Allau a la ciutat dels sants

No sabria dir-vos perquè tinc un bloc. Potser perquè em permet posar en negre sobre blanc (trencat) tot allò que no gosaria dir-vos mai de viva veu. Sembla que hi ha una correlació directa entre la logorrea blocaire i el mutisme en la vida “real”: nombrosos científics han estudiat el fenomen.

Sigui com sigui mai no m’hauria esperat que aquesta “Avalanche” dels meus pecats em proporcionés l’oportunitat de parlar en públic sobre una de les meves dèries privades, com és Charles Dickens. Però, mira, els del Club de Lectura de la biblioteca Joan Triadú de Vic són així d'agosarats i em convidaren a fer-ho ja fa uns mesos. Abans d’ahir fou el dia assenyalat.

A mig matí vaig prendre el tren cap a Vic just a temps per recollir la Matilde Urbach a la sortida de la feina. Em dugué al restaurant Ca l’U en un palauet preciós del segle XVIII, una casa on sembla que havia viscut la Maria Àngels Anglada i que té uns frescos espaterrants de Francesc Pla, El Vigatà. Amb l’ajuda d’una ampolla de vi negre vam passar-nos tres hores, que transcorregueren volant, xerrant de Dickens, de Carner, de Vic, de blocaires i de blocs. És curiós com, quan ens trobem dos del gremi aquest, mai no ens falten els temes de conversa.

Després ens acostàrem a l’estació per rebre en Josep, que no volia perdre’s l’ocasió de fer de “cheerleader” oficial. Un cafè, més xarrera, una passejada. Vic és una ciutat plena d’encant, però sembla que els que hi viuen no perden ocasió de trobar-hi pegues. Cal que mirin la seva ciutat a través d’ulls forasters per acabar concedint que el lloc no està pas tan malament.

La Biblioteca Joan Triadú, situada al claustre cobert de l’antic convent del Carme és, per això mateix, un espai excepcional. Tot el que li falta d’ergonomia ho supleix amb amplitud aèria i calidesa personal. A les 8 començà la sessió del club de lectura. Diria que hi va haver una bona entrada (cap a la vintena d'assistents) i un ambient distès que va fer que l’hora em passés en un sospir i sense gota de pànic escènic. Però d’això millor que en faci la crònica la Matilde. De “Grans esperances” (i de Carner, ai!) ja donaré la meva opinió quan arribi el moment a la sèrie “Dickens o res” que, per descomptat no s’atura aquí.

El final de la jornada va ser una mica precipitat, però no era qüestió de perdre el darrer tren a Barcelona. Pel meu gust m’hi hagués quedat unes hores més. Per amorosir el departiment (que diria en Carner), vaig rebre l’obsequi d’una descomunal llonganissa culara embolicada com un producte de luxe. I és que a Vic l’amor a l’embotit voreja el paganisme i les cansaladeries gasten maneres de Tiffany’s. No costa gens imaginar-se la fantàstica Matilde, a primera hora del diumenge, esmorzant un pa de pessic, dreta davant d’un d’aquests aparadors porcins, mentre sona la melodia de “Moon River”.

Una tarda amb Gutenberg

 Gutenberg a Estrasburg

 

De vegades algunes nocions d’allò que s’anomena “cultura general” les tenim tan assumides que ni ens parem a pensar en el que signifiquen realment. Una d’elles, m’avergonyeix dir-ho, és la invenció de la impremta moderna per Gutenberg, un personatge del que res no en sabia, però que m’ha proporcionat gràcies als fruits del seu talent hores i hores de diversió, reflexió, aprenentatge i qualsevol altre valor que es pugui trobar entre les cobertes d’un llibre.

Inesperadament, durant les vacances d’estiu me’l vaig anar trobant en forma d’estàtues i molt especialment en un excel·lent museu que hi té dedicat a Mainz i vaig decidir que en tornar a casa m’informaria una mica més de qui va ser aquest senyor, de l’era del qual ja fa alguns anys que es van celebrant-ne les absoltes.

Però el cert és que de la seva vida, especialment dels seus primers anys, no es coneixen gaire detalls. Nasqué cap a 1398 a Mainz (o Magúncia) en una família de rics comerciants. Es conjectura que estudià a la Universitat d’Efurt, que tenia coneixements d’orfebreria, que en algun moment de la seva joventut la seva família va haver de fugir de Mainz. Per una carta de 1434 se sap que en aquella època estava vivint a Estrasburg i potser va ser allí on va madurar les seves idees sobre la renovació de les tècniques d’impressió. En tot cas, el 1448 era de retorn a Mainz a la recerca d’inversors pel seu projecte.

El 1450 es tenen notícies que tenia una impremta en funcionament. Les primeres obres que allí s’imprimiren foren possiblement poemes en alemany i gramàtiques llatines. La famosa Bíblia de 42 línies o “Bíblia de Gutenberg” data de 1455. El final de la seva vida és ple de conflictes amb els seus inversors, que li acabaren arravatant el negoci. Morí el 1468 en una relativa obscuritat i fou enterrat en una església franciscana. Actualment, tant l’església com la tomba han desaparegut.

Els mèrits de Johannes Gutenberg començaren a ser reconeguts pòstumament: eren temps de lentitud en els quals la fama no s’adquiria d’un dia per l’altre. Els retrats que ens ha llegat la posteritat són tots falsos o, si més no, aproximatius. Els seus descobriments, contemplats des del nostre punt de vista, semblen d’una lògica inevitable i, si no hagués estat ell, un o altre ho hauria acabat inventant. Però no cal negar-li la voluntat emprenedora i la riquesa dels seus recursos. Perquè acostumem a associar-lo amb la invenció dels tipus mòbils, quan les seves idees anaven molt més enllà. Gutenberg va haver de trobar la manera de fabricar aquests tipus de forma industrial, li calgué descobrir l’aliatge metàl·lic més adequat per fer-los, així com la tinta ideal (a base d’oli). Finalment requerí un nou tipus d’impremta, que creà a partir de les premses agrícoles de l’època.

Un home de recursos aquest Gutenberg, qui des d’una posició relativament anònima, va ser capaç de canviar el món que havien conegut els seus pares. I qui ho dubti, que visiti el Museu Gutenberg de Mainz, cita ineludible per a qualsevol persona que senti una mica d’amor per la lletra impresa. I no ho dic per les tres “Bíblies de Gutenberg” que exposen a l’interior d’una caixa forta, espectacle fascinant, però de regust més aviat fetitxista, sinó pel gavadal d’informació entorn del llibre que s’hi pot trobar. Veureu com eren els llibres abans de Gutenberg i com ho foren després, començant pels cèlebres “incunables”. Podreu presenciar la impremta de Gutenberg en acció, així com molts altres tipus d’impremtes posteriors. Veureu meravelles bibliogràfiques del XVII i el XVIII, però també els darrers premis de disseny dels editors alemanys.

Hi ha seccions dedicades a la producció de llibres en altres cultures, a l’evolució de la tipografia a partir dels manuscrits o als canvis de la cal·ligrafia entre els temps romans i l’actualitat. A la botiga del museu els dependents-voluntaris t’acompanyen en tot moment i fan inevitable esmerçar alguns euros, encara que sigui en homenatge a la seva dedicació.

Gutenberg pot ser una figura històricament absent, però que definitivament va canviar la història dels humans. Potser no s’ho proposà, i ni tant sols va sospitar  els seus efectes, però les seves troballes significaren un pas de gegant per la democratització de la cultura.

Gutenberg a Magúncia

Tolstoi també parla de Dickens

“La primera condició perquè un autor sigui popular, el mitjà bàsic per fer-se estimar, és l’amor amb el que tracta els seus personatges. Per això els personatges de Dickens són amics de tota la humanitat; són el nexe d’unió entre l’Home d’Amèrica i l’Home de Petersburg”.

Aquest dimarts sóc de tournée a Vic. Confio que els seus habitants, tradicionals devoradors del porc, no acabin amb mi. D’esperances, les justes.

Si sobrevisc, enviaré una crònica. De moment us deixo amb aquest meravellós “Stage Fright” o “Pànic escènic” (tocat per “The Band”, filmat per Scorsese, i tan reminiscent de "Sympathy for the Devil"). Rick Danko, l’hermós cantant, morí el 1999. Atac de cor, diuen.

La invenció del Nadal

Amb la publicació de “Martin Chuzzlewit” encara en curs, Dickens escrigué un relat llarg o novel·la curta que aparegué el 19 de desembre de 1843, just per coincidir amb les festes nadalenques. Es titulava “A Christmas Carol” (Un Conte de Nadal) i va ser un èxit tan instantani com perdurable.

Qui no coneix el Conte de Nadal? Fins i tot qui no ha sentit parlar mai de Charles Dickens reconeixerà la història. Ha estat adaptada infinitat de vegades en tots els mitjans possibles: teatre, musical, òpera, còmic, cinema i televisió. L’han traslladat als temps moderns, l’han feta amb “muppets” i fins i tot amb la Barbie! El paper protagonista d’Ebenezer Scrooge l’han interpretat actors tan diversos com Albert Finney, Bill Murray, Michael Caine, Robert Carradine, Tim Curry, Jim Carrey, Ralph Richardson, George C. Scott, Patrick Stewart, Mr. Magoo o el Yosemite Sam de Looney Tunes. Potser el més adequat de tots va ser qui aquí anomenem “Tío Gilito”, que en la versió original s’ha dit sempre Scrooge McDuck.

És innegable que la trama té grapa. La conversió del vell avar Scrooge en una persona millor, mitjançant un seguit d’aparicions fantasmals durant la nit de Nadal, és reconfortant i convida a les llàgrimes de felicitat. En el decurs de la breu narració hi ha lloc per a tot, pel “pathos” i per la comèdia, pel terror macabre i per la nostàlgia. I sempre ve de gust una faula moral que acaba amb premis per a tothom.

L’aparició de la novel·leta coincidí oportunament amb un canvi en la celebració del Nadal, que es venia produint des de feia pocs anys. Després de molt de temps de commemoracions sòbries, tenyides de religiositat, començava a obrir-se pas una idea més festiva i secular. Foren anys de reviscolament de les cançons de Nadal, de l’aparició dels primers avets guarnits i de la introducció de les targetes de felicitació. Aquest Nadal, eminentment familiar i conciliador, amb bona teca i un millor humor, no podia trobar propagandista més eficaç que Dickens, un escriptor especialment dotat per descriure la felicitat que produeixen els plaers més senzills.

I, curiosament, cosa que rarament es pot dir de gaires llibres, la lectura de “Conte de Nadal” millorà de forma palpable, encara que potser efímera, els seus lectors. S’expliquen innombrables anècdotes al respecte, com l’augment de la caritat pública ran de la seva publicació. Thomas Carlyle, després de llegir-lo va decidir celebrar no un sinó dos dinars de Nadal, Robert Louis Stevenson va prometre’s actuar més generosament, un empresari americà va tancar la seva fàbrica el dia de Nadal i regalà un gall d’indi a cadascun dels seus empleats, la reina de Noruega envià regals als nens malalts de Londres fent-se passar per Tiny Tim (el nen coixet del conte)...

Dickens va intentar repetir aquest èxit els Nadals dels anys 1844, 1845, 1846 i 1848, però “Les campanes”, “La batalla de la vida” o “El grill de la llar” no gaudiren ni de lluny del mateix favor crític i de públic. Encara així, no hi ha cap altre autor major que hagi escrit tantes línies sobre l’esperit nadalenc. No li hauríem de tenir en compte molt del que s’ha fet amb el  seu llegat.

Millorem els clàssics

Paulo Coelho: "L'alquimista"

Possiblement Homer tenia fusta d’escriptor, si no, no estaríem llegint alguns mil·lennis després les seves obres. Ara, cal reconèixer també que no tenia gaire gràcia per posar títol als seus llibres. “Ilíada”? “Odissea”? Qui compraria un llibre amb un títol tan incomprensible, tan mancat de grapa? Per molt que a la coberta es reproduïssin crítiques laudatòries de “La Vanguardia” i el “Qué leer”, el lector potencial fugiria esperitat d’aquests poemes heroics per refugiar-se en títols molt més suggeridors com ara “L’ombra de l’àngel” o “Harry Potter i les despulles de l’apòstol”.

Sortosament per a Homer i per altres dignes successors seus, des de fa unes setmanes existeix una pàgina web, anomenada “Better Book Titles”, on Dan Wilbur es pren la molèstia de trobar un títol molt més escaient per aquelles obres que mereixerien una més àmplia difusió. Amb les seves propostes difícilment caurem en l’engany i ens podrem fer una idea precisa del que trobarem entre les pàgines del llibre. Afegiré (amb la boca petita) que aquesta web també pot ser molt útil pels estudiants apressats que han de presentar un treball per l’endemà sobre un llibre que no han llegit.

"Un paio emprenyat, s'emprenya encara més, després es calma" (o Ilíada)

"Mai no flirtegis amb la dona d'un veterà" (o L'Odissea)

"Violadors agradables" (o "Lolita")

"Llegir et fa tornar boig"

 "Guerra i Pau i Russos i Napoleó i noms difícils de recordar i encara més difícils de pronunciar i un munt de bla, bla, bla. I neu".

"Una frase llarga sobre fer-se palles" (o "Ulisses")

"Lolita agafa la verola" (o "El casalot")

"Espera, no tinc ni idea de sobre què estic escrivint" (o "Si una nit d'hivern un viatger")

"Aquest és el primer llibre que he llegit en sis anys"

 "Tios catxondos i borratxos inventen la filosofia" (Plató: Simpòsium)

El dimoni de les llistes: Lorenzo da Ponte

“Madamina, il catalogo è questo

Delle belle che amò il padron mio;

un catalogo egli è che ho fatt’io;

Osservate, leggete con me.

In Italia seicento e quaranta;

In Almagna duecento e trentuna;

Cento in Francia, in Turchia novantuna;

Ma in Ispagna son già mille e tre.

V'han fra queste contadine,

Cameriere, cittadine,

V'han contesse, baronesse,

Marchesine, principesse.

E v'han donne d'ogni grado,

D'ogni forma, d'ogni età.

Nella bionda egli ha l'usanza

Di lodar la gentilezza,

Nella bruna la costanza,

Nella bianca la dolcezza.

Vuol d'inverno la grassotta,

Vuol d'estate la magrotta;

È la grande maestosa,

La piccina è ognor vezzosa.

Delle vecchie fa conquista

Pel piacer di porle in lista;

Sua passion predominante

È la giovin principiante.

Non si picca — se sia ricca,

Se sia brutta, se sia bella;

Purché porti la gonnella,

Voi sapete quel che fa.

Senyoreta, aquest és el catàleg
de les dones que ha estimat el meu amo,
un catàleg que he fet jo mateix,
observeu, llegiu amb mi.

A Itàlia sis-centes quaranta;
a Alemanya dues-centes trenta-una,
cent a França, a Turquia noranta-una,
però a Espanya ja són mil tres.

Entre aquestes hi ha pageses,
serventes, ciutadanes,
hi ha comtesses, baronesses,
marquesetes i princeses.
Hi ha dones de tots els rangs,
de totes les formes, de totes les edats.

De la rossa acostuma
a lloar-ne la gentilesa,
de la bruna, la constància,
de la de cabells blancs, la dolçor.

Vol per l’hivern la grassona,
per l’estiu vol la primeta
l’alta és majestuosa
la petita és sempre un encant.

A les velles conquereix
pel plaer de posar-les a la llista;
la seva passió predominant
és la jove principiant.

No l’importa que sigui rica,
que sigui lletja o bonica;
mentre porti faldilla,
ja sabeu el que fa.

Una tardor infinita: Glad

 

L’inici de qualsevol llibre és tant una carta de presentació com una declaració de principis, i excuseu-me la redundància. Així que cal parar atenció al que trobem a la part superior de la seva primera pàgina. Quina és la frase que enceta el text?

En el cas d’IJ el primer amb el que topem no és alfabètic, sinó iconogràfic.

❍

És una petita circumferència, com el símbol d’una lluna plena. Però l’anella presenta un traç més gruixut pel flanc dret. Es diria una lletra D topològicament inflada, i si recordem les fases lunars, això indicaria que està a punt de fer el ple.

Però, mirat d’una altra manera, podria ser també el vell “ouroboros”, la serp que es mossega la cua, símbol d’auto-reflexió i de moviment cíclic, la regeneració contínua i l’etern retorn. Podria ser també la broma infinita? I, en aquest cas, qui seria l’autor de la broma? DFW? No tendeixo a l’esotèric o sigui que prefereixo deixar-ho aquí.

A continuació ve un títol: YEAR OF GLAD. No té gaire sentit, perquè “glad” és un adjectiu que vol dir “content” i no s’empraria mai en una construcció que requereix un substantiu, a menys que es volgués forçar la llengua. Però una cosa són els diccionaris i una altra ben diferent és Google (que prengui nota en Gazo sobre aquesta veritat absoluta que acabo de descobrir). “Glad” és també el nom comercial d’un tel plàstic que s’utilitza a les cuines americanes per embolicar aliments. Com que DFW era americà, no tenia manies per utilitzar referents del consumisme pop, potser es tractaria simplement d’això.

Per fi arribo a la primera frase o frases, pròpiament dites:

“I am seated in an office, surrounded by heads and bodies. My posture is consciously congruent to the shape of my hard chair. This is a cold room in University Administration, wood-walled, Remington-hung, double-windowed against the November heat, insulated from Administrative sounds by the reception area outside, at which Uncle Charles, Mr. deLint and I were lately received.

I am in here”.

Una introducció sense preàmbuls, que va per feina. Aterrem “in media res” a la novel·la, una forma eficaç d’atrapar el lector intrigat. El narrador en primera persona, i per tant el suposat protagonista, ens informa en present d’on és, però no revela encara el perquè. Ho rebla amb aquest “I’m in here”, definitori de la seva posició a l’espai, però escassament existencial. Es troba envoltat de caps i cossos. Els caps corresponen als cossos? O bé té una galeria de bustos clàssics al seu voltant? Estilísticament hi ha un seguit de parelles de mots que sonen com un “staccato”. Tan forçat i preciosista com aquesta postura “conscientment congruent” amb la forma de la cadira.

En el paràgraf hi ha dos moments xocants. El primer és la forma d’escriure el cognom “deLint”. Però és encara més curiosa la menció de la calor de novembre. Si no fes una lectura tan atenta m’hauria passat per alt. Ho diu sense més comentari, com si fos propi del mes de novembre que fes calor. Que consti en acta.

“Remington-hung” es refereix a que l’habitació està decorada amb pintures de Frederic Remington (1861-1909), un popular retratista del Far-West americà. Decoració típica de menjadors, equivalent al quadre del cèrvol atacat per la canilla.

Twain on tour (2 de 2)

Actualment seria impossible que ningú publiqués un llibre tan mal documentat, tan capriciós, deliberadament mentider, i tan ofensiu per races i cultures com el que va fer Mark Twain amb “The Innocents Abroad”. Ara tots aquests defectes es dissimularien millor, sota una capa de correcció política i de tòpics fotocopiats. Per això mateix la lectura d’aquesta crònica de viatges no és només un plaer, sinó que és, a més, un plaer culpable.

Twain no es talla gens per dir que els uns són uns lladres, els altres uns mentiders, els tercers uns bruts i els quarts llejos com un pecat. Aquí, una descripció de Civitavecchia:

“Las callejas están empedradas, y alfombradas con gatos muertos, harapos putrefactos, restos de verduras en descomposición, y vestigios de botas viejas, todo ello empapado con el agua de fregar los platos, y la gente se sienta fuera, en unos taburetes, para disfrutar del ambiente. Como regla general, son indolentes, y sin embargo, tienen pocos pasatiempos. Trabajan dos o tres horas seguidas, pero no mucho, y entonces paran y se pone a cazar moscas. Para ello no se necesita talento alguno, porque sólo tienen que echar la mano, y si no cazan a la que están persiguiendo, cazan otra. Tanto les da. No tienen preferencias. La que cogen es la que quieren”.

“… Cuando ven a alguien que lleva la camisa limpia, se burlan de él. Las mujeres se pasan la mitad del día lavando ropa en los lavaderos públicos que hay en la calle, pero seguramente será ropa de otros. O tal vez tienen una muda para usar y otra para lavar, porque nunca se ponen nada que haya sido lavado”.

Totes aquestes generalitzacions poden resultar-nos un pèl odioses; però quan descriu compassivament com la “bona” societat napolitana es distreu fent riota d’una vella soprano en decadència, no pots evitar creure-te’l.

De vegades, a l’escriptor li surt la vena xovinista i opina que qualsevol ciutat americana mostra més signes de civilització que Roma, o que el llac Tahoe és més impressionant que el de Como. I potser no li falta raó. Tampoc molesta que desmitifiqui contes mig llegendaris, mig romàntics, tot fent una versió “hooligan” de les relacions entre Abelard i Eloïsa o que, davant de la seminal “love story” de Petrarca i Laura, es compadeixi de la sort històrica del marit d’ella (“Mr. Laura”, en paraules de Twain).

En cap moment el cronista s’erigeix en àrbitre estètic, més aviat es complau en passar per un pagerol absolut i no té inconvenient en expressar el seu cansament per tants quadres de Mestres Antics. L’omnipresent Miquel Àngel, que sembla haver pintat, esculpit, dissenyat o construït tot el que troba a Itàlia també és objecte de la seva burla:

“Nunca me había sentido tan fervientemente agradecido, tan en calma, tan tranquilo, tan repleto de paz bendita, como ayer, cuando me enteré de que Miguel Ángel estaba muerto”. 

Un altre gran objecte de sàtira és el fanatisme religiós. Potser per la seva educació protestant, li molesten totes les supersticions catòliques que troba per la ruta i apunta curosament les relíquies de cada església per deixar constància de les redundàncies de corones d’espines i cranis de Sant Pere que palesen l’absurditat del negoci. Davant dels escandalosos tresors catedralicis, proposa que s’utilitzin per afavorir els més pobres (o, si més no, pel benefici de l’autor).

Però si llegim Twain és sobretot pel seu contundent humorisme:

“A las tres de la mañana del veintiuno de junio, nos despertaron y nos notificaron que las Islas Azores estaban a la vista. Les dije que, a las tres de la mañana, a mí no había isla que me resultase interesante”.

O durant una recepció del tsar i la seva família a la seva caseta d’estiueig de Yalta:

“Pasamos media hora recorriendo el palacio, admirando las acogedoras habitaciones y el rico, aunque hogareño, mobiliario del lugar, y después la familia imperial despidió amablemente a nuestro grupo y se puso a contar las cucharas”.

No, no és precisament humor anglès, més aviat ferotge humor americà. Per exemple, per treure’s de sobre un àrab pesat, li ofereix cent dòlars si es tira de cap de dalt de la Gran Piràmide.

“Reflexionó un momento, y creo que lo habría hecho, pero llegó su madre y se metió en medio. Sus lágrimas me conmovieron —soy incapaz de presenciar las lágrimas de una mujer con indiferencia— y le dije que le daría cien dólares a ella si se tiraba también”.

No em sorprèn que “The Innocents Abroad” sigui un dels llibres de viatges més venuts de tots els temps, perquè és una lectura fresca, divertida i molt informativa a la seva manera. El que ja em deixa més perplex és que durant molts anys fos utilitzat com a guia de viatge pels americans que decidien visitar Europa. Planyo aquells “innocents” posteriors que contemplaren el Vell Continent a través de les ulleres arbitràries i inexactes de Twain; però tampoc estic segur que ara fem les coses molt millor quan sortim de casa.

Twain on tour (1 de 2)

Mark Twain fotografiat el 1867 a Constantinoble per Abdullah Frères

L’any 1867 la premsa americana anunciava l’organització d’una gran “excursió a Terra Santa, Egipte, Crimea, Grècia i llocs d’interès intermedis” a bord del vaixell “Quaker City” que partiria de Nova York el 8 de juny. Si bé entre les classes acomodades europees, molt especialment les britàniques, ja feia segles que existia la tradició d’enviar els fills en el que s’anomenava el Grand Tour, una mena de ritus de passatge que poliria la seva educació a través del coneixement dels indrets on s’havia originat la cultura clàssica europea, a la jove Amèrica el viatge era tota una novetat. En tot cas, no s’havia fet mai en tan gran escala (el grup el formaven gairebé cent persones) i per això s’ha considerat aquesta excursió com la iniciadora del turisme de masses.

 Evidentment tots els participants eren persones amb possibles, però entre ells va tenir la fortuna d’allistar-se un brillant i jove periodista que firmava amb el pseudònim de Mark Twain i que havia estat contractat per enviar les seves cròniques a diversos diaris americans. La compilació dels seus articles esdevingué el 1869 el llibre “The Innocents Abroad” (Els innocents a l’estranger). Seria el llibre que més vendria en vida seva. El 2009 Ediciones del Viento l’ha publicat amb el títol de “Guía para viajeros inocentes” i traducció de Susana Carral Martínez (correcta, encara que amb algun lapsus lamentable), que acabo de llegir.

El llibre dóna una idea molt exacta del que significava fer el turista en aquella època llunyana i només per això ja valdria la pena llegir-lo. Per exemple, davant de l’absència de guies pràctiques de viatge, els peregrins es trobaven a mercè dels coneixements (i la picaresca) dels guies locals, a qui Twain, que no està per orgues, bateja invariablement com a “Ferguson”; i aquest fet ja dóna peu a innombrables pàgines d’anècdotes. Són igualment significatius els períodes de quarantena que calia respectar en arribar a un nou port o els passaports necessaris per entrar a les ciutats. Ens informen també les seves pàgines de l’organització i distraccions que hom podia trobar a bord del creuer, del confort i serveis dels hotels, dels menús dels restaurants i els espectacles dels teatres… Es tracta d’un tresor d’informació per a qualsevol lector curiós.

M’ha sorprès llegir que, tot i que l’itinerari estava marcat, es podia canviar en qualsevol moment, si el grup ho decidia democràticament. Encara així, en arribar a port, podies optar per viatjar pel teu compte i recuperar el creuer en alguna escala posterior. El periple que narra el llibre travessa l’Atlàntic via les Azores, s’atura al penyal de Gibraltar, fa una escapada exòtica a Tànger i continua fins Marsella. Allí Twain i alguns amics es desvien vers París i visiten l’Exposició Universal, baixen a Gènova per retrobar el grup, passen per Milà, Venècia, Florència, Roma i Nàpols (la pujada al Vesubi és una de les grans “set pieces” de l’obra). Després, Pompeia i rumb a Grècia. En arribar al Pireu es troben que han de respectar una quarantena de deu dies. Com que no tenen intenció d’estar tant de temps aturats, Twain i altres col·legues desembarquen clandestinament i visiten l’Acròpolis sota la lluna plena, un dels moments més memorables del llibre. Després Constantinoble, Sebastopol, Odessa i Yalta, Esmirna i Efes.

Un grup de vuit intrèpids baixa cavalcant des de Síria cap a Terra Santa i aquí el llibre es deté més del necessari en la descripció entre reverent i irònica d’un munt de referents bíblics. Després de Jerusalem i Jaffa s’embarquen de nou cap a Alexandria i El Caire; però inexplicablement a Twain li venen les presses (o potser ja està cansat de tant de tràfec) i fa un relat molt sumari de l’estada a Egipte. De la setmana que passa visitant Sevilla, Córdoba i Cádiz no en diu res i d’allí ja salta a les Bermudes on el descans li va fer molt de profit.

El programa del viatge és llaminer, oi? Qui el pogués fer ara en aquelles precàries condicions i trepitjar Roma amb un estranyament similar al que esperaríem trobar a Mali, per exemple. Però gairebé no he parlat encara de Twain, que és el nostre cicerone i marca tota la ruta amb la seva personalitat. Mark Twain, considerat un dels pares fundadors de la literatura americana, deixa clar des del primer moment que té una veu pròpia i que, encara que provingui d’un país jove, no pensa deixar-se intimidar pel prestigi de la cultura clàssica europea. El que ens explica és tan apassionant o, si més no, tan distret i instructiu, que serà millor continuar demà.

Sobre la mala fe

Aquest apunt em rondava pel cap des de fa dies i finalment ha estat la Clídice qui m’ha empès a escriure’l. Parteix d’una frase, que he llegit o sentit sovint, la qual afirma que hem substituït la fe en la religió per la fe en la ciència. Si la pronuncia un creient, acostuma a sonar com un retret defensiu; però la sentència no és patrimoni exclusiu d’ells i sempre que la sento em quedo intranquil, com si encobrís un malentès. I és que “religió” i “ciència” no són termes equiparables, sinó més aviat antitètics.

La religió és un sistema de creences i pràctiques revelades per un ésser d’existència indemostrable en el qual grups humans més o menys nombrosos hi creuen, en la majoria dels casos perquè així els han educat. La religió parteix de certeses, no dubta mai, no s’equivoca. Qui s’empara en la fe religiosa adquireix un còmode “pack” que li indicarà quin ha de ser el seu comportament moral, li solucionarà el problema de quin sentit té la vida i també l’alliberarà de l’angoixa de la seva pròpia mort.

La ciència, en canvi, no té certeses i admet que tots els seus resultats són provisionals. La ciència dubta i sotmet cada pas que dóna a una bateria de proves ben establertes, mitjançant el mètode científic. Aquest mètode porta molts segles demostrant les seves bondats i, a menys que ens enganyin els sentits, sabem moltes més coses sobre nosaltres i el món en que vivim ara que fa vint segles.

Potser sí que jo tinc fe en la ciència, però la tinc perquè em mostra de forma palpable que avança, que té un sentit, no per la decisió irracional de lliurar-me a un conjunt de codis inexplicables. Evidentment no em preocupo per entendre cada avenç científic, de la mateixa manera que el fet de no acabar de comprendre com són capaços de volar els avions no m’impedeix d’utilitzar-los per desplaçar-me. De segur que hi ha també científics tramposos que ens volen ensarronar; però no em preocupa. Me’n refio de la comunitat científica, si més no, perquè es vigilen els uns als altres com estafadors desenfeinats.

Segur que hi ha persones que contemplen la ciència amb reverència acrítica i la posen al mateix nivell que la religió. Són els que segueixen la dieta i compren el braçalet magnètic de la temporada, només perquè algú que es presenta com a metge els hi recomana. De totes maneres sospito que aquest tipus de persones són les mateixes que estan disposades a creure en ovnis, homeopaties, signes zodiacals i el poder curatiu de les medalletes beneïdes.

Del fet que religió i ciència juguen en diferents divisions, en serien prova els científics reputats que es declaren al mateix temps creients en alguna doctrina religiosa més o menys establerta. Stephen Hawking va irrompre en el debat, quan jo em trobava al bell mig d’aquestes elucubracions, per dir que la idea de déu no era imprescindible per explicar l’origen de l’univers. La premsa, especialment la italiana (vaticana), s’escandalitzà. A mi, francament, tant me fa: qui vulgui parlar de déu o de déus, que ho faci. Jo no els trobo a faltar.

Però, com molt encertadament deia David Foster Wallace a l’essencial “L’aigua és això”, els humans necessitem invertir la nostra part irracional en una creença o una altra. Si deixem de creure en la religió, buscarem un substitut: els diners, l’art, la bondat humana, la diversió, El Corte Inglés o, per què no?, la ciència. I com que ho farem igualment, val més que siguem conscients d’on dipositem la nostra fe cega, perquè de vida només en disposem d’una i val més que tinguem clar cap a on l’anem portant.

Catedrals del Rin

Sospito que, quan els catalans sentim parlar de l’estil romànic, el primer que ens ve al cap són les esglesioles pirinenques de Boí o Taüll, o a tot estirar els conjunts de Ripoll o Sant Joan de les Abadesses, o encara el campanar de la catedral de Vic: obres massisses, una mica vetustes, que semblen més arrelades al terreny que a l’espiritualitat vertical que associem amb el gòtic. Per això les catedrals romàniques que hom troba a la vora del Rin ens sorprenen per les seves dimensions, per la complexitat de volums dels seus exteriors i per la seva relativa lleugeresa. Potser no són d’una bellesa espectacular, però suggereixen virtuts tan alemanyes com la solidesa, l’eficàcia i la fiabilitat.

La primera que vam visitar fou la d’Espira (Speyer, en alemany), una tranquil·la ciutat de Renània-Palatinat de 50.000 habitants. La catedral, iniciada el segle XI i construïda amb marès vermell, és juntament amb les ruïnes de l’Abadia de Cluny l’església romànica més gran que existeix i des de 1981 figura a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO. La seva estructura és de basílica amb triple passadís i compta amb quatre torres quadrades, cúpula i absis monumental. Tant per dins com per fora destaca per la seva austeritat ornamental. Llàstima que a Lluís I de Baviera se li acudís penjar-hi a mitjans del segle XIX unes pintures que encara enlletgeixen la nau central.

Espira té racons bonics, vistes al riu on pots passar una estona donant de menjar a cignes i ànecs i uns banys rituals jueus (mikveh) que estan en perfectes condicions d’ús des del segle XII.

Worms, també a Renània-Palatinat, és el doble de gran que Espira i competeix amb Trier i Colònia com a “ciutat més vella d’Alemanya”. La catedral, començada al segle XII, té planta de basílica, quatre torres circulars, dues cúpules i un cor a cada extrem de la nau. Va patir desperfectes durant la Segona Guerra Mundial el que significa que algunes parts són més noves del que sembla. Els edificis circumdants no li fan cap favor i retallen una mica les perspectives.

Jo recordava del batxillerat allò de la Dieta de Worms de 1521, segons la qual l’Emperador declarava a Luter un fora de la llei. Per aquest motiu al parc municipal tenen un monument, el més gran del món dedicat a la reforma luterana, que és digne de veure per la seva lletjor.

A Worms hi ha un cementiri jueu establert el segle XI que és considerat el més vell d’Europa. La ciutat també té un paper rellevant a la vella llegenda de la Cançó dels Nibelungs. Per recordar-ho hi ha un museu multimedia sobre la saga, una font de Sigfrid i una dotzena de dracs de plàstic repartits per les cantonades.

La tercera catedral romànica la trobàrem a Magúncia (Mainz), la capital de Renània-Palatinat (prop de 200.000 habitants). Potser parlar de catedral romànica és una simplificació, perquè està formada per una agregació de volums, on també intervé el gòtic, al claustre per exemple, i adicions posteriors. Mig voltada per edificis civils, no és fàcil fer-se una idea de la seva estructura, tot i que no deixa d’impressionar. Vista a darrera hora de la tarda, amb la seva vermellor realçada pel sol, és un gloriós espectacle.

El fill més il·lustre de Mainz ha de ser Johannes Gutenberg. Crec que es mereixerà un apunt per ell tot sol.

Dickens a Waugh

“A handful of dust” (“Un grapat de pols”, Edicions 62, 1992) d’Evelyn Waugh, una amarga sàtira sobre la desocupada vida de l’alta societat britànica d’entreguerres, es considerada una de les millors novel·les angleses del segle XX. Escrita amb ploma enverinada, plena de diàlegs d’una concisió magistral, combina amb elegància tragèdia i humor a través d’una salvatge ironia.

Si he tornat a llegir-la, apart de per la diversió que ofereix tot el primer Waugh, és per la referència que hi recordava a l’obra de Dickens. L’any 1933 Waugh va fer un viatge a la Guyana i durant una pausa forçada del seu itinerari va rellegir amb gran plaer algunes de les novel·les de Dickens com “Nicholas Nickleby” o “Dombey and son” [el seu pare, Arthur Waugh, havia estat director de Chapman and Hall, els editors propietaris dels drets de l’obra de Dickens]. A partir d’aquesta experiència redactà un conte que es titulava “The man who liked Dickens” (L’home que estimava Dickens), que acabaria formant part del desenllaç de “A handful of dust”. 

El llibre narra la disgregació de la família de Tony Last, un plàcid i jove lord molt aferrat a la seva impossible mansió neogòtica i a les seves obligacions amb la tradició del noble propietari rural. La mort del seu únic fill i l’adulteri de Lady Brenda trasbalsarà el seu món. Davant la demanda de divorci, emprendrà una forassenyada expedició a la recerca d’una mena d’Eldorado.

Qui no conegui la novel·la i vulgui llegir-la (val molt la pena) que s’aturi aquí, perquè ara donaré pistes de com acaba (“spoiler ahead”, que diuen els anglos).

Després de mil penúries selvàtiques, Tony és salvat de la mort per Mr. Todd, un mestís que ha format la seva petita tribu autònoma en un lloc perdut de l’Amazònia. (A ningú se li hauria d’escapar que Tod és “mort” en alemany). Així que Tony comença a recuperar-se, l’analfabet Todd li mostra el seu “tresor”:

Va desembolicar el paquet més proper i li lliurà un llibre relligat en cuir. Era una primera edició americana d’“El Casalot”.

—No importa per quin comencem.

—Té afició per Dickens?

—Sí, i tant que hi tinc afició! Molt més que afició, moltíssim més! Són els únics llibres dels que tinc coneixença. El meu pare acostumava a llegir-nos-els, i després l’home negre… i ara vostè. A hores d’ara ja els he sentit diverses vegades, però mai no me’n canso; sempre hi ha alguna cosa per aprendre i per descobrir, tants personatges, tants canvis d’escenari, tantes paraules… Tinc aquí tots els llibres de Dickens, llevat dels que van devorar les formigues. Costa molt de temps llegir-los tots, més de dos anys.

—Bé —digué Tony amb lleugeresa— n’hi haurà de sobra per la meva estada.

—Espero que no. És un plaer tornar a començar. Cada vegada em penso que hi trobo més coses de les que gaudir i admirar.

Van prendre el primer volum d’”El Casalot” i aquella tarda Tony va fer la seva primera lectura.

No continuo traduint, però per les notícies que ens dóna Waugh és probable que Tony Last encara ara estigui llegint el cicle de les obres de Dickens davant d’un públic tan reduït com entusiasta. No sé si això és una imatge simbòlica de les benaurances celestials, una condemna infernal o una estada permanent als llimbs (que no existeixen). Que cadascú esculli segons les seves relacions amb Dickens.

Un solstici a l'equinocci

El 4 de març de 1981 s’inaugurava el Centre Dramàtic de la Generalitat al Teatre Romea amb l’obra “Nit de Sant Joan” de la companyia Dagoll Dagom. La seva obra anterior havia estat la meravellosa “Antaviana”, que havien muntat amb la complicitat de Pere Calders, i que m’havia entusiasmat tant que la vaig veure 4 o 5 vegades. És lògic que la “Nit” em decebés una mica, en tractar-se d’una peça més lleugera, més càndida, mancada de la sornegueria inimitable de l’escriptor. La vaig deixar arraconada en el record com una peça agradable i menor.

Ara, gairebé 30 anys més tard, torna aquella “Nit de Sant Joan” i ho fa al nou teatre Arteria Paral·lel. Cal aclarir que aquest nom tan quirúrgic respon a la política de la SGAE, que així anomena tots els teatres que gestiona i suposo que pretén ser un derivat d’”art”. El nou teatre ocupa el mateix espai on anteriorment hi havia hagut el Teatre Español, l’Studio 54 i un projecte de “meublé que no va arribar a bon port per la pressió dels veïns, en un xamfrà al costat del cadàver venerable de l’Arnau. La façana i el vestíbul són d’una lletjor mancada de qualsevol encant, però l’interior de la sala (que conserva l’estructura del 54 que tinc en el record) fa força goig. Veus autoritzades m’informen que darrera del teló la distribució d’espais tira a insuficient, però la cantonada no devia donar per més.

Crec que “Nit de Sant Joan” era l’únic dels seus clàssics que Dagoll Dagom mai no havia recuperat i, en contra del que feien habitualment, aquest cop han optat per una producció totalment nova. Això vol dir que l’escenografia i el vestuari són totalment nous, encara que encarregats al mateix equip original d’Isidre Prunés i Montse Amenós. El resultat és molt atractiu, acolorit i càlid (brillant el número amb plomes del Gran Jordiet). De la direcció s’ha ocupat Carles Alberola, els intèrprets són uns altres i Sisa ja no intervé en escena. Però el text i les cançons són pràcticament els mateixos.

Hem estat veient una funció prèvia el dissabte a la tarda (l’estrena oficial és el dilluns 20) i, en contra de les meves prevencions inicials, cal dir que la cosa funciona. Si en el moment de la seva estrena, ja em va semblar inofensiva, 30 anys més tard resulta entendridorament innocentota, molt apropiada per a dur la canalla (tot i que potser serà massa innocent per a segons quina canalla). Alguns referents com els “progres” o la Unió Soviètica ja comencen a sonar molt i molt llunyans pels menors de 50 anys. També resulta irònic que una obra que parla de l’inici de les vacances i de l’arribada del bon temps, s’estreni precisament al principi de la tardor; es tracta d’un fet fortuït, em consta que estava previst estrenar-la el febrer d’aquest any per inaugurar el teatre i que ho va impedir l’absència d’instal·lació elèctrica en el local.

Però això són pegues menors. La nostàlgia és molt traïdora i m’he sorprès recordant amb plaer i un somriure cadascuna de les escenes que només havia vist una vegada fa molt de temps, el que m’ha demostrat que l’obra que havia considerat “menor” m’havia deixat una petja més important del que pensava.

Per aquest mateix motiu, he trobat a faltar els intèrprets originals: el David d’en Ricard Arilla, el Follet sexy de la Montse Guallar, el progre d’en Joan-Lluís Bozzo, la senyoreta González de l’Anna Rosa Cisquella o el Gran Jordiet d’en Miquel Periel. Alguns dels mencionats m’asseguren que, si veiés ara un vídeo d’aquelles funcions, em posaria les mans al cap. I és cert que els actors del muntatge actual estan molt bé i canten i ballen amb molta més professionalitat. Potser el que realment trobo a faltar és la innocència de fa 30 anys, la meva pròpia innocència. Ja dic que, en contra del que afirmava la Signoret, la nostàlgia és el que sempre ha estat: molt traïdora.

Res, que si voleu veure un musical que no sigui de franquícia, ni de radio-fórmula, on no aparegui cap celebritat televisiva i on ningú no mori de sida, regaleu-vos aquestes dues hores. I que us aprofiti tant com una coca de pinyons!

[Com que no tinc gens clar on em conduiran les meves notes sobre la lectura de “Infinite Jest”, si és que em porten enlloc. Com que Blogger no em permet obrir més pàgines en el bloc amb separació d’entrades. Com que no tinc ganes d’obrir un tercer bloc. I com que tampoc tinc intenció d’espantar els lectors…

He optat per publicar aquestes entrades quan em vagui, però sempre darrera de la preceptiva entrada diària. Que les llegeixi qui vulgui. Probablement seran espesses. No entren a l’examen.]

Una tardor infinita: el que diu Dave Eggers

En l’edició que disposo de “Infinite jest” hi apareix un pròleg de Dave Eggers, excel·lent escriptor, gairebé coetani, deixeble i amic de David Foster Wallace. La intenció, a penes dissimulada, és la de convèncer al lector a endinsar-se sense por en les pàgines de la novel·la. Com que rarament ens llegim el pròleg d’un llibre al taulell de la llibreria, s’entén que està destinat als indecisos que, amb el volum a les mans (o fa mesos dipositat a la lleixa), necessiten una darrera empenta per endinsar-se en el seu imponent embalum. I és que sembla que, malgrat l’excepcional recepció crítica, encara ens fa por enfrontar-nos a un text “literari”, és a dir no exclusivament funcional, de més de mil pàgines.

Amb el mateix sentit a la xarxa no falten les pàgines d’ajuda i consell que procuren facilitar-ne la lectura i que recomanen les vies més accessibles cap al cim. No crec que cap obra de ficció contemporània, en una primera lectura, hagi de requerir un aparell informatiu extern per poder extreure’n algun profit. Si és així, considero que l’obra és un fracàs narratiu. Això no vol dir que no hi hagi llibres que es vegin enriquits amb la seva relectura i que “a posteriori” també sigui molt interessant llegir el que altres lectors han trobat en la mateixa obra. Però per a un lector “innocent” com el que pretenc ser jo, “Infinite Jest” hauria de ser un artefacte literari autosuficient, com a mínim a nivell de comprensibilitat.

Qui sospiti de la meva suposada “innocència” té tota la raó. No amagaré que en un primer moment hi he buscat pistes de lectura. Abans de sobrepassar la tercera pàgina ja sé que les dues centes primeres seran les més fotudes i que després tot serà més planer, que la pàgina 223 (o era la 233?) és crucial i l’he de marcar amb un Post-it groc, i que conèixer “Hamlet” en profunditat no serà sobrer. Però faig un pacte de cavaller i prometo prescindir d’aquestes crosses metaliteràries. A partir d’ara, si consulto la xarxa durant la lectura, serà només per aprofundir en alguna paraula que m’és desconeguda, com faria amb qualsevol altre llibre.

I ara tornem al pobre Eggers, a qui hem deixat predicant al desert. Sosté Eggers que hi ha una eterna batussa entre els defensors de la ficció “literària” i els de la ficció de “consum”, una batussa de la qual una part dels lectors en som del tot aliens. Hi estic d’acord, perquè no dec ser l’únic capaç de llegir avui un Proust i demà un Camilleri sense que em caiguin els anells. Per a Eggers, David Foster Wallace abraça els dos mons, més literari quan de narrativa es tracta, més planer quan aborda el periodisme, però sempre amb rigor i de forma poc pretensiosa. I, quan es refereix a la manca de pretensions de DFW (un qualificatiu que podríem posar en dubte), aclareix que l’escriptor sempre té present el lector i que, quan ha passat una estona abusant de la seva paciència amb un excés de detalls, es despenja amb alguna broma, alguna picada d’ullet, que restableix el vincle entre l’un i l’altre.

IJ, Eggers diu, és una novel·la abordable i divertida, però requereix un esforç. Fins i tot els lectors més avesats, acostumats a desmuntar en peces les obres més complexes, es poden trobar desconcertats davant del seu funcionament. La compara a una nau extraterrestre, brillant i sense defectes aparents, però en la qual no hi sabem reconèixer les seves peces: no hi veiem cargols, ni reblons ni punts d’entrada. Pot semblar un producte de la bogeria més extrema, però no és en tot cas un deliri produït per un excés d’estupefaents, és un deliri sota control, que compara inesperadament amb l’obra de Proust (!) “Hi ha el mateix tipus d’obsessivitat, la  mateixa increïble i centrada precisió, i la mateixa sensació que l’escriptor volia (i discutiblement aconsegueix) clavar la consciència d’una època”.

Cal llegir IJ?, li pregunten a Eggers. La resposta és potser. És el nostre deure llegir-lo si ens interessa el concepte de “geni”, si ens interessen les ambicions literàries èpiques. Si ens fascinen obres com “69 Love Songs” de Magnetic Fields o el projecte (sembla que fals) de Sufjan Stevens de fer un disc per cadascun dels estats d’USA. I per aquí ja anem bé.

Per acabar de treure’ns la por, Eggers ens informa que DFW és una persona normal (el pròleg està escrit el setembre del 2006, dos anys justos abans del suïcidi de Wallace).

“Dave Wallace —i normalment se’l coneix així— té gossos malgirbats i mai no els ha vestit amb tafetà ni els ha fet dur impermeable. S’ha queixat sovint que sua massa quan fa lectures públiques, fins a tal punt que porta un mocador al cap per evitar que la suor xopi les pàgines que té a sota. Va ser un temps jugador de tennis de categoria nacional i es preocupa perquè hi hagi un bon govern. És del Midwest —del centre-est d’Illinois, per ser específic, que és una part intensament normal del país (no lluny, de fet, d’una ciutat, no és conya, que es diu Normal). Així que és normal, i regular, i ordinari, i aquesta és la seva extraordinària, irregular i anormal proesa, una cosa que el sobreviurà, tant a ell com a tu o a mi, però que ajudarà la gent del futur a comprendre’ns —com sentíem, com vivíem, què ens donàvem els uns als altres i perquè”.

Bon temps per les anguiles

Aquest divendres a la nit el cel trencava aigües sobre Barcelona, una meteorologia certament inadequada per sortir de casa, però el mitjà ideal perquè les anguiles s’esbargissin. I és que a Biquini hi havia concert dels nostres estimats eels i no ens ho podíem perdre de cap de les maneres.

Dins de Biquini no hi cabia ni una ànima més, un ambient més propi de sardines enllaunades que d'esmunyedisses anguiles (em diuen que les entrades estaven exhaurides des del 13 d’agost, tot i que jo només vaig veure anuncis del concert a principis de setembre, quan ja no tenia cap sentit penjar-los). No recordo cap altre recital en el que m’hagi sentit més incòmode, anxovat entre jovenots que em passaven un pam, sense possibilitat d’esbossar ni un pas de ball i estirant el coll per veure l’escenari de tant en tant. Serà que em faig gran i requereixo uns mínims d’espai vital.

De totes maneres del concert en si no tinc cap queixa i la proximitat que ofereixen aquestes sales petites no té preu. M’intrigava saber quin tipus de directe farien, perquè Mark Oliver Everett, com fan tots els bons artistes, reinventa contínuament el seu repertori i tant pot aparèixer amb una guitarra acústica, com amb un quartet de corda. O com aquesta nit, amb tres guitarres, baix i bateria, cinc mossos hirsuts amb ulleres fosques i una posada en escena bàsica i eficaç.

eels de vegades són aspres i d’altres són tendres, de vegades les dues coses al mateix temps. Avui han sonat més inclinats a la canya i el guitarreig saturat, versionant especialment els seus tres darrers àlbums (“Hombre lobo”, “End times” i “Tomorrow Morning”) publicats en poc més d’un any. D’això se’n diu treballar! Han alterat els temps originals com han volgut: “Spectacular girl” ha sonat més lisèrgica que en disc, el famós “I like birds” l’han convertit en punk-rock. També han fet una versió de “Summer in the city” de John Sebastian i un indescriptible “Summertime” en clau flamenco-rock. Mr. E ha cantat amb la seva veu de gravilla i ha udolat de tant en tant en qualitat d’home llop.

Ha estat una hora i mitja que ha passat molt ràpid: crua, substanciosa, nutritiva.

Ara us deixo un vídeo de la cançó “Unhinged” del seu penúltim disc: l’he trobat molt divertit i no dic res més.