dilluns, 6 de setembre de 2010

Notes americanes

Un Dickens, triomfador de 30 anys, retratat pel bostonià Francis Alexander.

Dickens i senyora van passar tota la primera meitat de 1842 en terres americanes amb un programa tan dens com esgotador. Començaren per Boston on ja sorgiren les primeres desavinences. La ciutat dels puritans pares fundadors trobà l’autor britànic massa alegre en les seves expressions i estrident en la vestimenta, massa plebeu en definitiva. Tampoc no va agradar que critiqués l’edició pirata de les seves obres, de la qual no n’obtenia cap guany, i que advoqués per una regulació dels drets d’autor. Els americans, que havien donat la benvinguda a Dickens, tot considerant-lo un germà demòcrata de cor, es trobaren amb un convidat que atemptava contra la lliure empresa, el més sagrat dels seus principis. Ja els estava bé que fos una veu crítica dins de la metròpoli, però no estaven disposats a concedir-li el dret a ser ells mateixos l’objecte de les seves crítiques.

A Nova York les relacions amb Washington Irving, instigador del viatge, tampoc foren molt fluïdes. Però malgrat tot, Irving va fer un discurs al sopar en honor seu que es va celebrar a l’ajuntament. L’entusiasme dels novaiorquesos aclaparà els Dickens, que no podien fer una passa sense ser seguits per una multitud i, quan anaven a l’església, semblava que el pastor s’adreçava només a ells. Visità la presó local i trobà motius per considerar-la inhumana, també expressà la seva opinió en contra del tràfic de carn humana i l’esclavatge tan comú als estats del Sud. En un nivell més lleuger, manifestà el seu disgust pel costum de mastegar tabac i la seva inevitable conseqüència, la necessitat d’escopir-lo. Com es pot veure, anava fent amics pertot arreu.

A Filadèlfia, on va témer que les enèrgiques encaixades que rebia li acabarien arrencant el braç, va fer coneixença d’Edgar Allan Poe, de qui havia apreciat les seves “Històries extraordinàries”. Li prometé promocionar la seva publicació a Londres. Encara que els dos escriptors eren gairebé de la mateixa edat, Poe no trigaria a morir; qui sap si Dickens mantingué la seva promesa.

A Washington visitaren al president John Tyler i a l’expresident John Quincy Adams. Els sopars en honor seu es multiplicaven i ell se sentia com una fera de circ, exhibida dins d’una gàbia, i a mercè dels espectadors. Decididament no se sentia còmode. Segons ell als americans només els interessaven dues coses, la política i els dòlars.

Encara li quedava visitar la ciutat d’Eldorado, a la confluència dels rius Ohio i Mississipi, on havia invertit diners en propietats immobiliàries pocs anys abans. Dickens feia temps que s’havia ensumat l’estafa, però el pantà pestilent que hi va trobar el deprimí encara més. Tampoc el Mississipi, pare de tots els rius, li semblà gran cosa.

L’ànim millorà quan passaren al Canadà. Després de contemplar l’espectacle natural de les Niagara, es deixaren embolcallar pels vestigis britànics de Montreal, on se sentiren molt més còmodes. Pararen encara, breument, a Nova York just per embarcar-se en el veler que els retornaria a Londres.

Quan Dickens arribà a casa (“Home!”, exclamava amb esperit poc cosmopolita en desembarcar), s’aplicà a escriure les seves experiències americanes, tal com s’havia compromès per contracte. El llibre que en va sortir, “American Notes”, ha estat tot just traduït com “Notas de América” (Zeta Bolsillo, 2010). No l’he llegit, però sé que la descripció franca de les seves peripècies, on no s’estalviava cap crítica, no va fer feliç als seus admiradors americans.

Els lectors transatlàntics s’havien sentit traïts, però el pitjor encara estava per arribar, com comprovarien durant la publicació de la seva propera novel·la de nom impossible.

10 comentaris:

  1. caxis! i ara hi afegeixes suspens! :)

    ResponElimina
  2. Clídice, amb Dickens sempre cal una mica de suspens al final de cada capítol.

    ResponElimina
  3. Ha, ha... ha estat fantàstica aquesta narració de la seva aventura americana. Com bé dius: fent amics!

    Esperarem la continuació...

    ResponElimina
  4. Galde, à suivre, com diem els dickensians de línia clara.

    ResponElimina
  5. Vaja! Ens deixes suspesos en el suspens... No deixa de ser divertit veure que fins i tot la fama mediàtica i les seves servituds s'havien inventat ja abans de la TV i dels "reality".

    ResponElimina
  6. Hi ha qui no sap encaixar les crítiques i convertir-les en alguna cosa constructiva, i la societat americana, per allò de voler ser sempre més que els altres, n'és una.
    Tot i així, suposo que a part de la crítica, també hi fa com s'és de directe...

    N'espero la continuació :)

    ResponElimina
  7. Lluís, sembla que la fama mediàtica la van inventar just per l'adveniment de Dickens.

    ResponElimina
  8. m., de segur que Dickens no es va mossegar la llengua i els americans, que tant elogiaven la seva franquesa, van sortir-ne escaldats.

    ResponElimina
  9. Encuriosit pel que devia ser un viatge transoceànic en aquella època he donat una ullada a la versió original i, tot i que ho relata amb humor, la experiència del viatge d'anada amb el vapor RMS Britannia es veu que va ser horrorosa:

    Es el tercer dia. Em desperta un crit de la meva dona que vol saber si estem en perill. (...) De sobte l'ull de bou que era a la paret el veig enganxat al sostre. Al mateix temps la porta ha desaparegut i n'hi ha una de nova, oberta, al terra. Llavors vaig començar a comprendre que l'habitació estava tombada de cantó.

    No és estrany que decidís tornar a vela.

    ResponElimina
  10. Jo el que no tinc tan clar, Brian, és que creuar l'oceà en veler fos molt més planer. És clar que l'anada la van fer a principis de gener i la tornada a l'inici de l'estiu.

    ResponElimina