Una rucada

Una amiga ens ha regalat el darrer llibre de Carme Riera, que es titula “Des d’uns ulls americans”. La cosa va de George Mac Gregor, un jove periodista de Nova York, del qual s’enamora un assessor d’imatge de l’alcalde de Barcelona, quan aquest és en gira promocional a la Gran Poma. L’assessor convida el noi a Barcelona, li posa pis i li promet que li facilitarà una beca de la Generalitat. Hi ha una sèrie de peripècies sense cap ni peus, el noi es converteix en el mantingut d’un matrimoni de Pedralbes i acaba amb els seus ossos a una pensió de mala mort de Ciutat Vella.

Encara que se suposa que el llibre està narrat per l’americà, el seu personatge no resulta en absolut creïble. Ja és difícil empassar-se que un jove ben plantat, que ni tan sols entén, se’n vagi darrera d’un funcionari de mitjana edat, casat, rodanxó i del tot ridícul. Tampoc és versemblant que algú que a penes coneixia de l’existència de Barcelona, sigui capaç de reconèixer els quadres de Sunyer, Nonell o Anglada-Camarasa que va trobant a les cases que visita.

No, no cal buscar cap lògica ni en els personatges ni en les situacions (algunes completament sortides de mare, com quan el funcionari es disfressa de monja per acompanyar el seu mantingut a Montserrat), perquè la intenció de l’autora és utilitzar la feble anècdota per fer una repassada als nostres signes d’identitat des d’una mirada externa. Així pel llibre van desfilant des de la Moreneta a l’ase català, des de la barretina al caganer, el Barça, el Liceu, Gaudí... Però el que se’ns diu sobre aquest hit parade de la catalanitat ni té interès ni té gràcia. Potser perquè el narrador és un enze, però el que se’ns explica sembla extret directament de la viquipèdia.

Crec que Carme Riera no ha quedat gens convençuda amb aquest llibre, ja que en el pròleg el presenta amb el vell truc del manuscrit que un amic li ha fet arribar i promet que la seva propera novel·la (negra) sí que serà totalment seva. Carme Riera ha desenvolupat una carrera literària important amb llibres tan sòlids com “Fins el darrer blau” o “Cap al cel obert”. No m’explico perquè darrerament es dedica a la prosa lleugera (“L’estiu de l’anglès” ja ho era), a menys que estigui fent provatures amb la literatura de gènere. Queda clar que l’humor no queda dins dels seus dominis.