divendres, 3 de setembre de 2010

Sexe i mort a Schwäbisch Hall

(Oi que el títol promet?)

Schwäbisch Hall, al nord-est de Baden-Württemberg, gairebé a tocar de Baviera, és una petita ciutat de 36.000 habitants, potser una de les poques d’Alemanya on Goethe no hi va dormir mai. No, Schwäbisch Hall no té res d’extraordinari que sigui imprescindible visitar, ni la catedral més alta, ni el carrer més estret, i malgrat tot, per a un turista amb poc de temps és un destí ideal, perquè t’ofereix la imatge de l’Alemanya que sempre havies somiat i que ja desesperaves de trobar. Una Alemanya de conte dels germans Grimm, per entendre’ns.

Situada a les ribes del riu Kocher i astutament disposada en suau pendent davant d’uns turonets graciosos, compta amb tot el que es pot exigir d’aquesta mena de llocs de postal: un ajuntament barroc, una església del segle XII, una font medieval, uns carrers de planificació anàrquica, torres de bigues vistes, un fragment de muralla, cases de colors harmoniosos, com acabades de pintar, flors a tots els balcons i ponts coberts de fusta, que riu-te’n dels de Madison.

 
Tota aquesta acumulació de tòpics podria resultar embafadora; però miraculosament no ho és. De fet, s’hi veuen relativament pocs turistes i tots són del país; tampoc abunden les temibles botigues de records i rampoines similars. El centre urbà, exclusiu pels vianants, fa de bon passejar i, com que avui fa sol, res més agradable que dinar sota una umbrel·la a una terrassa de la plaça de l’ajuntament.

 
En contrast amb aquest idil·li, a l’altra banda del riu i bastant ben integrat en un barri d’arquitectura tradicional, es troba el cub de vidre de la Kunsthalle Würth. Aquesta sala d’exposicions que pertany a la fundació privada d’un industrial i mecenes ofereix, de forma completament gratuïta, mostres d’art contemporani de primera categoria en un edifici molt agradable i amb belles vistes de la ciutat com a teló de fons.
 
Per a sort nostra en aquest moment s’exhibeixen més de 600 obres de l’il·lustrador, escriptor i dissenyador Tomi Ungerer (Estrasburg, 1931). Coneixia la seva obra molt de passada i més aviat en la seva faceta d’il·lustrador de contes infantils i aquesta immersió en el seu ric i versàtil món em resulta fascinant. Ungerer sembla que ho hagi tocat tot, des del cartell publicitari fins la vinyeta humorística, però aquí s’ha volgut fer ressaltar la seva vena més satírica i eròtica. De fet, una part de l’exposició s’amaga darrera d’unes cortines vermelles i un cartell adverteix del seu contingut “adult”. Perquè Ungerer, quan s’hi posa, és capaç d’abordar qualsevol transgressió, digueu-li sadomasoquisme, necrofília, priapisme o bestialisme.

Una exposició, en resum, en la qual vaig passar-hi hores embadalit mentre pensava que segurament a en Galderich i en Leblansky (i potser al Lluís Bosch més gamberro) també els encantaria.



























14 comentaris:

  1. Doncs has encertat pel què fa a mi. Més -o no tant- gamberro, m'he anotat el lloc. Resulta curiós que el meu proper apunt (potser dissabte) tracta més de la mort que del sexe, i té algun punt de contacte amb això que ens mostres.

    (Per cert: amb aquest t´tiol ja veuràs quin increment de visites registraràs).

    ResponElimina
  2. Allau,

    La ciutat tòpica però sembla molt agradable segons els comentaris.

    Però, Tomi Ungerer és un autèntic geni de la il·lustració amb un traç brutal. La seva producció pornogràfica d'una qualitat extraordinària. Com molt bé dius, toca totes les tecles amb un domini extraordinari. Quan parlaves que havies vist aquesta exposició se'm feien les dents llargues. Gràcies com a mínim de pensar amb nosaltres.

    ResponElimina
  3. Lluís, l'exposició era temporal, t'aconsello que investiguis la web del Museu Tomi Ungerer a Estrasburg per passar una bona estona.

    Evidentment el títul és pura manipulació.

    ResponElimina
  4. Galde, veig que ens anem coneixent...

    ResponElimina
  5. Me encantan esas pequeñas ciudades alemanas... ¡y las sorpresas que a veces esconden!

    ResponElimina
  6. caram caram! no saps mai que s'amaga sota l'aparença d'una tranquil·la i avorridota ciutat de províncies ;P

    ResponElimina
  7. Sufur, las pequeñas ciudades también tienen su corazoncito (y el resto de partes del cuerpo).

    ResponElimina
  8. Salutacions, llibreter, i respira!

    ResponElimina
  9. Clídice, com que són avorridotes d'alguna manera s'han de distreure.

    ResponElimina
  10. No t'equivoques gens quan parles de l'èxtasi del company Galderich i el meu propi si haguessim tingut l'ocasió de veure l'expo de l'Ungerer. Gràcies per la mino-expo virtual.
    I per cert, a qui també li cauria la baba és a la Carme de la maleta, que és una fan de l'Ungerer, tant en la vessant infantil com en la hardcore. Al seu bloc ha penjat més d'un post parlant d'ell.

    ResponElimina
  11. Leb, ens anem coneixent... Crec que d'això se'n diu complicitat, però no em facis gaire cas.

    ResponElimina
  12. M'hauria encantat veure-la en directe aquesta expo...com diu Leblansky, em fascina aquest dibuixant i la seva dualitat:
    Amb la mà dreta debia fer dibuixos per nens mentre amb l'esquerra els feia per adults!


    Tot un personatge aquest Tomi, vaig llegir a més, que estava molt vinculat a moviments de defensa de la cultura i la llengua alsaciana.

    Un plaer trobar aquesta petita mostra!

    ResponElimina
  13. Un plaer inesperat, Carme. A Estrasburg hi ha el Museu Ungerer, però després de veure aquesta mostra tan completa, vam pensar que al museu hi quedaria ben poca cosa.

    ResponElimina