Estranys destins de vacances

El mont Ararat

Responc per al·lusions algú que trobava estrany passar les vacances a Geòrgia o Armènia. Espero que aquestes imatges siguin una justificació prou eloqüent.

Odes a la biblioteca pública (i 2)

Reprenc la repassada dels contes de «L’illa dels tresors», que en el llibre per cert estan ordenats pel cognom dels seus autors per estalviar-se ordenacions conceptualment més complexes.

• «El conte de la biblioteca» de Francesc Miralles. Si una tarda d’hivern un viatger… entra a una biblioteca. Metaliteratura.
• «El llibre fosc» de Núria Pradas. Ambientat a tres biblioteques barcelonines en tres èpoques diferents. Conte fantàstic; de gènere fantàstic, vull dir.
• «Qui és qui» de Llucia Ramis. Un dels contes més complexos i més estimulants. Sobre la relació de dependència entre dues velles coneixences i sobre el concepte del temps i la seva percepció literària. «El temps xerra en xiuxiueigs a les biblioteques i amb alegria a les llibreries…» Igual com passava a «Testament» s’incideix en les persones que donen nom a una biblioteca.
• «L’home que va cremar l’última biblioteca» d’Albert Sánchez Piñol. Conte de ciència-ficció que sembla una excusa per queixar-se de l’evasió de drets d’autor que implica el préstec bibliotecari.
• «L’incendi del somni de Bukowski» de Care Santos. Recreació dels inicis de la carrera literària de Charles Bukowski i del paper que hi va tenir la biblioteca central de Los Angeles, posteriorment devastada per un incendi.
• «Biblioteca oral» de Màrius Serra. Uns moments de tensió viscuts en un viatge a Moçambic inspiren el paral·lelisme amb un conte tradicional africà.
• «Sota els mateixos cels» de Sílvia Soler. On es demostra que l’afició a la lectura té quelcom de genètic. Màrius Torres és l’estrella invitada.
• «Blanc» de Coia Valls. Sosté que preservar llibres que ningú no vol llegir és una tasca digna d’aplaudiment. Idealista en el sentit més irresponsable de la paraula.

«L’illa dels tresors» manté el nivell gràcies a les contribucions de Cirici, El Hachmi, Ramis, Santos i Serra. No és un saldo gaire galdós, però ja hi anava preparat.

Odes a la biblioteca pública (1)

«L’illa dels tresors», un regal de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona, és un d’aquells llibres tan temibles que reuneixen una colla d’autors coneguts, associats circumstancialment per un encàrrec comú: en aquest cas el de cantar les gràcies i virtuts dels llibres i la lectura, representats per a l’ocasió en la institució de les biblioteques públiques. Deixant de banda el dubtós missatge que l’activitat lectora sigui la panacea que alguns pretenen, discussió que ens duria bastant lluny, em queda només comentar succintament els contes del recull per establir el seu nivell de qualitat.

• «Clarianes» de Maria Barbal. Tres moments de la vida de la Rita (als 10 anys, com a estudiant universitària, i ja pensionista) en sengles visites a la seva biblioteca. N’explica el seu funcionament, fins i tot el servei de préstec mecanitzat. Trivial.
• «Rates de biblioteca» de Sebastià Bennasar. El pare i la mare són bibliotecaris, la filla és filòloga però treballa a una biblioteca, el gendre és escriptor i dorm a una biblioteca. «I si de la seva mare va heretar-ne la suavitat de moviments per lliscar entre els passadissos, del seu pare va obtenir una capacitat extraordinària per desxifrar les claus i els codis que identificaven cada un dels llibres…» Això és sexista; el conte, insignificant.
• «Testament» de Xavier Bosch. Un escriptor d’èxit fa redactar el seu testament. La importància de donar el teu nom a una biblioteca. He quedat amb ganes de llegir la sèrie de thrillers protagonitzats per una caixera del Bon Preu amb psoriasi.
• «Tres negres» de David Cirici. Un escriptor força detestable s’obsedeix per tres negres que van a rentar-se als lavabos de la seva biblioteca. Com que el protagonista va a la biblioteca els dies que li ve la dona de fer feines, m’hi he sentit una mica identificat. El millor conte fins el moment.
• «Dos amants com nosaltres» de Najat El Hachmi. Dos adolescents refugien el seu amor prohibit als passadissos d’una biblioteca que podria ser la Joan Triadú de Vic. Defensa de la diferència cultural i de l’educació no paternalista. Intel·ligent i emotiu.
• «El tresor de Mingana» de Martí Gironell. Conte històric sobre manuscrits religiosos a l’Iraq. Documents contemporanis a Mahoma i un possible Sant Greal. Miniatura de novel·la històrica.
• «L’ombra del coronel Durana» de Pau Joan Hernàndez. Aparició de la primera bibliotecària esquerpa! «No era antipàtica, sinó més aviat cauta i rebutjava qualsevol familiaritat que considerés excessiva, qualsevol acostament que amenacés la seva solitud, sense acritud, però amb fermesa». Desafortunades comparacions entre l’esclavatge i la Shoah(!). Relativització de la violència de gènere(!).

Cavalls domats

La publicació l'any 2015 de "Formentera Lady" de Jordi Cussà a LaBreu va propiciar el rescat de la introbable "Cavalls salvatges" (2000) en edició revisada (però no gaire corregida) a L'Albí (2016). Des de llavors sembla que la reivindicació de l'obra de Cussà sigui un fenomen imparable, potser perquè les novel·les protagonitzades per ionquis catalans no siguin precisament abundants.

"Cavalls salvatges", un títol no precisament subtil i que potser li ve ample, s'ocupa de les peripècies d'una colla de politoxicomans (molts d'ells de l'interior del país) durant els trenta darrers anys del segle XX. Explicada des de múltiples punts de vista i amb una cronologia totalment desordenada, la novel·la tendeix més a l'episodi que a una narració tancada i per això mateix no serà apta per a tots els gustos.

S'agraeix que el llibre eviti el tremendisme i que el drama es combini amb la picaresca i amb una certa quotidianitat de la vida familiar. És meritòria també la creació d'un llenguatge adequat per a drogo-addictes sense que en cap cas grinyoli: rarament el ionqui català havia sonat tan convincent. L'única pega que hi podria oposar és que tots els narradors demostren un discurs articulat en excés, com si tots ells provinguessin de les classes mitjanes.

Encara no eren tres quarts de set de la tarda, però la boira dels novembres inundava la minimetròpoli amb aquella nostàlgia espessa que, a l'hivern, condensa l'enyor de l'estiu. De sobte, de forma absolutament impensada, vaig tenir ganes de fotre'm una dosi pel simple fet de fotre-me-la, passant de totes les determinacions dels collons i tota la resta d'estúpides presumpcions civilitzatòries. Feia anys i panys que havia oblidat aquell vertigen de buit, aquell dolç "ennui" com en deia el Bián, letal de tan morbós, però la qualitat d'aquella tristesa respecte al món en general i el món meu en particular, s'adeia perfectament amb la memòria emocional dels anys de ionqui, i l'únic que em faltava era un bon fix.

La grapa literària de Cussà és innegable i només he de lamentar la meva tradicional immunitat a la mística de les addiccions per valorar aquest "Cavalls salvatges" com es mereix.

Hollywood somiat

Quentin Tarantino, possiblement un dels cineastes més «cineferits» actualment en actiu, fa a «Once Upon a Time in Hollywood» el seu particular homenatge al cinema de Hollywood de finals de la dècada dels 60, una època de profunds canvis en la qual llanguien els gèneres clàssics, s’imposava el predomini de la televisió, i una nova generació de directors marcats per les drogues, el sexe i el rock & roll estaven a punt d’irrompre.

El film s’ambienta a Los Angeles en tres dies concrets de l’any 1969, quan Tarantino tenia cinc-sis anys, per tant el que s’evoca el director no ho va viure personalment i ho reconstrueix a mitges entre la realitat documentada i la idealització del fan. Això no treu perquè durant tota la pel·lícula s’imposi una sensació tan immersiva com verídica: l’espectador ben predisposat se sentirà plenament integrat en un temps i una ciutat reproduïts fins el més mínim detall, des de les marquesines dels cinemes fins els vehicles que circulen pels carrers, passant per les cançons que sonen a la banda sonora (sempre tan ben escollides com Tarantino ens té acostumats).

Contribueix a aquesta impressió de vida compartida una trama quasi inexistent que durant les dues primeres hores del metratge es limita a seguir el dia a dia dels protagonistes en activitats tirant a anodines. Leonardo DiCaprio fa d’actor en decadència de westerns televisius i Brad Pitt és el seu col·lega especialista que el dobla a les escenes d’acció. Per allà també s’hi passeja la seva veïna Sharon Tate (Margot Robbie), actriu pujant que acaba de casar-se amb Roman Polanski, el flamant director de «Rosemary’s Baby».

Els darrers quaranta minuts introdueixen un to més proper al que habitualment s’espera de Tarantino i del que convindrà no revelar-ne res. De totes maneres em pregunto fins a quin punt per gaudir plenament de «Once Upon a Time in Hollywood» no és requisit estar informat de la tràgica fi de Tate. És fàcil que un espectador jove desconegui les circumstàncies d’un crim que es va produir fa cinquanta anys i per tant es perdi tant els subtextos ominosos com la ironia del desenllaç.

Més enllà d’aquest matís, el film ha provocat una certa divisió d’opinions entre els que han trobat a faltar que passessin «més coses» i s’han avorrit sobiranament i els que s’ha deixat seduir per una juganera experiència cinèfila. Jo, que sóc dels que m’inclino més per la segona opció, no deixaré de destacar els altíssims valors de producció i unes interpretacions d’autèntica categoria, DiCaprio en un vessant més tècnic i Pitt des del carisma. Menció especial per Margaret Qualley, Dakota Fanning i la nena Julia Butters.

El millor que es pot dir de «Once Upon a Time in Hollywood» és que, si saps entrar en el joc, els seus 161 minuts passen volant.

Un món de metros: Edimburg

El tram d'Edimburg, en funcionament des del 2014. Una línia, 16 parades, 14 quilòmetres. Hi ha una prolongació projectada fins al port; de moment connecta amb l'aeroport, que per un tramvia trobo que està molt bé.

Encara que això és Escòcia, l'ombra del mapa de Londres torna a ser allargada. Bons enllaços amb el tren. Per la icona del bus es nota que són de dos pisos.

Viure de l’aire

Ja he escrit un parell de vegades per ací de les novel·les tan peculiars i tan contracorrent de Santiago Lorenzo. Amb la seva darrera, «Los asquerosos», ha obtingut un notable èxit comercial (deu edicions, 50.000 exemplars venuts, diu a la faixa), especialment gràcies al boca orella. Sense voler desmerèixer la qualitat de l’obra, crec que una part de la responsabilitat de tan bona sortida es deu al seu contundent títol: «Los asquerosos» no és una denominació a l’ús i enganxa des del primer moment.

La història que narra és igualment única: Manuel, un jove que tot just comença a obrir-se pas a la jungla del mercat laboral, es veu obligat a fugir de Madrid el dia que fereix un policia antidisturbis que volia agredir-lo. Refugiat en un poble abandonat de l’Espanya buidada, comença a sobreviure amb el poc que li ofereixen les migrades infraestructures, fins que (com si d’un Robinson Crusoe a la inversa es tractés), aprèn a prescindir de tot el que no és estrictament necessari fins assolir una felicitat espartana completament impròpia del segle XXI.

Malgrat la seva aparença de fantasia una mica poca-solta, «Los asquerosos» incideix amb imaginació i fina ironia sobre problemes d’ara mateix com la volatilitat laboral, la precarietat de l’habitatge, la prepotència de les forces de l’ordre (recolzada per la llei mordassa) o l’explotació de l’humà per l’humà.

El coordinador, disimulando. La tropa de base, redirigiendo llamadas una vez tras otra, y dando explicaciones que ni ellos entendían. Con estas premisas, el ambiente humano era penoso. Un día se corrió la noticia de que iban a largar a uno de los empleados. Llegó un momento en el que lo sabían todos menos él. Fue su cumpleaños. Los teleoperadores y el jefe, todos ellos unos asquerosos, le cantaron en pleno «Es un muchacho exceDente», y se reían tapándose la boca. Lo echaron. (También a otros dos más, muy cantarines. La cara que debían de llevar). Este era el clima. Como para pergeñar duraderas amistades.

Lorenzo, enemic del pensament adotzenat (representat per la hilarant família veïna dels anomenats «mochufas»), demostra la seva inventiva tant en una trama del tot inesperada com en una forma d’expressar-se que participa a la vegada d’un vocabulari de rància tradició castellana i d’uns neologismes absolutament hilarants.

Las estanterías del salón estaban repletas de recuerditos provinciales con referencias genitales, y muchas fotos de familia. Destacaba la de Joaqui en Pisa, sujetando la torre con una mano. Ya está. La mochufada pura, la cédula internacional de turismo chancro. Habrá quien se la haya sacado igual y esté leyendo esto. Vaya, lo siento mucho si te he ofendido. Pero a mi no me toques.

«Los asquerosos», defensora acèrrima de tot aquell que carbura diferent, i per tant implacable amb el pensament únic dels lloros de repetició. Si aquest any heu de llegir alguna cosa vagament emparentada amb la paraula «best-seller», no cal que aneu més lluny.