dijous, 9 de setembre de 2010

Un dubtós drama rural

Des que vaig llegir “Jude l’obscur”, mantinc una tírria especial per les novel·les de pessimisme agrícola i determinista de Thomas Hardy, llibres on els testicles de porc funcionen com a projectils i l’infanticidi és norma. Per això, una novel·la com “Cold Comfort Farm” (“La hija de Robert Poste”, Impedimenta, 2010) de Stella Gibbons que, des de la paròdia, intenta dinamitar totes les convencions del drama rural, compta amb totes les meves simpaties.

Stella Dorothea Gibbons (1902-1989) fou una novel·lista, periodista i poeta britànica, força popular a la seva època, però de la qual actualment només sobreviu el llibre del que ara parlo, un clàssic menor del fructífer humor anglès. I de què va aquesta “Granja del Trist Consol”? Explicat d’una manera una mica bèstia, és com si Mary Poppins (una Mary Poppins amb els cabells “à la garçon” i un cocktail sempre a mà) entrés al món de “Terra Baixa” o de “La punyalada” i els hi arreglés la vida.

Flora Poste és una òrfena de 20 anys amb pocs recursos econòmics, que cerca algun parent que l’aculli. Flora, com a òrfena, és molt moderna, poc dickensiana. Finalment opta per anar a Sussex, a l’epònima Cold Comfort Farm, on es trobarà amb tot un zoològic d'espècimens dignes de figurar a les creacions més conspícues de Víctor Català. Vegeu el cosí Seth, mascle de virilitat tel·lúrica, que prenya les dones de la comarca amb una sola mirada, mentre es descorda els botons de la camisa. Vegeu la fràgil cosina Elfine, veritable esperit lliure dels boscos, que fa cabrioles, vesteix de hippy avant la lettre, i escriu poesia dolenta. Vegeu l’àvia boja tancada a l’àtic que repeteix una vegada i una altra que “va veure una cosa lletja a la llenyera”. Afegiu-hi els secundaris que es llencen periòdicament de cap al pou per allò del “color local”.

Flora amb paciència i determinació imposa una mica d’ordre en aquest món brut, irracional i decididament monòton. Les seves solucions són sovint tan inesperades com genials i el final no pot ser més feliç. La Gibbons té molta conya amagada i, quan parodia l’alt estil melodramàtic del gènere que ataca, es preocupa de marcar-lo amb asteriscos perquè no se’ns escapi el seu esforç. Malgrat tot, no és “el llibre més divertit mai escrit”, com assegura la faixa publicitària de l’editorial. Llegit amb ulls d’ara, li falta mala llet.

El llibre fou prohibit a la catòlica Irlanda per la seva defensa dels anticonceptius.

L’any 1995 John Schlesinger en va fer una adaptació per la televisió amb actors tan llaminers com Kate Beckinsale, Joanna Lumley, Stephen Fry o Ian McKellen. Va ser estrenada al cinema amb un cert èxit. Si teniu l’oportunitat, no us la perdeu: riureu una estona.

13 comentaris:

  1. ui! no la coneixia (com no en conec tants d'altra banda), la buscaré que ara estic sense Camilleris :)

    ResponElimina
  2. Ja t'has llegit "La pista de sorra"?

    ResponElimina
  3. Vaig veure la pel·lícula i la recordo divertida. Potser és el moment de recuperar-la i trobar la lectura...

    ResponElimina
  4. Montserrat, com és una pel·lícula que va passar bastant desapercebuda, va resultar una sorpresa força agradable descobrir-la a la TV.

    ResponElimina
  5. Des de quan miras la tv, tu?
    Amics, que el món s'acaba!!!

    ResponElimina
  6. Matilde, el món encara no s'acaba, d'això fa set anys...

    ResponElimina
  7. Ja saps que no duc ni espardenyes ni barretina, i que no m'abrigo amb la senyera. Però si vols drama rural però DRAMA RURAL, res com Solitud. No ho dic per nacionalisme, per tant, però sí per culpa d'una llegenda familiar, segons la qual laseva autora és una avantpassada.

    ResponElimina
  8. Los ingleses tienen un don para llevar un humor refinado a la granja; baste con pensar en el castillo Blandings y su cerda Empress, del inimitable Woodehouse...

    ResponElimina
  9. Ja l'he llegida, Lluís. A Solitud li tinc molt de respecte. Evidentment hi ha drames rurals que tenen categoria; la paròdia només carrega contra els excessos.

    ResponElimina
  10. Sufur, los personajes de Woodehouse son todos unos gentlemen, nada que ver con los zafios de Cold Comfort Farm.

    ResponElimina
  11. Vaja, des de fa un temps que, quan entro a una llibreria, em miro aquest llibre, i després de tenir-lo a la mà, el torno a deixar. A favor: el que diu a la contraportada m'atreu, i Impedimenta és una de les editorials que mai m'ha defraudat.
    En contra: que el meu amor a Woodehouse i a Waugh en fa fer marxa enrrere, temerós d'endur-me una decepció.
    O sigui que agraeixo profundament la teua crítica, perquè m'ha ajudat a prendre una decisió dfinitiva.

    ResponElimina
  12. Amb franquesa, Leb, crec que no arriba a la categoria de Woodehouse i molt menys a la de Waugh.

    ResponElimina