dimarts, 7 de setembre de 2010

Durchburg (1 de 2)


Havia començat a sospitar-ho, en veure’l tan mandrós i tan entortolligat amb els llençols; però quan vaig estar del tot vestit sense que ell s’hagués mogut ni un pèl, vaig haver de preguntar-li si no es trobava bé. Isidre grunyí que havia passat una mala nit, que si no havia sentit les visites freqüents que havia hagut de fer a la cambra de bany. M’ho etzibà amb to de retret, com si no sabés que tinc el son profund i no m’immuto encara que l’apocalipsi truqui a la porta.

—Baixa tu a esmorzar, jo no tinc gana —somiquejà indignament.

Vaig tornar del buffet amb una poma i dos iogurts. Isidre digué amb gest impacient que els deixés sobre la tauleta de nit i em comminà a sortir i fer la prevista visita turística de la ciutat, que per ell no calia que perdés el temps. Vaig tocar-li el front, que no estava calent, i vaig dir que el deixaria reposar una estona, que tornaria cap al migdia per veure com seguia. No sé si ell esperava que insistís més en quedar-me al seu costat, però conec la seva tendència al drama i no estava disposat, per culpa d’una lleugera indisposició, a passar-me tota la jornada entre aquelles quatre parets impersonals d’un hotel de negocis.

La ciutat, amb llum de dia, semblava molt més acollidora. La nit abans havíem arribat massa tard pels horaris de la restauració centro-europea i haguérem de sopar un sandvitx al bar de l’hotel. Isidre s’havia queixat que el pernil que ens van servir era eixarreït i el refresc de taronja tebi. Havíem anat al llit carregats de greuges i de mal humor. Ara l’esplèndida llum solar de juliol estava traient a la superfície l’aspecte més agradós i afable d’uns ciutadans resignats a la grisor la major part de l’any. Els testos que penjaven dels fanals amb geranis vermells i petúnies fúcsies alegraven de forma civilitzada els carrers per a vianants i a totes les cantonades ressonava un ocell o el murmuri d’una font. Vaig passar per l’oficina de turisme per obtenir un mapa. La noia del taulell, sense haver-ho demanat, em marcà gairebé a ulls clucs quatre creus sobre el plànol: nosaltres som aquí, la catedral, el museu, el pont vell sobre el Mosel·la. Després em preguntà d’on venia, no per cap interès personal, només per omplir la casella corresponent al seu full estadístic.

 La ciutat devia de ser petita, perquè el mapa cabia en un full sense plecs. A la part superior es llegia en quatre idiomes “Durchburg, una petita gran ciutat” i al seu costat hi havia un cor vermell que, suposo, convidava a enamorar-se d’ella. D’un cop d’ull es veia que tots els monuments es trobaven a poca distància de la plaça major. Des de la porta de l’oficina de turisme tenia a la meva dreta la catedral gòtica reconstruïda després de la guerra, enfront, la Rathaus amb esgrafiats gremials, a l’esquerra els cafès amb ombrel·les verdes i blanques, pagades per una marca de cervesa, i jardineres carregades de més geranis vermells. Després de deu dies de gira alemanya res no em vingué de nou.

Vaig entrar un moment a la catedral, austera i gèlida, luterana, i vaig renunciar als 227 graons de la torre des de la qual es podia contemplar un panorama superb de la regió, segons deia la meva Lonely Planet. El vestíbul de l’ajuntament, que podia haver tingut un cert interès, estava enlletgit pels plafons d’una exposició temporal sobre la instal·lació del nou clavegueram. Al museu local ni m’hi vaig acostar, no valia la pena fer l’esforç per un Cranach menor, un Grünewald i cinc-centes mediocritats amb vaques de pintors de la comarca.

Vaig baixar per un carrer ombrívol amb la intenció de veure el riu i el seu vell pont de pedra, però vaig acabar a una botiga “Intimissimi” que anunciava un Sonderangebot des del seu aparador. Després d’una estona de remenar mitjons i eslips dels cistells, vaig entrar a la botiga contigua, on venien articles de cuina de dissenys estridents i utilitat dubtosa. M’estava mirant uns llevataps antropomòrfics, quan el dependent s’acostà i em preguntà si em podia ajudar. El meu mal accent em devia delatar en respondre, perquè tot seguit em preguntà en anglès d’on venia.

Ah, Barcelona..., ell hi havia estat dos estius abans (crazy nights!, s’exclamà amb somriure nostàlgic), li havia agradat molt i pensava tornar-hi aviat. Barcelona, res a veure amb aquella ciutat de províncies. No li agradava viure a Durchburg?, vaig preguntar jo, més per retòrica que per interès. No estava malament, però si volies divertir-te de debò calia prendre l’autopista i arribar-te a Frankfurt. I encara sort del turisme, però això eren dos, tres mesos a tot estirar.

Potser era simple avorriment, però em semblà que el noi m’estava donant més conversa del que era estrictament necessari per un dependent; també em vaig fixar que se’l podia considerar atractiu, com ho pot ser qualsevol menor de 30 anys de faccions regulars i somriure expressiu. Havia perdut el costum d’atraure l’atenció de ningú, Isidre solia exercir aquesta funció en la parella, i la situació em vingué de nou. El xicot es deia Marcus, em digué que treballava fins a les sis i que, si volia, després de plegar em podia dur a un bar que no estava malament, on servien bon vi en una terrassa sobre el Mosel·la. Vaig dir que miraria de passar, però que tenia un compromís aquella tarda i que no estava segur d’haver acabat a les sis. Allò del compromís em va sonar com un estirabot, amb aquella pinta de turista, quins compromisos podia tenir jo a Durchburg?; però el noi s’ho empassà sense protestar. Marcus em somrigué, digué que li agradaria reveure’m i que, en tot cas, sabia on trobar-lo.

11 comentaris:

  1. Allau,

    Molt bona narració d'una ciutat des d'un punt de vista distant i final genial de la narració. Moltes vegades penso que aquestes ciutats tant "maques" tenen realment problemes d'habitabilitat. Les ciutats han de tenir interès turístic però han d'estar vives per ser estimulants... crec!

    ResponElimina
  2. Crec que has captat i incorporat alguna cosa de la literatura alemanya. I de passada, un retrat de la patètica condició de turista.

    ResponElimina
  3. Galde, la història no s'ha acabat encara. Curiosament, vaig escriure el text abans de les vacances i després es confirmaren algunes intuicions (fins i tot em vaig topar amb l'eslogan "una petita gran ciutat").

    ResponElimina
  4. Lluís, com ho vaig escriure abans de les vacances, segur que hi va pesar una mica de mala consciència per aquesta "patètica" condició.

    ResponElimina
  5. Tindrem sexe??? A la continuació, vull dir.
    Ho dic perquè m'ha semblat premonitori que l'indisposat, pobrissó, no estigués calent.
    Va, Allau, sexe, sexe, sexe, que Carner està acabant amb mi.

    ResponElimina
  6. Mu, coneixent-me una mica, sabràs que el gènere eròtic no és el meu fort... Hauràs de passar amb Carner.

    ResponElimina
  7. Per si serveix de res la pressió del teu públic, m'apunto a demanar una escena de sexe a la segona part. Sempre pots justificar-hoo dient "és que el meu públic m'ho demanava..."

    Saps què passa? Que em fa una mica de mandra anar a buscar Carner.

    ResponElimina
  8. Lluís, ara no canviaré la història, que ja la tinc escrita. Més endavant ja miraré de fer algunt text amb més carn, a petició de l'amable públic.

    Això d'en Carner, és un trio que fem amb la Matilde. No cal que t'hi preocupis.

    ResponElimina
  9. I l'etiqueta Dickens o res? Això dels relats per entregues és nou!
    Crec que ja he estat a Durchburg. A uns quants Durchburgs, de fet. Perfecta descripció en quatre ratlles.
    Pel que fa al marro, jo apostaria per una "crazy night" Marcus-Isidre (que estarà fresquet i reposat després de tot un dia de no fer res).

    ResponElimina
  10. No, Santi, no és nou, ja n'havia fet algun altre. I mira que us agrada el marro! Potser us heu equivocat de cadena.

    ResponElimina