està fent un flac favor al film.

Dit amb altres paraules: qui basa el plaer que extrau de films i llibres en raons susceptibles de caure en territori «spoiler» s’està movent en un nivell molt pueril de l’experiència estètica. L’ansietat per saber el que passarà després està molt bé (a tots ens agraden Tintín, Dickens i Indiana Jones), però conformar-se amb això em sembla poc imaginatiu i mancat d’ambició. De fet, aquests detalls que per algú són tan importants, en el fons no tenen cap rellevància. Dec haver vist «Vertigo» d’Alfred Hitchcock unes quatre o cinc vegades i no tinc cap dubte que és una de les obres cabdals de la història del cinema. Tanmateix no hi ha manera que retingui el trellat de la seva trama: cada cop que la veig el secret del seu desenllaç m’arriba com a nou. No per això deixo de gaudir-la i sempre li trobo noves lectures torbadores. El que importa no és qui són Judy i Madeleine, el que importa no és el perquè, el que importa és el què i el com. Sobretot el com.

 

Segona residència (10): motivacions personals

La meva intenció ulterior era la d’investigar l’existència de l’hipotètic soterrani de casa nostra on s’havien vist emparedades víctimes de la violència sexual, èmules d’Antígona. Però no podia iniciar l’escrutini tenint l’Helena al davant. Vaig intentar distreure-la; la vaig convidar a anar prendre cafè amb les amigues. Però d’amigues en tenia poques, i cap a la urbanització. A més ella preferia el te.

Quan, gràcies a una victòria menor, va decidir anar a descansar sota els pins a la gandula del jardí, vaig començar a aplicar amb la maça petits cops al terra del xalet. Res no va sonar buit (ni prometedor) fins que no vaig sortir a fer prospeccions al cobert on hi havia el safareig. Davant del moble metàl·lic gris, inspirat pel tradicional Meccano, que emmagatzemava pots de pintura plàstica mig encetats, una caixa d’eines incompleta, testos reciclats i xancletes de platja —tots productes residuals de la vida domèstica—, vaig notar que el martell massiu retornava la primera resposta interessant. El meu impuls inicial fou el de partir el sòl a cops de massa sense més dilació; però a la primera embranzida ja tenia l’Helena a la porta de la barraca. Amb una mirada d’indissimulada censura m’estava advertint que, si decidia infligir una trompada més al paviment, me’n penediria.

Els dies que seguiren foren un suplici per a mi, perquè l’Helena no es desenganxava del meu costat; al menys, mentre érem a la torre. Sospitava —molt correctament, cal dir-ho— que aprofitaria qualsevol distracció seva per emprendre les tasques de perforació. Així, amb les mans lligades, passava les hores mortes imaginant-me quina cavitat plena de misteris s’amagava sota el jardí. Apart d’aquest neguit continuat, les vacances no aportaren cap altre incident digne de ser ressenyat aquí. Els rosers d’en Mariano i l’Alba romangueren intactes, els gossos de la Magda no patiren cap agressió i —el que és més important— no rebérem cap més intrusió a casa nostra.

El dilluns de Pasqua, quan estàvem carregant les bosses al cotxe, aparegué el trio de penjats local. Confessaré que gairebé els havia oblidat, tan poca era la confiança que sentia per la seva col·laboració. Toni el prim, que continuava actuant com a portaveu oficiós del triumvirat, s’avançà i alçà el palmell, com un pell roja de pel·lícula.

—Ep, mestre, com hem vist que marxàveu… Us volia dir, que no passeu pena, que nosaltres serem a l’aguait i no se’ns escaparà ni una. De moment no hem observat res més d’anormal, però aquí serem pel que calgui i pel que faci falta.
S’havien posat tots tres en posició de ferms!, com si jo em disposés a passar-los revista pseudo-militar. Era una situació ridícula, sobretot perquè Helena havia decidit fer veure que no existien i continuà traginant l’equipatge amb un rictus de menyspreu a la cara. Una mica avergonyit per tot plegat, vaig esmunyir un bitllet de 50 euros entre els dits àvids del portaveu, mentre proferia una mena de discurs d’agraïment:

—Molt bé, nois, ens veurem d’aquí poques setmanes. Continueu amb la bona feina!

Tot conduint per l’autopista en direcció a Barcelona, em preguntava una vegada i una altra perquè havia decidit subvencionar el tercet de consumidors de marihuana, quan no m’havia ofert cap resultat, ni bo ni dolent. Seria ridícul pensar que m’havia sentit com l’emperador recompensant les seves tropes, però així de problemàtic m’havia sentit.

Mentrestant, Helena m’etzibava:

—He vist el bitllet de cinquanta que els hi passaves. Digue’m que no t’has begut tot l’enteniment.

Al sistema educatiu existeixen dies festius de lliure disposició. Qui no es dedica a l’ensenyament i no té fills en edat escolar té dret a desconèixer-los. Però jo sí que els coneixia. I estava decidit a investigar els baixos de Villa Florita així que el departament m’oferís l’oportunitat.

Les millors vides dels nostres anys

Hi ha novel·les (poques) i pel·lícules (menys) on t’agradaria continuar vivint més enllà de la seva conclusió formal. Potser «Guerra i pau» de Lleó Tolstoi, «Els papers del Club Pickwick» de Charles Dickens o «Un bon partit» de Vikram Seth són els casos més evidents que em venen al cap; però n’hi ha d’altres. Ho he tornat a pensar durant la revisió recent de «La meglio gioventù», la quasi-obra mestra de Marco Tullio Giordana, que tota ànima decent i sensible mereixeria conèixer. Titulada a partir d’un recull de poesies en furlà de Pier Paolo Passolini, va ser pensada com una sèrie de quatre capítols per a la RAI, però esdevingué cinema en dues parts després del premi «Un certain regard» que obtingué a Cannes l’any 2003.

«La millor joventut» explica la història d’Itàlia entre l’estiu de 1966 i l’estiu de 2003, a través de les vivències d’una família de la petita burgesia romana. El guió, obra de Sandro Petraglia i Stefano Rulli, es basa en el recurs clàssic del dos germans antagònics, que tanmateix no poden evitar estimar-se (com a germans que són). Nicola (Luigi Lo Cascio), és un estudiant de medicina, futur psiquiatre, jovial, empàtic i sense cap doble intenció. En certa manera funciona com l’heroi de la pel·lícula, com l’objectiu de la nostra identificació. En canvi Matteo (Alessio Boni) és un lletraferit d’inquietant bellesa qui, per obscures aspiracions a l’ideal, acabarà servint a les forces de l’ordre i del mal (llegiu policia).

La visió transversal de la història recent italiana que ofereix el film —amb les inundacions a Florència el novembre de 1966, els estralls de les Brigades Roges i l’assassinat d’Aldo Moro, l’atemptat contra el jutge anti-màfia Giovanni Falcone o les corrupcions de Tangentopolis com a fites rellevants— podria fer pensar en una mena de «Cuéntame» traslladat a la península italiana. Però és molt diferent parlar d’un serial de llargària indefinida, com aquest de TVE —que s’ha d’inventar contínuament noves peripècies per farcir les temporades (i l’interès dels televidents)—, que enfrontar-se a una obra de molts minuts però de límits determinats i tensions molt ben resoltes. Parlant en aquests termes, el guió de «La millor joventut» és admirable per la forma com va plantant les llavors per recollir els seus rèdits al llarg de les seves generoses sis hores.

La pel·lícula, la sèrie, o el que en vulgueu dir, també intenta representar la diversitat geogràfica i cultural del país. Així l’acció principal es reparteix entre Roma, Torino i Sicília, amb importants incursions a Milà, la Toscana i el Vèneto. Només qui tingui un coneixement molt complet dels dialectes de l’italià —o activi els subtítols per a no oients—, s’adonarà que el film també ret homenatge a totes les parles dialectals d’Itàlia, vives fins qui sap quan.

Potser caldrà que us avisi: «La meglio gioventù» és un melodrama descarat (d’aquells de tota la vida). Terriblement eficaç, em temo. En condicions de recepció normal, les seves últimes tres hores solen deshidratar-me per la via lacrimal. Malgrat tot, utilitza per emocionar-nos recursos bastant ben mesurats i cops baixos acceptables; excepte un de molt i molt vergonyós, que no comentaré; però que té a veure amb la mort de la mare.

La sèrie brilla sobretot pel seu guió de pedra picada, i també per una direcció pensada a una alçada humana. Molts dels seus protagonistes ofereixen memorables interpretacions, d’aquelles que marquen una carrera (Boni, Lo Cascio, però també Riccardo Scamarcio, en un dels seus primers papers de sex symbol amb ulls clars.) La molt veterana Adriana Asti revela una potent presència d’ocell espantat, mentre que Sonia Bergamasco i Maya Sansa esdevenen les encisadores portaveus de dos mons mútuament irredimibles. Però és Jasmine Trinca, en un colpidor paper d’esquizofrènica, la que marca el meridià emocional de «La meglio gioventù». Potser és la malaltia mental la mesura dels canvis entre el segle passat i el que ha vingut; però també ho és el respecte en el tractament als afectats i la desaparició del vocabulari quotidià de la paraula manicomi.

No pertanyo al bàndol dels que pensen que, si William Shakespeare avui fos viu, escriuria sèries per a la televisió. Segurament, s’hi negaria, i continuaria fent teatre. O ves a saber, no som ningú a l’hora de canalitzar els desitjos dels difunts. Però aquesta construcció narrativa, la de «La meglio gioventù», és del millor que us podeu dur al pap en aquests principis de segle. En qualsevol mitjà artístic. Dins o fora de la televisió. Paraula d’allau.

Retorn al passat

Un bon (o mal) dia vaig escriure sobre Guillem Frontera, un escriptor que m’havia encisat de jove (amb «Tirannosaurus») i que m’havia decebut ara amb la fàcil i tòpica «Sicília sense morts». La Roselles em va desafiar llavors a tornar a l’origen dels meus amors, amb una relectura comentada d’aquest mateix «Tirannosaurus» (Laie, abril 1977), gairebé quaranta anys més tard.

Ho he fet, Roselles, que ho sàpigues, perquè jo aquestes coses me les prenc seriosament, de vegades molt més seriosament del que s’ho semblen prendre els seus autors originals. En Frontera, qui sap si hereu d’en Blai Bonet, retrata una comunitat de seminaristes envescats de malura sexual en època moderna, però difícil de precisar. El podem considerar tot un precursor, perquè durant els anys 70 del segle passat pocs es prenien seriosament la denúncia contra els pederastes dins de l’església; i quan finalment l’escàndol va esclatar en dates recents va semblar que a tothom li venia de nou.

La novel·la s’articula en capítols que van alternant dos temps diferents: mentre que un dels fils va establint els antecedents que han conduït a la situació actual, l’altre fa avançar l’acció. No és una estructura especialment original, però sorteja la simple linealitat i resulta molt estimulant de cara al lector. El protagonisme és coral, repartit entre els capellans docents i alguns alumnes. Frontera fa una important distinció entre els joves que estableixen una relació particular entre ells i els sacerdots que abusen dels seus educands a través de l’autoritat de la qual gaudeixen. Tal com la realitat ha corroborat, s’identifica l’existència d’una llei del silenci, segons la qual tot es deixa passar sempre que no vagi més enllà de les parets del seminari. No és però un llibre simplista i diria que fins i tot els personatges més antipàtics estan representats amb cert grau de comprensió.

M’ha sorprès el llenguatge de «Tirannosaurus», complex, evocador i salpebrat de mallorquinismes, molt lluny de la funcionalitat més prosaica de «Sicília sense morts». Em pregunto si això es deu a un intent de l’autor per fer-se més accessible (i comercial) a l’etapa tardana de la seva carrera o bé és que fa quaranta anys el català literari gastava un altre nivell. Jutgeu si no:

Sempre hi ha la mar, tanmateix, i la remor de les ones com una esperança de vegades assumida amb angúnia i temor. La mar, que és la vida més enllà d’aquestes parets de marès que tanquen les quaranta quarterades de garriga. Travessen l’aigua blava vaixells de color blanc, adesiara, i deixen un núvol allargassat com un camí de pols. Camins intransitables, rutes de fum, fragilitat dels somnis. De vegades, hi ha un cos que bota la paret de marès i es perd i s’oblida. Dins una nit d’insomni, aleshores, el record persegueix i vol concretar aquell cos lluny d’aquí. Però ja pertany al misteri, a les boires d’un món que no és aquest i que comença just devora la mar.

La relectura de «Tirannosaurus» m’ha confirmat que la memòria no m’enganyava: malgrat el seu desenllaç precipitat (i no del tot justificat), aquesta novel·la supera en tots els departaments —estil, estructura, trama, personatges— la molt més banal «Sicília entre els morts». Possiblement el control de qualitat s’ha relaxat en temps recents. La ficció catalana més venuda en el Sant Jordi d’abans d’ahir sembla confirmar-m’ho.

Insolació

Swinton, Johnson, Fiennes, Schoenaerts

Luca Guadagnino és juntament amb Paolo Sorrentino un dels grans estilistes del cinema italià contemporani. La seva tendència al melodrama tremend l’hi ha proporcionat algunes comparacions amb l’obra de Luchino Visconti. Guadagnino fa pel·lícules excessives i un punt histèriques, certament no per a tots els gustos. La seva anterior «Io sono l’amore» ja va provocar una sonada divisió d’opinions, tot i que per a mi va significar un veritable enlluernament. Guadagnino estrena ara el seu debut en llengua anglesa amb «A Bigger Splash» (o «Encegats pel sol» aquí). Encara que el títol coincideixi amb el d’un cèlebre quadre de David Hockney (i d’un film de ficció biogràfica sobre aquest pintor), en realitat l’obra adapta lliurement «La piscine», una vella pel·lícula de Jacques Deray amb Romy Schneider, Alain Delon, Maurice Ronet i Jane Birkin.

A la remota illa de Pantelleria, entre Sicília i Tunísia, la famosa estrella del rock Marianne Lane (Tilda Swinton) es recupera d’una operació a les cordes vocals acompanyada del seu xicot documentalista Paul (Matthias Schoenaerts). El seu idil·li nudista es veurà interromput per l’aparició de Harry Hawkes (Ralph Fiennes), antiga parella de Marianne, i per l’inesperada filla d’aquest (Dakota Johnson). La forçada convivència elevarà la tensió sexual, mentre ressorgeixen vells ressentiments i gelosies.

Guadagnino sol resultar interessant de contemplar i, si se li accepten els brots de paroxisme visual i els estirabots a la banda sonora, pot arribar a ser electritzant; però el guió de David Kajganich no acaba de quallar i el desencadenant del conflicte no deixa de ser mai postís. Tampoc els personatges assoleixen un perfil creïble. Només Fiennes, irritant i sobreactuat, però també enèrgic i adorable, fa alguna cosa amb el seu paper. La Swinton afegeix un altre personatge marcià a la seva inusual carrera. No me la crec gaire com a estrella del rock, però està estupenda com a perxa d’alguns models molt «casual» de Raf Simons (o d’algú altre, no em feu cap cas en aquestes coses). A Schoenaerts sempre m’agrada veure’l, sovint per raons extra-artístiques, i a Dakota Johnson (que ha de carregar amb el paper pitjor escrit de tots) ni tan sols això. També hi apareix una envellida Aurore Clement, gran amiga d’aquesta casa.

El guió intenta entaforar-hi, amb paral·lelismes obscens, la crisi migratòria que està succeint a Europa ara mateix, tot i que el drama dels camps de refugiats i el dels que s’ofeguen cada dia a la Mediterrània són infinitament més punyents que els ridículs mals de ventre d’un quartet de bohemis parcialment desocupats. El tractament de la població local, tots ells retratats com salvatges innocents (començant pel cap de la policia quasi oligofrènic), fa pensar en una actitud netament neocolonial. Sorprèn que Guadagnino, palermità del 1971, es presti a aquestes lectures degradants.

És una pena que «A Bigger Splash», que sobre el paper oferia tants al·licients, s’hagi vist reduïda a melodrama tòrrid, polsegós, estival i fallit. Encara així no em penso perdre el «remake» que el mateix director farà de la «Suspiria» de Dario Argento amb idèntic quartet protagonista. Feble que sóc.

Un món de metros: William Shakespeare

Un dels mals de la popularitat del mapa del metro de Londres és que al pobre li toca fer tots els papers de l’auca. Així, aprofitant que el Tàmesi passa per Londres i que aquest 23 d’abril es commemoren els 400 anys de la mort de William Shakespeare, London Transport ha creat un nou mapa per a l’ocasió. En ell, els noms de les estacions han estat substituïts pels títols de les obres del Bard, pels noms dels seus personatges i per altres termes relacionats amb l’homenatjat. Cada línia intenta mantenir una unitat temàtica: així hi ha la línia que recull els noms de les peces teatrals (que resulta ser la groga Circle Line), hi ha la línia de les heroïnes i la dels malvats, la dels grans actors shakespearians i la de les adaptacions en altres mitjans. Símbols explicatius addicionals informen si l'obra és comèdia o tragèdia, o si el personatge és transvestit.

Per descomptat aquest canvi és purament cosmètic i no afecta a la retolació de les estacions en el món real (imagineu-vos l’embolic que es podia organitzar…) El propòsit doncs és el de vendre al públic abduït gravats artístics (60 x 80 cm a 14,99£) o vulgars pòsters (61 x 91,5 cm a 3,99£) que reprodueixen aquest mapa efímer.

Proposo que adaptin el mapa del metro d’Alcalá de Henares amb temes cervantins. Algú s’apunta al «crowdfunding»?