dijous, 23 de setembre de 2010

Twain on tour (1 de 2)

Mark Twain fotografiat el 1867 a Constantinoble per Abdullah Frères

L’any 1867 la premsa americana anunciava l’organització d’una gran “excursió a Terra Santa, Egipte, Crimea, Grècia i llocs d’interès intermedis” a bord del vaixell “Quaker City” que partiria de Nova York el 8 de juny. Si bé entre les classes acomodades europees, molt especialment les britàniques, ja feia segles que existia la tradició d’enviar els fills en el que s’anomenava el Grand Tour, una mena de ritus de passatge que poliria la seva educació a través del coneixement dels indrets on s’havia originat la cultura clàssica europea, a la jove Amèrica el viatge era tota una novetat. En tot cas, no s’havia fet mai en tan gran escala (el grup el formaven gairebé cent persones) i per això s’ha considerat aquesta excursió com la iniciadora del turisme de masses.

 Evidentment tots els participants eren persones amb possibles, però entre ells va tenir la fortuna d’allistar-se un brillant i jove periodista que firmava amb el pseudònim de Mark Twain i que havia estat contractat per enviar les seves cròniques a diversos diaris americans. La compilació dels seus articles esdevingué el 1869 el llibre “The Innocents Abroad” (Els innocents a l’estranger). Seria el llibre que més vendria en vida seva. El 2009 Ediciones del Viento l’ha publicat amb el títol de “Guía para viajeros inocentes” i traducció de Susana Carral Martínez (correcta, encara que amb algun lapsus lamentable), que acabo de llegir.

El llibre dóna una idea molt exacta del que significava fer el turista en aquella època llunyana i només per això ja valdria la pena llegir-lo. Per exemple, davant de l’absència de guies pràctiques de viatge, els peregrins es trobaven a mercè dels coneixements (i la picaresca) dels guies locals, a qui Twain, que no està per orgues, bateja invariablement com a “Ferguson”; i aquest fet ja dóna peu a innombrables pàgines d’anècdotes. Són igualment significatius els períodes de quarantena que calia respectar en arribar a un nou port o els passaports necessaris per entrar a les ciutats. Ens informen també les seves pàgines de l’organització i distraccions que hom podia trobar a bord del creuer, del confort i serveis dels hotels, dels menús dels restaurants i els espectacles dels teatres… Es tracta d’un tresor d’informació per a qualsevol lector curiós.

M’ha sorprès llegir que, tot i que l’itinerari estava marcat, es podia canviar en qualsevol moment, si el grup ho decidia democràticament. Encara així, en arribar a port, podies optar per viatjar pel teu compte i recuperar el creuer en alguna escala posterior. El periple que narra el llibre travessa l’Atlàntic via les Azores, s’atura al penyal de Gibraltar, fa una escapada exòtica a Tànger i continua fins Marsella. Allí Twain i alguns amics es desvien vers París i visiten l’Exposició Universal, baixen a Gènova per retrobar el grup, passen per Milà, Venècia, Florència, Roma i Nàpols (la pujada al Vesubi és una de les grans “set pieces” de l’obra). Després, Pompeia i rumb a Grècia. En arribar al Pireu es troben que han de respectar una quarantena de deu dies. Com que no tenen intenció d’estar tant de temps aturats, Twain i altres col·legues desembarquen clandestinament i visiten l’Acròpolis sota la lluna plena, un dels moments més memorables del llibre. Després Constantinoble, Sebastopol, Odessa i Yalta, Esmirna i Efes.

Un grup de vuit intrèpids baixa cavalcant des de Síria cap a Terra Santa i aquí el llibre es deté més del necessari en la descripció entre reverent i irònica d’un munt de referents bíblics. Després de Jerusalem i Jaffa s’embarquen de nou cap a Alexandria i El Caire; però inexplicablement a Twain li venen les presses (o potser ja està cansat de tant de tràfec) i fa un relat molt sumari de l’estada a Egipte. De la setmana que passa visitant Sevilla, Córdoba i Cádiz no en diu res i d’allí ja salta a les Bermudes on el descans li va fer molt de profit.

El programa del viatge és llaminer, oi? Qui el pogués fer ara en aquelles precàries condicions i trepitjar Roma amb un estranyament similar al que esperaríem trobar a Mali, per exemple. Però gairebé no he parlat encara de Twain, que és el nostre cicerone i marca tota la ruta amb la seva personalitat. Mark Twain, considerat un dels pares fundadors de la literatura americana, deixa clar des del primer moment que té una veu pròpia i que, encara que provingui d’un país jove, no pensa deixar-se intimidar pel prestigi de la cultura clàssica europea. El que ens explica és tan apassionant o, si més no, tan distret i instructiu, que serà millor continuar demà.

17 comentaris:

  1. Doncs sí, quin plaer poder viatjar així, fent el turista abans del turisme massiu. No sé si això és possible, ni tan sols a Mali. Imagino que encara hi ha llocs on es pot viatjar perillosament (sense necessitat de fer el carallot en una caravana solidària). Sense arribar a aquest extrem, espero que en alguna banda quedin llocs on viatjar, tot i que l'experiència em diu que ara només és possible trobar-los molt aprop de casa, perquè són llocs on ja no hi va ningú (encara que malhauradament, sense ruïnes clàssiques).

    ResponSuprimeix
  2. Lluís, un viatge que sempre m'hauria agradat fer és el de conèixer la Barcelona de 1850, per exemple. No caldria anar molt lluny.

    ResponSuprimeix
  3. Ui! Quina cosa has anat a dir. Ja hi vindria, allà. L'altre viatge -més perillós- que faria jo seria de Barcelona a Saragossa amb la columna Durruti. A veure si em topo l'Orwell i fem unes cerveses.

    ResponSuprimeix
  4. Vaig llegir el llibre al poc d'aparèixer en la seua traducció castellana i el vaig gaudir molt. Recorde alguns passatges molts divertits com el de la cripta folrada d'ossos i la menció del judici final o les preguntes insidioses als guies.

    ResponSuprimeix
  5. Sí que té molta conya. Demà en transcriuré alguns exemples.

    ResponSuprimeix
  6. Ostres, aquest llibre té molt bona pinta i a més és del Twain!

    Esperarem demà!

    A la Barcelona del 1850 també m'apunto jo però amb els calers que tenien els viatgers d'aquell moment!

    ResponSuprimeix
  7. Galde, he dit 1850 com podia dir qualsevol altre any. Els viatges en el temps crec que ens atreuen a tots.

    ResponSuprimeix
  8. tinc la sensació que la seva mirada deu ser força lúcida davant les velles misèries europees. si més no jo tinc molt de respecte per Twain i per la majoria d'autors americans.

    ResponSuprimeix
  9. Mil gràcies per la notícia. Corro a buscar-lo.
    D'aquest primer Twain només conec el fenomenal Una vida dura (o Passant fatigues), la hilarant crònica de quan estava enfebrat per l'or de Nevada i Califòrnia i ni s'imaginava qua acabaria escrivint.

    ResponSuprimeix
  10. De vegades és lúcida, Clídice, i de vegades arbitrària. Més que un gran periodista, em sembla un immens bromista.

    ResponSuprimeix
  11. Aquest que dius, Girbén, no l'he llegit; deu tractar-se de "Roughing it". Encara va escriure "A tramp abroad" sobre un posterior viatge a Europa.

    ResponSuprimeix
  12. De ben segur que deu ser un llibre molt interessant, venint d'en Twain és una garantia. Jo tenia entès que el turisme havia nascut a Gran Bretanya (http://xamfra.blogspot.com/2010/01/les-vacances-de-mr-cook.html), però, vaja, és més important el fet que no pas el qui. Salutacions!

    ResponSuprimeix
  13. Hola, David, segur que tens tota la raó. M'he deixat dur per les exageracions pròpies d'en Twain.

    ResponSuprimeix
  14. Tens l'habilitat de fer vindre salivera per qualsevol llibre o pel·licula que comentes. Aquests viatges, i aquest tipus de turisme, ja no es podran fer mai més, ni tan sols tenint tots els calers del mon (justícia poètica per els que no varem poder-els fer mai) però gràcies a autors com aquest podem reviure'ls i recrear-nos-hi una i un altre vegada. No és meravellós, també?

    ResponSuprimeix
  15. Brian, tampoc cal mitificar-los més del compte. Sembla que els companys de viatge de Twain eren tan pesats com ho poden ser els d'ara (i a sobre eren beats).

    ResponSuprimeix
  16. Em fa gràcia que el que per als europeus era essencial (el Grand Tour per Itàlia, els Alps, França i Alemanya) per als americans tan sols siguin "llocs d’interès intermedis". Com fa dos dies (parlant del romànic), estem de nou davant d'una qüestió de melics.

    ResponSuprimeix
  17. Santi, és que, com li deia a en Brian, tot el grup era molt de "missa" (no t'imagines com es va avorrir en Twain durant el creuer, jugant al dòmino i sentint himnes!)

    ResponSuprimeix